Sense discutir la sobirania espanyola, que pot decidir evidentment de vendre avions (pacífics o bèl·lics) a Veneçuela (ens agradi o no, i ho critiquem o no), la realitat és que la dependència tecnològica dels Estats Units ens està causant problemes en aquest sentit. Fa uns dies l’ambaixador nord-americà ha declarat que “el govern d’Hugo Chavez, tot i haver estat elegit democràticament, ha afeblit les institucions democràtiques” i “ha contribuït a la inestabilitat de la regió”. D’acord amb aquesta apreciació, ha posat traves a la venda de dotze avions militars fabricats per EADS-Casa, amb components de llicència americana, perquè això “podria complicar la situació”.
Els americans, doncs, no permeten que aquest tipus de components tecnològics vagin a la Veneçuela de Chaves (el qual, per cert, ja s’ha esbravat contra l’imperialisme americà) i el govern de Zapatero es nega a interpretar com una decisió política la venda d’aquests avions i assegura que “és una decisió comercial. No hi ha, doncs, cap raó per a les represàlies.”
La realitat és que, d’ençà els socialistes han pujat al poder, les relacions amb Washington són plenes d’entrebancs, situació que ha aprofitat la premsa conservadora espanyola per atacar Zapatero i la seva política internacional.
Jo, per principi, he de defensar el govern i, com ha dit Bono, la “sobirania i l’autonomia d’Espanya”, i tampoc no em costa gens criticar les ingerències mundials dels Estats Units. Tanmateix he de dir (i els meus lectors ho saben) que en cap moment no he vist amb bons ulls aquesta venda d’armament (que el govern, com si fóssim beneits, qualificava de “pacífic”) a Veneçuela, un país que, ens agradi o no, sigui o no germà nostre, es troba dirigit avui per un autòcrata que governa sense un sol diputat a l’oposició.
D’altra banda, i si bé em molesta fer el llit als conservadors, no deixa de ser preocupant l’aïllament en el qual ens ha situat el govern de Zapatero, el qual s’ha convertit en el principal valedor de la proposta anti-embargament cubà, cosa que potser és positiva, però que hauria d’anar acompanyada d’altres relacions internacionals amb països capdavanters, cosa que, per poc que observem, no veiem per cap banda.
I per afegir arguments a aquesta crítica d’aïllament, només hi mancava la visita d’Evo Morales a Madrid. A l’ABC li ha mancat temps per recordar-nos que el nou dirigent bolivià, hostil als Estats Units, ha fet les seves tres primeres visites oficials a Cuba, a Veneçuela i a Espanya.
La referència d’ABC vol ser, evidentment, un cop baix al govern socialista. Però això no ens ha d’amagar el que és veritat: patim un cert aïllament internacional que hem de qualificar de preocupant i de poc saludable.
Josep Maria Quintana 