Corpus Christi a València

by

Tot i que passada per aigua, la festa del Corpus Christi a València no es pot deixar de tenir en compte. No la vaig poder veure en tot l’esplendor, és cert, perquè la processó no va sortir per mor de la pluja, cosa que va provocar protestes de la gent que, pel carrer, comentava que, durant les hores que estava prevista la desfilada, no va caure una gota. Tanmateix això no va treure que jo em pogués passejar pels carrers enramats, amb concurs de balcons sembla que organitzat pels “Amics del Corpus Christi de València”, que havien repartit domassos amb el Sant Graal (no no heu de confondre amb l’Arca perduda). Hi havia vertaderes joies de flors per les balconades, amb custòdies de cartó-pedra daurades amb un simulacre d’hòstia consagrada en exposició. Pel terra, murtra verda escampada que feia una olor d’allò més agradable en passejar.

Amb gran dificultat aconseguírem d’entrar a la catedral, plena de gom a gom, on la processó interna pujava fins al fons pel passadís central, feia la volta sencera a la nau i retornava a l’altar des del fons també pel passadís central. Feia anys que no contemplava tanta “joia i majestat” de casulles i dalmàtiques daurades que precedien i seguien la custòdia d’or i plata que descansava en unes rodes se suposa que perquè els joves preveres que l’empenyien no haurien pogut suportar-ne el pes. Just darrere seu, el cardenal arquebisbe amb la capa pluvial i el seu bàcul de pastor, al qual seguien amb vestit fosc i posat seriós les primeres autoritats valencianes: Paco Camps el primer, Rita Barberà al seu costat, González Pons amb cara de futur home fort de Rajoy (sempre que Rajoy sigui un home fort), i molts altres que jo no vaig conèixer.

El més original, però, eren els portadors dels “cirialots”, uns personatges vestits amb una túnica blanca, amb cabelleres i barbes també blanques que duien uns ciris gruixuts que fan uns tres metres d’alçada. Es tracta d’uns personatges l’origen dels quals es remunta al 1382, any en què s’acordà que els Jurats anessin a la processó acompanyant el Santíssim Sagrament. Avui, a manca de Jurats, no són els regidors de l’Ajuntament ni els consellers els qui representen aquests curiosos personatges, sinó els Amics del Corpus Christi que fan una fila que Déu n’hi do!

Val a dir, però, que el punt suprem de la vetllada sagramental a la València feliç on estic passant uns dies per contemplar amb ulls d’avi aquesta joia de filleta que ha nascut fa vuit dies, es va produir quan l’orgue entonà el “¡Cantemos al Amor de los Amores, cantemos al Señor!” Déu meu si en feia d’anys que no havia sentit aquell càntic que em sabia de memòria! L’himne llegendari del “Congreso Eucarístico Internacional de Madrid”, de l’any 1911, amb lletra del pare Restituto del Valle i música d’Ignacio Sagastizabal.

Com que els milers de persones que ens estrenyíem dins aquella vasta nau teníem tots de 55 anys en endavant, tots sabíem el “Cantemos al Amor de los Amores”, i allò va ser el súmmum de la devoció. Això sí, quan el cor que era darrera l’altar, a dalt del presbiteri, cantava la segona estrofa, els qui érem al final de la nau, anàvem encara per la meitat de la primera, però tan se val! Perquè entre el fum de l’encens, l’orgue que sonava amb els plens, la custòdia que avançava lentament, les casulles daurades, els polítics amb cara de penitent, els cirialots amb les llargues barbes blanques i la fe transformada en estremiments a flor de pell, allò era l’avantsala del cel. Va ser en aquell moments que em vaig convèncer que, sens cap mena de dubte, últimament l’Esperit Sant vivia a València.

Anuncis

%d bloggers like this: