Aquesta passada setmana han mort dues persones amb qui vaig tenir certa relació: l’abat Cassià Just i el monjo Romuald Díaz, ambdós homes de Déu que han passat la seva vida monàstica a Montserrat.
Vaig conèixer l’abat un anys en què vaig ser a Montserrat, concretament en una trobada “per la flama de la llengua catalana”. Devia ser entorn del 1977, encara que això ara no ho podria assegurar. Uns anys després, quan jo era president de l’Ateneu de Maó (1981-1987), vaig convidar l’abat a donar una conferència. Recordo que vam tenir una trobada al monestir, un dia que jo hi vaig pujar tot baixant de Solsona. Ell, sempre tan sobri, em va rebre en una saleta, i va escoltar pacientment tot el que jo li vaig dir sobre l’Ateneu. Li vaig explicar que era una institució laica, des del seu naixement, l’any 1905, però que sempre tenia la tribuna oberta al debat i a l’exposició d’idees. No hi havia, doncs, cap inconvenient perquè ell que hi exposés la seva concepció de la vida i la seva experiència de fe.
L’abat va acceptar i uns mesos més tard va venir a donar la conferència (ara no recordo ni el mes ni l’any). Sí que recordo, en canvi, que el doctor Rubió el va convidar a viure a Mongofre i ens va obsequiar amb un sopar exquisit que es va servir en aquell menjador que dóna a tres vents, amb una de les vistes més belles de Menorca. Fou el darrer sopar a què he assistit amb un enllumenat amb espelmes sobre canelobres de plata i servit per cambrers amb guants blancs.
Uns anys després –l’abril de 1987- vaig ser a Montserrat durant una setmana. Necessitava gaudir del silenci i de la reflexió. I he de dir que va ser per a mi una de les experiències més belles que recordo. Se’m va adjudicar una cel·la i vaig conviure amb els monjos del matí al vespre. Després de dinar, un d’ells em convidava a prendre cafè amb les persones que s’allotjaven al monestir, i al vespre, conversàvem tots plegats durant la mitja hora que tenien de lleure.
Doncs bé, durant aquells dies vaig mantenir llargues converses amb el pare Romuald Díaz. El recordo ja molt vell i cec, però amb una visió extraordinària de l’esperit i de l’ànima humana. He d’admetre que em va ajudar molt conversar amb aquell home sant i savi, que coneixia a fons de les Sagrades Escriptures i que vivia absolutament compromès amb la seva fe.
Descansin en pau aquests dos homes de bé.
Josep Maria Quintana 