Josep Maria Quintana

He passat un cap de setmana a Mallorca participant com a convidat a les “Converses Literàries de Formentor”. Ha estat una bona experiència perquè s’han dit coses ben interessants sobre la literatura, no sols en els debats pròpiament dits, sinó també als diàlegs que hem tingut fora de la sala de conferències.

Trobar vells amics i fer-ne de nous és sempre interessant, com ho ha estat escoltar els rics debats que s’han produït o bé les intervencions de personatges tan diversos com Rafael Argullol, Hans Magnus Enzensberger, Biel Mesquida, Esther Tusquets, Carme Riera, Vicente Verdú o Agustín Fernández Mallo, i els latinoamericans Patricio Pron, Héctor Abad, Sergio Ramírez i Juan Gabriel Vázquez. Les jornades van acabar ahir, diumenge, amb un homenatge a José Saramago, en el qual van intervenir el lusitanista Perfecto Cuadrado (que va fer una referència a l’amistat de l’escriptor desaparegut amb “el senyor de sa figuera verda”, el meu admirat Ponç Pons) i Pilar del Río, que va llegir un text molt bell sobre la persona i l’obra del qui va ser el seu marit.

Jo vaig participar en un debat amb Miguel Dalmau, Rogelio Blanco i Anna Caballé que duia per títol “La vida dels altres com a matèria literària” . No us l’he d’explicar aquí, però poso a la vostra disposició el text que vaig llegir inicialment, en el qual explico què ha significat “la vida dels altres” en la meva concepció de la literatura.

“Si alguna cosa hi ha de certa en la literatura és el jo”, escriu una autora de la qual ara, per raons que no fan al cas, no puc dir el nom. “Només hi aflora el jo”. Ella, poeta, es refereix d’immediat a la poesia on aquest jo –diu- “és encara més omnipresent”. “La poesia –segueix escrivint- permet estrebar la llengua fins arribar a l’espai d’identificació amb la cosa indicible que és l’única veritat. La poesia canta la batalla humana, que hi queda continguda”.

Final de la citació.

Doncs bé, si el títol que presideix aquestes jornades -“Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”- al·ludeix clarament a l’anàlisi o a la representació d’aquest jo que es fa mitjançant la literatura (no només, doncs, amb la poesia), penso –i perdoneu-me si no l’he interpretat bé, aquest títol- que les dues converses d’avui matí pretenen enfocar aquest jo des de dos punts de vista ben diferents:

El jo observat literàriament pel mateix autor –i aquesta seria la matèria de la conversa que s’ha de fer a partir de les 12.30, sota el títol “El laberint abstret de la memòria”, i el jo analitzat des del punt de vista de l’altre. O, invertint-ne els termes, l’altre vist literàriament des del jo. Aquest és, si més no, el sentit que dedueixo del títol “La vida dels altres” que presideix aquesta primera conversa d’avui. I aquesta interpretació potser ens orienta clarament vers la biografia, vers l’anàlisi de la vida de l’escriptor i de l’impacte que aquesta hagi pogut tenir en la seva literatura. Probablement, doncs, ens dirigeix a l’assaig de l’autor i de la seva obra, ofici en el qual són mestres els meus companys de tertúlia, a més de ser-ho també en l’ofici d’escriure.

Si és així, dubto que aquest sigui un paper en el qual jo em trobi còmode, perquè la meva opció per la literatura des del vessant d’escriptor (no de lector, que aquest és força més allunyat en el temps), es desplega ja en plena maduresa, quan, precisament, m’adono que tinc necessitat de parlar de “la vida dels altres”, i de fer-ho des d’un punt de vista força diferent del que sempre havia adoptat quan em dedicava a l’anàlisi històrica i a l’assaig jurídic.

Com a historiador em preocupava molt explicar el perquè de les coses i he cercat sempre de trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes, dels pobles i dels territoris que han estat objecte d’estudi. I com a jurista –encara que això avui (i degut al desprestigi d’algunes de les nostres principals institucions jurídiques) a molts de vostès els pugui semblar estrany- he perseguit, tant en la praxi del dret com en l’assaig teòric, i sempre en el límit de les meves possibilitats, trobar la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres, que és del que hem de parlar aquí.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Ni, encara menys, he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a això d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però no ho hem de fer perquè aquesta no és la matèria que hem de tractar avui. De fet, sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions. Una idea que reblava fa només tres dies l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

I ha estat precisament en “la vida dels altres” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, a cada novel·la he volgut estudiar, contemplar i esmicolar per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany –perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com ha escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes té raó quan observa que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –segueix dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”. En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, declarava a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell deia, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·lista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tot i això, la vida dels altres, aquesta que l’escriptor fa servir de matèria per construir la seva literatura, mai no serà el que determini la bona o la mala qualitat d’un text literari. L’únic que de veritat compta en una novel·la és com aquesta s’ha escrit. El tema –la vida dels altres- no és suficient per construir una bona novel·la. Feu, sinó, una prova: poseu sobre la taula Madame Bovary, el Quixot, l’Ulisses o A la recerca del temps perdut (com podeu veure, no estic citant bagatel·les), proveu-ne de resumir els arguments i veureu quina gran col·lecció de bestieses en resulta. Perquè a la literatura no hi ha grans temes i temes menors. La vida dels altres podrà ser elevada o vulgar, sublim o mediocre, però la qualitat de l’obra literària no vindrà forçosament determinada per cap d’aquests qualificatius. Només de com s’haurà tractat, només de com aquesta realitat paral·lela que és la literatura haurà manipulat la vida dels altres, dependrà que el llibre que en resulti sigui bo o dolent. En definitiva, que tot dependrà de la imaginació i del llenguatge que haurà creat aquesta realitat paral·lela.

El valor, doncs, de la representació, o el que és el mateix, d’aquesta vida dels altres transformada en literatura, dependrà del fet de contar, del tremolor d’aquest moviment, de com hauran passat les coses a la narració. Allò que ens fascinarà –si és que hem reeixit en l’explicació de la vida dels altres- és el descobriment d’un llenguatge propi, d’un ritme singular; és la sumptuositat de l’engany, en definitiva.

Aquests dies ja s’anuncien (sense gaire novetats apreciables) els qui seran candidats a les properes eleccions municipals i als consells insulars.
La matèria electoral és complexa i ve molt condicionada pel sistema, una qüestió sobre la que he reflexionat en un text que s’ha publicat en un llibre col·lectiu per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la nostra Comunitat Autònoma.
Si algú té interès en la matèria pot trobar-lo pitjant aquí.

La mort de Raimon Panikkar, a l’edat de 91 anys, ens hauria d’ajudar, als cristians, a conviure amb els qui no pensen com nosaltres amb una actitud que, avui, els intolerant joves de l’alçacoll blanc i del clercgyman negre o gris fosc, malauradament han abandonat.

Servidors d’una veritat absoluta que no admet cap mena de dubte o d’interpretació que no dugui el previ nihil obstat de la jerarquia vaticana, els nous (i cada cop més unànimes) sacerdots d’una església, la catòlica, que es diu universal (katholiké) però que perd seguidors cada dia (avui, en el primer món, la gran majoria de gent viu, de fet, al marge del que pugui dir o fer l’Església, encara que va als funerals per tradició), penso que mai no podran entendre aquella frase que el sacerdot Panikkar, fill de pare hindú i mare catalana, va pronunciar després del seu primer viatge a l’Índia, l’any 1955: “Vaig partir cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”.

Suposo que això, avui, deu ser titllat de “relativista” i, per tant, anatematitzat per aquests restauradors de la “vera fe”, d’una fe sense manganyes, i d’una doctrina que tenen apamada de cap a cap, amb respostes exactes i precises a tots els interrogants, respostes que han deduït, prèviament i directament, de la Llei Natural (aquesta, segons ells, sempre clara i inamovible) i de la dogmàtica catòlica que, per això mateix (perquè és dogmàtica i no admet discussió), s’ha d’imposar a la societat civil. Diguem, per tant, que en això no es diferencien poc ni gens dels talibans, encara que avui –algun camí hem fet!- aquests capellans ja no condemnen els heretges a la foguera i es limiten a demanar la pena canònica de l’excomunió per als diputats que no votin secundum catholicam et canonicam legem, com ha succeït amb la llei que amplia (i concreta!) els supòsits i els terminis de l’avortament.

D’altra banda, és ben curiós que aquest mateix sector que té les idees tan clares amb matèria teològica, que posseeix la veritat, que no admet cap mena de relativisme i que té assumit que els seus majors –és a dir nosaltres, que vam créixer sota l’ègida del Concili Vaticà II- som els responsables que s’hagin buidat les esglésies, enlluernats pels cants de sirena del socialisme utòpic i de doctrines espúries que ens separen del dogma i, per tant, de la veritat, és ben curiós, dic, que aquest sector cregui (i ara estic generalitzant, amb el perill que sempre té això) que aquesta veritat i aquest dogma són, no sols compatibles, sinó fins i tot intercanviables, amb les brillants teories econòmiques i socials que transmet la cadena de televisió “Intereconomía”, que voldrien que escoltéssim cada vespre, a veure si així ens fem més cristians.

Descansi en pau Raimon Panikkar i que la seva capacitat de reflexió i el seu esperit de tolerància quedin entre nosaltres.
________________________________
Nota per als lectors: Molta gent d’Alaior m’ha dit que estarien interessats a llegir el text del pregó que vaig pronunciar el passat dia 13 d’agost, amb motiu de les festes de San Llorenç. L’acab de penjar al blog i el podeu llegir només prement aquí.
________________________________

El magnífic article de l’enginyer Joaquim Coello Brufau aparegut avui (19.08.10) en el diari Menorca m’anima a dir també unes paraules sobre el darrer Foro Menorca Illa del Rei, al qual no vaig assistir, però que he seguit -val a dir que amb preocupació- des de les pàgines del nostre diari. Tanta, que, uns dies després d’haver-se produït el debat, vaig escriure un correu a l’amic P.J. Bosch per expressar-li el meu malestar per les conclusions que, de fet, semblava que se’n derivaven, ja que aquest cop, i més enllà del que vagin poder dir els ponents, el missatge que ha calat (i en això el diari hi ha tingut molt a veure) és aquest: Els menorquins no sabem on anam. No sabem què volem. No tenim un model econòmic ni turístic. Per tant, només un canvi radical d’actitud ens pot fer sortir del marasme.

Uns dies després del debat (14.08.10), el senyor Tutzó Escudero sintetitzava aquestes conclusions d’una manera molt gràfica en forma de preguntes: “¿Está dispuesta la sociedad menorquina a reinventase o prefiere más de lo mismo?” “¿Los actuales partidos políticos del CIME que nos ‘gobiernan’ –i posava entre cometes el gobiernan, perquè no ens equivoquéssim de polítics- apuestan de verdad por estos cambios de futuro?” “¿Hasta cuándo esta indecisión?” “Cuándo aplicarán de una vez por todas razonamientos profesionales y no criterios políticos en las inversiones de futuro?”

Lògicament, davant la manca de criteris professionals “dels qui ens governen”, davant la manca de model, davant la manca de idees, davant tot aquest marasme en què ens trobam, “todos los menorquines deberíamos preguntarnos qué puede hacer nuestro voto por Menorca y qué Menorca queremos en el futuro”.

Com podeu veure, la conclusió no té engany: ni el PP hauria fet una millor síntesi del debat (o de les idees-força que n’han quedat, d’aquell debat) i això a pesar que alguns dels ponents fossin persones situades ideològicament en el camp de l’esquerra.

I jo em deman: Es pot dir raonablement que no tenen un model els qui han preservat Menorca de la balearització i de la valencianització del territori amb un Pla Territorial Insular (PTI) que és estudiat com a model d’ordenació urbanística a les principals escoles d’arquitectura i urbanisme del nostre país? Realment ho poden dir, això?

A tots els qui assumeixen de facto que al Foro Illa del Rei es va concloure (ho vagin afirmar o no els ponents) que no tenim model i no sabem on anam, els demanaria: Estau segur que no sabem on anam o és, més aviat, que allí on anam (per decisió democràtica dels ciutadans) no us agrada? Estau segurs que els qui ens governen no tenen model o el que voleu dir en el fons és que el model econòmic i de desenvolupament que defensen els polítics que representen la majoria de menorquins no és el vostre?

El senyor Coello diu: “Després de cinquanta anys de desenvolupament turístic a Espanya no hi ha dubte que el model menorquí, tan criticat per alguns, ha produït un impacte sobre el territori i una destrucció dels espais naturals menor a la de qualsevol altre indret d’Espanya. S’ha concentrat a Menorca el creixement sobre les zones a on ja s’havia iniciat el desenvolupament urbanístic però s’han preservat els espais verges i això ha permès mantenir l’interès i l’atractiu natural.” I jo, no sols estic d’acord amb ell, sinó que afegesc: aquesta preservació del territori que hem fet els menorquins és el nostre tresor. És el que, en el futur, ens pot diferenciar de tots els altres.

Segueix afirmant el senyor Coello: “És la pressió ciutadana i social i les institucions menorquines des del Consell Insular, als Ajuntaments o al GOB els que han evitat aquesta especulació i construcció desordenada que s’ha vist arreu. Són aquests mateixos menorquins tan “desorientats” segons alguns, els que han estat capaços d’evitar desastres que altres comunitats i regions en teoria més experts no han sabut conduir. Per tant la primera constatació és que els que millor han preservat el seu patrimoni turístic que és exactament el bé escàs que pot fer insostenible aquesta indústria a llarg termini, són els menorquins.” I conclou: “Es poden fer propostes de millora però sempre sobre la base de la constatació de les bondats del model actual.”

