Archive for Juliol de 2007

El pòsit de la corrupció

17 Juliol 2007

La detenció d’Eduard Planells, un subdelegat del Govern a Barcelona (càrrec que ha assumit les antigues funcions del governador civil) per presumptes relacions amb la màfia russa és una notícia de primer ordre, i és, a més, d’una d’aquestes noves que fan mal perquè d’alguna manera ajuden a malmetre la ja molt castigada classe política.

No seré jo qui em fiqui amb el senyor Planells, que no conec, això ja ho faran el fiscal anti-corrupció i el tribunal que acabarà jutjant-lo. Tanmateix és dolorós que hàgim d’afegir un cas més de corrupció als molt que s’han donat darrerament, encara que, si ho volem veure del costat positiu, haurem de concloure que és bo que la justícia no es doblegui davant aquests supòsits delictius.

El problema és, però, que la gent no contempla el fet des d’aquest punt de vista, sinó que ho fa des de l’altre. Podreu comprovar-ho fàcilment si accediu a la pàgina de La Vanguardia digital d’ahir, on trobareu la notícia de què us parlo en primer lloc i podreu llegir els molts comentaris que s’hi han adjuntat pels lectors. Tots (o gairebé tots) responen al primer criteri (el de “tots els polítics són iguals, tots són corruptes”), cosa que segurament no és certa –vaja, vull creure i crec que no és certa!- però aquest és el pòsit que deixa la corrupció. I als qui vam viure la dictadura, els qui vam lluitar (més o menys) per trencar aquell sistema on les llibertats eren escopides i els drets polítics i sindicals de les persones eren vilipendiats, ens fa mal llegir aquests comentaris, perquè d’alguna manera contribueixen a fer malbé l’obra –bella obra a la fi- per a la qual nosaltres vam batallar amb una il·lusionada esperança.

Anuncis

La força de Sarkozy

16 Juliol 2007

Llegia dins l’avió que em duia de tornada a Menorca la naturalesa dels canvis que Sarkozy pretén dur a terme en el sistema constitucional francès. No es tracta, diu, de tornar a la IV República, però si que cal transformar la V República, la de De Gaulle, maldant per introduir una mica de sistema proporcional (per evitar que les minories sempre quedin fora del parlament), per retallar alguns poder del president, etc. La idea és bona de qualsevol costat que es miri, com ho és el fet que hagi decidit constituir una comissió amb personalitats rellevants del país, presidida per l’exprimerministre Edouard Balladur, entre les quals hi ha algun socialista, com l’exministre de cultura de Mitterrand, Jack Lang.

Sarkozy, no sols ha fet passar a l’oblit Jacques Chirac (sembla que l’expresident i el seu darrer primer ministre Villepin ressonin a ultratomba) sinó que està desestabilitzant les forces polítiques franceses. En primer lloc la seva, l’UMP, el sector més dretà de la qual no entén aquesta obertura a l’esquerra que està fent el nou mandatari de l’Elisi, que ha trencat tots els esquemes el passat 14 juillet, convidant 2.000 persones marcades pel sofriment i l’abnegació a un acte que, fins aquest any, era d’allò més selecte, i que desestabilitza també la força principal de l’esquerra, el PSF, que, sorprès pel que succeeix al país, sembla incapaç de passar-se la mà pel pit i veure que alguna cosa falla en les seves files.

Ens ho recordava ahir Carlos Nadal a La Vanguardia dient que “Las condenas que les prodiga el PS –es referia a homes com Kouchner, com Strauss-Khan o com el mateix Lang– confirman, en definitiva, que quienes mandan en el partido no se dan cuenta de cómo se han quedado atrás, anclados en los viciados hábitos de las clientelas y las baronías. Claro que Sarkozy los ha envuelto por detrás en una hábil maniobra política. Pero no sólo para romper los huesos a la oposición, sino con un auténtico sentido de Estado si hay que sacar a Francia del tan denunciado declive.”

Jo penso que a Espanya també ens caldria alguna reforma constitucional. La nostra constitució és molt més jove que la francesa, però igualment podria ser revisada en alguns punts, fonamentalment en la concepció del Senat, que avui és una institució sobrera i gairebé absurda (però que podria no ser-ho), i també en d’altres aspectes que avui no he de tractar. El problema és que a Espanya no tenim un cap d’estat que pugui encapçalar i pilotar aquesta idea de reforma, i això fa les coses molt més difícils. En aquest sentit em dol (i no només en aquest) que no tinguem una República, perquè a l’hora d’afrontar grans reformes, la força i el prestigi d’un president –d’un cap d’estat- és important.

Adulació versus “imago mundi”

6 Juliol 2007

Sempre havia cregut que els pares havien de posseir una imago mundi per transmetre-la als seus fills, els quals, en l’exercici de la seva llibertat, la treballarien i/o la transformarien com el seu albir els donés a entendre. De la mateixa manera sempre havia pensat que els polítics, posseïdors també d’una imago mundi, d’una concreta concepció del món, tenien el deure de fer-la patent als electors per tal d’intentar expandir-la amb la idea de transformar la societat d’acord amb els seus paràmetres ideològics.

Avui, però –i tinc la impressió que això succeeix d’una manera molt generalitzada- s’està invertint aquesta idea que jo sempre havia tingut (i vull encara mantenir), i això comporta que l’interès (o potser hauríem de dir el deure) que els pares, els educadors i els polítics tenen (o haurien de tenir) de transmetre la pròpia concepció del món als fills, als qui han de ser educats o bé als ciutadans, s’ha perdut de manera gairebé irremeiable.

En efecte, ja no es tracta d’educar, d’exigir, de convèncer i de treballar per una determinada concepció del món. El que avui es persegueix és, simplement, adular, d’ací que, en lloc d’intentar convèncer, es maldi només per fer allò que vol o desitja el fill (gairebé sempre mimat i sobreprotegit), o bé la persona que ha de ser educada (ja sigui a l’ensenyament primari o mitjà), o bé el ciutadà.

Digueu-me: coneixeu avui algun polític que s’atreveixi a construir i exposar quelcom semblant a una imago mundi? Si heu seguit mínimament el darrer debat sobre l’estat de la nació que s’ha produït en el Congrés dels Diputats, creieu que s’han enfrontat allí (exposat, debatut i contrastat) idees? Em sembla que no. Allí s’ha produït un duel per aconseguir (o mantenir) el poder. Pel que fa a Rajoy, aquest ha dut a terme un atac directe a la jugular de Zapatero. En efecte, el líder de l’oposició no pretenia exposar una determinada concepció del món, ni tampoc explicar quin era el programa alternatiu al del govern per a l’Espanya –programa que desconeixem absolutament-. Només pretenia destrossar l’adversari, i sovint amb arguments ad hominem d’un gust francament dubtós (encara que fessin aplaudir l’auditori fidel).

Val a dir, però, que tampoc el president del govern ens volia exposar una imago mundi, ans pretenia només guanyar temps, sortir viu de l’escomesa i –en un contraatac estratègic- fer feliç l’auditori amb mesures (que no vull criticar) com la dels 2.500 euros per fill nascut, que, per la seva espectacularitat, sabia que li serien del tot benèfiques.

De veritat que tot això em confon i em sembla d’una gran pobresa intel·lectual. I potser encara em dol més aquests dies de formació dels governs municipals que m’han provocat més d’una decepció. I no ho dic, això, perquè sigui l’esquerra la que ha assumit el poder a molts municipis de casa nostra, en els consells insulars i també en el govern de la Comunitat autònoma, sinó perquè sovint tinc la impressió que no s’està produint un canvi real, ans sembla que es reprodueixen els vicis de sempre, i això encara dol més quan els protagonitzen persones de les quals jo esperava alguna cosa més, persones de les quals esperava un altre tipus de comportament: que tinguessin, en definitiva, una imago mundi pròpia que fos capaç d’il·lusionar, i en la defensa de la qual valia la pena esforçar-se.

