El discurs pronunciat per Isabel Perelló en l’obertura de l’Any Judicial contenia afirmacions difícilment discutibles en una democràcia constitucional. La independència dels jutges no és un privilegi corporatiu, sinó una garantia dels ciutadans; les resolucions judicials han de poder adoptar-se sense pressions del Govern, dels partits o dels mitjans de comunicació; i la crítica a una sentència no hauria de degenerar en la desqualificació personal del jutge que l’ha dictada.
Fins aquí, poca cosa a objectar. El problema apareix quan aquesta defensa, impecable en els principis, transmet una concepció massa unilateral de les amenaces que avui afecten la credibilitat de la Justícia.
Perelló advertí, amb raó, que atribuir motivacions polítiques o ideològiques als jutges pel simple fet de discrepar de les seves resolucions erosiona l’Estat de dret, especialment quan ho fan responsables institucionals. També reclamà prudència i mesura als mateixos jutges. Però aquesta apel·lació a l’autocontenció ocupà un espai menor que la defensa del Poder Judicial davant les crítiques externes.
La controvèrsia sorgida aquests dies entorn de l’anomenada «llei de nets» ajuda a entendre per què aquesta mirada resulta insuficient.
El Tribunal Suprem ha suspès cautelarment determinats efectes electorals de les inscripcions en el Cens Electoral de Residents Absents de ciutadans que adquiriren la nacionalitat espanyola a l’empara de la Llei de memòria democràtica. La mesura es justifica pel «perill fundat, real i seriós» que l’increment extraordinari del cens podria representar per a l’objectivitat i la transparència de futurs processos electorals.
Es tracta d’una mesura cautelar, no d’una sentència definitiva. Però afecta un dret fonamental: el sufragi.
Podria semblar que les objeccions a la resolució procedeixen només del Govern o de sectors polítics interessats. No és així. Jutgesses i Jutges per a la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals han expressat una profunda preocupació per la decisió, tot començant per manifestar el seu respecte a la independència del Tribunal Suprem. Aquesta dada és essencial: demostra que es pot defensar sense reserves la independència judicial i, alhora, formular una crítica severa a una actuació jurisdiccional concreta.
Les objeccions són rellevants. S’ha qüestionat que unes mesures cautelars adoptades en un recurs contra una actuació de la Junta Electoral Central acabin incidint sobre una instrucció de 2022 que no constituïa directament l’objecte del procediment. També s’ha recordat que els afectats són ciutadans espanyols en virtut d’actes que continuen essent vàlids i que no han estat part en el procés.
Hi ha, a més, un problema de proporcionalitat. El risc que el Tribunal pretén evitar es projecta sobre unes eleccions futures que ni tan sols han estat convocades; la restricció, en canvi, ja opera jurídicament sobre els efectes electorals de determinades inscripcions. Quan el dret afectat és el sufragi, aquesta asimetria exigeix una ponderació especialment rigorosa.
Dins la mateixa Sala del Suprem, a més, la magistrada María Alicia Millán formulà un vot particular contrari a la decisió majoritària. Però la novetat més significativa s’ha produït a la mateixa Junta Electoral Central. La JEC ha acordat complir la resolució del Suprem, com institucionalment li correspon, però ha rebutjat per només set vots contra sis la possibilitat de recórrer-la.
Aquesta divisió interna és molt reveladora. Mostra que no ens trobem simplement davant polítics que qüestionen jutges, sinó davant una autèntica controvèrsia jurídica dins les mateixes institucions.
Acatar una resolució judicial no significa compartir-ne els fonaments. Aquesta distinció és fonamental. L’obediència institucional a una decisió judicial no la converteix en jurídicament indiscutible. Si gairebé la meitat dels membres de la JEC consideraven que existien raons per recórrer; si hi ha un vot particular dins el mateix Suprem; i si jutges i fiscals plantegen objeccions sobre proporcionalitat, abast de la cautelar i afectació del sufragi, la discussió ja no pot despatxar-se com una ofensiva política contra la judicatura.
I aquí és on el discurs de la presidenta del Tribunal Suprem mereix, al meu entendre, una revisió crítica.
Naturalment, no correspon a Perelló desautoritzar públicament els magistrats que han dictat una resolució ni actuar com una instància revisora de les seves decisions. Però entre interferir en una resolució i limitar-se a advertir contra els qui qüestionen els jutges hi ha un ampli espai per a l’autocrítica institucional.
La confiança en la Justícia no es deteriora només quan un ministre acusa imprudentment un jutge de fer política. També pot deteriorar-se quan un tribunal adopta mesures extraordinàriament invasives sobre drets fonamentals; quan ciutadans que no han estat escoltats veuen restringits els efectes d’un dret essencial; o quan una resolució suscita fortes discrepàncies dins la mateixa comunitat jurídica.
Admetre-ho no debilita la independència judicial. La fa més creïble.
Perelló afirmà que el Poder Judicial és un «veritable contrapès» dels altres poders de l’Estat. És cert. Però precisament perquè és poder, també necessita límits. La independència no pot convertir-se en un argument suficient per legitimar qualsevol actuació. Els jutges disposen d’una enorme capacitat per controlar l’Administració, suspendre decisions i afectar drets; aquesta responsabilitat exigeix independència, però també motivació rigorosa, proporcionalitat i consciència dels límits del propi poder.
Existeix el risc d’identificar la defensa de la independència judicial amb la defensa de qualsevol resolució judicial. No són la mateixa cosa. Una sentència o una interlocutòria poden ser discutibles, revocables i fins i tot equivocades sense que la crítica amenaci la separació de poders. El sistema de recursos parteix precisament d’aquesta evidència: els jutges són independents, però no infal·libles. I el respecte institucional no exigeix silenci.
La presidenta té raó quan reclama prudència, respecte i lleialtat institucional als responsables polítics. Però aquesta exigència guanyaria autoritat si fos acompanyada d’una altra igualment clara dirigida cap endins: els tribunals també han de preguntar-se si la manera com exerceixen el seu poder reforça o erosiona la confiança que reclamen dels ciutadans.
La independència judicial és indispensable. Però no és autosuficient. Necessita imparcialitat, prudència, bona argumentació, respecte escrupolós als drets i consciència dels límits del propi poder.
I, sobretot, necessita una virtut que cap institució democràtica no s’hauria de permetre perdre: la capacitat d’exercir l’autocrítica abans d’exigir-la als altres.
Josep Maria Quintana 