Josep Maria Quintana

El problema greu no és que el general Mena s’hagi referit a l’article 8 de la Constitució, aquest que diu que “les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió de garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”. El problema greu és que el general Mena hagi donat a entendre que les Forces Armades són un poder autònom que ha de decidir per ell mateix quan i com ha de defensar aquesta integritat territorial espanyola.

A mi no em molesta l’article 8 de la Constitució, és un article pertinent davant un perill d’atac estranger, de temptatives contra la independència d’Espanya o d’un atac contra l’ordre constitucional. El que realment em dol és que un militar oblidi que és al Govern espanyol, democràticament elegit, a qui correspon, d’acord amb el Parlament, decidir quan s’ha d’aplicar aquest article 8. Insinuar que l’aplicació d’aquest article és una prerrogativa de les Forces Armades constitueix un atac contra l’ordre constitucional. I això és el que ha fet aquest militar arrestat i que, lògicament, serà destituït del seu càrrec i passat a la reserva.

Ara que, el pitjor, potser no ha estat el “pronunciamento” del general, sinó els dubtes del PP a l’hora de condemnar l’acció de Mena, així com la “comprensió” que, en general, ha demostrat envers d’aquest home el principal partit de l’oposició.

El passat 31 de desembre, Ted Stanger, el periodista i escriptor nord-americà amb llarga experiència vital a França, va publicar a Le Figaro un llarg article intitulat Les voeux d’un Américain à ses amis français, mitjançant el qual reflexionava sobre les contradiccions que ell observa a la França actual. Deixeu-me’n reproduir una part que em sembla d’interès:

Algun cop, com a americà que sóc que viu a París, em demano això: ¿Quina França voleu els francesos? ¿Preferiu un país que reculi davant un món en plena mutació? ¿Voleu mantenir-vos temorosos davant la globalització o més aviat preferiríeu una França que sàpiga fer front a l’adversari i no temi?

Que n’és de curiós! Mentre que ha estat Amèrica la qui ha multiplicat la seva acció absurda en matèria de política estrangera durant l’any que acabem, sembla que sigui França la qui es trobi més a disgust al sí de la comunitat de nacions. Subjecte encara a il·lusions proteccionistes, havent adoptat una política que dóna l’esquena als seus socis europeus, i trobant-se sense aliats en el pla mundial, França esdevé cada dia més “l’home malalt d’Europa”. I tanmateix hauria d’aprofitar aquest any preelectoral per a gosar mirar-se a l’espill.

La primera meitat de 2005 hem vist com els francesos s’alarmaven davant els llauners polonesos i davant les importacions xineses. Els equips dels diaris televisats rodaven en els encants per a dir “horror!, pantalons a 10€ i jerseis a 12€, tots made in China!” I s’ha agitat l’espectre de l’atur tot oblidant ràpidament que a França hi ha també desfavorits per la fortuna que tenen necessitat de vestir-se sense gaire cost.

La segona part de 2005 hem vist, en canvi, uns francesos feliços perquè aquests mateixos xinesos han comprat alguns avions Airbus per nou mil milions d’euros. És per això que es proposo aquesta qüestió: ¿Quina França voleu? La que produeix vestits de poc cost o la que fabrica l’Airbus amb força valor afegit? Us correspon a vosaltres escollir. ¿Per quina solució opteu: pel patriotisme econòmic o per la paranoia política?

Us he de confessar que no he llegit el Codi Da Vinci, però també us diré que, tot i les critiques que ha rebut dels qui estan convençuts de fer literatura i que aquesta obra no ho és, no em sabria cap greu haver-la escrit. Què més voldria jo que haver-la escrit!

I no m’estranyaria tampoc que quan aquesta novel·la es dugués al cinema, cosa que succeirà aviat, impliqués un nou èxit de taquilla, com sol succeir habitualment. A més, i per si la càrrega de publicitat d’aquest llibre fos poca, el petit escàndol que ha succeït a França darrerament en farà més publicitat encara. I dic això perquè Ron Howard i Brian Grazer, que són respectivament el realitzador i el productor de l’adaptació al cine de la novel·la de Brown, han dit que Chirac va intentat d’intervenir en el casting del film que ells preparen. Concretament han declarat al setmanari Newsweek del passat 26 de desembre, que el president francès els ha donat facilitats per a la filmació a França alhora que els suggeria de contractar per al rol de la criptòloga Sophie Neveu, una actriu francesa que és amiga de la seva filla Claude.

Segons els americans, Chirac els va oferir el seu ajut per a rodar dins el Louvre a canvi d’introduir Sophie Marceau en el repartiment. De fet, també The Times dedicà la seva primera pagina del passat 29 de desembre a aquesta qüestió. Bé, sigui com vulgui, el fet és que Dan Borwn, no sols ha sabut escriure una obra que ha trencat tots els mòduls coneguts fins avui de popularitat, sinó que, a més a més, obté ajusts publicitaris no previstos que, sens dubte, potenciaran encara més l’obra. Primer foren els de l’Opus Dei els qui van qüestionar molts aspectes de la novel·la, i fins i tot el Vaticà va dir alguna cosa en contra seva. Només li mancava un escàndol d’influències en el qual hi estigués involucrat el president de França per acabar de treure “la grossa” en tots els sentits.

I jo sense haver llegit el llibre!

Avui he d’anar a veure Wozzeck al Liceu, potser la partitura cimera d’Alban Berg, escrita a partir del drama de George Büchner, Woyzeck. Us he de confessar que em fa molta il·lusió veure aquesta obra estranya, corprenedora i també difícil, i no tant per la mise en scène de Bieito que, com totes les seves serà provocadora i discutible (però contundent), sinó perquè és el primer cop que veuré en directe aquesta òpera del geni vienès.

Fins avui només l’havia pogut escoltar en disc, en una versió de la Deutsche Grammophon dirigida, l’any 1965, pel gran Karl Böhm. En aquesta versió encarna el paper de Wozzeck el difícilment superable Dietrich Fischer-Dieskau, el qual transmet amb la seva veu tot el drama d’aquest soldat que, en la sordidesa i amargor d’una vida desgraciada, acaba matant la seva dona.

Tinc la intenció de parlar-vos més extensament d’aquesta òpera un cop l’hagi vista, una òpera de les més remarcables entre les que s’han escrit dins el segle XX i que vaig conèixer ja fa molts anys en unes classes de doctorat que feia el savi (i sempre imprevisible) Jordi Llovet. Però del contingut de l’obra no n’he de parlar avui, sinó el proper dijous, a la meva “lletra de batalla” que setmanalment dirigeixo al director del diari Menorca, el meu amic Joan Bosco Marquès.

He esperat uns dies a dir alguna cosa respecte al “no” que el govern espanyol ha dat al projecte de gran port en el qual Ciutadella navega des de fa més de trenta anys. Sempre anant de decepció en decepció, qualsevulla que siguin els qui governen a Madrid: els franquistes, els centristes, els socialistes o els conservadors.

No per esperada la resposta del govern (el del PSOE, per ésser coherent amb les mesures preses amb la retirada del “pla hidrològic nacional” i en matèria de mediambient, havia de dir forçosament que “no” a aquest dic), la concreció de la negativa ha estat controvertida, ja que el dic proposat significava per a uns el pas de Ciutadella a la modernitat i per als altres la culminació d’un atemptat ecològic.

Sigui com vulgui, el que em sembla pitjor és la incapacitat que, en general, els dirigents polítics de la dreta han demostrat davant aquesta decepció. Llegiu, sinó, aquests titulars agafats de la premsa: “[El Govern] acusa a Joana Barceló de haber actuado con ‘deslealtad institucional’ al utilizar al Estado en su contra” (portaveu del Govern balear); “Joana Barceló estuvo en Madrid y pidió al ministerio que no autorizara el dique” (Alcalde Brondo); “Joana Barceló és la enemiga número uno de Ciutadella” (Assumpta Vinent): “El Ocean Village dejará de venir porque Joana ‘la mahonesa’ ha dejado KO a Ciutadella” (Llorenç Casasnovas).

És ben curiós que determinats polítics sempre necessitin l’enemic (extern o intern) per a sobreviure, alhora que són incapaços d’analitzar la pròpia ineptitud davant el fracàs.

De tota manera, el més interessant que he llegit fins ara sobre la matèria ha estat l’article que, en el seu bloc, ha publicat Ignasi Mascaró. Des de posicions d’esquerra i contràries al dic, Mascaró critica que això s’hagi hagut de resoldre per una decisió (de tutela) que prové del govern central. “En democràcia madura hauria preferit una idea pactada, o un referèndum en condicions de molt ampla majoria qualificada (ja sé que els referèndums estan molt estrictament regulats, Pèricles, l’Arcont amb helm, tampoc no ho entendria). Demà Madrid podria exercir la tutela (digau-li competències) contra nosaltres, i els nacionalistes transversals dirien: qui és Madrid per decidir…?”

Això de banda, Mascaró no s’equivoca quan preveu el que succeirà immediatament (de fet ja ha succeït). “La càrrega de la cavalleria –diu- serà contra l’enemic interior que es nega al progrés (els progressistes són ells), que impedeix el futur esplendorós de l’economia ciutadellenca, etc.etc. que aquest projecte havia de propiciar. Ho pagarà la maonesa, de llinatge Barceló. Som uns traïdors, com sempre, no mereixem el carnet de ciutadellencs, el que dúiem a mos per entrar a La Vall en temps del Marquès, déu el tengui.”

El passat 30 de desembre, l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca va fer el seu concert de Cap d’Any. Aquesta jove orquestra que patrocina Juventuts Musicals de Maó i que és producte, sobretot, de la tenacitat i el bon gust del seu president, Francesc Fèlix, ens va oferir un concert dels qui no s’obliden fàcilment.

Seguint la política dels darrers temps, va convidar un director-violinista de prestigi, Vasko Vassilev, concertino de la Royal Opera House, Covent Garden, de Londres, que es va convertir, no sols en l’estrella de la nit, sinó també en un revulsiu per als joves músics de l’orquestra que, en la seva actuació, van assolir una dignitat interpretativa penso que memorable.

D’altra banda, el programa no podia ser més encertat. Després d’una primera part dedicada a “Les Quatre Estacions” de Vivaldi, a les quals Vassilev va imprimir un ritme gairebé vertiginós, l’Orquestra ens va oferir la música que més agrada escoltar entorn del Cap d’any: Obres dels Strauss (Des de “El Murciélago” a la “Marxa Radetzky” passant –aquí el lluïment personal del violinista fou absolut- la “Fantasia de l’òpera “Carmen” de Pablo Sarassate.

En sortir, tothom tenia la sensació ser feliç. Si més no, d’haver passat una nit joiosa.

El diari Le Monde destacava fa uns dies una informació de Virginie Malingre i es demanava si Espanya no hauria ja d’entrar en el G7, és a dir en el club dels països més rics del món (Estats Units, Japó, Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Canadà). De fet ho podria pretendre atès que el seu PIB ha superat el bilió de dòlars i ha superat, en valor absolut, el del Canadà.

Un cop Espanya es proposa festejar el vintè aniversari de la seva entrada a la Unió europea, pot vanagloriar-se –continuava dient el diari francès- de fer-ho millor que els seus grans veïns continentals. De fet, l’economia espanyola mostra una salut insolent si la comparem amb la de França i Alemanya.

L’any 2005, el creixement serà del 3’5%, és a dir, gairebé el triple del de la zona euro. L’atur, que l’any 1994 assolia la xifra del 24%, gairebé no arriba al 8’4% de la població activa. Per primer cop és una mica inferior al de la mitjana europea.

Els comptes públics tindran superàvit per primer cop des de fa 30 anys. I pel que fa al deute públic, que era del 60% l’any 2000, avui és del 43%.

Aquesta informació sobre un dels dos grans diaris de París afegeix que el principal problema econòmic d’Espanya és la inflació. El 3,4% és superior al de la mitjana europea. Això permet als espanyols d’endeutar-se a baix preu perquè, pertanyent a la zona euro, es beneficien de les taxes d’interès baixes europees. Però la inflació retalla la competitivitat d’una economia poc abocada a la tecnologia i als sectors de gran valor afegit. En aquest punt –conclou Le Monde– els dèficits comercials s’acumulen.

Tot i les ombres que destaca el diari francès, les lloances a l’economia espanyola són tan evidents que, vint anys endarrere, mai no hauríem cregut que un dia fos possible llegir-les. Amb això no vull optar per l’autolloança, evidentment que no. Però és ben interessant veure que els francesos són capaços de reconèixer aquesta realitat a la qual hem contribuït tots. Els polítics, sens dubte. Però també els empresaris i els treballadors. Cadascú des del seu lloc de feina.

Una empresa de Maó m’envia, en qualitat de president que sóc dels Amics de s’Òpera, un calendari de 2006 al qual hi adjunta una tarja personal. Em diu: “Ens sentim orgullosos de viure a una illa de primera. Gràcies pel vostre esforç i Feliç 2006!”

Els dotze mesos s’han il·lustrat amb imatges d’esdeveniments –aquests esdeveniments “de primera” que, segons els autors del calendari (“Model Gràfic S.L.”) tenen lloc a la nostra illa. Gener mostra una imatge del “Llanera Menorca”, l’equip de casa que milita a l’ACB. Febrer ens arriba amb la mostra de productes típics (ginebra i formatge) que es presenten a la fira “Alimentaria” de Barcelona. Març s’il·lustra amb la imatge d’una jove calçada amb sabates de vestir menorquines, les que es presenten a “Moda Calçat” que es fa a Madrid. Abril s’acompanya amb una fotografia d’un guitarrista dels qui participen en el “Festival Internacional de Jazz de Menorca”. Maig és l’època d’“Eurobijoux”, d’ací que al calendari hi hagi una fotografia d’un producte bijuter. La vela “Regata Sant Joan de Creuers, Barcelona-Maó” documenta el mes de juny. Els “festival de música clàssica” de Maó i Ciutadella són la cara del mes de juliol. El “Trofeu Almirante Farragut” de vela ho és del mes d’agost. Setembre ens ve presidit per l’edició anual de la “Universitat Internacional Illa del Rei”. La “Volta ciclista a Menorca” emplena l’octubre. El “Premi Born de Teatre” és la imatge cultural de novembre. I l’any es tanca amb les sessions d’hivern de la temporada d’òpera que organitzen els Amics de s’Òpera de Maó.

Potser sí que tenim una illa de primera. Si més no ens ho sembla als menorquins.

El meu editor (Edicions Proa, del grup “Gran Enciclopèdia Catalana”, Barcelona) em fa saber que avui espera que li arribin de la impremta els exemplars de la meva propera novel·la, “Els Nikolaidis” que serà distribuïda a totes les llibreries el proper dilluns dia 16 de gener. Si ahir augurava que l’any nou ens reportaria segurament alguna mena de joia, doncs he de reconèixer que aquesta potser serà la primera que experimentaré.

I val la pena, perquè els escriptors som persones que passem moltes hores en plena solitud, emmirallats en la nostra consciència pensant o crítica. De fet, la biblioteca o l’estudi on ens recloem per a pensar i fornir el sempre complex i extens bagatge que ha de constituir, no sols l’argument, sinó també la forma del nostre proper llibre, és una mena de lloc sagrat que tots els qui conviuen amb tu respecten. Un llibre, ja sigui novel·la o assaig el gènere al qual pertany, és un producte llarg i difícil de fer. És sovint un projecte que dura anys, durant els quals –com gairebé tots els projectes de l’esperit- passa per hores d’eufòria i de pessimisme. Hi ha moments fecunds on et sembla que les paraules ragin com l’aigua, i d’altres on creus que la sequera s’ha instal·lat en el fons mateix de la teva intel·ligència i penses que mai no la podràs superar.

D’altra banda, per molt traçat que tinguis l’esquema del llibre que escrius, aquest és sempre una aventura que no saps exactament on ha de conduir-te. De fet, l’esquema es transforma, s’escurça, s’allarga, es difumina, es comprimeix. Es modifica, en definitiva, a mesura que vius l’experiència diària de fer-lo avançar

Potser aquesta novel·la és una de les que jo he escrit que menys canvis han experimentat en allò que fa al projecte que prèviament m’havia fet. Però aquest projecte era senzillament una idea, i ha estat el frec diari de la ploma amb el paper (encara que això del “frec de la ploma amb el paper” avui esdevingui una metàfora) allò que ha construït el món que la novel·la enclou. Que sigui ficció no hi treu res, perquè tota novel·la és un univers per ella mateixa, on la gent que hi surt estima, odia, gaudeix i experimenta dolor i sofriment. En definitiva, és un món fictici amb tota l’aparença de ser un món real que podries trobar-te creuant el carrer o donant la volta a la cantonada.

Val a dir que hi he posat força il·lusió en la història d’aquesta família, els Nikolaidis, que arriba a l’illa de Menorca des de Cefalònia (Grècia) un dia de maig de mil set-cents quaranta i tants…, que s’hi instal·la, s’hi arrela, lluita per a fer-se un lloc i, tot i els entrebancs que ha de vèncer, vaja si l’aconsegueix! I tanmateix…

Bé, no és ara el moment de parlar d’aquesta història particular que transcorre dins la Història al llarg de més de seixanta anys, uns anys durant els quals els menorquins no calia que sortissin de l’illa per a sentir-se part de la Història del món, perquè durant totes aquelles dècades tinc la impressió que era la mateixa Història del món que els visitava. Però deixem-ho aquí per avui. Temps hi haurà de tornar-hi quan surti el llibre.