Archive for Març de 2008

Els espanyols han dit sí a la concòrdia i no a l’enfrontament

10 Març 2008

L’Espanya del silenci, i de la concòrdia pesa més que l’Espanya del crit i de l’enfrontament. L’Espanya que es vol construir amb llibertat i amb una bona dosi de laïcisme és la que té més partidaris, i així ho han fet saber les eleccions d’aquest 9-M, fita a la qual hem arribat després de quatre anys d’una oposició, tan ferotge com irresponsable, del PP, una oposició que, tenint una ingent quantitat de temes amb els quals podia plantar cara al PSOE, ha preferit d’obviar-los per enrocar-se en una sèrie de mentides, que tots sabíem que ho eren –també ells-, però que semblava (ells així ho creien) que els donarien rèdits electorals.

En cap moment va acceptar el PP el veredicte de les eleccions del 14 de març de 2004. Els seus dirigents sempre van assegurar que aquell era un resultat que havia provocat una maniobra gairebé dirigida contra ells per foragitar-los del poder. Després, durant tres anys llargs, s’han dedicat a mantenir la teoria de la conspiració, una teoria que només ha existit en la seva ment, o que ni tan sols existia en la seva ment, però que ells creien que els resultava favorable als seus interessos, que certament no eren els interessos dels espanyols. I ja cap al final de la legislatura, quan era clar i llampant que aquella teoria era falsa, aleshores l’han abandonada en silenci, sense mai reconèixer que havien actuat deslleialment.

Durant quatre anys s’han dedicat a dividir els ciutadans d’aquest país, i per fer-ho, no han dubtat a emprar matèries tan delicades com l’Estatut de Catalunya o com la llengua, i ho han fet sabent que això ampliava cada cop més la rasa que ens separa els uns dels altres. Catalunya i la llengua catalana han estat, en efecte, l’argument per a treure vots en el graner de l’Espanya profunda, de l’Espanya que és incapaç d’acceptar que hi ha espanyols que són diferents els uns dels altres, espanyols que parlen una llengua que no és l’oficial de l’Estat i que l’estimen i la volen defensar a fons, perquè és la seva llengua pròpia. I han fet tot això sabent que això feia mal, que feria les sensibilitats de molts de nosaltres, que també ens sentim espanyols, però que, tot i així, mai no acceptarem la uniformitat que la dreta vol imposar-nos.

Finalment, quan ja veien que les coses pintaven malament per als seus interessos, el PP ha acudit a l’altre tema estrella de la dreta més rònega de tots els temps: el de la immigració, i no han dubtat a adoptar les teories a les quals sempre han acudit els xenòfobs: “No hi cabem tots!” “Ens deixaran sense feina!” Quan basta acudir a totes les grans empreses de construcció i de fusteria (i això sense sortir de Menorca!) per veure que els immigrants, no sols treballen com nosaltres, sinó que treballen en aquelles feines que nosaltres no volem fer.

Durant aquesta quatre darrers anys, la dreta també ha ficat mà en el tema religiós per continuar la seva acció devastadora, i ha oblidat que vivim en una Espanya aconfessional, en una Espanya on ningú no pot ser discriminat per les seves idees religioses, ni ningú tampoc pot ser primat per aquestes idees. Val a dir que en aquest camp no ho ha tingut gaire difícil, perquè ha trobat de seguida la col·laboració d’un sector de l’Església, el més influent, que, conscient de la seva pèrdua de poder i d’incidència, ha decidit fer “casus belli” de les seves creences i s’ha posat al capdavant de la manifestació, tot afirmant, com ho feia fa uns mesos el cardenal de València, que marxàvem cap dret a la dissolució de la democràcia.

Sortosament, els espanyols no ens hem cregut aquestes falòrnies i hem decidit que calia continuar pel camí emprès. I fins ho hem cregut, això, molts que no som fans incondicionals de Rodríguez Zapatero, persones que hem exercit la crítica durant tots aquests anys i hem dit i publicat els errors del president i de la seva política. Però el perill d’involució era tan gran que, pel que podem comprovar pels resultats obtinguts, també aquests sectors crítics han decidit donar suport a aquesta Espanya que, respectuosa amb les idees de cadascú, vol seguir avançant (ni que sigui cometent errors) sense mirar cap enrere, que vol seguir reconeixent els drets de tots, incloent-hi els dels qui no són com nosaltres. I entre aquests hi ha les persones com jo que, si bé mai no hem renunciat a manifestar públicament el nostre compromís religiós, volem, però, fugir de les temptació de tornar a un estat teocràtic.

A la vista, doncs, dels resultats obtinguts, Espanya sembla que seguirà per aquest camí, i ho farà perquè els espanyols ho hem volgut. I jo espero que la dreta aquest cop en prendrà nota, i que no ens donarà quatre anys més de martiri innecessari, entre altres coses perquè Espanya no s’ho mereix. La dreta, en efecte, s’ha de renovar. Ha de canviar de criteri, ha de fer una profunda autocrítica i ha d’intentar construir un partit més obert i més plural si no vol continuar assentada en la marginació i en el descrèdit, per més que hagi augmentat de vots i de diputats.

Per últim, no voldria acabar aquest article sense dir que també em satisfà que el PSOE no hagi obtingut la majoria absoluta. No se la mereixia. I a més, per les experiències que en tenim, aquest tipus de majoria no du gairebé mai res de bo. Alhora vull expressar la meva satisfacció perquè els nacionalistes de CiU, tot i la gran bipolarització de la campanya, hagin mantingut els 10 diputats que ja tenien, diputats que esdevindran decisius per a la propera formació del govern. Aquests, molt més que els d’ERC (que ha perdut més de la meitat dels diputats, cosa de la qual me n’alegro) són una garantia de manteniment de l’Espanya plural i d’una Espanya governable.

La democràcia, doncs, està d’enhorabona i els espanyols també.

Més sobre la crisi de Colòmbia

8 Març 2008

El meu comentari d’ahir, fet des d’un cert desconeixement de la realitat sud-americana, però escrit amb la major dosi possible de sinceritat, s’ha vist avui compensat per un article aparegut a La Vanguardia, signat per Joaquim Ibarz, en el qual s’explica la visió que, des de Veneçuela, tenen mols dels desplaçats que foren acollits per Hugo Chávez a causa de ser perseguits per les FARC. Aleshores, Chávez els va acollir i els va donar la nacionalitat veneçolana perquè, entre altres coses, això li convenia a ell. Ara, aquests veneçolans desplaçats, veuen amb preocupació l’actitud de Chávez. És per això que penso que tots els qui d’alguna manera van poder sintonitzar una mica amb la preocupació que jo expressava ahir, han de conèixer aquest article d’Ibarz a què he fet referència.

Los infiltrados de Uribe

JOAQUIM IBARZ – Guarero (Venezuela) enviado especial

“¿Sabe usted la cantidad de gente que ha tenido que emigrar a Venezuela por culpa de las FARC?”

Hugo Chávez, pese a que se considera buen estratega militar y se vanagloria de ser un experto en guerra asimétrica, no se enteró de que ha creado una poderosa quintacolumna en Venezuela. El mandatario venezolano ni se dio cuenta de sus continuos ataques contra el presidente Álvaro Uribe han despertado el sentimiento nacionalista de los casi tres millones de colombianos que viven en este país.

“Llevo 30 años en Venezuela, quiero mucho a esta tierra, mi mujer y mis hijos nacieron acá, pero al escuchar tantos improperios contra mi país, me siento muy colombiano. Vivas donde vivas, cuando atacan a la gente de uno, ante todo te sientes colombiano”, explica Juan Echeverri, nacido en Medellín, que montó una empresa de construcción en Maracaibo (Venezuela).

Millones de colombianos sentían simpatía y gratitud hacia el presidente venezolano por haberles dado la nacionalidad en 2004, aunque fuera para que votaran por él en el referéndum revocatorio de aquel año. El propio Chávez dijo ayer que en sus nueve años de mandato dio la nacionalidad a cerca de dos millones de colombianos. Hasta el pasado noviembre, muchos se consideraban chavistas, pero cambiaron de parecer cuando empezaron las diatribas contra Uribe. Efectivamente, las encuestas mostraron que el voto de los colombianos fue determinante para que Chávez perdiera el referéndum.

“¿Cómo vamos a votar por un hombre que elogia a las FARC e insulta al presidente más popular que ha tenido Colombia”, dice Lola Jaramillo, modista de Barquisimeto, que nació hace 43 años en Pereira. Los colombianos se sienten aún agraviados con Chávez por haberse erigido en el gran defensor de la guerrilla. “Me repugnó que Chávez guardara un minuto de silencio por un terrorista como Raúl Reyes y no lo hiciera por los 46 muertos en el avión que se estrelló en Mérida. Vine a Venezuela huyendo de las FARC; la guerrilla robó mis tierras porque no quise cultivar coca!, nos cuenta Juan Argüello, un campesino de Palmira, que trabaja como mecánico en Valencia (Carabobo).

