La mort de Raimon Panikkar, a l’edat de 91 anys, ens hauria d’ajudar, als cristians, a conviure amb els qui no pensen com nosaltres amb una actitud que, avui, els intolerant joves de l’alçacoll blanc i del clercgyman negre o gris fosc, malauradament han abandonat.
Servidors d’una veritat absoluta que no admet cap mena de dubte o d’interpretació que no dugui el previ nihil obstat de la jerarquia vaticana, els nous (i cada cop més unànimes) sacerdots d’una església, la catòlica, que es diu universal (katholiké) però que perd seguidors cada dia (avui, en el primer món, la gran majoria de gent viu, de fet, al marge del que pugui dir o fer l’Església, encara que va als funerals per tradició), penso que mai no podran entendre aquella frase que el sacerdot Panikkar, fill de pare hindú i mare catalana, va pronunciar després del seu primer viatge a l’Índia, l’any 1955: “Vaig partir cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”.
Suposo que això, avui, deu ser titllat de “relativista” i, per tant, anatematitzat per aquests restauradors de la “vera fe”, d’una fe sense manganyes, i d’una doctrina que tenen apamada de cap a cap, amb respostes exactes i precises a tots els interrogants, respostes que han deduït, prèviament i directament, de la Llei Natural (aquesta, segons ells, sempre clara i inamovible) i de la dogmàtica catòlica que, per això mateix (perquè és dogmàtica i no admet discussió), s’ha d’imposar a la societat civil. Diguem, per tant, que en això no es diferencien poc ni gens dels talibans, encara que avui –algun camí hem fet!- aquests capellans ja no condemnen els heretges a la foguera i es limiten a demanar la pena canònica de l’excomunió per als diputats que no votin secundum catholicam et canonicam legem, com ha succeït amb la llei que amplia (i concreta!) els supòsits i els terminis de l’avortament.
D’altra banda, és ben curiós que aquest mateix sector que té les idees tan clares amb matèria teològica, que posseeix la veritat, que no admet cap mena de relativisme i que té assumit que els seus majors –és a dir nosaltres, que vam créixer sota l’ègida del Concili Vaticà II- som els responsables que s’hagin buidat les esglésies, enlluernats pels cants de sirena del socialisme utòpic i de doctrines espúries que ens separen del dogma i, per tant, de la veritat, és ben curiós, dic, que aquest sector cregui (i ara estic generalitzant, amb el perill que sempre té això) que aquesta veritat i aquest dogma són, no sols compatibles, sinó fins i tot intercanviables, amb les brillants teories econòmiques i socials que transmet la cadena de televisió “Intereconomía”, que voldrien que escoltéssim cada vespre, a veure si així ens fem més cristians.
Descansi en pau Raimon Panikkar i que la seva capacitat de reflexió i el seu esperit de tolerància quedin entre nosaltres.
________________________________
Nota per als lectors: Molta gent d’Alaior m’ha dit que estarien interessats a llegir el text del pregó que vaig pronunciar el passat dia 13 d’agost, amb motiu de les festes de San Llorenç. L’acab de penjar al blog i el podeu llegir només prement aquí.
________________________________
Josep Maria Quintana 