Viatjant, com viatjo ara sovint a València, a la València feliç de què us parlava ahir, em demano què faig a Ciutadella de registrador quan, per la meva antiguitat a la carrera, molt bé podria ser-ho d’algun d’aquests paradisos valencians on només les grues sembla que superin als blocs ja construïts.
València ho té tot. És bella, és rica, els seus camps de tarongers són espectaculars, els arrossars em semblen insuperables, el clima és bo, la gran majoria de valencians parla la meva llengua materna…, i això no obstant València corre el perill de destruir una gran part del seu potencial precisament per no saber dosificar la construcció i per consumir el territori de manera excessiva i desordenada.
Fa només uns dies vaig sentir esgarrifances en llegir l’edició europea del New York Times que parlava, no ja de la gran construcció que allí tot ho envaeix, sinó dels milers de vivendes il·legals adquirides de bona fe, les quals tenen a sobre (si més no a nivell teòric) l’amenaça d’enderroc. I l’article afegia alguns detalls que, a mi, com a garant que sóc professionalment de la propietat privada, m’han tallat l’alè: Per una banda parla que una gran majoria dels afectats aconseguiren un crèdit hipotecari, i que ho feren a partir de la corresponent informació registral, i que pagaren un informe independent per tal d’evitar errors, sense que ningú no els advertís, però, que la llicència (es refereix a la llicència municipal atorgada i pagada!) era il·legal.
Aquest mateix diumenge, la versió d’El Pais per a la Comunitat Valenciana parlava d’aquesta qüestió i de com Europa força la revisió de la legislació urbanística de la comunitat la qual ha posat en entredit la Unió Europea. Llegiu, si és que us interessa els següents paràgrafs:
La legislación urbanística valenciana será reformada por segunda vez después de años de estar en entredicho en las instituciones de la Unión Europea. Los palos que la Eurocámara ha dado a la Generalitat a cuenta de esta normativa -incluso los populares europeos la han censurado- y la denuncia al tribunal de justicia europeo exige una adaptación a las directivas europeas.
El primer aviso contra la legislación urbanística valenciana se produjo a raíz de las denuncias de un grupo de afectados contra la entonces vigente Ley Reguladora de la Actividad Urbanística (LRAU), sustituida en 2006 por la ley Urbanística Valenciana (LUV), que heredó todavía vicios de la primera.
Después de una larga instrucción, la Comisión acabó denunciando en 2007 a España ante el tribunal de justicia comunitario al entender que la ley valenciana vulnera las directivas europeas sobre contratos públicos. A este frente se unió el del Comité de Peticiones del Parlamento Europeo, que tras una avalancha de denuncias ciudadanas sobre abusos urbanísticos, tomó cartas en el asunto. Desde 2003 la Eurocámara ha reprobado hasta tres veces los casos de abusos. En palabras de la Comisión Europea, la nueva norma valenciana -impulsada por el consejero Rafael Blasco en la legislatura de 2003-2007-, aunque mejoró algunos aspectos no acaba de garantizar la transparencia ni la competencia en la adjudicación de los conocidos Programas de Actuación Integrada (PAI). El sistema de fijación del precio del proyecto es uno de los aspectos más polémicos.
La presión no cesa. El Parlamento sigue recibiendo hoy denuncias de afectados de la Comunidad Valenciana -el pasado 2 de abril debatió otras 47 denuncias-. El Comité de Peticiones sopesa en estos momentos, según fuentes de la Eurocámara, la redacción de otro informe duro contra España por no haber corregido el problema. En el pleno del 2 de abril, un eurodiputado austriaco planteó incluso que el PE emplease su potestad para congelar los fondos europeos destinados a España como medida de presión. El 26 o 27 de mayo, los coordinadores de los diferentes grupos políticos con representación en el Comité de Peticiones decidirán qué hacer con esta nueva oleada de quejas ciudadanas.
¿Pot aquesta València feliç, aquesta València que vota el PP en massa, continuar vivint sense revisar els seus postulats urbanístics? ¿Pot continuar destrossant el sòl fins a aquest punt sense adonar-se que està consumint la seva font principal de riquesa?
De tota manera, suposo que parlo de València perquè hi he estat el passat cap de setmana, i si Déu ho vol hi tornaré a passar el següent. Però tal vegada podria també parlar de casa nostra: de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa, que, en molts aspectes (tot i que en el cas de Menorca la diferència penso que és considerable), no li tenim gaire cosa a envejar.
Josep Maria Quintana 