Luis Retrepo comenta que miles de colombianos llegaron a Venezuela huyendo de las FARC. “¿Sabe usted – dice- la cantidad de gente que tuvo que emigrar por culpa de la guerrilla? Que Chávez militarice la frontera en represalia por la muerte de un jefe de las FARC insulta a los colombianos. Esa guerrilla ya no tiene ideal político, son bandidos. Matan, secuestran, se dedican a la droga. Sólo quieren plata”.

Hasta hace poco, el empresario colombiano decía que la política va por un lado y los negocios por otro. Hoy piensan diferente. El asunto es que hay mucho dinero en juego. El intercambio comercial entre Colombia, Venezuela y Ecuador se acerca a los 8.000 millones de dólares. El año pasado las exportaciones colombianas a Venezuela superaron los 4.700 millones de dólares y a Ecuador 1.200 millones. Colombia importó 2.000 millones.

En rueda de prensa con el presidente ecuatoriano Rafael Correa, Chávez amenazó con nacionalizar empresas colombianas que operen en Venezuela. “El comercio con Colombia se va a venir abajo. Podemos nacionalizar algunas de las empresas colombianas en Venezuela. No estamos interesados en inversiones colombianas aquí, y las que hemos hecho en Colombia tendremos que venderlas”, aseguró Chávez.

La crisi de Colòmbia

7 Març 2008

El Consell Permanent de l’Organització d’Estats Americans (OEA) va aprovar a Washington una resolució consensuada per Colòmbia i Equador que estableix que Bogotà va violar la sobirania i integritat territorial d’Equador en l’operació militar ordenada pel president de Colòmbia, Álvaro Uribe, i també els principis del dret internacional. “Acceptem la resolució de la OEA i assumeixo la responsabilitat”, va afirmar Uribe qui, a continuació, va demanar “franquesa” en les relacions entre els països i va advocar per una “solució diplomàtica”.

Després de l’operació militar, el president d’Equador, Rafael Correa va decidir trencar les relacions diplomàtiques amb Colòmbia, i va ordenar l’enviament de tropes a la frontera comuna. Veneçuela va tancar la seva ambaixada a Bogotà, va expulsar l’ambaixador colombià a Caracas i va enviar també tropes a la frontera, fet que ha provocat una nova crisi a la zona que està lluny de tancar-se.

Vistes les coses des de la llunyania, se’m fa difícil opinar sobre els conflictes que ha generat la incursió colombiana en territori d’Equado,r que ha acabat amb la vida del número dos de les FARC (un exèrcit il·legal i terrorista que actua contra les forces democràtiques de Colòmbia), Raúl Reyes.

És cert que hi ha hagut una invasió d’un territori estranger i, per tant, una clara violació del dret internacional, però des d’aquí no podem deixar de demanar-nos què hi feia, Raúl Reyes, a Equador, i també fins a quin punt és certa o no l’acusació que ha llençat Uribe contra Hugo Chávez de finançar les FARC.

De fet, és inconcebible i inacceptable que pugui existir un exèrcit regular com les FARC al marge del dret internacional. Les FARC són terroristes i, com és natural, es mouen al marge de qualsevol mecanisme democràtic.

L’objectiu primordial de les Nacions Unides hauria de ser, doncs, de recolzar Uribe contra les FARC, i aquest també hauria de ser l’objectiu dels governs veïns, per tant de Veneçuela i d’Equador. Caldrà, per tant, superar la crisi actual i cercar solucions. Però aquestes no passen per mantenir un exèrcit rebel i terrorista a la selva colombiana.

El darrera debat

4 Març 2008

Ahir em vaig quedar fins al final del debat i me’n vaig anar al llit amb un sabor amarg com poques vegades després d’escoltar el discurs agressiu, cínic i amb ribets totalitaris de Rajoy.

Els meus lectors saben que no som cap fan de Zapatero. Moltes de les coses que li ha retret Rajoy també les hi he retret jo des d’aquest blog. He dit que va ser frívol amb l’Estatut de Catalunya; que, després, en veure’s apurat, va enganyar Maragall i Mas; que va ser frívol amb la política seguida amb De Juana Chaos; que es va equivocar en moltes coses durant la seva etapa de govern. Però mai no havia vist un polític tan compulsiu, tan repetitiu de frases, d’idees-força, de dades difícils de demostrar i fins d’acusacions, com les que feien Zapatero còmplice de la guerra de l’Iraq, que no se les pot creure ningú.

Més enllà de si em convencien o no les propostes i les formes de Zapatero, el que em feria era la fúria que Rajov va demostrar contra tot allò que tenia a veure amb la defensa a Catalunya de la llengua Catalana. Quan Rajoy assegurava que no hi ha cap país al món que permeti que no es pugui parlar la llengua oficial en un territori, el candidat s’oblidava de dues coses: que això succeeix en els països amb diverses llengües oficials (no bilingües) com Bèlgica o Suïssa, per exemple, i que el teòric problema català que ell denuncia, no és un problema real, és simplement un arma que ara utilitza perquè sap que la confrontació contra Catalunya li dóna vots. A més, el model d’ensenyament català (que no prohibeix a ningú parlar la pròpia llengua, però que sí que utilitza com a llengua vehicular de l’ensenyament exclusivament el català durant la primera etapa) no és un model que han imposat els socialistes. A més no és cap model nou, ja que l’imposà Pujol fa més de vint anys, i hi hem conviscut sense problemes (fins i tot ells –vull dir el PP- hi han conviscut vuit anys), però ara a Rajoy li interessa burxar en uns temes que, tot i que són extremadament perillosos, li donen vots. Aquests temes són el lingüístic i el de la immigració. El problema, però, és que això ho fa amb arguments de caràcter racista, perquè es dirigeixen “contra els qui són diferents”, (ja es tracti d’espanyols amb una llengua que no és la castellana, ja es tracti d’estrangers que volen fer les feines que no volem fer els espanyols).

Ahir Rajoy em va fer mal. Em va crear anticossos. Si les passades eleccions vaig votar en blanc, aquest cop votaré contra Rajoy. I ho faré molt conscient. Perquè si aquest home (i el que ell representa) arribés al poder, penso que l’Espanya que forjaria seria per a mi inacceptable.

Els errors de campanya

2 Març 2008

En política, els errors gairebé sempre es paguen cars. I penso que la referència cursi i mel·líflua de Rajoy de referir-se a la ja famosa “niña”, acabarà omplint tants diaris com, en el seu dia, va omplir el “primo” del candidat del PP.

Tots els sàtirs d’aquest país li treuen punta, i és que aquell comentari llegit (un bon opositor com Rajoy mai no hauria d’haver llegit aquest darrer comentari, ja que aquest tipus d’intervencions s’han de fer mirant a la cara de l’espectador) el pot acabar perjudicant.

És clar que més perjudicials per a Rajoy seran encara aquestes declaracions d’Elorriaga a la premsa britànica dient que, en efecte, a ells els beneficia l’abstenció i que els interessa és desmotivar l’electorat socialista. Per això Rajoy es refereix contínuament al problema de la immigració i del terrorisme.

És cert que Elorriaga ha desmentit aquestes declaracions, però em resulta increïble que un diari com el “Financial Times” s’inventi unes declaracions d’aquesta mena que, a més a més, són d’una lògica incontestable, ja que el PP sap que el seu sostre no es pot estirar.

De tota manera, no és només el PP, el que es dedica a fer bestieses. També Maragall continua en la seva campanya d’autodescrèdit impulsant el vot en blanc. Com també ho fa l’expresident d’Esquerra Republicana Heribert Barrera. I amb això no vull dir que no sigui molt digne votar en blanc. Segurament ho és tant com votar per un candidat. Però gent de la trajectòria d’aquests dos polítics (que tants anys van demanar els vots per a ells) no hauria de fer aquestes coses com aquesta, que l’únic que aconsegueixen és deixar-los a ells en pitjor situació. Més interessant és veure com un home com l’historiador Josep Benet (que fou el senador més votat d’Espanya el 1978) hagi donat suport en una carta personal a Duran Lleida ja que, a hores d’ara, li sembla el polític català que millor defensa el catalanisme i els interessos de Catalunya. I no crec que vagi errat.

De tota manera, tot està per fer encara, i el debat de demà pot deixar les coses més decantades o més igualades. No ho sabem. Tanmateix, del que no hi ha dubte és que, aquest cop, ben o mal plantejat, el debat ens interessa a tots.


%d bloggers like this: