Dels drets de l’home i de la tortura

by

Estimat director: És a partir d’aquella frase de Montesquieu “Jo sóc home necessàriament, francès ho sóc per casualitat” que prenem consciència d’una cosa: que si a l’interior de cada Estat som ciutadans, en tant que habitants del món som –i ho som primerament- éssers humans. I d’aquí haurem de concloure que, a pesar de les nostres diferències, el que els homes tenim en comú és superior a allò que ens diferencia. Per això, un altre representant del segle de les Llums, el francès Denis Diderot, escrivia al filòsof anglès David Hume el 22 de febrer de 1768 aquestes paraules: “Estimat David, vós sou de totes les nacions, i mai no demanaríeu a un desgraciat la seva procedència. Jo m’enorgulleixo de ser, com vós, ciutadà de la gran ciutat del món.”

Així doncs, per molt satisfets que estem d’allò que ens diferencia dels altres, haurem de concloure que són els principis d’igualtat i d’universalitat els que trobem a la base dels drets de l’home, drets que posseïm en tant que persones i no en tant que ciutadans d’un país, fet que tanmateix no impedeix que cada Estat integri aquests drets en les pròpies normes internes de caràcter constitucional. I és en fer això –en integrar aquestes normes universals en el dret positiu de cada estat- que els drets (si més no a nivell teòric) assoleixen una inequívoca protecció. Diguem que aquest fou l’objectiu final de les Declaracions dels drets dels Estats americans de 1776, i també de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, fruit de la França revolucionària de 1789.

Ningú no em discutirà que avui els drets de l’home gaudeixen de gran prestigi, i que gairebé tots els governs voldrien presentar-se com a campions de la seva defensa, però això no impedeix que aquests mateixos governs, fins i tot els més eloqüents en la seva reivindicació, sovint els rebutgin en la pràctica un cop les circumstàncies (allò tan irracional que coneixem amb el nom de “raó d’Estat”) els ho aconsellen. Aquest fet podria dur-nos a parlar, per exemple, de la pena de mort, però jo em limitaré avui a parlar d’una pràctica no menys criticable: la tortura, que condemnada explícitament en totes les legislacions, es practica, però, habitualment a les recambres de moltes presons d’estats subscriptors dels Drets Humans.

Em permetràs, doncs, estimat director, que em refereixi a un d’aquests països, el més poderós de tots, els Estats Units d’Amèrica, que en nom de la “seguretat” no sols practica la tortura, ans ha adoptat una posició excepcional en intentar legalitzar-la.

L’endemà dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, el vice-president Cheney va prometre utilitzar tots els mitjans que tingués a la seva disposició per a combatre el terrorisme. Un memoràndum del departament de Justícia d’1 d’agost de 2002 enumerava ja alguns d’aquests mitjans: Asfixiar els individus sense proporcionar-los la mort, privar-los de medicaments per a les seves ferides, impedir que poguessin dormir, ensordir-los i encegar-los… Es tracta sovint de tortures més psíquiques que físiques però que condueixen els detinguts al límit de la follia i els deixa traumatismes inesborrables.

Quan es produí el debat sobre aquestes mesures, el senador John McCain, que havia estat objecte de tortures quan va ser presoner al Vietnam, en una intervenció brillant introduí un projecte de llei (amb l’oposició de la Casa Blanca) que imposava a les presons de la CIA els mateixos reglaments que a les altres presons americanes. Aquest projecte fou votat i aprovat, però la realitat és tossuda i les tortures continuen practicant-se en nom de la defensa de la seguretat interior i –el que és ja delirant- per a protegir –diuen- els drets humans.

Sortosament no tothom té la mateixa manera d’entendre les coses que George W.Bush i els seus homes més propers, d’ací que el Comitè contra la tortura de les Nacions Unides denunciés, en un informe publicat el passat 19 de maig, les nombroses violacions de la Convenció contra la tortura que es duen a terme als EEUU d’ençà l’11 de setembre. El document afirma que cal “prendre mesures immediates per a eradicar totes les formes de tortura”, “tancar” el centre de detenció de Guantánamo, a Cuba, i fer que els presoners allí detinguts siguin jutjats o posats en llibertat.

El Comitè apunta també que “la detenció de persones per una durada indefinida sense que siguin inculpades constitueix una violació intrínseca de la Convenció” de la qual n’és guardià.

El problema no radica, però, exclusivament als Estats Units i d’alguna manera revela la gran hipocresia dels estats europeus que sovint han fet el suec (si és que no hi han participat explícitament) en els vols secrets de la CIA que fa uns mesos va revelar Diario de Mallorca.

Avui sabem que alguns estats europeus –Alemanya, Itàlia, Suècia i Gran Bretanya (amb els dies sabrem si també hi hem d’incloure Espanya)- han estat còmplices actius de crims de la CIA en el cas dels trasllats il·legals de presumptes terroristes cap a les presons secretes. Això ho denunciava expressament Amnistia Internacional en un informe publicat el passat 14 de juny, en el qual apuntava també directament contra Macedònia, Bòsnia i Turquia.

Diu Amnistia Internacional: “Europa es presenta sovint com un far per als drets de l’home, però la veritat sagnant demostra que sense l’ajut d’Europa, alguns homes no estarien avui en posició de sofrir ferides i tortura a cel·les repartides per tot el món.” I afegeix: “Els Estats europeus no poden amagar la seva complicitat amb el programa ‘Extraordinary Rendition’ dels Estats Units amagant-se sota el secret dels serveis d’informació.” De fet, l’informe d’Amnistia Internacional acusa alguns d’aquests estats d’haver “lliurat presoners a la CIA”.

De fet és ben curiós que alguns estat –entre d’altres Espanya- puguin afirmar que no han tingut coneixement de les activitats lligades als trasllats extraordinaris de presoners que s’han dut a terme dins el seu territori. Això, si és que s’ha produït, és igualment condemnable que establir aquest tipus de presons on els drets humans desapareixen i on es transgredeixen una sèrie de drets protegits, no sols per convencions internacionals, sinó per les mateixes constitucions dels estats infractors.

Però en matèria de Dret internacional cal observar que són les Convencions i els Tractats allò que ha de respectar-se, i tots coneixem que no és permès als membres de la Unió Europea de participar amb aquestes injustificables infraccions de les normes que ens hem imposat voluntàriament.

Els nord-americans que els darrers temps han actuat a les ordres de George W.Bush, mai no han dubtat d’acudir a la força per a aconseguir el “bé superior” de la seva seguretat. I encara és més galdós escoltar-ne les motivacions quan, algun cop (pensa en l’Iraq, estimat director) justificaren la intervenció en una gran mentida (la possessió d’armes de destrucció en massa) i explicaren que l’únic que els movia era la voluntat d’alliberar el poble de la dictadura per tal que pogués gaudir d’una democràcia en llibertat

Davant una professió de cinisme tan gran, penso que val la pena aportar aquí una reflexió de Tzvetan Todorov. Diu el filòsof francès (L’esprit des Lumières, Robert Laffont, París 2006): “No podem assolir un fi noble per mitjans innobles, car aquest fi es perdrà durant la ruta. Així procedien els colonitzadors, que sotmetien pobles sencers sota el pretext d’aportar-los la igualtat. I d’aquesta manera procedeixen també avui els exèrcits que, aquí i allà, pretenen aportar la llibertat als pobles i, amb aquesta finalitat, llencen sobre seu bombes humanitàries.”

Anuncis

%d bloggers like this: