Archive for gener de 2006

“¿Quién derribó el dique y por qué?”

21 gener 2006

La decisió del govern contrària al dic de Ciutadella ha provocat més exabruptes i insults que explicacions raonades, d’ací que hagi llegit amb atenció l’article que va publicar Carlos Salord Comella a la pàgina tres del diari Menorca el passat dia 17 de gener.

“¿Quién derribó el dique y por qué?” és un article raonat on l’autor analitza dos informes de la Direcció General de Costes del Ministeri de Medi Ambient que, segons Salord –un dels més destacats membres la plataforma pro-dic-, han resultat decisius per a justificar la decisió presa. Diu sintèticament Carlos Salord que a) S’ha procedit de manera discrecional; b) Que no s’ha tingut en compte el dictamen de la Comissió Balear de Medi Ambient; i c) Que el Consell Insular de Menorca ha actuat de sotamà, és a dir contravenint les declaracions que la seva presidenta, la senyora Joana Barceló, havia fet públicament de no intervenir.

L’anàlisi és acurada, reflexiva i argumentada. Potser té raó o potser no en té, no he d’entrar-hi perquè no conec el conjunt d’elements que ha avaluat el Govern de l’Estat en prendre la decisió. De tota manera, seguint l’argumentació de Salord i a partir dels textos que ell interpreta, veig coherent que arribi a la conclusió que, des del seu punt de vista, “la que ha derribado el dique en nombre del Consell Insular no es otra que su Presidenta.” I continua dient Salord: “No se trata de una obsesión, es una obviedad. También resulta claro el porqué: las rivalidades políticas entre los partidos en su lucha por el poder. Que el Govern del PP de Matas llevara a cabo en Menorca, y más aun en su feudo de Ciutadella, una obra de su programa de la envergadura de la proyectada en el puerto era algo que Barceló y su partido no podían tolerar por claras conveniencias electorales.”

A veure si ho he entès. Segons Carlos Salord Comella, la culpa de tot ha de recaure en una institució –el Consell Insular de Menorca- que ha enviat arguments contraris al dic de sotamà. I també, i especialment, ha de recaure en la seva presidenta, la senyora Barceló, i això perquè la presidenta –sempre segons Salord Comella- ha actuat així per protegir el seu partit, el PSOE, que no volia de cap manera que el govern de Matas dugués a terme una acció d’envergadura a Ciutadella, feu dels populars.

Doncs bé, si he interpretat correctament l’article de Carlos Salord i és cert que l’enderroc del dic és degut a una acció del Consell –una institució insular- i de la seva presidenta (que no és maonesa), la qual ha actuat (segons opina Salord), per raons de política partidista, és a dir per protegir el PSOE (que és també un partit d’àmbit insular), aleshores em demano a sant de què Carlos Salord Comella conclou el seu raonament afirmant sense embuts (però sense justificar-ho) que “De momento, pues, Mahón, con la decisiva ayuda de sus camaradas de Madrid, ha derrotado a Palma.”

Ai caratsus quin raonament! Quina conclusió més lògica! Ara resulta que la ciutat de Maó –que curiosament no havia estat esmentada en tot l’article- acaba essent la causa de la desfeta, el perquè de tot plegat.

És evident que, per a personatges com l’autor de l’article, si Maó no existís haurien d’inventar-lo! A qui culparien, si no, dels seus errors i de les seves desgràcies?

La força del compromís i de la paraula

20 gener 2006

Carlos Santoja és un jove lluïsser que estudia a Barcelona i que escriu regularment els seus comentaris en un bloc que podeu visitar (www.illadelvent.bolgspot.com). Doncs bé, fa dos dies, arran del comentari publicat en el meu bloc el dia de Sant Antoni (Un diada plena de desacord), em fa dues preguntes carregades se sentit comú que revelen molt encertadament la preocupació que tenim actualment una gran majoria de ciutadans compromesos amb la cosa pública.

“Creu vostè que els ciutadans tenim alguna eina per poder aturar aquest espiral de dialèctica política infructuosa i convertir la vida política en un diàleg productiu que permeti a la societat desenvolupar-se?”

“Creu que és possible que els polítics puguin adoptar aquestes posicions tant extremes i contraries al diàleg, arriesgant-se a que surtin elements tipus tinent general Mena que puguin arribar a desestabilitzar greument el país, amb l’única intenció d’arreplegar el màxim de vots possibles?”

Fetes aquestes dues preguntes, Santonja afirma el següent: “Potser molta gent es deixi endur per aquesta maregassa sense veure el rerafons que, crec, és que cada vegada som més intolerants amb les persones que tenen opinions diferents a les nostres; però també som molt -espero- els que cada vegada esteim més desenganyats i decepcionats amb la nostra classe política.”

Aleshores, Santonja exposa un dilema en el qual potser som mols els qui ens hi trobem: “Ser passiu no és una solució -si hem d’esperar que ho arrangin ells anem apanyats…-, i endinsar-se dins el món de la política crec que pot ser inútil si no s’està disposat a rebaixar-se al nivell de fal·làcies i enganys dels que no volen perdre el seu lloc.” I dit això em demana què n’opino jo.

La nit de sant Antoni, abans del sopar multitudinari del diari Menorca, Fèlix Pons em comentava preocupat (sembla que n’estem tots, de preocupats, tret dels polítics) per l’espiral de violència verbal a què ens ha dut la situació política. Tant ell com jo estàvem d’acord a culpar fonamentalment el PP d’aquesta espiral, però no només al PP. També és cert que Maragall i els partits catalans han tesat la corda fins a un punt tan extrem que gairebé era impossible no provocar una reacció, tot i que resposta –en això els dos hi estàvem també d’acord- ha estat desproporcionada i, com a tal, perillosa. De fet, Mena Aguado n’ha estat un efecte (potser no desitjat, però d’alguna manera inevitable), d’aquest excés en la reacció del PP.

Davant aquesta realitat d’enfrontament i de violència verbal que tot ho amara, la gent –com molt bé explica Santonja- reacciona o bé deixant-se endur per la “maregassa” o bé respon amb el desengany i s’aparta de la vida política. Però aquesta mateixa gent desenganyada amb la realitat que tenim, amb aquesta realitat que ens condueix a pensar que no hi ha punt d’acord possible entre els uns i els altres, s’adona que no és possible desentendre’s de tot si no volem caure en una mena de “passotisme” irresponsable. D’una banda, aquesta gent no vol o no està disposta a “rebaixar-se al nivell de fal·làcies i enganys dels que no volen perdre el seu lloc”, però també s’adona que ser passiu no és cap solució. Dilema, aquest, força mal de resoldre perquè tots som conscients que si ens desentenen de la vida política, aquesta anirà degradant-se cada cop més; i si ens hi fiquem de ple, segurament ens trobarem a disgust i no podrem suportar la pressió d’aquesta olla de cargols que, només des del cinisme o des la insensibilitat, pot suportar-se.

Naturalment que no tinc cap solució per a la resoldre la pregunta que em formula el jove estudiant i, menys encara disposo d’una vareta màgica que pugui resoldre els problemes que, amb una gran irresponsabilitat, ens creen els polítics. Potser l’únic camí que jo veig possible de fer és aquell que, lluny de conduir-nos al silenci i a la despreocupació, ens mena al compromís i, per tant, a la reflexió i a la crítica. Nosaltres no tenim poder, cap poder, però disposem de la força que ens dóna la paraula, aquesta paraula que neix de la reflexió i que potser parlada (en les relacions que tenim amb el nostre entorn ciutadà) o que potser escrita (ja sigui a la premsa o bé en aquests blocs que, des de la xarxa, arriben a tot arreu).

I si d’una cosa estic segur és de la força i de la utilitat del compromís viscut d’aquesta manera. Amb la paraula podem crear corrents d’opinió i aquesta opinió, coherent i raonada, penso que ha de poder contribuir eficaçment a transformar la realitat del món.

Binlingüisme i cooficialitat (per molt que diguin) no és el que tenim ara

19 gener 2006

Estimat director: Quan el president del Tribunal Suprem, senyor Hernando, diu “No creo que se deba imponer a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida” ja ho ha dit tot. No cal que parli més, ni tan sols per a justificar-se o per a demanar excuses. En dir això, ell fa, simplement, com tantes i tantes persones de parla castellana que sovint es mostren incapaces de copsar què és o què significa a Espanya tenir una llengua materna diferent a la seva. (more…)

Bachelet, presidenta de Xile

18 gener 2006

Michele Bachelet va guanyar netament les eleccions a Xile celebrades el passat diumenge amb una victòria que li donà el 53,49% dels vots contra el 46,5% que obtingué el seu adversari de dreta, Sebastià Pinera.

És una noticia excel·lent que una dona, una socialista que va sofrir en carn pròpia els desastres de Pinochet (avui en llibertat sota fiança d’uns 20.000 dòlars, aproximadament) hagi assolit de manera democràtica la presidència de la nació. Xile havia estat un exemple per als demòcrates fins que el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973 va instaurar un règim de terror. I ara va camí de tornar-ho ser, un exemple.

Després, doncs, d’una presidència força positiva del socialista Ricardo Lagos, assumirà la primera magistratura del país una dona, i una dona ben especial: Bachelet és agnòstica en un país majoritàriament catòlic, és mare soltera de tres fills de dos pares diferents i ha anunciat que formaria en govern paritari format per homes i dones a parts iguals.

No cal dir que li espera una tasca dura, però també il·lusionant.

Una diada plena de desacord

17 gener 2006

La festa del poble de Menorca d’aquest any s’afronta avui amb una divisió notable entre els partits o, més aviat hauríem de dir entre el Partit Popular i tots els altres. De fet, a Menorca vivim una situació paral·lela a la que viu Espanya on també els populars fon oposició contra tot i contra tots. És bo això? Segurament que no ho és, però resulta inevitable.

Aquí, a Menorca, a la confrontació ordinària hem d’afegir-hi ara la que ha provocat la decisió del Govern d’Espanya de negar l’autorització pertinent per a fer el dic que l’Ajuntament de la ciutat i el Govern de la Comunitat Autònoma havien decidit de construir al port de Ciutadella (encara que aquest, curiosament, no havia previst la corresponent partida en els seus pressupostos). Ciutadella, únic municipi governat pel PP i bastió tradicional dels conservadors, ha respost amb atacs, no sols de caire polític, sinó personal, i des de posicions institucionals, l’alcalde Brondo ha llençat els seus dards contra la presidenta del Consell Insular, Joana Barceló, a qui el PP ha convertit en el blanc de tots els escarnis que podeu imaginar.

Quan jo escric aquest comentari no conec el que haurà dit l’alcalde en el discurs institucional que precedeix a la conferència de Fèlix Pons, a qui s’ha convidat aquest any, i per tant no puc avaluar-ho, però l’enfrontament d’aquests dies passat ha dut fins i tot a no acceptar l’Ajuntament a repartir les banderes de Menorca que repartia el Consell i a denegar-li la cessió del saló d’actes per a fer el repartiment d’aquestes ensenyes a tots els representants dels ajuntaments de l’illa. En canvi, l’alcalde Brondo ha repartit banderes de Ciutadella per tot arreu.

El camí que estan seguint els polítics ciutadellencs no condueix sinó al suïcidi i, una vegada més, a l’aïllament de la bella ciutat més occidental de Menorca. Res de bo, sens dubte. De tota manera, aquest cop, la resolució contrària al dic, si bé ha estat mal rebuda pel PP, que no ha estalviat insults ni improperis a la presidenta Barceló i al govern de Rodríguez Zapatero, s’ha pres amb el suport de moltes persones (evidentment no sé quantes) d’aquella ciutat. És, possiblement, el primer cop que hi ha una clara divisió a Ciutadella entre els partidaris del dic (possiblement aquests són majoria) dels qui n’eren contraris. Però una vegada més, els qui han perdut no creuen que la decisió s’hagi pres per motius ideològics i de programa polític, és a dir perquè el govern creu que el dic proposat hauria causat una destrossa ecològica notable, sinó que culpen (com han fet gairebé sempre) els “enemics de Ciutadella” (l’enemic exterior) i els “mals ciutadellencs” (l’enemic interior). Els ciutadellencs del PP i els seus companys de viatge són incapaços de creure que una decisió com aquesta es pot prendre per a beneficiar Ciutadella, per a preservar-la d’aquest mal de la pedra que ho acabarà fent-ho tot malbé. No, ells estan convençuts que tots els que no pensen com ells són mals ciutadellencs i no s’estimen Menorca.

La diada, doncs, serà possiblement deslluïda perquè, a hores d’ara, sembla que siguem incapaços de distingir el particular del general, els nostres interessos propis i els interessos de tota la col·lectivitat.

Un aïllament preocupant

16 gener 2006

Sense discutir la sobirania espanyola, que pot decidir evidentment de vendre avions (pacífics o bèl·lics) a Veneçuela (ens agradi o no, i ho critiquem o no), la realitat és que la dependència tecnològica dels Estats Units ens està causant problemes en aquest sentit. Fa uns dies l’ambaixador nord-americà ha declarat que “el govern d’Hugo Chavez, tot i haver estat elegit democràticament, ha afeblit les institucions democràtiques” i “ha contribuït a la inestabilitat de la regió”. D’acord amb aquesta apreciació, ha posat traves a la venda de dotze avions militars fabricats per EADS-Casa, amb components de llicència americana, perquè això “podria complicar la situació”.

Els americans, doncs, no permeten que aquest tipus de components tecnològics vagin a la Veneçuela de Chaves (el qual, per cert, ja s’ha esbravat contra l’imperialisme americà) i el govern de Zapatero es nega a interpretar com una decisió política la venda d’aquests avions i assegura que “és una decisió comercial. No hi ha, doncs, cap raó per a les represàlies.”

La realitat és que, d’ençà els socialistes han pujat al poder, les relacions amb Washington són plenes d’entrebancs, situació que ha aprofitat la premsa conservadora espanyola per atacar Zapatero i la seva política internacional.

Jo, per principi, he de defensar el govern i, com ha dit Bono, la “sobirania i l’autonomia d’Espanya”, i tampoc no em costa gens criticar les ingerències mundials dels Estats Units. Tanmateix he de dir (i els meus lectors ho saben) que en cap moment no he vist amb bons ulls aquesta venda d’armament (que el govern, com si fóssim beneits, qualificava de “pacífic”) a Veneçuela, un país que, ens agradi o no, sigui o no germà nostre, es troba dirigit avui per un autòcrata que governa sense un sol diputat a l’oposició.

D’altra banda, i si bé em molesta fer el llit als conservadors, no deixa de ser preocupant l’aïllament en el qual ens ha situat el govern de Zapatero, el qual s’ha convertit en el principal valedor de la proposta anti-embargament cubà, cosa que potser és positiva, però que hauria d’anar acompanyada d’altres relacions internacionals amb països capdavanters, cosa que, per poc que observem, no veiem per cap banda.

I per afegir arguments a aquesta crítica d’aïllament, només hi mancava la visita d’Evo Morales a Madrid. A l’ABC li ha mancat temps per recordar-nos que el nou dirigent bolivià, hostil als Estats Units, ha fet les seves tres primeres visites oficials a Cuba, a Veneçuela i a Espanya.

La referència d’ABC vol ser, evidentment, un cop baix al govern socialista. Però això no ens ha d’amagar el que és veritat: patim un cert aïllament internacional que hem de qualificar de preocupant i de poc saludable.

“Hostage to Catalonia”

15 gener 2006

El Finantial Times del passat dia 10 de gener 2006 publicava un interessantíssim article editorial sobre la situació espanyola en relació al debat que estem vivint entorn de l’Estatut de Catalunya. Aquest article té un títol “Hostage to Catalonia” que deixaré en la seva versió original perquè fa de mal traduir.

En moments de debat o de dificultats, convé veure què en pensen, els altres, de com ens van les coses. El seu punt de vista, que no necessàriament ha de ser encertat, és, com a mínim, més neutral que el nostre, i sovint ens pot fer llum en moments d’ofuscació. D’ací que us recomani la lectura d’aquest editorial, mitjançant la traducció que n’ha fet en Pere Quintana:

“La majoria d’historiadors del futur notaran amb satisfacció que quan, tres dècades després de la mort de Franco i de la substitució de la seva dictadura per la democràcia, un alt comandament militar espanyol va dir que l’exèrcit podria intervenir en el supòsit que Catalunya obtingués més poders d’autogovern, Espanya fos una mica sacsejada però en absolut somoguda. De fet, el General José Mena Aguado serà vist per la història com un anacronisme.

Els dies del pronunciament militar han acabat. Espanya és una democràcia confiada i pròspera al si de la Unió europea, una potència cultural i econòmica i un membre de nivell de la comunitat internacional. El seu sistema política federal -malgrat les tensions amb els bascos i catalans- ha de ser considerat un èxit.

En un discurs divendres passat, el General Mena es referí als plans del Govern regional català d’expandir els seus poders com una repetició de la història de la pre-guerra civil (fins i tot va referir-se als debats del maig de 1932 sobre l’Estatut d’autonomia català ). Aquesta és una amenaça reaccionària. Malauradament, el general no s’equivoca completament quan clama que l’article 8 de la Constitució autoritza l’exèrcit de defensar la “integritat territorial” d’Espanya. La Constitució democràtica espanyola, aprovada el desembre de 1978, té defectes, que avui molta gent reconeix. De fet, l’article 8 va ser utilitzat pels oficials franquistes per a justificar el cop d’estat fallit del febrer de 1981.

Aquesta època s’ha acabat. I convindria que el govern espanyol i la gent es recordés d’això. El govern a Madrid, ara sota el control dels socialistes, té el dret d’arrestar el Genera Mena. A més té la intenció de destituir-lo, amb el suport del cap de l’Estat major de l’exèrcit, i hauria de deixar clar que el mateix destí espera a tots els seus emuladors.

El govern català -també liderat ara pels socialistes – hauria d’actuar amb precaució. Té el dret de demanar, per exemple, més poders per tal d’aconseguir un sistema fiscal com el que ja tenen els bascs. La seva demanda que Catalunya sigui considerada una “nació” reflecteix alhora un desig cultural amb el suport democràtic del seu poble. Això no és, per se, separatisme; l’article 2 de la constitució ja reconeix “nacionalitats” en el si d’Espanya. I tampoc hauria de causar alarma la seva demanda d’una major autonomia judicial mentre la supremacia del Poder Judicial romangui intacta.

Però els catalans, que presumeixen de ser més europeus que la resta d’Espanya, haurien de recordar els principis de la solidaritat de la Unió Europea. Aquests inclouen transferències fiscals de les regions més riques a les que tenen més dificultats. Per què hauria de ser això correcte a Europa però incorrecte a Espanya?

La constitució d’Espanya hauria també de ser modificada per a deixar escrita la supremacia del poder civil sobre el militar. Desafortunadament, el Partit Popular a la oposició, que encara no s’ha reconciliat amb la pèrdua del poder després dels atemptats de Madrid de març de 2004, tendeix a pensar que el General Mena té part de raó. I això podria representar una amenaça per a la unitat d’Espanya més gran que les ambicions d’autonomia catalanes.”

Les incògnites de l’Estatut

14 gener 2006

Ara per ara no sé com acabarà la qüestió de l’Estatut de Catalunya. Els polítics són molt dats a la faràndula, encara que solen ser actors dolents. Tanmateix els agrada mantenir aquella estructura clàssica del teatre (plantejament, nus i desenllaç), encara que no sempre les obres que representen siguin (per al públic) fàcils de suportar.

Jo tinc la impressió que, d’una manera o altra, trobaran una solució per al text d’aquest articulat que ens té “enlà” els ciutadans que seguim l’evolució dels debats. Però si això s’allarga molt, acabarà fent-nos difícil l’espera, perquè per paciència que hi posem, la veritat és que escoltar les ràdios es fa cada dia més difícil. Tots els fantasmes anti-catalans han sortit del rebost (i no dic de l’armari, perquè això té, avui, connotacions d’una altra mena) i la veritat és que, per poca sensibilitat que tinguis en aquest sentit (vull dir respecte del catalanisme cultural o polític), cada dia has de flagel·lar-te un munt de vegades. No hi ha més remei: Que si el general treu el peu del llençol, que si el president del Tribunal Suprem fa una pífia inenarrable… I per a acabar-ho d’espatllar, només ens mancava la sortida de to dels joves independentistes d’Esquerra Republicana que, cada vegada que duen a terme una iniciativa pròpia, multipliquen per cent la munió de nacionalistes espanyols.

D’altra banda, de les notícies que transcendeixen, n’hi ha que em semblen incomprensibles: Una Agència Tributària única jo la comprendria (però no la vol el govern de Madrid). Dues Agències Tributàries, també jo les comprendria (però no ho volen els catalans). Però tres Agències Tributàries! Qui pot defensar un disbarat com aquest?

Una altra de les qüestions permanents és la de definir Catalunya com a nació, ja sigui en el preàmbul (com volen els socialistes) o bé dins l’articulat (com demanen els altres partits). No nego que això té la seva importància, encara que només a nivell sentimental. Més en té, segons crec, que quedi ben resolta la qüestió del català: la qüestió de la igualtat de drets i deures de les dues llengües que conviuen a la Comunitat autònoma (igualtat avui inexistent). Si se cedeix en això es perdrà possiblement la darrera oportunitat per a salvar la llengua d’una mort, lenta però inevitable. Però aquesta matèria no l’he de tractar avui. Li dedicarà la meva propera lletra de batalla, dijous vinent.

Sobre el dret a la informació

13 gener 2006

El diari francès Le Monde publicava el passat dia 10 de gener un editorial sobre la completa política informativa que s’ha seguit a Israel pel que fa a la greu situació del primer ministre Ariel Sharon i la compara amb l’opacitat amb què aquestes qüestions es tracten a França i a d’altres països. I això que, com diu l’editorial, Israel és un país en guerra i on la censura militar té, per aquesta raó, la seva importància.

Però en el cas de Sharon, el govern no sols no ha amagat res, sinó que ha donat tota la informació, i això és un molt bon exemple de com s’hauria d’actuar des del poder. Informant ràpidament i nítidament sobre les coses que afecten a la política del país i, en especial, als seus homes públics.

Us transcric l’editorial perquè val la pena llegir-lo:

“Depuis l’hospitalisation d’Ariel Sharon, victime d’une grave attaque cérébrale, le 4 janvier, à l’hôpital Hadassah Ein Kerem à Jérusalem, la vie politique israélienne est suspendue à l’évolution de l’état de santé du premier ministre. Les médecins soignant celui qu’on surnomme “le bulldozer” en Israël devaient décider, dans la journée du 9
janvier, de le sortir ou non du coma artificiel dans lequel il est plongé depuis jeudi. En diminuant l’anesthésie, les médecins pourront mesurer l’importance des lésions subies.

Israël est un pays en guerre, et la censure militaire est toujours en vigueur pour tout ce qui touche à la sécurité du pays. Mais Israël est aussi une démocratie où la politique fait l’objet d’une surmédiatisation et où la santé des hommes publics, à commencer par
celle du premier ministre, n’est pas taboue. Là où tant d’autres Etats, même démocratiques, communiquent au compte-gouttes, dissimulent ou se réfugient dans l’opacité sur la santé des plus hautes autorités du pays comme on l’a vu en France lors de l’accident vasculaire de Jacques Chirac, le 2 septembre 2005 , Israël joue à fond la carte de la transparence.

Après sa première attaque, le 18 décembre, M. Sharon avait rendu public son état de santé, ce qui était apparu comme une première en Israël. Depuis sa nouvelle hospitalisation, et sans qu’on puisse connaître le degré de coordination entre l’hôpital et l’entourage du premier ministre, les médecins donnent quotidiennement des
informations sur sa santé. Les Israéliens sont informés en temps réel des interventions chirurgicales et des scanners subis par M. Sharon.

Plusieurs exemples de cette liberté de communication ont été donnés durant le week-end. Le directeur de l’hôpital Hadassah, Shlomo Mor-Yosef, a relevé “des signes très légers d’amélioration”, mais, a-t-il ajouté, “en tant qu’êtres humains, nous sommes optimistes, mais je ne peux pas dire que le premier ministre est hors de danger”. Le
neurochirurgien José Cohen, en commentant un bulletin de santé de M. Sharon, a jugé que même si ses chances de survie “sont très élevées maintenant (…), affirmer qu’il n’y aura pas de problèmes cognitifs après un accident aussi grave, ce serait ne pas admettre la réalité”. Et M. Cohen a estimé que M. Sharon “ne continuera pas à être premier ministre”.

Nul ne peut imaginer une telle liberté et une telle franchise sur la santé d’un dirigeant de l’Etat en France. On se souvient de l’opacité pratiquée lors de l’hospitalisation, à l’automne 2004, de Yasser Arafat, dans un hôpital militaire français ou, plus récemment, du manque total d’informations sur la santé du président algérien Bouteflika. Israël, qui pourrait se trouver des raisons de faire de la santé de M. Sharon un “secret-défense”, donne ici une belle leçon de démocratie.

Wozzeck

12 gener 2006

Estimat director: “Una nit, en un moment de desesperació gravíssim –estava segur que no escriuria, que no llegiria mai més res-, vaig allargar el braç per agafar el tom groc i el vaig obrir per una pàgina qualsevol: era una escena de Wozzeck, aquella en què el doctor parla de Wozzeck. Va ser com si el llamp em travessés, vaig llegir i rellegir tot el fragment i no sabria dir quantes vegades, em sembla que van ser incomptables perquè vaig llegir tota la nit, no vaig llegir res més del tom groc, sempre novament Wozzeck des del principi, i estava en tal excitació, que abans de les sis del matí vaig baixar a cuita-corrents cap al ferrocarril metropolità. Vaig agafar el primer metro que anava a Viena, vaig entrar precipitadament a la Ferdinandstrasse i vaig despertar Veza.” Així descriu Elias Canetti (“El joc d’ulls”) el seu primer contacte amb Woyzeck, drama que Georg Büchner, un autor marginal en el seu temps, va escriure l’any 1836, però que no es publicà fins l’any 1879.
(more…)


<span>%d</span> bloggers like this: