Archive for Juny de 2006

La ressaca

20 Juny 2006

L’endemà del referèndum tothom ha sortit guanyador, quan el més probable és que no hi hagi sortit ningú, si més no plenament: els defensors del “sí” perquè, tot i obtenir una victòria indiscutible, no han estat capaços de motivar suficientment un electorat, que majoritàriament ha preferit passar de la consulta; i els partidaris del “no” perquè, si bé la seva opció ha tingut ben poc èxit (només un de cada cinc catalans l’ha recolzada), disfressen aquest resultat tot referint-se a la poca participació.

Dels uns i dels altres he sentit frases criticables, cap però com la de Rajoy que considera deslegitimat el referèndum, avaluació que li permet de demanar que l’Estatut mai no es converteixi en llei.

És increïble que un home de dret pugui dir aquestes bestieses, o que, en una operació de naturalesa impossible, sumi les abstencions amb el “no”. Les abstencions poden fer-nos reflexionar, però mai no poden sumar-se a cap de les opcions en litigi. Els abstencionistes no compten i, en tot cas, són persones condemnades a acceptar el resultat guanyador.

D’altra banda, és ben galdós això de dir que el referèndum no val perquè ha votat només el 49 per cent de ciutadans. Al que va tenir lloc a Galícia l’any 1979, amb prou feines hi va anar a votar el 30 per cent de la població censada, i mai (que jo sàpiga) cap dirigent del PP ha dit que els governs populars que han governat durant més de vint anys estaven mancats de legitimació.

De tota manera, no penseu que s’ha acabat el calvari. Ara vindrà el recurs davant del Tribunal Constitucional. La creuada de Rajoy continua.

Els qui probablement causaran menys problemes seran els d’Esquerra Republicana, companys del PP en la defensa del “no” (per altres raons, evidentment!). Posats, però, a dir bestieses, considereu aquesta frase de l’inefable Carod feta en una entrevista per la cadena SER dos dies abans de la consulta: “és important –va dir- que la gent voti amb el cap, i no només amb el cor. I sobretot, amb la butxaca”

Una filosofia fantàstica la d’en Carod! Amb catalanistes com ell, els enemics sobren.

Anuncis

Matas se situa en el sector dur front a l’Estatut de Catalunya

19 Juny 2006

En el míting que féu el PP per a tancar la campanya catalana del referèndum de l’Estatut hi participà Jaume Matas. D’aquesta manera es convertia en un dels tres presidents autonòmics (probablement els més rellevants) que hi han participat: Aguirre (Madrid), Camps (València) i Matas (Illes Balears). I és ben curiós que a Catalunya Matas presentés el seu costat més conservador. A la crònica del míting que ha fet Ferran Sales a La Vanguardia, el presenta així “Matas, que se alineó con el ala dura de los conservadores, restó protagonismo a Piqué”. I conta que va dir coses com aquesta: “Un Gobierno de tres o cinco partidos se traduce en una inacción política, en un deterioro importante de la imagen exterior. Nosotros acabamos expulsando a los turistas, perdimos un millón de turistas. Espero que Cataluña se vacune del tripartito de la misma manera que lo hicimos nosotros.” La pregunta que em faig és aquesta: Què té a veure això del tripartit amb l’aprovació de l’Estatut? Afirmacions d’aquesta mena serien explicables en una elecció de diputats per a la Generalitat, però ara no és d’això que parlem, sinó de l’Estatut.

D’altra banda, la reiterada afirmació que fa el PP de ser l’Estatut que se sotmet a referèndum una bomba per a la unitat d’Espanya (aquesta unitat que, per al manteniment de la qual el General Pardo demana mediació al Rei), podria també aplicar-se velis nolis a la regulació que accepta Matas dels consells insulars en el projecte d’Estatut de les Balears: Trenquen aquests la unitat de la Comunitat autònoma o simplement l’organitzen d’una altra manera? Penso que la resposta correcta és la darrera: Uns consells plens de poder disminueixen la força del govern central de l’autonomia però no trenquen la comunitat, només transformen la seva estructura fent-la més descentralitzada.