Que jo assumesqui plenament aquests criteris no significa que aprovi sense crítica l’actuació dels ajuntaments i del Consell. He dit i repetit mil vegades que no estem prou ben governats, i que la política municipal no és sens dubte la més eficient que es podria dur a terme. I en això em sumaria a totes aquelles preguntes del senyor Tutzó Escudero que fan referència a la millora dels serveis de les nostres urbanitzacions. Però dit això, i acceptant com a molt probable que a Menorca no ens governen els millors, ni els més savis, ni els més rics, ni els més eficaços, del que no hi ha dubte és que, els qui ens governen, tenen clar quin és el model que tenim i que hem de preservar.

Posats a dir, vull afirmar també que és necessari i urgent revisar el PTI a través d’un diàleg sincer i democràtic. Al meu entendre, alguns aspectes d’aquest demanen una modificació. I no cal dir que és també necessari que se simplifiqui tota la burocràcia en matèria de permisos i llicències, cosa que el govern Antich va posar en marxa a través del “Decret Nadal” i que sembla que vol culminar la consellera Barceló a través d’un avantprojecte que Ashome ja ens ha passat als associats.

Tot això –i més- s’ha de fer, però, no confonguem els termes. També com el senyor Coello, jo crec que “per incrementar els ingressos generats per aquesta activitat [el turisme] no és lògic augmentar la capacitat de la xarxa d’establiments, des d’hotels a apartaments, sinó que s’ha de fer a través de l’allargament de la temporada ara excessivament centrada a l’agost. Això requereix gestió més que inversió [vet aquí una tasca que hauria de dur a terme el Consell!] perquè es tracta de posar en valor aspectes del turisme encara poc explotats des del senderisme i l’excursionisme, a la gastronomia, l’arqueologia, la pesca o simplement la cultura.”

Per tant, no desviem l’atenció. Els qui volen balearitzar i valencianitzar Menorca, que ho diguin clarament, però que no diguin que no tenim model. Diguin més aviat que a ells el model que tenim (que és el que és el que han volgut la majoria de ciutadans) no els agrada.

Obres el diari i llegeixes que, finalment, la ministra de Sanitat ha decidit presentar-se a les primàries per ser elegida pels socialistes de Madrid candidata a la presidència de la Comunitat autònoma. Obres la ràdio i escoltes com ella, decidida, ens diu que no, que Zapatero no té res a veure en aquesta decisió. L’ha presa ella pel seu compte després d’escoltar a molta gent. I jo em demano: Ens pren per imbècils?

Jo puc entendre (encara que no m’agradi) que la política sigui avui una professió. Puc comprendre que, perdut l’encant i l’esperit romàntic que tenia per a les persones de la meva generació, s’hi aboqui un tipus de gent que sap que un càrrec públic, no sols satisfarà el seu ego, sinó que també resoldrà el seu problema econòmic. Puc, si més no, conformar-me que la mediocritat i la manca d’idees presideixi avui la vida pública. Que el poder faci oposició a la mateixa oposició, i que l’oposició critiqui el poder, però mai no concreti l’alternativa que hauria d’aplicar-se.

També puc entendre que els discursos polítics d’aquests professionals del ram siguin buits i avorrits, que estiguin mancats del mínim rigor perquè puguem entendre la seva manera de veure el món, o bé que els articles que publiquen siguin males còpies del manual que els envia el centre d’estudis (?) del seu partit. La meva capacitat d’entendre-ho tot és gairebé infinita, però el que no puc acceptar és que ens prenguin per imbècils.

Per quins set sous hem de creure que la senyora Jiménez ha pres la decisió de presentar-se contra el senyor Gómez sense que, en aquesta, hagi mitjançat el senyor Rodríguez Zapatero? Com ens hem d’empassar aquesta bola si tots sabem (els diaris n’han anat plens) que el president del govern ha fet l’indicible perquè Gómez retirés la seva candidatura?

I ara, a fer de la necessitat virtut: “Les primàries són un exercici de democràcia interna”, diu Zapatero. Que t’ho creus tu, això! En el PSOE, les primàries han estat sempre una argúcia per maquillar la democràcia i per acabar imposant (subreptíciament) el candidat del poder. I quan la cosa no surt bé, aleshores el poder es rebel·la i malmet la candidatura que han elegit els militants. I si algú em vol discutir això, que l’hi demani a Borrell, que, després de guanyar a Almunia, va ser fagocitat pel partit. Ara que, també potser que, si l’hi demana, ell ho negui, perquè, després, Borrell ha acceptat –l’un rere l’altre- premis constants de consolació, sempre amb destinacions a Europa. Aquí poca gent es baixa del carro. Tots aguanten fins a uns límits que només la impostura pot justificar.

Però tot això és no-res si ho comparem amb les manifestacions que ahir va fer el president del govern en sortir del seu despatx amb el rei, a Ciutat de Mallorca. El Govern –ha dit ZP- reconsiderarà el server retall en obres públiques que havia anunciat fa només tres setmanes! Genial! Primer ens nega la crisi, després nega la seva magnitud, finalment diu que seguirà les directrius d’Europa (en definitiva que farà el que li ordenin) i ara, després d’haver aprovat un retall enorme en el camp de les inversions en obra pública, surt amb aquesta: que reconsiderarà decisió.

Un altre que ens pren per imbècils. Una altra presa de pèl.

Diu Lakoff (gurú de Zapatero) que “Una política determinada pot ser conservadora o progressista en funció dels valors morals en que se sosté”. Així, doncs, d’acord amb aquesta tesi, que puc compartir, si Zapatero deia que baixar impostos era d’esquerres, no necessàriament menteix ara, quan ens els puja: “Zapatero –afegeix Lakoff- pot dir dues coses diferents en moments diferents si és que està al servei dels mateixos valors “.

Aquí rau, però, el problema. Perquè… ¿està Zapatero al servei dels mateixos valors ara que fa dos anys? La pregunta no és retòrica, sinó fonamental en un home que ha “actuat” sempre com si els valors ideològics fossin el seu parenostre de cada dia. Laïcitat, memòria històrica, avortament, matrimoni gay, lligam absolut als sindicats i progressisme avant la lettre, en són exemples. I dic que ha “actuat” perquè, cada dia que passa, tenc la impressió que Zapatero és un actor dels valors, però no sé si és també un posseïdor d’aquests.

Per això haurem de donar la raó a Lakoff quan, davant el canvi radical de política que ha protagonitzat Zapatero, ens diu que només el podrem entendre -i creure!- si ens explica (de manera raonada i coherent) en què creu i ens justifica per què, creient el que creu, ha canviat radicalment de política.

“Si rectificar -‘reducir algo a la exactitud que debe tener’-es de sabios, contradecirse – ‘afirmación y negación que se oponen una a otra y recíprocamente se destruyen’-es de ignorantes. Y Zapatero no es que haya rectificado todas sus políticas socioeconómicas: es que las ha contradicho, y con la misma facundia con la que publicitaba las anteriores se adhiere a las actuales.”

José Antonio Rarzalejos. La Vanguardia

Dues persones m’han demanat per escrit si no seria millor deixar vius els tres consells i eliminar (o deixar sota mínims) l’estructura del govern de la CAIB, si és que volem transformar i abaratir la nostra administració.

També jo havia avaluat aquesta idea, però crec que té tres problemes greus: Un, que només les Comunitats autònomes tenen competències legislatives (i legislar és bàsic per governar de veritat); dos, perquè només d’un Parlament democràtic neix un govern amb plena legitimitat per governar, i aquest ha d’existir per força; i tres, perquè només eliminant l’òrgan s’assegura la seva absoluta economització (de fet, es van traspassar les competències de l’Estat a les CCAA i l’estructura d’aquell continua essent exactament la mateixa, si no és encara més gran que fa 30 anys. I el mateix succeiria amb el govern de la CAIB.

Si s’acceptés, doncs, de contemplar aquesta nova idea, jo crec que els menorquins i eivissencs haurien de renunciar a tenir una prima de diputats al Parlament, que hauria de tenir una composició absolutament proporcional, perquè Mallorca se sentís plenament representada. Així tindríem (per exemple) un Parlament amb 50 diputats (amb cinquanta n’hi ha de sobres!): 40 mallorquins, 6 eivissencs i 4 menorquins), que legislaria per a totes les Balears i del qual naixeria el govern de la comunitat que administraria exclusivament Mallorca, alhora que traspassaria l’exercici de l’administració insular de Menorca, Eivissa i Formentera (amb la corresponent potestat reglamentària) a als seus consells respectius.

Mallorca se sentiria plenament representada per aquell Parlament, i també pel govern que en sorgiria (aleshores ja no seria necessària la quota menorquina), el qual s’encarregaria d’exercir la potestat reglamentària i d’administrar l’illa de Mallorca al seu antull (prou, doncs, de doble administració!), mentre que les illes menors serien administrades per uns consells elegits directament (com s’elegeixen ara, amb el nou Estatut), que podria tenir o no el mateix color polític que el govern de la Comunitat-Mallorca, però a això ja hi estem acostumats, i no genera cap problema. Aquests governs insulars haurien d’assumir també el paper d’administració indirecta de la comunitat, de manera que no hi hagués a les illes menors cap oficina ni cap servei depenent del govern de la comunitat,

Amb aquesta nova administració, nosaltres ens sentiríem a gust (és un dir) i també els mallorquins podrien sentir-s’hi (ja que la proximitat, l’eficiència i l’eficàcia de la nova administració estarien garantides –també és un dir-), alhora que eliminàvem una estructura administrativa (el Consell de Mallorca) de la qual desconec el pressupost, però que deu costar una fortuna als administrats.

És clar que per fer això hauríem de modificar la constitució. Però em sembla més intel·ligent modificar la constitució que perdre diners amb una estructura administrativa absolutament injustificada.

Benvolgut i respectat senyor Francesc Antich:

D’ençà que hem assumit plenament que estem en crisi, un cop Rodríguez Zapatero ha caigut –i com!- del cavall que el duia a Damasc i ha vist la llum, assistim cada dia a la presa de decisions que malden per provocar un estalvi de la despesa en l’Administració Pública (retalls de conselleries, baixades de sous, etc.), alhora que els polítics ens demaneu als ciutadans que acceptem també la pujada d’impostos per mostrar-nos solidaris amb els més desvalguts.

Entre les mesures que ahir proposava un escriptor català a les pàgines del diari AVUI hi havia la supressió de municipis (i qui diu supressió pot dir també agrupació o fusió, per fer la paraula més amable). Convençut, però, que aquesta és una missió gairebé impossible entre nosaltres, ja que l’autoestima dels pobles i la defensa dels càrrecs locals per part dels qui els ostenten presentaria de seguida una dura batalla, li en proposaré una altra (que és segurament igual d’impossible) però que realment faria història i comportaria –d’això en pot estar segur- un estalvi de proporcions incommensurables, sense que el ciutadà de Mallorca perdés qualitat de vida i sense que els serveis públics de l’Administració a Mallorca es veiessin gens deteriorats. La proposta que li faig és la supressió del Consell Insular de Mallorca i l’assumpció pel Govern de les Illes Balears de totes les competències d’aquest.

Li ho raonaré.

Sé, d’entrada, que avui, els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) i això és ja una font important de problemes. Ara bé, aquest fet no comporta necessàriament s’hagi de mantenir l’actual estructura d’aquests, ni que tota hagin de tenir un mateix nivell de competències.

D’altra banda, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars, aviat veurem que són una conquesta gairebé exclusiva de les illes menors a l’arxipèlag Balear, doncs el seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que Menorca i Eivissa van dur a terme al llarg de tot el segle XX (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per veure reconeguda la seva personalitat territorial, i perquè a aquestes illes hi pogués haver uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis entre la Província i els Municipis. En definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.

Menorca i Eivissa -per referir-nos a les Illes Balears- són unes illes petites (si les comparam amb Mallorca) que difícilment poden tenir algun pes real dins la Comunitat Balear. Això explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen prou personalitat i prou història per reclamar institucions territorials pròpies que les representin.

Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa que han acabat imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial. I, com a conseqüència d’això, són aquestes illes menors les qui han promogut la transformació de l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que era, de fet, mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en quatre Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca, un tercer per a Eivissa, i un quart per a Formentera.

Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d’un raonament lògic, fem ara una suposició: Imaginem-nos per un moment que l’arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, ans pensem que a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té –i havia tingut- la consideració de província des del 1833, amb el corresponent òrgan de govern: la Diputació.

És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca hagués estat més o menys la mateixa. Fins és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos presidents de la que va tenir la Diputació i, pràcticament, els mateixos diputats que van configurar aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que li puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia (era una institució llunyana dominada gairebé exclusivament pels mallorquins), crec, en canvi, que, des de Mallorca, mai ningú no va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins -naturalment que representativa al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida. I això per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina (només quatre diputats no eren mallorquins), incardinada plenament a la vida política de Mallorca i amb seu a Palma.

I seguint amb la ficció, demanem-nos ara què hauria succeït si aquesta illa única de Mallorca hagués estat la província que, en aprovar-se la Constitució, s’hagués transformat en Comunitat Autònoma. Doncs és ben simple: Mallorca s’hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat), hauria constituït el seu Parlament -que no hauria estat tampoc gaire diferent dels que ha tingut fins ara-, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat -que tampoc no hauria diferit excessivament dels que hem tingut fins avui- i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú -absolutament ningú- hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis, entre altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.

I si tornem a la realitat, haurem de dir que, si bé Menorca, Eivissa i Formentera sempre reclamaran institucions pròpies representatives del seu territori, Mallorca, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, es pot sentir plenament representada i perfectament atesa pel Govern de la Comunitat i per l’estructura administrativa d’aquest.

En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca- d’una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva pròpia personalitat, i que, com a conseqüència d’haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca.

Així doncs, constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera de la qual se’n pot prescindir, si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública. I això perquè no fa l’Administració més propera al ciutadà (tant el Consell com el Govern tenen seu a Palma), ni tampoc la fa necessàriament més eficient ni més eficaç. Ben al contrari, duplica serveis i diversifica innecessàriament l’exercici de l’administració. De fet, a Mallorca se superposen dues administracions per fer les mateixes coses. I si és que no fan les mateixes coses, no hi ha dubte que una sola administració (la depenent del Govern) les podria fer amb la mateixa proximitat i eficàcia.

Per això li recomanaria, senyor Antich, que elaborés una proposta que realment fes el pes: Buidi, idò, de competències el Consell de Mallorca (mentre no el pugui suprimir), assumeixi tota aquesta gestió el mateix Govern (amb això els mallorquins no de notar cap pèrdua, ni de poder ni de representativitat), reestructuri el govern fent que Mallorca s’hi senti plenament reconeguda i representada, i mantengui, en canvi, les transferències fetes als consells de Menorca, Eivissa i Formentera. O encara més: utilitzi els serveis d’aquests com a administració indirecta de la Comunitat, alhora que dissol a aquestes illes menors tota l’administració perifèrica de la Comunitat.

No li puc fer el càlcul, senyor Antich, però li assegur que l’estalvi serà d’aquells que fan història. I a més, també li assegur que –un cop des de Mallorca s’ha superat la primera fase de reaccions (¿què s’ha cregut aquest boig? ¿és que els mallorquins som ciutadans de segona? etc. etc., que són inevitables) els ciutadans de Mallorca s’adonaran ben aviat que aquesta decisió en res no perjudicarà els seus interessos. Només –això sí- perjudicarà la butxaca dels del centenars de càrrecs del Consell Insular que es quedaran sense una feina que, si l’analitzem a fons, no implica sinó una duplicitat de funcions i de serveis que no condueix enlloc.

Una mica aclaparat (suposo que com la majoria d’espanyols) per la crisi i per les erràtiques polítiques econòmiques del govern que, d’avui per demà, pot dir el mateix i tot el contrari, penso que algú hauria de fer una mica d’autocrítica.

Fa anys que critico Zapatero per inconsistent i demagog. I temo molt que serà ell qui dugui finalment el socialisme democràtic espanyol a les penyes, frustrant la il·lusió i les esperances de molts ciutadans.

Al Regne Unit faria temps que els seus mateixos correligionaris l’haurien substituït, però amb el viciat sistema de partits espanyols això és impensable. Només una derrota electoral el farà fora de la política. Després li abordaran els cans, però ja serà tard per resoldre els problemes.

I la solució no vindrà pas de la dreta, d’una dreta que ha criticat durament la política del govern i que, quan aquest ha canviat radicalment i ha decidit que s’havia de fer el que ells -vull dir la dreta- sempre havia defensat, aleshores diu que no, que ja és tard i que s’ha de fet tot el contrari.

I si ens girem cap a la judicatura -que hauria de ser un pilar sòlid de l’Estat- veiem que està regida per un niu d’escurçons que, els uns contra els altres, utilitzen la institució que representen per anar més enllà del que són estrictes interessos judicials. Tant Garzón i els seus sequaços, com els antigarzón i els seus, han perdut els papers, mentre els ciutadans, perplexos, no tenim més remei que desconfiar plenament del sistema que ens hem donat. Un sistema que ha permès que el Tribunal Constitucional sigui incapaç de prendre decisions que li són degudes, i que acaba sent una titella en mas dels partits.

Què ens queda doncs de segur? Només el treball i l’esforç en nosaltres mateixos. En una societat civil que és infinitament superior a la política, i que potser d’alguna manera (no sé com) s’hauria de rebel·lar.

—–

Us recomano la lectura de l’article de Joan Aymerich que publicava ahir La Vanguardia. És una prova clara que hem estat i estem en mans d’uns irresponsables i del tot incompetents.

La economía española adelgaza para sobrevivir
Los recortes anunciados el miércoles por Zapatero cierran simbólicamente una década

RAMON AYMERICH | Barcelona | 16/05/2010

Fue el 30 de mayo del 2009. El secretario de Estado de Transportes de Estados Unidos, Ray LaHood, había sido invitado por su homólogo español, José Blanco, a recorrer el trayecto Madrid- Zaragoza en AVE. Horas después, apabullado por las colosales inversiones que exhibía el ministro, el americano soltó a los periodistas: “¡Ustedes son muy ricos!”. Lo decía el responsable de la primera economía del planeta, con unas infraestructuras de transporte envejecidas y en peor estado que las españolas.
En aquellos días la crisis ya golpeaba a España en toda su intensidad. Pero la alta velocidad española (AVE) impresionaba a norteamericanos y franceses. José Luis Rodríguez Zapatero ya no hablaba de superar en renta per cápita a Francia, pero sacaba músculo en energía solar. España todavía daba lecciones al exterior como la gran potencia económica que quería ser. Menos de un año después de aquella escena, el 12 de mayo del 2010, el presidente del Gobierno anunciaba el mayor ajuste de la economía española desde los pactos de la Moncloa de 1977, con rebaja de salarios en el sector público y congelación de las pensiones. El “¡Ustedes son muy ricos!” de LaHood sonaba en un tono mucho menos amable y más sarcástico del que fue formulado. O no.

España se enfrenta hoy a una década de austeridad a la que debe adaptarse con rapidez si no quiere que sea una década perdida. Debe poner en revisión mucho de lo levantado en esa larguísima década prodigiosa que va de 1996 al 2008, ya sean grandes infraestructuras viarias, inversiones en energías renovables, leyes sociales que nacieron sin financiación, como la de la Dependencia, o un sector público (universidades, hospitales) poco eficiente. Hoy el mundo apunta con el dedo a España porque gasta más que lo que ingresa. Y eso se cura adelgazando.

“Se hicieron inversiones sin tener en cuenta su rentabilidad. Se les fue la bola”, sentencia el economista Germà Bel. “Ahí está la terminal T4 de Barajas, que es hoy la mitad del déficit de Aena; o ese objetivo de llevar el AVE a cada capital de provincia; o ese corredor de mercancías que sigue la línea Algeciras-Madrid-Zaragoza, que debe de ser el único corredor de mercancías del mundo que está lo más alejado posible del mar”.

¿Por qué tanta ceguera? ¿Cómo se llegó a todo eso? Los economistas coinciden. Hablan de un shock de liquidez, de la entrada de dinero barato procedente del exterior. Y, en efecto, sólo cinco años después de la entrada de España en el euro, en 1999, los tipos de interés habían caído del 18% al 2,5%. La competencia financiera hizo el resto. “Durante años hemos sido una economía dopada con crédito barato. Una economía en la que el crédito al sector privado subía a ritmos del 25% (!), algo inaudito”. afirma el también economista, Josep Oliver.

Aquel dato era tan descomunal que a Oliver, cuando daba clase en la Autònoma de Bellaterra, le gustaba decir a sus alumnos: “Mirad por la ventana. Estáis viviendo un momento histórico. En los próximos años se hablará del 2000 como de la década prodigiosa”. Oliver sonríe. “En cierta manera los alemanes hicieron con nosotros lo que los chinos han hecho con Estados Unidos. Nos inundaron con dinero barato para que pudiéramos comprar sus productos. Mientras gastábamos, atendimos poco a la productividad. Entonces no importaba”.

“Hemos sido un país de nuevos ricos. Un país en el que para hacer dinero bastaba con tener suelo, por las expectativas que eso comportaba. Era como tener minas de oro”, tercia Xavier Vives, economista por el Iese. “Durante todos estos años en este país se ha invertido mucho en obra y muy poco en capital humano. Pero bueno, exagerando un poco, podemos decir que nuestra gran diferencia con Grecia es que allí no han hecho ni las obras”, añade con ironía.

El maná de los fondos europeos y el crédito barato, más la recaudación de impuestos procedente del sector inmobiliario explican aquella orgía de inversiones. ¿Cómo se sostiene hoy un proyecto como el del AVE entre Madrid y Ávila? ¿Qué sentido productivo tiene?

“Con el AVE se ha invertido sin tener en cuenta ni los costes ni la productividad. España tendrá más kilómetros de AVE que Francia. ¡Pero Francia tiene ya 10 veces más pasajeros que España! Los políticos españoles deberían explicar por qué planifican tantos AVE. ¿Son más listos que noteamericanos y franceses? Hay un problema de fondo en todo eso. El colmo del paroxismo ha sido el Plan E del 2009, que ha llenado el país de aceras y que costó 9.000 millones, casi los mismos que ahora se quieren recortar”.

Para Guillem López-Casasnovas, “durante todos estos años hemos vivido como nuevos ricos y esto también ha afectado a todos aquellos que han hecho política”. Para este economista experto en sanidad y finanzas, uno de los ejemplos más claros de este proceder ha sido la ley de la Dependencia. “Se promulga en el 2006, cuando el ciclo económico se encontraba en un pico de crecimiento del 3,6%, y como si ese ritmo fuera a durar siempre. En lugar de hacer proyecciones medias a 20 o 25 años, como correspondía. E incluso se depositaron en esa ley expectativas que estaban fuera de lugar, como pensar que la dependencia iba a ser un filón de empleo. Así ha ido después”.