Però si els polítics (també els d’esquerra) comencen per adular-se a ells mateixos, com podem d’esperar que lluitin després amb les idees per transformar el món?

——

N.B. Demà inicio unes curtes vacances de vuit dies que he decidit de fer sense el meu ordinador. Sé que em costarà, però penso que és necessari. Gràcies i a reveure després d’aquest parèntesi vacacional.

Novament Antich

5 Juliol 2007

Francesc Antich ha obtingut els vots necessaris per assumir la presidència de la Comunitat autònoma de les Illes Balears. El nou president no és un desconegut, ja que ocupà aquest mateix càrrec un cop es formà a casa nostra el dit Pacte de Progrés, que governà entre 1999 i 2003, data en què va perdre les eleccions després de quatre anys on (i ho dic amb sentiment) hi va haver molta improvisació, força inexperiència i, per damunt de tot, manca d’autoritat per dirimir les divergències i per dirigir l’acció de govern.

No em va estranyar que el centre-esquerre perdés les eleccions de 2003, com ara no he trobat rar que les perdés la dreta. De fet, és més fàcil que les eleccions les perdin els governs que no que les guanyi l’oposició. I si el 2003 les va perdre Antich pels errors de l’ecotaxa i per no haver sabut posar en cintura els cinc partits que compartien el poder, el 2007 les ha perdut Matas perquè no ha sabut posar ordre en el desgavell urbanístic, no ha pogut (o volgut, o sabut) parar la corrupció i, a més, ha actuat amb una prepotència que ha fet por a la gent de centre, que ha vist que només enviant el PP a l’oposició i privant-lo d’administrar els pressupostos de les institucions, tenia possibilitat de salvar-se.

Val a dir que el diàleg interpartidari, que les negociacions, que el debat entre PSOE, UM i el Bloc, s’han fet aquest cop servant la deguda prudència. Sembla que tots n’han après, de l’experiència viscuda fa vuit anys, i això augura si més no una possibilitat d’èxit. Jo no m’atreviria a dir què passarà, perquè no ho sé, però m’agradaria que anés bé, i que l’esquerra fos capaç de sanejar el país sense caure en l’autocomplaença i, sobretot, sense aviciar-se amb l’exercici del poder.

Rajoy tiba la corda

4 Juliol 2007

Ahir, en obrir la finestra –eren les 7 del matí-, mentre contemplava el sol que s’havia aixecat per sobre els espadats de La Mola i s’emmirallava en les aigües del port de Maó amb un toc gairebé imperceptible de sensualitat, vaig cometre l’error –error diari tanmateix- de posar la ràdio per sentir les notícies. Ràdio Nacional deia que un grup de turistes espanyols havien estat objecte d’un atemptat al Iemen i explicava les accions que havia emprès el govern per iniciar la repatriació dels cossos.

Uns minuts després, mentre esmorzava a la taula del jardí, era Catalunya Ràdio l’emissora que vaig sintonitzar. En Bassas exposava la mateixa notícia, només que amb una diferència de matís: els morts eren aquest cop bascos i catalans.

Cap de les dues emissores mentia. Però cadascuna enfocava la notícia des del seu punt de vista, maldant per destacar allò que més afavoria els seus interessos diguem que nacionals. A més estic segur que les dues ho feien amb tota naturalitat, probablement sense voler donar (almenys de manera conscient) un valor afegit a les paraules.

D’altra banda, tot era molt previsible perquè el que hauria estat rar i, doncs, noticiable, fóra que Ràdio Nacional d’Espanya parlés de turistes bascos i catalans i que Catalunya Ràdio es referís als morts qualificant-los de turistes espanyols.

Constatat això ens podem demanar si aquesta diferència d’enfocament de la notícia és o no és un problema, i la resposta ha de ser probablement negativa: no ho és… a no ser –és clar- que l’emissora nacional de Catalunya volgués negar subreptíciament el caràcter espanyol dels morts, i que l’emissora nacional d’Espanya volgués amagar el caràcter de bascos i catalans que tenien aquestes malaurades persones.