Penso que el mateix hauria de dir-se de les comunitats autònomes respecte d’Espanya. Aquesta va transformant-se lentament a través de l’aprofundiment autonòmic de les comunitats. I això no és una desgràcia, ni trenca objectivament res. És una manera diferent d’entendre la realitat d’Espanya, aquesta que no agrada al PP.

L’etern (i cada cop més gran) problema de l’ensenyament

18 Juny 2006

Quan vaig acabar la carrera de lletres, i mentre acabava la de dret, abans d’entaforar-me a la biblioteca de casa per a preparar oposicions a registres, on vaig aconseguir de desaparèixer del món dels vius (Com va per Madrid? em demanaven els coneguts, pensant que jo era a la capital d’Espanya preparant –comme il faut– aquesta oposició jurídica), vaig exercir de professor a l’Institut de Ciutadella. Hi vaig entrar el gener de 1975, com a substitut de la professora de llatí i de grec, mentre que el curs següent (1975-1976) em va tocar explicar llengua i literatura espanyoles i filosofia.

Aquí acabà la meva experiència com a docent (si exceptuem uns cursos a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona on vaig explicar Dret Civil a la càtedra de l’Encarna Roca, avui jutgessa del Tribunal Suprem).

Val a dir que, tot i que ho vaig passar força bé, no he enyorat mai la docència, i avui, quan he llegit l’article que acaba de penjar en el seu bloc el meu amic Joan F. López, amb qui vaig compartir estudis de filologia entre 1970 i 1974, penso que he fet bé. Diu el professor en un paràgraf d’aquest article que us recomano: “En una increïble manifestació de cinisme, el poder (no penseu en sigles polítiques, si us plau) en nom de la sacrosanta practicitat, s’avé a igualar a la baixa la instrucció de fillets i joves. Ho reflectien prou bé les opinions d’aquells alumnes: s’ha d’estudiar, quin remei!, però no gaire. S’han de fer els treballs, però no passar-se.”

Aquesta igualació a la baixa és un dels problemes més grans que té l’extensió educativa a tothom (fet amb el qual tots hi estem d’acord, evidentment!), tanmateix sembla que els polítics que tenen la responsabilitat d’ordenar l’ensenyament haurien de poder trobar una solució al problema que avui explicita López Casasnovas.

Hi posaran remei algun cop?

Sobre el meu “Què és un intel·lectual?”

17 Juny 2006

En el moment d’escriure aquestes notes he rebut dos correus relacionats amb la meva lletra de batalla de fa dos dies. Un és d’un poeta i pintor (d’ell tinc una obra preciosa que presideix la sala d’estar de casa) que em recrimina no haver citat Chomsky. I té raó. Diu:

“Benvolgut Sr. Quintana,
he llegit amb atenció i interès el darrer article que ha escrit sobre la figura de l’intel·lectual. Hi estic plenament d’acord amb vostè, tot i que hi he notat a faltar alguna referència més actualitzada del tema, en concret m’hi ha mancat la referència d’un dels millors intel·lectuals d’avui i que precisament ha reflexionat sobre la tasca dels intel·lectuals, em referesc a Noam Chomsky. Llegir-lo és gairebé una obligació. La seva opinió sobre el paper de l’intel·lectual és precisament la que heu remarcat, però ubicada al món complex de grans reptes d’avui. Internet n’és ple.

Gràcies pels seus escrits, us seguesc amb interès.”

L’altra és més curiosa. M’arriba d’un lector occità, i és escrita amb aquesta llengua. Aquest em recrimina una visió massa parisenca del concepte i em diu que em farà conèixer la seva opinió en el seu bloc.
Diu:

“Adiussiatz,

Ai trapat que la vòstra question, què és un intel.lectual ?, amerita un tèxte mai long : o farai sul men blòg.

Me sembla que al vòstre article fauta la nocion francesa de l’universala lenga francesa que a bastit un ensemble de conceptes que fan l’intellectual parisenc o aparisequit.

Vos farai saber quina responsa complemetària farai en tant qu’occitanista a aquesta question, que poirís la vida lingüistica e culturala en Occitània.

Per clavar vòli saludar la qualitat del vòstre blòg.

