En aquest procés de clarificació (ni que sigui a cops de baioneta) que s’està produint dins el PP, i deixant de banda si Rajoy havia d’haver fet abans el que està fent ara, el cert és que s’estan decantant dues postures penso que irreconciliables (que no vol dir que no s’acabin reconciliant): la dels nacionalistes a ultrança i la dels també nacionalistes, però que poden conviure amb altres nacionalistes de signe contrari que també admeten la convivència amb els seus adversaris.
Entre els nacionalistes a seques, la presidenta de la Comunitat de Castella-La Manxa, María Dolores de Cospedal ha fet una definició del que ella vol que sigui el PP que em sembla modèlica per fer d’aquest partit un partit de dreta, modern, que defensa un nacionalisme espanyol que pot conviure amb els nacionalistes basc i català (que no ho siguin a ultrança). En una conferència pronunciada en el Club Siglo XXI de Madrid, la senyora de Cospedal ha dit que : el Partit Popular (PP) no es pot permetre que a Catalunya o al País Basc “se’ns qualifiqui de retrògrads o se’ns cataloguin de partit restrictiu de llibertats”. La dirigent castellanomanxega va dir també que, a partir dels seus principis i valors bàsics, el diàleg dels populars amb formacions nacionalistes és viable. “Quan els partits nacionalistes són capaços de no excloure ni separar i formar part d’aquest gran projecte comú que és Espanya, poden i han de ser actors de la vida política nacional i el diàleg amb ells pot ser útil i assenyat”, va dir. Després, la dirigent popular va explicar que la Constitució de 1978 “ni és federal ni confederal”, malgrat això “podem tenir un Estat eficaç, que tingui un nucli de competències exclusives i intransferibles i unes comunitats autònomes amb un marc competencial ben definit”. Es tracta, va concloure De Cospedal, “que l’Estat de les autonomies sigui enriquidor per a Espanya i mai un llast”.
És cert que el llenguatge de De Cospedal segurament es dirigeix al votant espanyol de dreta i no agradarà tant al votant nacionalista català o basc. Però ¿què té de dolent? ¿què té d’erroni? A nivell de concepte, a mi em sembla impecable.
I tot i que jo sé que no sóc ningú per donar consells als electors o simpatitzants populars, penso que és aquest el camí. Més encara, em temo que aquest és l’únic camí si un dia volen participar i dirigir el govern d’Espanya.
Josep Maria Quintana 