Josep Maria Quintana

Què puc escriure en el meu blog que sigui una mica original sobre les eleccions del passat diumenge? Poca cosa perquè tots els diaris en van plens, de comentaris. De tota manera, parodiant Alfonso Guerra hauria de dir que “mai una derrota (la de Schröder) ha estat tan dolça i mai una victòria (la de Merkel) ha esdevingut tan amarga”, però crec que el més destacable del resultat electoral pot resumir-se en dos punts: Primer: No sembla fàcil augurar quin pot ser el govern que, amb estabilitat, afronti els propers anys. I segon: Mai fins avui havíem vist tan disminuïts els dos partits majoritaris (la CDU i el SPD).

D’ací que el més remarcable de les eleccions sigui, al meu entendre, l’enfonsament que els dos grans partits han experimentat (225 escons la CDU; 222 el SPD; 61 el FPD (liberals); 54 PDS/WASG (antics comunistes i socialistes d’esquerra); i 45 els Verds.

És evident que els dos grans partits sumen 447 escons, però tan l’un com l’altre esdevindran impotents per a organitzar una majoria només amb un altre soci. Tret d’una gran aliança CDU-SPD que no veig factible ni desitjable, el qui governi haurà de fer-ho en minoria si no es forma una aliança a tres (ves per on, un altre tripartit!), encara que també això és difícil ateses les dificultats personals i ideològiques que separen els uns dels altres.

Per últim he de dir que ja ho voldria jo, per a Espanya, un ascens de partits d’àmbit estatal (i no únicament nacionalistes) entre el PSOE i el PP. Però qualsevol intent en aquest sentit ha estat un fracàs i, ara per ara, avançar en aquest sentit em sembla del tot improbable.

El discurs d’Ariel Sharon a les Nacions Unides ens confirma el canvi que aquest home ha experimentat. Deia jo l’altre dia que de falcó ha passat a ser colom i potser exagerava, però penso que molt hi ha d’això quan després d’haver aconseguit retirar les tropes israelianes de Gaza ha estat capaç de dir davant tots els mandataris del món el següent: “Jo que vaig lluitar en totes les guerres d’Israel ara estenc el meu braç de pau (…) La missió de la meva vida és concloure el conflicte (…) Després de 57 anys de guerra i terror ha arribat el moment de la reconciliació (…) Els palestins tenen dret a tenir un estat sobirà…”

Des de Nova York, Henrique Cymerman escrivia a La Vanguardia:

“En Jerusalén se dice que ese no es el lenguaje del Likud y que Sharon advirtió a su dirección que si no aceptaba convertirse en un partido de centro, éste sería su discurso de despedida. O sea, la ruptura con el sector más nacionalista que sigue soñando con preservar Cisjordania. Sharon ignoró a la derecha nacionalista –sus ex adeptos- y se dirigió desde la ONU a los dos tercios de la sociedad israelí de centro y de izquierda moderada, que quieren más retiradas y un compromiso histórico con los palestinos. Muchos de ellos, que nunca votaron a Sharon, están dispuestos a apoyar a un nuevo partido que él presida.”

No és que jo pensi que el camí –el difícil camí- de la pau esdevindrà una cosa planera a partir d’ara. No és això. Sé que estarà fressat de paranys i de dificultats que no vindran només del costat israelià, sinó també del palestí, ja que cada bàndol està farcit de fanàtics que odien a mort l’adversari, però admiro la valentia de Sharon, el coratge que manifesta i la seva ferma decisió de posar punt i final a un conflicte que d’alguna manera ens afecta a tots. Només cal que la sort l’acompanyi. Crec, malgrat tot, que s’ho mereix. I crec també una cosa que em predisposa encara més a favor d’ell: que qualsevol canvi en el Likud ha de ser per a empitjorar les coses.

Dels Netanyahu, deslliureu-nos-en Senyor!

Aquests dies en què el Partit Socialista ha deixat anar alguna cosa (poc encara) sobre què pensa fer amb l’IRPF (sembla que ha abandonat la idea del tipus únic i vol, sobretot, rebaixar els trams mitjans), potser és interessant llegir el que escriu Ivan Rioufol al seu “bloc-notes” de Le Figaro (15.09.05):

La reforma de l’impost sobre els guanys [que proposa Villepin], revelat per Le Figaro del passat dimecres ¿és el primer pas vers unes rebaixes més significatives? En proposar per a l’impost de 2006 la reducció dels trams a quatre, amb un tipus màxim del 40%, el govern de Dominique de Villepen s’inscriu en una línia liberal. Aquesta podria trobar algun pretext per accelerar-se a partir de 2007, un cop coneguts els resultats de les eleccions alemanyes i en cas de victòria de la candidata (CDU) Angela Merkel. Aquesta dona pròxima a Nicolas Sarkozy ha pres la decisió audaç de comprometre’s a fixar un tipus únic impositiu del 25%, perspectiva combatuda pels partidaris del “model social alemany” representants pel canceller sortint, Gerhard Schröder. Cal remarcar en aquest debat europeu sobre l’alleugeriment de la fiscalitat la posició a contra-corrent de l’esquerra francesa i dels seus dos principals candidats, Dominique Strauss-Kahn i Laurent Fabius, els quals lluitaven de fa temps per la rebaixa dels impostos. Però avui, el primer d’aquests dos proposa augmentar la TVA (l’IVA), mentre que el segon vol fer més dur l’impost sobre les plusvàlues immobiliàries…

Com veiem, els canvis de postura respecte d’aquest impost no són només patrimoni dels nostres socialistes…

Fa uns dies ha mort el director de cine Robert Wise. Era ja un home de 91 anys i, per tant, la notícia, tot i que trista, no pot anunciar-se com inesperada. A més, tots sabíem que estava greument malalt.

Jo no puc fer-ne un panegíric perquè ni sóc cap entès en cinema ni tampoc he arribat a conèixer prou l’obra d’aquest director nascut a Indiana (EEUU) l’any 1914, però sí que he de dir que mai no li podré agrair prou aquell West Side Story que va entrar a la meva vida quan amb prou feines devia tenir jo setze o disset anys. L’impacte d’aquella pel·lícula va ser tan gran en mi que la vaig anar a veure tres dies seguits. Em semblava que cada vegada que la veia descobria noves coses en aquella cinta que, per cert, va filmar-se a Nova York, en aquell barri oest que acabava de buidar-se per a ser derruït i, després, reestructurat urbanísticament. Avui, és allí con s’aixeca la Metropolitan Opera House i tots els edificis culturals d’aquella monumental plaça.

El conflicte entre cultures, l’amor que sobrepassa els prejudicis, la denúncia d’una policia corrupta i una música extraordinària del recordat Berstein, tot això feia d’aquell film una meravella artística que impregnava tot el meu ésser de jove inquiet, encara que essencialment inculte. Mai no oblidaré l’impacte d’aquella pel·lícula i, per tant, mai em mostraré prou agraït a Robert Wise, l’home que la va fer possible. Descansi en pau.

A la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, l’ha traït el subconscient, aquest subconscient que aviat sura per entre els corriols de la classe política madrilenya. Recordeu com, només pel fet d’enunciar l’OPA hostil de Gas Natural a Endesa, ja es va moure un gran enrenou, en realitat com si aquella decisió econòmica somogués els fonaments del país que és Espanya. En vaig parlar l’altre dia: Que si això atempta a la unitat; que si la operación desguace continua; que si es tracta d’una jugada bruta del tripartit, i d’altres bajanades que no vindrien a compte si no revelessin una realitat –anava a dir amagada però crec que he de dir absolutament visible- que concep com a separador i, per tant, com a absolutament criticable i rebutjable, tot el que no s’emmotlla a la seva particular manera de veure les coses.

El cas, però, d’Esperanza Aguirre ha estat, de molt, el més espectacular. El passat dia 12, tot comentant l’OPA de Gas Natural, va dir que estava molt trista perquè una empresa multinacional com Endesa, de fructificar l’operació, deixaria de tenir el seu domicili en el “territorio nacional”. És cert que, unes hores més tard, va rectificar dient que, en lloc de nacional, volia dir “regional”. Bé, això no s’ho creu ni ella (¿des de quan algú ha parlat de la región de Madrid?), i a més a més revela una realitat com un temple: Que front als nacionalismes dits (per ells) perifèrics s’aixeca un nacionalisme mesetari i centralista encara més fort, aquest nacionalisme espanyol irredent que ve de lluny i que no admet ni matisos ni punts de vista, ans interpreta la realitat d’Espanya des d’un unitarisme indiscutible que es nega a veure-hi enllà dels límits de la seva pròpia regió.

Les Aguirres, els Aznars, els Jiménez Losantos, els Herreras-en-la-Onda, els Guerras, els Bonos, els Rodríguez Ibarras… tots aquests són legió, i per poc que els incitis, d’immediat treuen el don Pelayo que duen dintre i estan dispostos a lluitar com un sol home contra el drac de tres caps (que això és per a ells el tripartit, un drac de tres caps) i contra tothom qui no es comporti en l’únic sentit que ells són capaços d’entendre la política.

De tota manera, sortides de to com el de la senyora Aguirre són immensament satisfactòries per als qui, siguem o no nacionalistes, no compartim aquesta manera de pensar. I a més, també ho són perquè revelen l’autèntic tarannà de tots aquests personatges.

La nit del diumenge al dilluns passat, les forces palestines i milers de curiosos penetraren dins les antigues colònies del costat de Gaza. Centenars de joves es llançaren sobre les buides sinagogues de Morag i de Netzarim abans de calar foc als dos edificis religiosos. A Kfar Darom, també uns centenars de palestins penetraren dins la sinagoga abandonada, trencaren el vitralls i després prengueren foc a les palmeres que hi havia a l’entrada.

Ha estat el parlament d’Israel el que el que ha decidit que els jueus no destruirien les sinagogues en deixar Gaza. Però els palestins, que no han acceptat aquesta decisió que els obliga a ells, o bé a respectar aquests edificis religiosos o bé a destruir-los, han criticat durament la decisió i han anunciat la destrucció de les sinagogues a partir del dilluns (11 de setembre).

Una gran eufòria ha sorgit entre els palestins que, des de fa trenta-vuit anys, no havien pogut trepitjar aquests territoris. “Gaza ha esdevingut lliure i demà li tocarà el torn a Jerusalem i a la Cisjordània” cantaven exaltats grups de militars palestins.

Ningú no sap com s’afrontarà el futur. I si aquest és una mica confús per a la Cisjordània, és evident que –del costat israelià- no ho és el de Jerusalem, que els jueus no pensen cedir de cap manera. Per tant, hi ha encara molt camí a recórrer.

Sharon, que inicià la seva vida política i militar com a incendiari, ha esdevingut últimament bomber. El qui havia propiciat els assentaments de colons a Gaza ara ha aconseguit que el seu país abandonés aquesta terra i l’ha cedida als palestins (amb gran oposició dels sectors més integristes israelians). El camí, doncs, és llarg i fressat de parany. Comprendreu, doncs, que us digui metafòricament que encara se’ns fa difícil albirar un llumeneret en la llunyania.

Decididament, aquí no veiem entre els nostres polítics (en el marc de la política de partit) el coratge i la valentia que demostren els francesos.

Ningú no amaga que l’operació Villepin, per part del president Chirac, no ha perseguit sinó de posar les coses més difícils al cap de files del seu propi partit, Nicolas Sarkozy. Això no obstant, aquest, no pel fet d’haver acceptat ocupar el ministeri de l’interior del govern Villepin, ha deixat de banda les seves ambicions (legítimes ambicions) a ser candidat a la presidència de França el 2007. D’ací que hagi declarat recentment que “ningú no m’impedirà d’arribar al final”. I ha afegit: “Jo no cediré. Hi haurà un congrés el mes de gener de 2007. Vosaltres donareu la vostra opinió per elegir aquest o aquella” i a això ens atendrem.

Segons un sondeig que acaba de publicar-se a França a les pàgines de Le Journal du dimanche, per al 69 per cent de militants del partit majoritari, Sarkozy “és el millor candidat per a representar l’UMP en les properes eleccions presidencials”. Aquest mateix sondatge li dóna cinquanta punts més que a Dominique de Villepin, que ha assolit un magre 19 per cent.

En un discurs de gran claredat, com tots els de Sarkozy, aquest ha dit als seus electors que “la gent sap que jo no estic a les ordres de ningú. I tothom veu que hi ha dos ritmes per a conduir el canvi: el de la continuïtat (Villepin) i el meu.”

Algú podrà parlar més fort, difícilment però ho farà d’una manera més entenedora.

A mesura que passen els dies Angela Merkel sembla desinflar-se i Gerard Schröder dóna la impressió que està creixent. De fet, el missatge “d’injustícia social” que esgrimeix l’actual canceller respecte de la política que preconitzen els seus rivals de la CDU està calant entre els 80 milions d’alemanys que decidiran aviat qui els continua governant.

Schröder, que ha demostrat que és un polític combatiu, després d’explorar algunes mesures del programa de l’oposició –sanitat, fiscalitat, jubilacions, etc.-, ha aconseguit que augmentés entre l’electorat una certa por respecte a una futura política molt liberal de la dreta.

Tot i que les enquestes el donaven pràcticament per amortitzat, el cert és que un 20 per cent de l’electorat es mostra encara indecís i això pot fer canviar el signe de les prospeccions fetes fins ara. En unes declaracions al Süddeutsche Zeitung, Schröder ha dit que el seu objectiu era fer del Partit Social Demòcrata la formació més forta. “Jo vull continuar el meu treball en la mateixa coalició que tenim avui” (amb els Verds) –ha dit també- per a continuar modernitzat el país i fer d’aquest una potència econòmica en el món.

El cert és que, si bé tots els indicis encara donen per suposada una victòria conservadora, els marges es van estrenyent i el resultat continua enlaire.

Quan mirem de prop el que hi queda de l’antic imperi de la URSS veiem com n’és de difícil el redreçament de la democràcia. I no ho dic per la gent del poble que, en el cas d’Ucraïna, va donar un testimoni clar de compromís amb el canvi quan protagonitzà aquelles grans protestes de fa un any -“la revolució taronja”- contra el règim governant i a favor del dissident Iutxenko, sinó per la classe política (nova i vella) que sembla impossible de reciclar. De fet, l’observador atent acaba creient que l’accés al poder, en qüestió de mesos, transforma el polític més ben intencionat en un oligarca.

Dic això perquè fa només dos dies el president Iutxenko s’ha vist obligat a destituir tot el govern, fins i tot l’heroïna Iulia Timotxenko per mor de l’escàndol de les privatitzacions.

A Rússia, Vladimir Putin ha atacat els oligarques de manera tan radical com dubtosa, enviant a la presó Mikhail Kodorkovski després d’un procés judicial força polititzat i tothom ha pogut veure que el món dels negocis continua depenent a Rússia d’un Estat que dominen els funcionaris corromputs.

A Ucraïna, Iutxenko havia promès de lluitar amb força contra la corrupció. Allí, com a Rússia, els vells oligarques han intentat salvar els mobles a base de prebendes i els nous s’acarnissen a reprivatitzar les grans empreses davant tribunals de dubtosa independència.

El president ha destituït tothom i ha dit que cap home de negocis participarà en el nou govern, però ningú no creu que puguin cessar els altercats que giren entorn de la repravització del complex metal·lúrgic de Krisvorojstal i també el de Nikopol.

D’altra banda, Iulia Timotxenco, l’antiga “princesa del gas”, que va abandonar els afers econòmics per donar suport al nou president, ha anunciat dolguda que trenca amb el qui ha estat el seu aliat fins avui i dóna suport a grans dirigents econòmics.

En aquests moments, només el president Iutxenko sembla net. Però ha quedat tan net com sol i sembla força difícil que pugui reeixir d’una crisi que afecta el més profund de la societat, una societat que en els estrats dirigents és essencialment corrupta i que sembla no poder-se desfer d’aquests lligams amb el món dels afers econòmics.