Benvolgut i respectat senyor Francesc Antich:
D’ençà que hem assumit plenament que estem en crisi, un cop Rodríguez Zapatero ha caigut –i com!- del cavall que el duia a Damasc i ha vist la llum, assistim cada dia a la presa de decisions que malden per provocar un estalvi de la despesa en l’Administració Pública (retalls de conselleries, baixades de sous, etc.), alhora que els polítics ens demaneu als ciutadans que acceptem també la pujada d’impostos per mostrar-nos solidaris amb els més desvalguts.
Entre les mesures que ahir proposava un escriptor català a les pàgines del diari AVUI hi havia la supressió de municipis (i qui diu supressió pot dir també agrupació o fusió, per fer la paraula més amable). Convençut, però, que aquesta és una missió gairebé impossible entre nosaltres, ja que l’autoestima dels pobles i la defensa dels càrrecs locals per part dels qui els ostenten presentaria de seguida una dura batalla, li en proposaré una altra (que és segurament igual d’impossible) però que realment faria història i comportaria –d’això en pot estar segur- un estalvi de proporcions incommensurables, sense que el ciutadà de Mallorca perdés qualitat de vida i sense que els serveis públics de l’Administració a Mallorca es veiessin gens deteriorats. La proposta que li faig és la supressió del Consell Insular de Mallorca i l’assumpció pel Govern de les Illes Balears de totes les competències d’aquest.
Li ho raonaré.
Sé, d’entrada, que avui, els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) i això és ja una font important de problemes. Ara bé, aquest fet no comporta necessàriament s’hagi de mantenir l’actual estructura d’aquests, ni que tota hagin de tenir un mateix nivell de competències.
D’altra banda, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars, aviat veurem que són una conquesta gairebé exclusiva de les illes menors a l’arxipèlag Balear, doncs el seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que Menorca i Eivissa van dur a terme al llarg de tot el segle XX (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per veure reconeguda la seva personalitat territorial, i perquè a aquestes illes hi pogués haver uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis entre la Província i els Municipis. En definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.
Menorca i Eivissa -per referir-nos a les Illes Balears- són unes illes petites (si les comparam amb Mallorca) que difícilment poden tenir algun pes real dins la Comunitat Balear. Això explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen prou personalitat i prou història per reclamar institucions territorials pròpies que les representin.
Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa que han acabat imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial. I, com a conseqüència d’això, són aquestes illes menors les qui han promogut la transformació de l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que era, de fet, mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en quatre Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca, un tercer per a Eivissa, i un quart per a Formentera.
Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d’un raonament lògic, fem ara una suposició: Imaginem-nos per un moment que l’arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, ans pensem que a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té –i havia tingut- la consideració de província des del 1833, amb el corresponent òrgan de govern: la Diputació.
És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca hagués estat més o menys la mateixa. Fins és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos presidents de la que va tenir la Diputació i, pràcticament, els mateixos diputats que van configurar aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que li puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia (era una institució llunyana dominada gairebé exclusivament pels mallorquins), crec, en canvi, que, des de Mallorca, mai ningú no va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins -naturalment que representativa al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida. I això per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina (només quatre diputats no eren mallorquins), incardinada plenament a la vida política de Mallorca i amb seu a Palma.
I seguint amb la ficció, demanem-nos ara què hauria succeït si aquesta illa única de Mallorca hagués estat la província que, en aprovar-se la Constitució, s’hagués transformat en Comunitat Autònoma. Doncs és ben simple: Mallorca s’hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat), hauria constituït el seu Parlament -que no hauria estat tampoc gaire diferent dels que ha tingut fins ara-, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat -que tampoc no hauria diferit excessivament dels que hem tingut fins avui- i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú -absolutament ningú- hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis, entre altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.
I si tornem a la realitat, haurem de dir que, si bé Menorca, Eivissa i Formentera sempre reclamaran institucions pròpies representatives del seu territori, Mallorca, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, es pot sentir plenament representada i perfectament atesa pel Govern de la Comunitat i per l’estructura administrativa d’aquest.
En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca- d’una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva pròpia personalitat, i que, com a conseqüència d’haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca.
Així doncs, constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera de la qual se’n pot prescindir, si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública. I això perquè no fa l’Administració més propera al ciutadà (tant el Consell com el Govern tenen seu a Palma), ni tampoc la fa necessàriament més eficient ni més eficaç. Ben al contrari, duplica serveis i diversifica innecessàriament l’exercici de l’administració. De fet, a Mallorca se superposen dues administracions per fer les mateixes coses. I si és que no fan les mateixes coses, no hi ha dubte que una sola administració (la depenent del Govern) les podria fer amb la mateixa proximitat i eficàcia.
Per això li recomanaria, senyor Antich, que elaborés una proposta que realment fes el pes: Buidi, idò, de competències el Consell de Mallorca (mentre no el pugui suprimir), assumeixi tota aquesta gestió el mateix Govern (amb això els mallorquins no de notar cap pèrdua, ni de poder ni de representativitat), reestructuri el govern fent que Mallorca s’hi senti plenament reconeguda i representada, i mantengui, en canvi, les transferències fetes als consells de Menorca, Eivissa i Formentera. O encara més: utilitzi els serveis d’aquests com a administració indirecta de la Comunitat, alhora que dissol a aquestes illes menors tota l’administració perifèrica de la Comunitat.
No li puc fer el càlcul, senyor Antich, però li assegur que l’estalvi serà d’aquells que fan història. I a més, també li assegur que –un cop des de Mallorca s’ha superat la primera fase de reaccions (¿què s’ha cregut aquest boig? ¿és que els mallorquins som ciutadans de segona? etc. etc., que són inevitables) els ciutadans de Mallorca s’adonaran ben aviat que aquesta decisió en res no perjudicarà els seus interessos. Només –això sí- perjudicarà la butxaca dels del centenars de càrrecs del Consell Insular que es quedaran sense una feina que, si l’analitzem a fons, no implica sinó una duplicitat de funcions i de serveis que no condueix enlloc.
Josep Maria Quintana 