Rajoy tiba la corda

by

Ahir, en obrir la finestra –eren les 7 del matí-, mentre contemplava el sol que s’havia aixecat per sobre els espadats de La Mola i s’emmirallava en les aigües del port de Maó amb un toc gairebé imperceptible de sensualitat, vaig cometre l’error –error diari tanmateix- de posar la ràdio per sentir les notícies. Ràdio Nacional deia que un grup de turistes espanyols havien estat objecte d’un atemptat al Iemen i explicava les accions que havia emprès el govern per iniciar la repatriació dels cossos.

Uns minuts després, mentre esmorzava a la taula del jardí, era Catalunya Ràdio l’emissora que vaig sintonitzar. En Bassas exposava la mateixa notícia, només que amb una diferència de matís: els morts eren aquest cop bascos i catalans.

Cap de les dues emissores mentia. Però cadascuna enfocava la notícia des del seu punt de vista, maldant per destacar allò que més afavoria els seus interessos diguem que nacionals. A més estic segur que les dues ho feien amb tota naturalitat, probablement sense voler donar (almenys de manera conscient) un valor afegit a les paraules.

D’altra banda, tot era molt previsible perquè el que hauria estat rar i, doncs, noticiable, fóra que Ràdio Nacional d’Espanya parlés de turistes bascos i catalans i que Catalunya Ràdio es referís als morts qualificant-los de turistes espanyols.

Constatat això ens podem demanar si aquesta diferència d’enfocament de la notícia és o no és un problema, i la resposta ha de ser probablement negativa: no ho és… a no ser –és clar- que l’emissora nacional de Catalunya volgués negar subreptíciament el caràcter espanyol dels morts, i que l’emissora nacional d’Espanya volgués amagar el caràcter de bascos i catalans que tenien aquestes malaurades persones.

En realitat –si més no des del meu punt de vista- el nacionalisme no comporta cap problema quan malda per destacar els atributs propis. El problema apareix només quan no fa això (o no fa només això) i tracta d’excloure l’altre, o bé no permet que l’altre s’hi senti a gust.

Dit això i davallant a la magra realitat quotidiana espanyola, començaré afirmant que –és també la meva opinió- Rodríguez Zapatero ha fet un cert esforç (no sé si voluntari o forçat) perquè catalans i bascos poguessin sentir-se a gust en el marc constitucional espanyol. És evident que no ho ha aconseguit (gairebé gens en el cas dels bascos, i només una miqueta en el cas dels catalans). Però escoltant ahir la resposta que va fer Rajoy al discurs del president en el debat del Congrés dels Diputats (una resposta que hauria amollat tan si ZP hagués dit el que va dir o hagués dit el contrari), tinc la impressió que el que han estat per a ell uns anys de desastre des de tots els punts de vista, seran una catàstrofe per als qui no pensen com ell si Rajoy assoleix el govern.

I dic això perquè, o cau del cavall en un improbable camí de Damasc, o fer convergir els interessos de catalans i bascos amb els d’un PP presidit per Rajoy, amb ministres com Acebes i Zaplana, no sols em sembla impossible, ans penso que ens pot acostar a la ruptura constitucional. I ho dic molt conscient, sense ganes d’exagerar.

Avui, les dues Espanyes (i quan dic les dues Espanyes no em refereixo a la de dretes i la d’esquerres –com en els anys trenta-, sinó a la nacionalista espanyola i a la nacionalista catalana o basca) es troben en un moment molt tens, que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya pot encara tibar més. Però si Rajoy fa allò que d’ell s’espera, aleshores ni tan sols Duran podrà sargir l’estrip que en carn pròpia sofrirà la pell de brau.

Anuncis

%d bloggers like this: