Josep Maria Quintana

Stéphan Hessel, nascut a Berlin el 1917, d’un pare jueu escriptor i traductor, i d’una mare pintora i melòmana, va anar a viure a París el 1924. Naturalitzat francès el 1937, entrà a l’escola normal superior el 1939 i, el 1841, va unir-se a la França lliure de De Gaulle, a Londres. El 1944 va ser arrestat per la Gestapo, torturat i conduït al camp de Buchenwald, a Alemanya, d’on sortirà en acabada la guerra. Després d’entrar a la vida diplomàtica, treballarà en l’elaboració de la Declaració universal dels Drets de l’home de 1948. Més endavant representarà França al si d’institucions internacionals i serà ambaixador a l’ONU el 1977. Ja retirat de la vida activa, el 2008 i el 2009 va visitar Gaza, i corprès per la situació palestina, escriurà un article: “Indignez vous!” (Indigneu-vos) que ha donat la volta el món.

Hessel, als 93 anys, recorda els elements en què va fonamentar el seu compromís polític durant la resistència contra el nazisme, i afirma que són els principis i els valors sobre els quals ha de reposar la democràcia també avui.

A partir de 1945, després d’un drama atroç, va sorgir, però, una ambiciosa resurrecció a la qual els francesos es van lliurar plenament al si del Consell de la Resistència. Es tractava d’aconseguir un pla complet de Seguretat social; el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit d’un treball comú; la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que impliqués el desallotjament dels grans monopolis en la gestió econòmica i financera de l’economia; una organització racional de l’economia que assegurés la subordinació dels interessos particulars a l‘interès general; una premsa independent respecte de l’Estat, del diner i de les influències estrangeres; i la possibilitat efectiva per a tots els fillets de beneficiar-se de la més elevada instrucció pública.

Malauradament, tot aquest gruix de conquestes socials de la Resistència és avui qüestionat. I Hessel es demana com és possible que hi manquin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement des d’aquell 1945, un moment en què Europa estava arruïnada. Això, diu, només s’explica perquè el poder del diner, combatut per la Resistència, mai no estat tan gran, ni tan insolent ni tan egoista com avui. I és precisament davant aquest fet que Hessel fa un crit d’alarma: “Sigueu conscients, indigneu-vos!” I demana als responsables polítics, econòmics, intel·lectuals i al conjunt de la societat que no dimiteixi, que no es deixi impressionar per l’actual dictadura internacional dels mercants financers que amenaça la pau i la democràcia.

Hessel creu que el feixisme va néixer de la por (sobretot de la por davant la revolució bolxevic), per això apel·la, amb Sartre, a la nostra responsabilitat en tant que individus. És aquest un crit en favor de la responsabilitat, aquesta que l’home no pot remetre ni a un poder (de la naturalesa que sigui) ni a un déu. Ben a contrari, l’home s’ha de comprometre en nom de la seva responsabilitat com a persona.

Conscient que vivim més interconnectats que mai a conseqüència de la globalització, Hessel observa, però, en el món coses insuportables. La pitjor de totes, diu, és la indiferència: el “jo me’n fot”. És aleshores quan els homes perdem un dels components essencials de la nostra humanitat: la facultat d’indignar-nos, que ve seguida immediatament del compromís.

Hessel creu que avui hem de fer front a dos grans reptes: 1) L’immensa bretxa que hi ha entre els molt pobres i els més rics, que no deixa de fer-se cada cop més ampla; i 2) Els drets de l’home i l’estat del planeta.

L’objectiu en sortir de la segona guerra mundial era d’emancipar-nos de les amenaces que el totalitarisme havia fet caure sobre la humanitat. I per emancipar-nos-en, calia que els Estats membres de l’ONU es comprometessin a respectar els drets universals. Què lluny som, però, d’aquests objectius! Per això Hessel diu als joves que observin que passa entorn seu, perquè, fent-ho, aviat trobaran elements per indignar-se. Cerqueu-ne i segur que en trobareu! Però no us exaspereu, espereu simplement i actueu des de la no-violència, perquè la violència és sempre una forma d’exasperació. L’esperança és, en canvi, el gran motor de les forces dominants a les revolucions i a les insurreccions. “Jo −escriu Hessel− sento encara l’esperança com la meva concepció de l’avenir.”

Convençut, doncs, que la descolonització, la fi de l’apartheid, la destrucció de l’imperi soviètic i la caiguda del mur de Berlín són les grans conquestes posteriors a la segona gran guerra, creu que els deu primers anys del segle XXI han significat una gran reculada en matèria de drets humans. Molt hi ha tingut a veure la presidència nord-americana de George Bush. Però no és només això, perquè després d’haver sofert una duríssima crisi econòmics, no hem sabut iniciar una nova política de desenvolupament, com tampoc a la cimera de Copenhaguen contra l’escalfament climàtic hem sabut trobar una veritable política de preservació del planeta.

Les amenaces, doncs, no han desaparegut. Per això, Stéphane Hessel, als 93 anys, ens demana una vertadera insurrecció pacífica contra aquesta “cultura” política i social, divulgada abastament pels mitjans de comunicació, que proposen a la nostra joventut el consumisme, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tot.

La caiguda d’alguns règims autocràtics com el de Tunísia i Egipte, i l’impasse que viu ara el món occidental amb la guerra civil desplegada a Líbia, posen de manifest l’erràtica (potser seria més adient titllar-la d’hipòcrita) política seguida per la Unió Europea i pels Estats Units respecte dels dictadors que han presidit aquests estats durant dècades, els quals han considerat com a garants de la llibertat, sense que, fins avui, els nostres representants democràtics haguessin denunciat (encara que tots ho sabien) què hi alenava, darrera de personatges com Mubarak (Egipte), Ben Alí (Tunísia), Buteflika (Algèria) o Gadafi (Líbia), als què potser hauríem d’afegir també Mohammed V (Marroc), si és que no ens volem moure de la ribera sud del Mediterrani.

El fet és, però, que les revoltes internes −les primeres grans revolucions del segle XXI− han fet saltar pels aires aquesta política hipòcrita, i com deia un editorial de The Economist fa uns dies, “els qui han acceptat de considerar els membres del clan Gadafi com els garants dels drets de l’home, han esdevinguts víctimes de la seva cobdícia, com ho seran un dia tots aquests juristes, aquests banquers, aquest especialistes de les relacions públiques que avalen els oligarques russos amb les mans tacades de sang”.

Dit això, molta gent es demana si nosaltres, els occidentals, hauríem d’intervenir o no en aquests estats (fonamentalment a Líbia, on la guerra civil és viva), no sols per ajudar a la pacificació del país, sinó també per col·laborar en la instauració d’un sistema democràtic. En aquest sentit, la secretària d’Estat Hillary Clinton ha fet unes declaracions que apuntaven aquesta possibilitat que, tanmateix, no s’ha dut a terme.

Entenc que, sense cap necessitat de seguir les polítiques hipòcrites que hem dut a terme fins ara, una intervenció militar occidental en les crisis que s’estan produint en els estats autocràtics del nord d’Àfrica (crisis que es poden estendre també a d’altres repúbliques hereditàries, com per exemple Síria o el Iemen del Nord) no és recomanable. Les democràcies no es poden imposar per decret i, encara menys, per la força. El darrers exemples més flagrants que ens revelen la bondat d’aquesta afirmació són les intervencions bèl·liques a l’Afganistan (feta amb l’aquiescència de l’ONU) i de l’Iraq (en aquest cas per decisió unilateral), on haurem d’acabar constatant que res no s’ha resolt amb unes intervencions bèl·liques contra el règim dels talibans i contra les hosts de Saddam Hussein. Aquestes intervencions armades han causat milers de morts, tant dels intervinguts com dels intervinents, sense que s’hagin pacificat el països ni s’hagin tampoc creat unes estructures polítiques que responguin als principis bàsics que qualsevol règim democràtic exigeix.

Els països occidentals poden, doncs, desplegar la seva actuació en els camps de l’ajuda humanitària o del desenvolupament econòmic i social d’aquests països, poden pressionar en els organismes internacionals, poden prendre mesures de boicot (que sovint perjudiquen més a la gent que als dictadors) i poden actuar en el camp diplomàtic (és la decisió de França i del Regne Unit de reconèixer com a interlocutors els rebels de Líbia, decisió que hauria estat molt més efectiva d’haver estat presa per la Unió Europea), però no poden mai pretendre imposar-los un règim per la força de les armes, per molt que considerem que, només en democràcia es poden desplegar la justícia i les llibertats. I això perquè el resultat d’aquestes intervencions sol acabar, en el millor dels casos, en una mena de nous protectorats, de nous models de colonització, que són també incompatibles amb l’autogovern i amb l’exercici de les llibertats que es pretenen instaurar.

És dur haver d’acceptar que hàgim de restar impassibles des del punt de vista de la intervenció político-militar (que no vol dir que hàgim de restar passius diplomàticament) davant de conflagracions bèl·liques de caràcter civil com, per exemple, la que s’està produint a Líbia, o fins i tot en d’altres més pacífiques, com les d’Egipte o Tunísia), però aquesta és, em sembla, l’única manera de col·laborar.

A la democràcia només s’hi arriba pel propi esforç i pel propi convenciment, i s’hi arriba quan al si de la realitat social, política i econòmica del país s’han produït els canvis suficients per fer d’aquesta una societat madura, que sigui capaç d’assumir per ella mateixa que només mitjançant el diàleg i amb l’acceptació dels governs que sorgeixen d’unes eleccions democràtiques ens podem governar.

També Espanya va dirimir en una sagnant guerra civil les diferències sorgides entre una dreta feixista i una esquerra comunista o anarquista que –tant l’una com l’altra- eren incapaces de conviure en un règim de llibertats. L’any 1936, els demòcrates espanyols (que n’hi havia) havien quedat pràcticament anul·lats per uns polítics que no entenien de diàlegs i que pretenien excloure “l’altre” del marc democràtic. De poc hauria servit que les potències occidentals democràtiques haguessin intervingut en el nostre país. Això hauria servit, probablement, per augmentar encara l’abast de la guerra. Perquè, en el fons, érem nosaltres, els espanyols, que no acceptàvem la democràcia. Érem els uns i els altres que volíem imposar als altres i als uns, en forma de “trágala”, la nostra manera de pensar. A manca d’aquest esperit democràtic vam haver de suportar tres anys de guerra i quaranta de dictadura fins que la societat espanyola va ser capaç, per ella mateixa, d’entendre i d’acceptar que, només des de la democràcia, es pot construir la llibertat.

Per això dic que no podem intervenir militarment en aquests països que lluiten per trobar el camí de la llibertat i de la democràcia. La nostra ajuda ha de ser, per tant, de suport als demòcrates i de tipus humanitari, però no hem de caure mai en la temptació de creure que podem imposar-los un sistema de llibertats. Són ells que hi ha d’arribar, i ho han de fer per les seves pròpies forces.

Els ciutadans europeus assistim aquestes darreres setmanes a un procés de transformació dels països del nord d’Àfrica, tots ells de base musulmana, que desperta en les nostres consciències democràtiques un sentiment de gaudi i que, alhora, ens presenta forts interrogants. D’una manera inequívoca, a Tunis, a Egipte i a Líbia, tots aquests moviments de revolta popular espontània presenten el comú denominador de reclamar llibertat i justícia enfront de la tirania. I això és esperançador. Tanmateix, desconeixem encara cap on acabaran orientant-se aquestes “revolucions”. D’ací que ens hàgim de demanar quina plaça ocuparà l’islam en el futur dels nous règims polítics que sorgiran després de la revolta.

El politòleg libanès Ghassan Salamé ens fa una mica de llum dient que aquests processos s’expliquen pel progrés tecnològic i per la globalització, i això hi descarta d’entrada un paper clau de l’islam. Els règim que hi ha hagut fins avui s’han obert −ho volguessin o no− a la tècnica (cadenes de satèl·lit, Internet…) que ha significat espais enormes de llibertat. Però aquest avanç, que ha fet que els joves poguessin veure en directe el que succeeix a tot el món (per cert, els valencians ara no poden veure TV3, quina paradoxa!), s’ha conjugat amb un retrocés dramàtic en un camp indispensable per sentir-se lliure: la democràcia, que comporta la possibilitat d’alternança en el poder.

Els dirigents àrabs han considerat l’Estat com un objecte de propietat privada, i els ciutadans, no sols no han pogut exercir com a tals, participant en les decisions polítiques del país, sinó que han vist com emergia una nova classe d’homes rics, la riquesa dels quals s’havia de lligar forçosament al règim. Això era del tot contradictori amb l’evolució d’una societat cada cop més madura que ha tingut accés a l’educació (més en uns països que en uns altres), que ha cursat estudis universitaris i que, al final del camí, s’ha trobat sense cap possibilitat de feina, alhora que aquesta mateixa societat ha vist com l’economia de mercat que regia als seus països no servia sinó per enriquir les famílies addictes al règim. D’alguna manera, doncs, les revoltes reclamen llibertat, igualtat d’oportunitats i destrucció dels sistemes polítics autocràtics i corruptes que ha permès tot això.

Tenc, dons, la impressió, a la vista d’aquests elements, que les revoltes actuals no proclamen només el fracàs dels règims dictatorials, sinó també un fracàs de l’islamisme, entès aquest com a sistema global (polític i religiós), que és el que, l’any 1979, imposà l’aiatol·là Khomeini a l’Iran. Fixeu-vos com ara no han estat Mohammed Badie, el guia dels Germans Musulmans egipcis, ni Rached Ghannouchi, el cap del moviment islamista tunisià Ennahda, els líders més destacats de les revoltes, ni tampoc han estat els més perspicaços o els qui han tingut una més gran inventiva a l’hora de proposar solucions. Tant l’un com l’altre han estat superats pels esdeveniments i s’han apuntat a una revolta que ells no van iniciar. Doncs bé, això em sembla de gran interès a l’hora d’avaluar el futur paper de l’islam en el devenir polític d’aquests països.

Potser el futur d’aquests territoris mediterranis tan propers a nosaltres no serà, doncs, islamista (com l’Iran o l’Aràbia Saudita) sinó islàmic. Així, tout court.

Quan sents algú que, amb pretensions de fer una afirmació que considera important, comença amb una frase laudatòria (per exemple “Jo estimo molt Catalunya”, “Jo estimo molt Menorca”, o “Jo no sóc racista”), pots començar a tremolar, perquè de seguida vindrà la conjunció que tot ho desbarata: “però”, que marca una clara oposició entre l’asseveració ja feta i la que vindrà expressada en la proposició següent (“però els catalans són d’allò més insolidaris”, “però els menorquins són uns ignorants”, “però els emigrants són tots uns lladres i els hem de fotre fora”) o coses per l’estil.

Ben al costat dels que usen aquesta manera d’expressar-se, que comença amb la lloança per a, després, clavar la invectiva més forta que poden contra l’objecte prèviament alabat, trobem els més subtils, els qui ja critiquen directament l’adversari, i ho fan amb unes manifestacions de dicció perfecta i d’estructura gramatical impecable. Fins i tot sol ser acurat el seu to de veu. Per exemple González Pons, quan afirma gairebé sense immutar-se: “González ha reconocido que las aguas del GAL tenían su orilla en la mesa de su despacho”, o quan ahir afirmava que “Hoy Rubalcaba ha dejado por mentirosos a los periodistas españoles y creo que el que queda como un mentiroso, como poco demócrata, como un falso demócrata, es Rubalcaba”. I afegia que “Le pedimos que crea a la prensa española, porque ha dejado a los periodistas por mentirosos”. I això perquè “nosotros creemos en los periodistas españoles”.

És possible que jo hagi d’acceptar que ell creu “a pies juntillas”en aquests periodistes espanyols que tantes vegades ha denigrat quan parlen, per exemple, del “cas Gurtel” o de la “corrupció del PP a la Comunitat Valenciana” etc. etc.?

En aquesta mateixa roda de premsa, González Pons va acabar dient que la defensa dels drets humans està molt per damunt dels interessos polítics de l’Estat. Una afirmació que, si González Pons fos una mica sincer, hauria d’anar seguida de la conjunció “però” de què parlava abans. Només per ser una mica coherent amb la trajectòria del seu partit, que va recolzar plenament la guerra d’Iraq, o de persones com Manuel Fraga, ministre d’un govern amb penes de mort per delictes “polítics” sobre les seves espatlles.

Hi ha, doncs, maneres diverses de ser hipòcrites. La del “però” n’és una. L’altra és la de González Pons.

Urbà VIII (1568-1644) va accedir al papat després d’una dura pugna entre els cardenals espanyols i els francesos després de la mort de Gregori XV. Van guanyar els espanyols i la gratitud del pontífex es va manifestar amb la immediata canonització de Sant Felip Neri, Sant Ignasi de Loyola i Sant Francesc Xavier. Però aquest Papa no és conegut per això sinó per dues actuacions personals que el van marcar:

La primera, el nepotisme que exercí en benefici de la família pròpia. Als pocs dies de ser elegit, va designar el seu nebot Francesco Barberini director de la Biblioteca Vaticana (qui ho pogués ser! Tota una vida entre llibres i secrets ben guardats!); també va fer cardenal el seu nebot Antonio Barberini, el qual va nomenar tot seguit camarleng i comandant en cap de les tropes pontifícies. Encara més, va fer cardenal un altre nebot, Tadeo Barberini, que va ser prefecte de Roma i general de les tropes papals. Per últim, va fer cardenal un germà seu, Antonio Marcelo, que va ser nomenat gran penitencier de la Cúria.
La segona cosa que el caracteritzà van ser els excessos que ell i la seva papal família van fer en l’art de l’antiga Roma. De fet, va destruir la Roma Imperial en benefici de la construcció d’una nova Roma barroca, la de Bernini (la que coneixem avui). Un dels episodis d’aquesta destrucció va ser l’ordre de retirar la decoració de bronze del pronao del Partenó, per utilitzar-la en la construcció del baldaquí de Sant Pere i dels canons del Castel San’Angelo.
D’aquí una famosa frase que ha fet història: “quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini”, que avui d’alguna manera podríem aplicar també a Berlusconi (encara que indirectament), al qual –aquest cop per desídia i mala administració- se li ha esbocat per les pluges i el mal temps una part del gran patrimoni que impliquen les restes de Pompeia.
Podria, però, succeir ¬–aquest va ser ahir matèria de conversa als passadissos del parlament italià- que les restes abatudes de Pompeia es convertissin aquest cop en la causa d’una caiguda de Berlusconi.
Allò, doncs, que el parlament fins avui no ha aconseguit (destituir Berlusconi), potser ho aconseguiran les destrosses de Pompeia.
Seria un consol

«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir —temps arrere, això sí— per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les».

Aquesta és una frase extreta del text d’un escriptor valencià, Ferran Suay, que publicava EL PUNT d’ahir. I m’ha agradat, no sols perquè diu una veritat com un temple, sinó també perquè m’ha recordat el que escrivia Nicolau M. Rubió i Tudurí en un dietari (“Llatins en servitud”) des de París durant aquells dies tràgics de la segona guerra mundial.

Final de febrer de 1941

-Heu pensat que ells poden romandre?
-No, mai no ho he pensat, és impossible.
-Sens dubte “hauríeu” de tenir raó. Almenys jo ho voldria. Però no en teniu en aquest moment. Vegeu, sinó: ells han arribat, són cada cop més els que s’instal·len, prenen les seves posicions.
-Això és provisional: ells partiran…
-Podrien no partir, en principi.
-Seria certament poc agradable, no vull pensar-hi pas.
-Potser jo us turmento…
-No, perquè no ho crec, en absolut.
-Tant de bo.
-Ben al contrari, el fet de pensar-hi em produeix la joia de creure que ens en sortirem.
-El que jo volia dir és que l’altre cop que vingueren amb efectius considerables…
-L’any 1870?
-Oh!, no, al segle V!
Ell es posa a riure:
-I doncs?
-No rieu tant -li he contestat. A aquella època “nosaltres estàvem” bastant més segurs de restar tal com érem que no pas ara…
-Oh! Oh!
-Certament! “nosaltres” pertanyíem aleshores a l’imperi romà. Érem llatins i no concebíem que els Bàrbars poguessin establir-se d’una manera permanent a casa nostra. Els nostres avantpassats deurien dir-se en un principi: “males bèsties d’alemanyots”! Aviat però s’adonaren que tota aquella gent no marxava i que tota romania entre nosaltres.
-Sí… ells romangueren. En tremolo!
-Però no us amoïneu. Anem més bé a prendre un copa.
-Per això! Com és possible que ells…
-Qui són ells?
-Doncs bé: “nosaltres”: com varen poder els nostres avantpassats enviar-se la píndola?
-A força de dir-se que allò no duraria pas… A força de dir-se que calia acomodar-se provisionalment, i a força de repetir-se que l’Emperador de Roma, o el de Milà, o el de Ravenna, un d’aquells mesos posaria ordre entre la soldadesca germànica que -equivocadament- es creia a casa seva entre els Gals. Més tard, això que nosaltres en diem avui la “col·laboració horitzontal”, que ajuda la “col·laboració” a seques, provoca el naixement d’una “nova Europa”. I de sobte, un dia ens adonem que aquella gent ha romàs ja entre nosaltres més de cinquanta anys i que els seus cabdills s’han casat amb llatines de bona família. És aleshores que comencem a creure que la barba i el mostatxos llargs potser tenien fins i tot un aire distingit…
-A la vegada, però, els Germànics també es llatinitzaren, i…
-Heus ací la gran amenaça! Si aquesta Wehrmacht d’avui romangués sempre d’uniforme, igual a ella mateixa…!
-Teniu raó: és en adaptar-se a nosaltres que s’encasten vertaderament a casa nostra.
-Al cap de cent anys, estarem en família amb aquests alemanyots, què voleu!
-Però sempre resta l’esperit del poble antic, que acaba per subsistir. I ells són digerits.
-Sí, però, malgrat tot, ells, hauran romàs entre nosaltres, quod erat demonstrandum.
Ell ha cridat el cambrer per a pagar. Mirant entorn nostre, hem vist el cafè ple d’alemanys, molts ells de civil.
-Veig que ja pagueu en moneda alemanya -he fet en veure un bitllet de 20 marcs.
-Més aviat me’n desempallego, amic meu.
-No, vós el feu circular. Perquè França se’n desempallegui, hauríeu de cremar aquest paper.
-Malgrat tot, jo no crec que ells es quedin.

He sentit al senyor González Pons, que és un diputat que parla molt bé i ho sap, una dura crítica a la nova ministra d’Exteriors per la manca d’energia davant l’incident que ha provocat Marroc a El Aaiun, en atacar el campament que ocupaven els sahrauís. Ha dit, més o menys, que, en això, Espanya s’hi juga la dignitat.

El senyor González Pons és molt jove i, lògicament, no pot recordar-se bé de la Marxa Verda que el rei Hassan II va organitzar el novembre del 1975, quan Franco era més mort que viu, però els marmessors del franquisme volien guanyar temps per fer que Rodríguez de Valcárcel continués presidint les Corts (i el Consell del Regne) i evitar així la maniobra que finalment es va dur a terme per ordre del príncep, que va situar Torcuato Fernández Miranda a la presidència de les velles Corts.

Que sigui molt jove (aleshores tenia 11 anys) no li impedeix, però, de saber que la dignitat la vam perdre aleshores. Sí, Espanya va perdre la dignitat quan, Franco a la UVI i el règim a punt de caure (encara que els demòcrates ens crèiem que tenia més força de la que realment va tenir), “la sonrisa del Régimen”, el ministre cordovès José Solís Ruíz ─aquell de «más deporte y menos latín, porque… ¿para qué sirve el latín?», va negociar la retirada dels espanyols d’El Aaiun (en realitat, allò va ser una fuita), conscient que, l’endemà, el Marroc prendria possessió del territori i deixaria els seus habitants naturals al paire.

José Manuel Seguí, aleshores capità d’aviació destinat precisament a El Aaiun,ens explicava la decepció i la vergonya que, com a militars, ells van sentir en deixar que Hassan II ─un vertader sàtrapa─ se’n sortís de l’aventura tal com ell havia planejat. Avui, per tant, sofrim tan sols les conseqüències d’aquella abdicació de responsabilitats. I digui el que vulgui González Pons, el govern socialista espanyol (que ha parlat molt en favor del Sàhara però no ha fet res en favor dels sahayrís) ha actuat i actuarà com actuaria un govern presidit pel senyor González Pons, si és que li toqués en sort decidir sobre la matèria. Tant l’un com l’altre no farien res.

En realitat vam perdre la dignitat aleshores i continuem sense haver-la recobrat ara. I no la recobrarem, perquè és ja massa tard. Els sahrauís només rebran del govern espanyol un rèquiem de difunts, perquè fa temps que Espanya ha decidit que amb “el hermano, o el primo” o no sé ben bé que deu ser aquell Mohamet VI del nostre rei, no s’hi juga. I a més, la dignitat no es pot perdre quan fa temps que s’ha perdut.

———
N.B. Potser el lector que no coneix l’anècdota em demanarà què va succeir quan don José Solís Ruíz, ministre del Movimiento, conegut també com «la sonrisa del régimen», es demanava «¿para qué sirve el latín?» des de la tribuna de les Corts.

Entre els diputats franquistes hi havia un home culte i il•lustrat, de nom Adolfo Muñoz Alonso, natural de Valladolid i doctor en Teologia i en Filosofia, a més de procurador en Corts i Consejero Nacional del Movimiento. Aquest, fart d’escoltar aquell home ignorant (ser ministre i ignorat és possible, i no només en el franquisme), nascut, per cert, al poble de Cabra (Còrdova), es va alçar de l’escó i va respondre al ministre amb aquestes paraules: «Por de pronto, señor ministro, sirve para que a ustedes, los de Cabra, les llamen egabrenses y no otra cosa».

Més clar no ho podia dir.

He estat a Barcelona el diumenge dia 7, per tant he coincidit amb la visita del Papa a la ciutat. Tret dels carrers que vorejaven la Sagrada Família, Barcelona era la ciutat de cada diumenge: tranquil·la, festiva, familiar. El parell d’hores que vaig passar davant la televisió mirant la consagració de la Sagrada Família ens van mostrar, tanmateix, que Benet XVI era una figura que concitava l’atenció de molta gent, encara que, més enllà del seu vessant de pensador, teòleg i líder de l’Església catòlica, el Papa Ratzinger sigui un home fred i distant, poc atraient des del punt de vista personal.

L’espectacularitat del temple que es consagrava, la figura mundialment coneguda d’Antoni Gaudí, la reunió en un acte dels reis, les autoritats civils i una gran part de l’episcopat espanyol, ha posat al descobert aquesta força, no exempta de contradiccions, que és ─i ha estat sempre─ l’Església.

Menys mediàtic que Joan Pau II, Benet XVI és, probablement, més dúctil que el seu antecessor en molts aspectes (ahir es va veure amb la cerimònia, més oberta a la realitat plural del país del que ho va ser la visita a Barcelona de 1982 de l’anterior pontífex), però Benet XVI continua igualment negant-se a obrir certs aspectes de la vida eclesial ─especialment, en allò que fa referència les dones─. En això, doncs, és com el seu antecessor.

Que una lectora de la missa fos dona, o que també ho fos l’organista, no és suficient per rescabalar el sexe femení del caire subaltern que van desplegar aquelles monges que netejaven l’altar consagrat. Va ser, segurament, un element secundari entre molts altres que eren més importants i, sobretot, més transcendents. Però l’anècdota s’elevà per ella sola en categoria, i demostra que el camí que l’Església ha de recórrer en aquest camp és encara molt llarg.

I em consta comprendre ─les declaracions eren del cardenal Martínez Sistach─ que «hay cosas que la religión no hace, sino que “vienen dadas por Jesucristo y las podemos aceptar o no”». Comprenc que Jesús, fa dos mil anys, no elegís dones per al ministeri de l’ordre sacerdotal, quan la dona no era pràcticament persona ni gaudia de drets en la cultura del seu temps. Però em fa de més mal entendre avui. I sobretot, si partim que Benet XVI és un home d’un gran nivell teològic, filosòfic i moral.

El pensament de dretes està d’enhorabona. Desenganyada del socialisme, desencantada de donar suport als partits que prometen justícia social però s’han mostrat incapaços de gestionar la crisi que ho envaeix tot, que tot ho amara, han decidit que és l’hora de canviar d’opció i posar-se en mans dels qui prometen duros a quatre pessetes i feina per a tothom. No importa que no ens expliquin com ho faran i que es moguin, nomes, d’acord amb les seves receptes de capçalera.

Si observem el que durant la campanya nord-americana han dit els republicans (en el mirall dels quals s’observa Rajoy i Esperanza Aguirre –la Sarah Palin espanyola) veurem que, més enllà d’una denúncia extrema i sorollosa, esventada per milions de dollars en campanya que han posat els més rics del país, de la inutilitat d’Obama per a trobar solucions, no han dit (en això Rajoy també els imita) quina serà la política econòmica que seguiran, tot i que anuncien que seran fidels al seu esquema de sempre: desreglamentació, reduccions d’impostos i retalls en els programes socials (que el medi ambient se’n vagi a fer punyetes, que la curta reforma de la sanitat pública creada per Obama esdevingui no-res, i que la despesa social desaparegui) perquè així, els poderosos, els inversor (ells en diuen creadors de riquesa) campin a l’ample.

Tot en gros, és la política que va inicia Clinton en els darrers anys de mandat, i que va consagrar Bush. En definitiva, la que va conduir els EEUU a la bombolla immobiliària, a l’explosió de les sub-primes i, en definitiva, a la crisi.

Certament, les dretes estan d’enhorabona.

Havent assolit la presidència dels EEUU en una elecció històrica que semblava que obria davant seu possibilitats il·limitades, Barack Obana era, probablement, el qui amb més ansietat devia esperar el resultats de les eleccions a l’equador d’un mandat on, fins ara, ha pogut dur a terme la seva política amb tot el poder al Congrés. Fins i tot va tenir una supermajoria demòcrata al Senat, encara que, amb la mort de Ted Kennedy i l’elecció posterior del republicà Scott Brawn, Obama va veure com se li començava a reduir la força necessària per dur a terme els seus projectes.

Tot i que el seu balanç legislatiu ─pla d’estímuls a l’economia, reforma de l’assegurança per a la sanitat, llei sobre regulació financera─ és considerable, Obama ha hagut de retallar el seu pla sobre la Salut, eliminant tota opció d’assegurança pública, per la pressió que, contra aquest projecte (que afavoria els més necessitats), han dut a terme els republicans i, també, molts demòcrates conservadors.

D’altra banda, la seva revolució verda ─que perseguia establir limitacions substancials a les emissions de diòxid de carboni i reorientar dràsticament la política energètica dels Estats Units─, ha hagut de sofrir força alteracions, com també ha sofert retalls la política sobre immigració.

Els resultats electorals obtinguts a les eleccions d’abans d’ahir, que donen una àmplia majoria als republicans en el Congrés, encara que els demòcrates conservin el Senat (amb pèrdues respecte de la situació anterior), impliquen que l’oposició podrà bloquejar els projectes de llei i, si ho vol, podrà també exercir una obstrucció sistemàtica (és el clàssic filibusterirme) dels projectes governamentals. Només una majoria senatorial de dos terços pot posar fi a aquest blocatge (que a hora d’escriure aquest article no sé si mantenen els demòcrates). Però el Congrés disposa d’altres instruments per anul·lar el poder executiu, ja que maneja els diners i podrà decidir sobre els pressupostos. Pot, per tant, enterrar projectes legislatius i disposa d’una força considerable en totes les comissions parlamentàries.

Difícil futur, doncs, per a les reformes estructurals que havia promès Obama. D’altra banda, amb aquest fenomen ultraconservador que configuren els membres del recentment constituït Tea-Party, sembla que en el nou Congrés s’augmentarà la polarització, perquè els republicans centristes seran pocs i els demòcrates que hauran sobreviscut al tifó electoral estaran ubicats principalment a l’esquerre de l’electorat liberal.

I si això hi afegim que el creixement de l’economia nord-americana serà mínim, el més probable és que Obama es trobi molt ofegat per les circumstàncies i que la realitat econòmica i social del país es deteriori.

Tot i que prevèiem els resultats, els qui vam saludar amb il·lusió la victòria d’Obama, avui ens sentim preocupats i tristos.