En realitat –si més no des del meu punt de vista- el nacionalisme no comporta cap problema quan malda per destacar els atributs propis. El problema apareix només quan no fa això (o no fa només això) i tracta d’excloure l’altre, o bé no permet que l’altre s’hi senti a gust.

Dit això i davallant a la magra realitat quotidiana espanyola, començaré afirmant que –és també la meva opinió- Rodríguez Zapatero ha fet un cert esforç (no sé si voluntari o forçat) perquè catalans i bascos poguessin sentir-se a gust en el marc constitucional espanyol. És evident que no ho ha aconseguit (gairebé gens en el cas dels bascos, i només una miqueta en el cas dels catalans). Però escoltant ahir la resposta que va fer Rajoy al discurs del president en el debat del Congrés dels Diputats (una resposta que hauria amollat tan si ZP hagués dit el que va dir o hagués dit el contrari), tinc la impressió que el que han estat per a ell uns anys de desastre des de tots els punts de vista, seran una catàstrofe per als qui no pensen com ell si Rajoy assoleix el govern.

I dic això perquè, o cau del cavall en un improbable camí de Damasc, o fer convergir els interessos de catalans i bascos amb els d’un PP presidit per Rajoy, amb ministres com Acebes i Zaplana, no sols em sembla impossible, ans penso que ens pot acostar a la ruptura constitucional. I ho dic molt conscient, sense ganes d’exagerar.

Avui, les dues Espanyes (i quan dic les dues Espanyes no em refereixo a la de dretes i la d’esquerres –com en els anys trenta-, sinó a la nacionalista espanyola i a la nacionalista catalana o basca) es troben en un moment molt tens, que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya pot encara tibar més. Però si Rajoy fa allò que d’ell s’espera, aleshores ni tan sols Duran podrà sargir l’estrip que en carn pròpia sofrirà la pell de brau.

Quan els qui parlaven callen

3 Juliol 2007

Parlava fa uns dies de les dedicacions exclusives que sembla que proliferin com mai en els governs municipals d’esquerra. Són absolutament necessàries? S’han explicat d’una manera convincent? Ho dubto. Vaja, estic segur que no.

Em contava una persona que, en un acte lúdic i alhora cultural, va trobar dues amigues d’una llarga trajectòria progressista. Una d’elles, titular d’un negoci, havia ocupat durant molts anys un càrrec electiu important a l’ajuntament de la seva ciutat sense cap tipus de dedicació exclusiva, prenent hores a la feina i al descans. Aquesta es feia creus de com canvien les persones un cop passen a ser titulars d’aquestes dedicacions.

Les tres no podien entendre el silenci dels polítics d’esquerra quan aquests casos els afecten personalment, i més si tenim en compte com parlaven (com criticaven!) quan aquestes dedicacions es donaven a persones d’altres partits.

Quelcom d’immoral i d’hipòcrita hi ha en aquests comportaments que els partits haurien de revisar si no volen caure en el descrèdit.

De fet ja hi han caigut.

Tan difícil, tan impossible resulta fer un mínim d’autocrítica?

Manon, Massenet, Villazón i Dessay

2 Juliol 2007

Dissabte nit vaig ser al Liceu de Barcelona per veure la Manon de Massenet, en un any on hem vist totes les versions operístiques que s’han fet del drama de l’Abbé Prevost.

Era l’òpera que tancava la temporada 2006-2007, on hem tingut l’ocasió de veure coses força importants des del punt de vista musical i escenogràfic. Si he de triar em quedaria amb Boulevard Solitude, de Hans Werner Enze, una de les versions de Manon que ja havia tingut ocasió de veure anys enrere –i amb la mateixa escenografia- al Covent Garden de Londres; amb Der Fliegende Holländer, de Wagner, en la versió que ens oferien Sebastian Weigle a la batuta i Alex Rigola com a director d’escena; amb Khovantxina, de Mussorgski, sota la direcció musical de Michael Boder i escenogràfica de Stein Winge; i amb aquesta darrera Manon, de Massenet, que sota la direcció musical de Víctor Pablo Pérez i escenogràfica de David McVicar, vaig veure el dissabte a la nit.

Aquesta Manon ha estat fantàstica. Havia vist dirigir tres o quatre vegades Victor Pablo Pérez, però sempre música simfònica, mai òpera, i em va agradar. Val a dir, però, que l’orquestra tenia aquest cop el valor afegit d’acompanyar l’acció de dos cantants de primera magnitud mundial: Natalie Dessay (Manon) i Rolando Villazón (chevalier des Grieux), que van estar superbs. I he de dir que si Villazón va ser molt gran, Dessay va ser sublim, immensa, divina… Va ser tot allò que es pot esperar d’una soprano a la qual Massenet encarrega un paper que és difícil i alhora preciós. També sensual, molt sensual. I és que l’òpera francesa sempre ha tingut un major component de sensualitat que l’òpera italiana, com ho demostra Massenet en escriure “N’est-ce plus ma main”, l’ària que Manon canta quan arriba a l’església de Saint Sulpice (a l’òpera se sent un orgue des del fossat de l’orquestra –d’ací que aprofiti per dir que, quan vaig a París, mai no deixo d’entrar a Saint Sulpice per escoltar el monumental orgue d’aquella gran església-), una ària que esdevé fascinant perquè és en cantar-la que descobrim la veritable natura passional i amorosa de Manon, que pretén que el jove Des Grieux abandoni la seva inclinació sacerdotal (cosa que, per cert, aconsegueix).

Roger Alier creu que aquesta és una de les millors escenes de seducció de tota la història de l’òpera, si exceptuem potser la de Dalila amb Samson, en l’òpera de Camille Saint-Saëns, reforçada en aquesta obra per la veu de mezzosoprano (sempre més suggerent) que aquest compositor donà a Dalila, un recurs que Massenet no volia per a la frívola Manon de la seva òpera.

Val a dir també que la Manon de Massenet té, per mi, un valor afegit que comprendran els que em coneixen: es canta en francès (també el Samson et Dalila), i he de dir que aquesta llengua em sembla insuperable per a aquest tipus de drama. I per si fora poc, Natalie Dessay és francesa, i té una dicció tan clara i transparent que em semblava que era a la Comédie Française.

Plaisir des dieux.

Tot esperant Godot

1 Juliol 2007

Suposo que és inevitable, però el ciutadà té una sensació estranya cada cop que, en política, hi ha un canvi de govern. Ahir deien que uns dos mil càrrecs del PP a les Illes han fet les maletes i cerquen desesperadament Godot. Potser ha estat sempre així, però a mi em preocupa una mica (bé, la veritat és que em preocupa molt) veure com la política esdevé (en una part gens menyspreable dels qui l’exerceixen) un mitjà de vida. I diguem-ho clarament: el problema no és que els càrrecs siguin remunerats, el problema és que la gran majoria de càrrecs públics, o bé no tenen alternativa en el món laboral o la tenen molt menys remunerada que a la política. Doncs bé, quan això passa, aleshores la personalitat, la independència de criteri i l’esperit crític del polític desapareix, cosa que facilita les coses al qui comanda (que no ho nego) però degrada la funció pública i la fa caure en la mediocritat.

Em referia a aquests dos mil càrrecs de la dreta balear que ara cerquen desesperadament Godot. Però -si és que vull ser una mica equànim- també he de referir-me als dos mil que, des de l’esquerra estan ja segurs que aviat el trobaran.

Sense anar més lluny, a l’ajuntament de Maó, la coalició d’esquerres ha gairebé duplicat les dedicacions exclusives. Ja són legió els qui viuen del pressupost públic i han deixat la feina privada que abans exercien. Com li recordava un periodista a un regidor bon amic meu (i cito de memòria), potser això és legítim, que ningú no ho qüestiona, però és dubtosament moral.

I jo em demano: si les esquerres acaben fent el mateix que la dreta, quina il·lusió ens queda per encetar?


%d bloggers like this: