En política, les frases simples tenen una força considerable. «Que els tornin tots», «retorn immediat», «el cent per cent». Davant la situació creada a Ceuta després de l’entrada massiva dels dies 30 i 31 de juliol, PP i Vox han convertit aquestes expressions en una de les seves reivindicacions. El secretari general del PP, Miguel Tellado, va reclamar l’11 de setembre que retornàs al seu país «el 100%» dels qui havien entrat irregularment; Vox ha exigit igualment la devolució de «tots aquells que entraren il·legalment». Dies després, Alberto Núñez Feijóo va precisar que el retorn havia de fer-se «de conformitat amb la legislació nacional i europea».
Aquesta darrera precisió és essencial (encara que contradiu les anteriors). Perquè la pregunta no és si Espanya pot retornar persones que han entrat irregularment. Evidentment que ho pot fer. La pregunta és si pot decidir per endavant que seran retornades totes. I aquí la resposta de la legislació és molt més clara del que suggereixen els eslògans.
La Llei orgànica 4/2000, d’estrangeria, disposa a l’article 58 que no cal un expedient d’expulsió per a la devolució de les persones que «pretenguin entrar il·legalment al país». El Reglament d’estrangeria vigent concreta que s’hi inclouen els interceptats «a la frontera o en les seves immediacions» i estableix que han de ser conduïts a dependències policials perquè siguin identificats i, «si escau», retornats. Tenen, a més, dret a assistència jurídica i a intèrpret.
Per tant, seria fals sostenir que l’entrada irregular dona, per si mateixa, dret a quedar a Espanya. No en dona. Però tampoc l’entrada irregular permet prescindir de totes les altres normes que integren l’ordenament jurídic. I és aquí on la pretensió de retornar anticipadament «el cent per cent» topa amb la llei.
La primera excepció és evident: la protecció internacional. El mateix article 58 de la Llei d’estrangeria estableix que, si la persona formalitza una sol·licitud de protecció internacional, no podrà ser retornada fins que s’hagi decidit almenys sobre l’admissió de la petició. La Llei 12/2009 d’asil ho reforça: una vegada sol·licitada la protecció, l’estranger no pot ser objecte de retorn, devolució o expulsió mentre no es resolgui la seva sol·licitud o se’n declari la inadmissió.
Des del 12 de juny de 2026 hi afegeix una garantia encara més explícita el Reglament europeu 2024/1348, directament aplicable als estats membres. Una petició de protecció existeix des del moment en què la persona expressa davant una autoritat el desig de rebre protecció internacional. Ni tan sols és necessari que pronunciï la paraula «asil». I, si l’autoritat té dubtes sobre el sentit de les seves paraules, té l’obligació de preguntar-li expressament si vol protecció. El principi europeu de no-devolució impedeix, a més, enviar ningú a un país on corri un risc greu de pena de mort, tortura o tracte inhumà o degradant.
La segona qüestió, encara més sensible, és la dels menors no acompanyats. Aquí no hi ha cap marge per a una devolució automàtica. L’article 35 de la Llei d’estrangeria obliga, primer, a determinar l’edat i a posar el menor a disposició dels serveis de protecció. Després, abans d’una eventual repatriació, l’Estat ha d’obtenir informació sobre les seves circumstàncies familiars, escoltar-lo si té prou maduresa, recaptar informes dels serveis de protecció i del Ministeri Fiscal i decidir si el seu interès superior exigeix el retorn o la permanència a Espanya. El Reglament vigent desenvolupa un autèntic expedient individual de repatriació: la decisió final ha de prendre’s d’acord amb el principi de l’interès superior del menor. No hi ha, jurídicament, una resposta col·lectiva possible.
I això no és teoria. El Tribunal Suprem ja ho va establir arran de la devolució al Marroc dels menors que havien entrat a Ceuta el maig de 2021. En la sentència confirmada el gener de 2024, va declarar aquelles devolucions il·legals perquè s’havien realitzat amb «absoluta inobservança» del procediment previst legalment: faltaven expedients individuals, informació sobre la situació de cada menor, audiència i intervenció del Ministeri Fiscal. El Suprem recordà, a més, que el Protocol núm. 4 del Conveni Europeu de Drets Humans prohibeix les expulsions col·lectives. I va deixar una idea que convindria no oblidar: ni tan sols l’aquiescència del Marroc dispensa les autoritats espanyoles de sotmetre’s a la Constitució i a les lleis.
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea completa aquest marc: garanteix el dret d’asil, prohibeix les expulsions col·lectives i estableix que, en tota actuació pública relativa als infants, el seu interès superior ha de constituir una consideració primordial.
Així doncs, el debat es pot plantejar sense demagògia en cap sentit. Espanya té dret a controlar les seves fronteres i a retornar les persones que no tenguin dret a romandre-hi, sempre que es compleixin els requisits legals. Però el que no pot fer és decidir primer que retornarà tothom i examinar després —o no examinar— si alguns són menors, si demanen asil, si necessiten protecció o si concorre alguna altra causa que impedeixi la devolució.
Per això, quan Feijóo afirma que vol el retorn de tots «de conformitat amb la legislació nacional i europea», aquesta clàusula canvia necessàriament el sentit de la paraula «tots»: jurídicament només pot significar tots aquells que, després de l’examen que exigeix la llei, resultin efectivament retornables. I quan Tellado i Vox reclama la devolució de tots els qui entraren irregularment, aquesta formulació, entesa literalment, no contempla les excepcions i els procediments obligatoris que acabem de veure.
L’Estat de dret té, precisament, aquesta incomoditat: la llei també obliga quan dificulta la solució que políticament ens agradaria aplicar. En una democràcia no és l’eslògan qui decideix qui se’n va i qui es queda. Ho decideix la llei, persona per persona.
Per això em deman: Si Feijóo un dia governa, respectarà aquestes lleis o farà com Trump que no té cap mena de recança a l’hora de saltar-se les lleis nacionals i internacionals?