Ben coralament,”

Realment és bonic mantenir aquesta finestra oberta al món. En un món on tots som iguals i on només preval el valor de la paraula.

Enemics de la democràcia

16 Juny 2006

Quan en algun indret del país una persona no pot defensar lliurament la seva idea, o pot defensar-la amb gran dificultat perquè li ho impedeixen d’altres persones que abonen idees contràries, podeu estar segurs que allí s’està atacant la base última de la democràcia i som tots els demòcrates que estem en perill.

Així doncs, quan a Madrid s’escridassava Pujol dient-li allò de “Pujol, enano, habla castellano”, no era només el catalanisme polític el que perillava, també corria perill el conservadorisme del PP. El mateix cal dir quan Rajoy o Acebes són increpats fins al punt que se’ls intenta d’impedir que parlin a Catalunya. Aleshores no és només les idees d’aquests homes les que perillen, és tot el sistema democràtic que se’n ressent.

I tan culpables són de trencar els principis del sistema els joves radicals que en aquests casos actuen, com els líders dels partits que no condemnen els fets de manera contundent, o que reconeixen que allò no està bé però ho justifiquen o diuen que tanmateix ho comprenen.

Podem discrepar radicalment amb Rajoy i Acebes. Fins i tot podem pensar que han actuat contravenint de manera continuada els interessos de Catalunya i del catalanisme, però mai no tindrem dret a impedir que parlin i que defensin la seva política, entre altres coses perquè representen un sector real de la societat catalana. Tan minoritari com vulgueu, però que té el mateix dret que els altres a defensar les seves posicions.

No hi ha, doncs, diferència entre els joves madrilenys que escridassaven Pujol dels catalans que boicotejaven el míting de Rajoy. Tant els uns com els altres actuaven contra la democràcia, aquesta que després d’una llarga dictadura (que ni els uns ni els altres van conèixer) ens ha permès viure en llibertat.

Què és un intel·lectual?

15 Juny 2006

Estimat director: Quan diem d’algú que és un intel·lectual, estem segurs d’utilitzar bé el concepte? No gosaria afirmar-ho, i això perquè possiblement no ens hem plantejat mai el sentit exacte d’aquest mot. Ho has fet, tu, algun cop, amic director?

M’ha suggerit d’escriure aquesta lletra de batalla la lectura d’un article de Timothy Gaston Ash publicat a The Guardian (Londres) que ell intitulava així: Què és un intel·lectual? Segons aquest professor de la Universitat d’Oxford, el concepte és essencialment francès, fins al punt que, si un dia passejant per Londres et creues inesperadament amb un escriptor famós i, després de saludar-lo, li demanes si es considera un intel·lectual, el més probable és que ell et respongui: “No, mai de la vida!” I quan tu, desconcertat per la resposta li preguntis tot seguit per què no s’hi considera, no m’estranyaria que ell et digués simplement això: “Perquè temo que m’afecti la síndrome de l’impostor.”

Què lluny, doncs, es troba en aquest punt la cultura anglesa de la de casa nostra, on contínuament trobem a la premsa o escoltem per la ràdio manifestos signats per un soi-disant conjunt d’intel·lectuals i artistes! A la vista d’això no és estrany que sorgeixi immediatament el dubte i ens demanem què significa ser un intel·lectual.

Stefan Collini distingeix diverses accepcions del mot “intel·lectual”: En primer lloc li dóna un sentit subjectiu i personal: algú que llegeix molt, que s’interessa per les idees, que es lliura a la vida de l’esperit. Probablement és això el primer que se’ns acut quan algú qualifica un amic o un parent dient d’ell que “és molt intel·lectual”. També hi ha, però, segons Collini, una segona accepció del terme, la sociològica: El mot intel·lectual, en tant que concepte definidor d’una classe (aquesta de la qual segurament deuen formar part els “intel·lectuals i artistes” dels manifestos) és un atribut que pot predicar-se de totes les persones amb estudis universitaris o superiors, i també dels professionals i/o experts en algunes disciplines del coneixement. I quan dic coneixement, em refereixo, és clar, tant el forjat en el camp de les lletres com de les ciències.

Aquestes dues accepcions d’intel·lectual (les més corrents) no esgoten, però, el concepte, perquè n’hi ha encara una altra de més afortunada al meu parer. I dic això perquè el terme intel·lectual (en l’accepció que jo vull donar a la paraula), a diferència d’altres adjectius com, per exemple, culte, savi, docte, erudit, expert, etc., és un concepte que ens un arriba de França. Segons aquesta accepció, una persona no esdevé intel·lectual pel sol fet de llegir molt, o de ser erudita, sàvia, docta, o molt culta, ni tampoc pel fet de ser experta en dret civil, o en física quàntica, o en història del segle XIX, o en literatura anglesa o en bioquímica. No, perquè es pot ser savi, culte, docte o expert sense haver exercit mai com a intel·lectual (entenent el mot en l’accepció a què ara faig referència). I això perquè només assoleix la funció d’intel·lectual (en el sentit que jo vull destacar) la persona que, reunint alguna d’aquestes qualitats –és a dir, la persona que havent aconseguit un cert nivell de creació, d’anàlisi o de recerca en algun camp del saber, aprofita aquesta notorietat i se serveix després dels mitjans de comunicació (dels diaris, dels llibres, del cinema, del teatre, de la televisió etc.) per a intervenir i opinar en veu alta sobre matèries (no necessàriament de la seva especialitat) que interessen a un públic ample, als ulls del qual aquesta persona (l’intel·lectual) esdevé una referència o, si més no, una veu reconeguda que cal escoltar.

Aquest és precisament el concepte d’intel·lectual que assumeix Timothy Gaston Ash, El defineix així: “Un intel·lectual és un pensador o un escriptor (jo diria simplement una persona que destaca en algun camp del saber o de la ciència) que intervé en el debat públic sobre matèries polítiques, en el sentit més ample del terme, i que s’absté deliberadament de cercar el poder.”

Aquesta definició, encara que no sigui omnicomprensiva del terme (de fet, com veus, jo l’he ampliada), em sembla particularment bona perquè conté dos elements clau: Primer, l’intel·lectual ha d’intervenir en el debat públic. Segon, amb la seva intervenció no ha de cercar el poder.

És clar que, per a contradir la segona d’aquestes premisses, algú em pot demanar: Deixa, doncs, de ser un intel·lectual Václav Havel pel fet d’haver presidit l’estat xec? Deixa de ser-ho Mario Vargas Llosa pel fet que, un moment donat, volgués assolir la presidència del Perú?
Evidentment que no deixen de ser-ho cap dels dos, però això no desvirtua la definició, només l’excepciona, perquè tant l’un com l’altre mai no han deixat d’intervenir en el debat públic sobre matèries que interessen a la gent (abans i després de la seva experiència política), i a més, aquesta mateixa gent que els llegeix o els escolta els pren com a persones de referència.

Ja sé, amic director, que tot el que dic és discutible, però permet-me que continuï posant alguns exemples agafats de la literatura (però que podrien també ser extrets del camp de la ciència, naturalment!). Dubto que escriptors de fama, com per exemple Ken Follett o Dan Brown, siguin intel·lectuals en el sentit que jo dono al concepte. Seran escriptors, bons escriptors si tan vols, però cap dels dos té (que jo sàpiga) la projecció intel·lectual d’un Vargas Llosa o d’un Saramago (per citar persones d’ideologia contraposada), els quals –a diferència dels dos primers- no es limiten a fer literatura, ans creen opinió a través dels mass media sobre matèries que interessen a la gent i que són alienes a l’ofici d’escriptor de novel·les (ens convencin o no les seves opinions).

Aquest concepte d’intel·lectual que jo defenso aquí neix a França probablement amb Emile Zola. D’acord, doncs, amb la tesi que sostinc, el gran escriptor francès del XIX no esdevingué un intel·lectual pel fet d’escriure llibres tan importants per a la història de la literatura com “Docteur Pascal”, “Les Rougon-Macquart”, “Germinal” o “Nana”, entre d’altres novel·les famoses. Ell esdevingué intel·lectual quan, conscient de tenir una sòlida i reconeguda posició en el món de la literatura francesa, i sabent que la seva opinió tindria conseqüències, no acotà el cap davant el que ell considerava una gran injustícia i, lluny d’amagar-se, publicà el 13 de gener de 1898 a L’Aurore (que, per cert, dirigia Clemenceau) una carta dirigida al President de la República a propòsit de “l’Affaire Dreyfuss”. Aquesta carta, amb l’inequívoc títol de “J’accuse”, denunciava públicament la injusta condemna del capità Alfred Dreyfuss, fet que li va suposar l’exili durant un temps i molts altres problemes amb el poder establert, però que va ser decisiva perquè, anys després, el Tribunal de Cassació de París anul·lés la sentència condemnatòria i reintegrés el capità Dreyfuss en tots els seus drets. Gràcies, doncs, a l’actitud de Zola com a intel·lectual, es va reconèixer que Dreyfuss no era un traïdor.

Aquesta és, estimat director, la barrera que, al meu entendre, separa l’expert, el savi, el professional, l’estudiós, l’escriptor, el científic…, l’home culte en definitiva, de l’intel·lectual.

Viure dins una bombolla

14 Juny 2006

Al bitsenbloc, el meu fill, en Pere, publica un comentari sobre Marie Antoniette, el film de Sofia Coppola que ha vist fa uns dies en un dels cinemes de Tolosa de Llenguadoc, ciutat on viu.

A ell el frapa sobretot la inconsciència innocent de la reina que, vivint com viu dins una bombolla, no pot entendre el que està passant en el seu país. Diu en Pere: “Ce film nous montre de façon très originale et pertinente la légèreté de la vie à la cour et l’inévitable naïveté de la reine, laquelle ne peux pas imaginer ni comprendre les difficultés de la vie en dehors de ce monde protégé –une vraie prison de luxe– qui est le seul qu’elle à connu.”

Aquest fet es dóna també en el primer acte d’una òpera excepcional (Andrea Chénier, de Giordano –estrenada a Milà l’any 1896) que els Amics de s’Òpera de Maó posarà en escena el proper mes de desembre amb dues figures internacionals: el tenor Carlo Ventre serà Chénier i Joan Pons serà Gerard.

El primer acte d’aquesta difícil i complicada obra transcorre en els salons de la comtessa de Coigny, que ha organitzat un gran ball al què assisteix el més granat de la societat procliu a l’ancien régime. Tanmateix la festa es trenca per dos motius: Primerament perquè el poeta Andrea Chénier improvisa un vers dient que l’home no es preocupa per la naturalesa i que només l’ambició mou l’església i l’aristocràcia per a humiliar el poble. Tot seguit és Carlo Gerard que, fart de viure en aquell món que només vexa els pobres, fa entrar dins la sala de ball tot un exèrcit de captaires.

Més però que l’ària de Chénier o que l’acte de rebel·lia de Gerard, el que a mi m’impressionen són les paraules de la comtessa de Coigny un cop els revolucionaris han marxat i s’ha refet l’ordre. Diu la senyora: “Haver-se portat així amb mi, jo que fins i tot m’havia fet vestits humils per a donar almoina als pobres!” I diu tot seguit respecte del seu criat revolucionari: “Aquest home ha llegit massa llibres i això l’ha barrejat”.

La crua realitat és que tots vivim més o menys dins una bombolla: els nacionalistes perifèrics no poden comprendre els qui no ho són. Els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre cap reivindicació dels perifèrics. Els conservadors trenquen relacions amb els socialistes perquè –diuen- han abjurat de tots els principis constitucionals. I els socialistes exclouen els conservadors perquè són hipòcrites, carques i negats per al diàleg.

No són, doncs, només, Marie Antoniette i la Comtesse de Coigny les qui es mostren incapaces d’entendre què passa a l’exterior de la seva bombolla.

Raimon: Quaranta anys del concert a l’Olimpia

13 Juny 2006

Avui fa quaranta anys del primer concert de Raimon a l’Olimpia de París, efemèride que se celebra amb un nou concert del cautautor valencià en el mateix teatre de la capital de França.

Per a les persones de la meva generació que ens formàrem en el catalanisme i la democràcia, aquell concert marcà un abans i un després, ja que era el primer cop que un autor de parla catalana aconseguia de fer un recital en solitari a París, recital que, si no ho recordo malament, fou enregistrat en un disc.

Raimon es va convertí en un referent per a nosaltres, perquè aquell recital indicava que, per primer cop d’ençà la dictadura de Franco, una generació d’espanyols forjats en una cultura que havia estat oprimida perdia la por. D’altra banda, aquell concert significà la projecció internacional de Raimon que també fou contemplat com un referent per les potències democràtiques d’Europa. Era tot un èxit que un home a qui sovint se li prohibien els concerts a Espanya pogués ocupar l’escena de l’Olímpia de París.

Després d’aquell concert en vingueren d’altres a Europa i a Amèrica i els joves que ens havíem forjat en aquella cultura que volia assolir un grau de normalitat que les botes militars de l’exèrcit i de la policia franquista havien fet impossible, vam saber que s’iniciava un món nou per a nosaltres.

El “diguem no” de Raimon es va convertir en el nostre crit de lluita, un crit que, amb l’esforç de tots els demòcrates, va acabar portant la democràcia al país i la llibertat d’expressió per a totes les veus que, fins aleshores, havien estat condemnades al silenci.

Nova escalada de terror a Palestina

12 Juny 2006

Per què divendres passat el govern israelià va decidir bombardejar Gaza tot provocant la mort de 15 palestins? És difícil respondre encertadament aquesta pregunta, i més quan el president Mahmud Abbas ha convocat un referèndum per al proper dia 26 de juliol que, si aconsegueix un resultat positiu, implicarà un reconeixement de l’Estat d’Israel per Palestina.

Tots sabem quin és el grau de risc que ha assumit l’actual rais palestí, perquè el govern de Hamas ha decidit boicotejar aquesta consulta popular que el president de l’Estat ha decidit convocar contra el parer del seu govern, el qual la qualificat de cop d’estat.

D’altra banda, i com era previsible, l’atac israelià ha implicat immediatament una resposta de Hamas que ha decidit rompre la treva que mantenia de feia ja molts mesos i ha llançat 14 míssils Kazam i 10 projectils de morter sobre territori israelià. Sempre l’escalada de violència en un territori on sembla que no sigui possible la pau.

Em dol contemplar la figura aïllada del president Mahmud Abbas, sol entre dos focs (el del sionisme israelià i el de l’irrredentisme palestí). Molt em temo que li tocarà fer el paper de Kerensky i, com sempre sol succeir en aquests episodis de tensió, es vegi desbordat i vençut pels radicals d’una i altra banda.

Al·lucinant

11 Juny 2006

En una conversa pública sobre els darrers llibres que hem publicat, Miquel Àngel Maria va dir, d’entrada, que els nostres (es referia al darrer seu, al de Bosco Faner i al meu) són millors que “El código da Vinci”. Jo, que no me l’he llegit –noblesse oblige-, no estic, però, molt segur d’aquesta afirmació i confesso que ja m’agradaria que un llibre meu aconseguís la repercussió social que ha tingut l’invectivada història de Dan Brown.

Com a mínim ens hem de sorprendre de l’èxit d’aquesta obra que ha propiciat, no només una venda milionària de la novel·la, ans també una nombrosa literatura hermenèutica i interpretativa fins al punt que, segons opina Vila-Sanjuán, podem parlar ja d’un subgènere llibresc.

Dins d’aquest subgènere cal destacar una obra que no té parangó. Vila-Sanjuán ens conta que un tal David A. Shugarts ha publicat a Temas de Hoy un llibre dedicat a cercar les claus, no de les novel·les ja publicades de Brown, sinó de la que presumiblement està escrivint, és a dir, d’una obra inexistent.

Diu Vila-Sanjuán: “La idea es que este volumen, que supuestamente se titulará La clave de Salomón, tiene trasfondo masónico –eso lo ha dicho el propio Brown-, y será a la historia temprana de EE.UU. lo que ‘El código da Vinci’ a la del cristianismo.”

Al·lucinant!


%d bloggers like this: