Estimat director: “Una nit, en un moment de desesperació gravíssim –estava segur que no escriuria, que no llegiria mai més res-, vaig allargar el braç per agafar el tom groc i el vaig obrir per una pàgina qualsevol: era una escena de Wozzeck, aquella en què el doctor parla de Wozzeck. Va ser com si el llamp em travessés, vaig llegir i rellegir tot el fragment i no sabria dir quantes vegades, em sembla que van ser incomptables perquè vaig llegir tota la nit, no vaig llegir res més del tom groc, sempre novament Wozzeck des del principi, i estava en tal excitació, que abans de les sis del matí vaig baixar a cuita-corrents cap al ferrocarril metropolità. Vaig agafar el primer metro que anava a Viena, vaig entrar precipitadament a la Ferdinandstrasse i vaig despertar Veza.” Així descriu Elias Canetti (“El joc d’ulls”) el seu primer contacte amb Woyzeck, drama que Georg Büchner, un autor marginal en el seu temps, va escriure l’any 1836, però que no es publicà fins l’any 1879.
Büchner va viure només 23 anys, però Georg Lukács no va oblidar-se d’ell en el llibre “Esbós d’història de la literatura alemanya moderna” i va posar un gran èmfasi en l’autor d’aquest drama, Woyzeck que tant impressionà Canetti i que, anys més tard, Alban Berg, canviant lleugerament la grafia del nom, es basaria per escriure el llibret i l’òpera Wozzeck, una de les més altes fites de l’òpera del segle XX, que vaig tenir l’ocasió de veure al Liceu el passat diumenge.
“El Woyzeck de Büchner –ha escrit Jordi Llovet- pot ser considerada una de les obres més autènticament revolucionàries del teatre del segle XIX, i aquesta és la lectura que va fer-ne Alban Berg a la seva òpera, estrenada l’any 1925. És cert que havia passat cosa de cent anys entre el drama de Büchner i l’òpera del vienès; però sembla clar que Berg va escollir aquest drama perquè li va semblar que hi havia algunes coses, en la civilització del seu temps, que amb prou feines havien canviat al primer quart del segle XX. Büchner havia tingut al darrere el moviment protestatari dels anys 1830, contra restes d’una aristocràcia reaccionària; Berg tenia al darrere la descomposició d’un Imperi, el d’Àustria-Hongria, que s’havia acabat, sobre el paper de la història, amb la fi de la Guerra Gran, però que conservava una mòrbida enyorança dels fastos dels temps de Maria Teresa, i fins i tot, quan va estrenar-se aquesta òpera, dels temps de Francesc Josep I: Aquesta descomposició es troba justament exemplificada, a Wozzeck, en l’estructura fragmentària que posseeix, equivalent als 27 fragments que Büchner va deixar enllestits per al seu drama, abans de morir.”
Berg tenia 29 anys quan va veure per primer cop una representació de Woyzeck. “Nosaltres, els joves –escriu Paul Elbogen arran de la primera posada en escena a Viena de l’obra de Büchner, al Residenzbühne el 5 de maig de 1914-, coneixíem molt bé l’obra per la publicació de Franzos. Un actor alemany, Albert Steinrück, un home rude i més aviat brutal, interpretava el paper de Wozzeck. Jo em vaig asseure a la tribuna del petit Kammerspiele. Quatre files més amunt seia Alban Berg, a qui vaig saludar en entrar perquè ens coneixíem molt bé de feia anys… Van interpretar l’obra durant tres hores sense la més mínima interrupció i totalment a les fosques. Absolutament exaltat i entusiasmat, em vaig aixecar enmig d’un aplaudiment desbordant i vaig trobar-me Alban Berg unes passes darrere meu. Estava blanc com el paper i transpirava abundosament. ‘Què me’n dius?’, va deixar anar, sense alè, fora de si. ‘Oi que és fantàstic, increïble?’ I aleshores, quan ja s’acomiadava, va dir: ‘Algú hauria de posar-hi música’”.
Corprès per aquella experiència, Berg va començar a anotar possibles idees per a la música de Wozzeck, però la partitura completa de l’obra no va quedar acabada fins a la primavera de 1922 i van haver de passar uns altres tres anys perquè fos estrenada sota la direcció d’Erich Kleiber a l’Staatsoper de Berlín, el desembre de 1925. Douglas Jarman ens conta com, abans que sonés la primera nota, l’òpera ja era el centre d’un agre debat polític i objecte d’una estesa campanya de premsa. Això no obstant, l’òpera va tenir un gran èxit; tant que, segons l’alumne de Berg, T.W. Adorno, a l’autor el va començar a preocupar que aquell èxit no signifiqués sinó que la peça no era prou bona.
És clar que Berg no estava en el cert i l’obra va reeixir tot i les grans campanyes en contra. En aquest sentit ens diu Jarman que la majoria de crítics van reconèixer immediatament l’obra com “una fita de la història de l’òpera”, i fins i tot aquells músics que no simpatitzaven amb la posició estètica de Wozzeck, en reconeixien la mestria. En aquest sentit, Kurt Weill va dir que la peça era “una obra mestra amb un poder formidable” i “un grandiós punt i final per a la tradició wagneriana”. L’any 1931 s’estrenava a Nova York. Però l’any 1933 els nazis van pujar al poder a Alemanya, Berg va esdevenir un compositor proscrit i Wozzeck (tant la de Büchner com la de Berg, una obra prohibida. No te n’estranyis, estimat director, perquè Wozzeck no és sinó una obra que intenta sotraguejar unes consciències ancorades en els fastos de l’Imperi acabat i que, com ha ressaltat Llovet, “va fer veure a la ciutadania (…) que l’emancipació dels homes corre sempre el perill de veure’s subjugada sota el pes d’unes lleis i un ordre polític que només es pot acceptar com a imposició o alienació.” ¿Com vols que amb aquest fons, Hitler i els seus poguessin suportar el drama de Büchner i l’òpera de Berg?
Canetti ens ha deixat unes pàgines esplèndides sobre la seva relació amb Berg. “La primera vegada que el vaig anar a veure a casa seva (…), em va cridar l’atenció el bon humor amb què em va rebre. Famós a tot el món, leprós a Viena, jo havia esperat trobar-me una persona amb esperit de contradicció espectral (…) No el relacionava amb Viena, excepte en un aspecte: ell, un gran compositor, era aquí per experimentar el menyspreu d’aquesta ciutat idònia per a la música. Em pensava que ell havia de ser així, que les coses que cal prendre’s seriosament tan sols podien originar-se en un entorn hostil, no feia cap diferència entre compositors i escriptors, l’oposició que principalment els formava era la mateixa en tots dos casos. Em semblava que Alban Berg sorgia d’una única font, i la força d’aquesta oposició s’alimentava de Karl Kraus.”
“No m’era desconegut tot el que Karl Kraus significava per a Schönberg i els seus deixebles. Potser la primera bona opinió que jo havia tingut de Karl Kraus es va deure a això. Però en Alban Berg s’afegia que havia escollit Wozzeck per al tema de la seva òpera. Vaig anar a trobar Berg amb les majors esperances i, com a persona, me l’havia imaginat molt diferent ¾¿Hi ha cap home eminent que te l’hagis imaginat tal com és? Però ell és l’únic de qui jo esperava tant i que no em va decebre.”
I per acabar avui aquesta carta on molt poc hi ha de mi, però molt del que d’altres han dit sobre Wozzeck i que jo d’alguna manera he interioritzat i també estimat, et diré que no m’ha decebut gens veure l’obra, per discutible que sigui la mise en scène de Calixto Bieito i a pesar dels crits i de les sortides de to d’una petita part del públic que és incapaç d’assaborir alguna cosa que no sigui la música italiana del XIX i les mise en scène políticament correctes. L’aposta, en aquest cas, del Liceu i també del Real per Wozzeck és un encert que tots els amants de la literatura i de la música hem d’agrair.
Josep Maria Quintana 