Manon, Massenet, Villazón i Dessay

by

Dissabte nit vaig ser al Liceu de Barcelona per veure la Manon de Massenet, en un any on hem vist totes les versions operístiques que s’han fet del drama de l’Abbé Prevost.

Era l’òpera que tancava la temporada 2006-2007, on hem tingut l’ocasió de veure coses força importants des del punt de vista musical i escenogràfic. Si he de triar em quedaria amb Boulevard Solitude, de Hans Werner Enze, una de les versions de Manon que ja havia tingut ocasió de veure anys enrere –i amb la mateixa escenografia- al Covent Garden de Londres; amb Der Fliegende Holländer, de Wagner, en la versió que ens oferien Sebastian Weigle a la batuta i Alex Rigola com a director d’escena; amb Khovantxina, de Mussorgski, sota la direcció musical de Michael Boder i escenogràfica de Stein Winge; i amb aquesta darrera Manon, de Massenet, que sota la direcció musical de Víctor Pablo Pérez i escenogràfica de David McVicar, vaig veure el dissabte a la nit.

Aquesta Manon ha estat fantàstica. Havia vist dirigir tres o quatre vegades Victor Pablo Pérez, però sempre música simfònica, mai òpera, i em va agradar. Val a dir, però, que l’orquestra tenia aquest cop el valor afegit d’acompanyar l’acció de dos cantants de primera magnitud mundial: Natalie Dessay (Manon) i Rolando Villazón (chevalier des Grieux), que van estar superbs. I he de dir que si Villazón va ser molt gran, Dessay va ser sublim, immensa, divina… Va ser tot allò que es pot esperar d’una soprano a la qual Massenet encarrega un paper que és difícil i alhora preciós. També sensual, molt sensual. I és que l’òpera francesa sempre ha tingut un major component de sensualitat que l’òpera italiana, com ho demostra Massenet en escriure “N’est-ce plus ma main”, l’ària que Manon canta quan arriba a l’església de Saint Sulpice (a l’òpera se sent un orgue des del fossat de l’orquestra –d’ací que aprofiti per dir que, quan vaig a París, mai no deixo d’entrar a Saint Sulpice per escoltar el monumental orgue d’aquella gran església-), una ària que esdevé fascinant perquè és en cantar-la que descobrim la veritable natura passional i amorosa de Manon, que pretén que el jove Des Grieux abandoni la seva inclinació sacerdotal (cosa que, per cert, aconsegueix).

Roger Alier creu que aquesta és una de les millors escenes de seducció de tota la història de l’òpera, si exceptuem potser la de Dalila amb Samson, en l’òpera de Camille Saint-Saëns, reforçada en aquesta obra per la veu de mezzosoprano (sempre més suggerent) que aquest compositor donà a Dalila, un recurs que Massenet no volia per a la frívola Manon de la seva òpera.

Val a dir també que la Manon de Massenet té, per mi, un valor afegit que comprendran els que em coneixen: es canta en francès (també el Samson et Dalila), i he de dir que aquesta llengua em sembla insuperable per a aquest tipus de drama. I per si fora poc, Natalie Dessay és francesa, i té una dicció tan clara i transparent que em semblava que era a la Comédie Française.

Plaisir des dieux.

Anuncis

%d bloggers like this: