Binlingüisme i cooficialitat (per molt que diguin) no és el que tenim ara

by

Estimat director: Quan el president del Tribunal Suprem, senyor Hernando, diu “No creo que se deba imponer a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida” ja ho ha dit tot. No cal que parli més, ni tan sols per a justificar-se o per a demanar excuses. En dir això, ell fa, simplement, com tantes i tantes persones de parla castellana que sovint es mostren incapaces de copsar què és o què significa a Espanya tenir una llengua materna diferent a la seva.

Aquestes persones a què faig referència (com per exemple el senyor Hernando, president del Tribunal Suprem), quan parlen de la seva llengua castellana és evident que no la valoren com un simple mitjà de comunicació. Ans al contrari, la valoren (i fan bé de fer-ho) en tota la seva plenitud: com un atribut essencial de la persona, com un immens bé cultural, i fins com un element definidor d’una realitat històrico-política (això que alguns han definit com a “realitat nacional”). Ara bé, quan en lloc de parlar de l’espanyol aquestes mateixes persones (d’altra banda cultes, amb carreres universitàries, i fins coneixedores de llengües estrangeres) opinen sobre les altres llengües (minoritàries) de l’estat, aleshores, si bé ja no s’atreveixen a dir clarament que aquestes altres llengües són un engrony, un problema, una molèstia o una mortificació (que és el que realment són per a elles), es limiten a avaluar-les com un “objecte curiós”, “com una particularitat simpàtica”, com un “fet rar o estrany”, o com el que li pot significar a una persona no andalusa el fet de “bailar sevillanas”, posem per cas. I utilitzo aquest símil perquè és el que precisament ha tret el senyor Hernando, aquest jurista de prestigi que presideix ni més ni menys que el Tribunal Suprem i el Poder Judicial.

En definitiva, les llengües no castellanes que coexisteixen dins l’estat, solen ser per a ells (i això en el millor dels casos) un objecte folklòric que no té, però, cap “proyección positiva” (són paraules del senyor Hernando, novament). O dit d’una manera més clara i entenedora: les llengües que es parlen a Espanya diferents del castellà no són patrimoni espiritual de cap poble, no serveixen per a fer cultura, no poden utilitzar-se per a la investigació ni tampoc per a l’ensenyament (“Seamos serios” va dir parlant d’això mateix Adolfo Suarez, deu fer vint-i-cinc anys, te’n recordes encara, estimat director?). En definitiva, no serveixen per res.

No t’estranyis, doncs, que aquest tipus de persones com el senyor Hernando (que a Espanya són legió) no puguin entendre –i no ho entendran mai- que quan ells a casa nostra ens obliguen a girar la llengua, atempten contra una cosa que per a nosaltres és fonamental, contra una cosa que, per a nosaltres, no sols té una projecció positiva, sinó que té tota la projecció del món. Simplement perquè la llengua –la nostra llengua- forma part de la nostra realitat individual i col·lectiva. És a dir, afecta al que som com a persones i com a ciutadans. Convé, doncs, que posem les coses en clar.

És evident que a nosaltres no ens fa res respondre en castellà a un ciutadà espanyol que desconeix la nostra llengua, i també admetem de gust (o al menys jo ho admeto) que, en el marc de l’estat, el castellà sigui una mena de llengua franca per entendre’ns tots. Però una cosa és això –que s’enclou en el que podríem denominar relacions de cortesia i de bona convivència- i una altra molt diferent és que persones que tenen el castellà com a llengua materna puguin viure a casa nostra trenta anys sense necessitat d’haver de conèixer la nostra llengua pròpia i, a més, tinguin dret a exigir-nos a nosaltres, i també a les Administracions Públiques, que se’ls respongui en castellà. I de fet tenen dret a exigir-nos-ho, perquè, amb l’Estatut en la mà (i la qüestió està regulada així tant a l’actual Estatut de Catalunya com al vigent Estatut de les Illes Balears), mentre que nosaltres tenim obligació de conèixer el castellà (cosa que, d’altra banda, em sembla molt bé), ells –els castellanoparlants- només tenen el dret d’aprendre el català (o bé el basc o el gallec), però no l’obligació de fer-ho. Ni tan sols quan es queden a viure entre nosaltres de manera permanent, o més o menys definitiva.

Això condueix a una situació de frapant desigualtat constitucional que els negociadors del nou Estatut de Catalunya no volen que es perpetuï, perquè la consideren injusta i perjudicial per a la llengua catalana. I tenen raó. I en tenen perquè aquesta situació de desigualtat no es pot resoldre amb bones paraules i, menys encara, amb millors intencions. Això només ho pot resoldre (o intentar de resoldre-ho) una llei equilibrada i justa que, sense oblidar que el castellà és i ha de ser una llengua franca i obligatòria per a tots els espanyols (que jo això ho accepto), estableixi també que al si de les Comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà, l’aprenentatge d’aquesta no quedi a l’albir dels ciutadans de la comunitat. Perquè si és manté la situació actual, de teòrica “cooficialitat”, que de fet no ho és perquè tots tenim el “deure” d’aprendre el castellà però tenim només el “dret” (no el deure) d’aprendre la llengua pròpia de la comunitat, aleshores és clar que no podem parlar ni de cooficialitat ni tampoc de bilingüisme. Perquè a Catalunya i a les Illes Balears (i el mateix podria dir-se de Galícia, de València o del País Basc), els únics bilingües som els catalans i els menorquins. Mai (o gairebé mai) no ho són els castellans (o els immigrants) que han decidit compartir la vida amb nosaltres, i no ho són perquè ells saben que, tot i ser ciutadans de Catalunya o de les Balears, no tenen, però, cap obligació de conèixer la llengua pròpia de la comunitat autònoma on viuen.

Curiosament, això que a mi em sembla tan elemental, és, però, mal d’entendre pels nostres germans espanyols de llengua castellana, els quals, quan nosaltres els ho recordem, solen sortir d’immediat (i gairebé sense excepció) amb la mateixa pregunta: “¿Acaso no somos todos españoles?” Doncs sí, en efecte, tots en som, d’espanyols! Però resulta que no tots els espanyols (encara que això a ells els sembli impossible) tenim com a llengua pròpia el castellà. I ho dic, això, sense voler menystenir de cap manera aquesta llengua que, “dicho sea de paso”, és una llengua fantàstica que ens encanta de conèixer, de parlar i d’escriure, i a la qual, a més, reconeixem la seva ingent aportació a la cultura universal.

Comprendràs, doncs, estimat director, que als qui així pensem no ens convenci la teòrica “cooficialitat” que consagra l’Estatut, i menys encara puguem acceptar que visquem en una perfecta situació de “bilingüisme”, com algú dels qui està en el poder ha dit recentment, perquè difícilment podran ser cooficials dues llengües quan una (el castellà) és obligatori que tots la coneguem, mentre el coneixement de l’altra (en el nostre cas, el català) no vagi lligat a una obligació per als ciutadans de la comunitat, ans es concebi només com un dret del qual, el ciutadà naturalment pot abdicar-ne quan vulgui. D’ací que el pretès bilingüisme sigui una quimera, ja que de fet només el practiquem els catalanoparlans.

I voldria també sortir al pas d’una altra fal·làcia molt corrent que ha apuntat també el senyor Hernando: La qui diu que nosaltres volem “imposar” el coneixement d’una llengua i que això no està bé. Quan nosaltres sol·licitem un canvi de la llei en aquest sentit, quan nosaltres demanem que a les comunitats autònomes que tenen llengua pròpia (no castellana) el coneixement d’aquesta altra llengua sigui també (com el del castellà) obligatori per a tots els ciutadans d’aquesta comunitat, no volem “imposar” res d’especial. O, si més no, no volem imposar res que vagi més enllà del que, per disposició legal, sempre se’ns ha “imposat” a nosaltres: que coneguem (tot i no ser la nostra llengua pròpia) el castellà. Doncs bé, això mateix i res més (que tinguin obligació de conèixer el català, el gallec o el basc) és el que nosaltres demanem als ciutadans que habitin a les Comunitats autònomes que tenen com a pròpies aquestes llengües. I desenganyem-nos, només aleshores podrem parlar pròpiament de “bilingüisme” i “cooficialitat”.


%d bloggers like this: