Per una actuació científica i racional

by

Aquests dies podem seguir a la premsa les reaccions que ha provocat l’informe que, fa poc, ha elaborat Oceana a partir de les analítiques practicades a la Universitat de Barcelona sobre la contaminació per mercuri de peixos pescats a la zona marítima de Maó.

Segons s’hi diu, Oceana ha detectat contaminació per mercuri en mostres de rap i escórpora. En el cas del rap, 8 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès per la normativa europea d’1 mg / kg de pes fresc, i en relació al cap-roig, 7 de les 10 mostres analitzades superaven el màxim permès de 0, 5 mg / kg. Com a conseqüència d’aquestes dades, el representant d’aquesta entitat ecologista, Xavier Pastor, ha arribat a la conclusió que a Menorca hi ha actualment problemes de contaminació per mercuri, i que si s’aboca al mar el dragatge que es pretén fer al port de Maó, contaminat per aquesta substància, la situació s’agreujarà. “Això –diu- representa una irresponsabilitat per a la salut de les persones i l’activitat pesquera de l’illa.”

En un editorial del diari Menorca (3.01.14) on es feia eco d’aquest informe, se’ns deia també que la Confraria de Pescadors havia reaccionat mostrant el seu malestar, alhora que restava credibilitat a les dades donades a conèixer per Oceana en considerar que perjudiquen els professionals de la pesca. Alhora, l’editorial anunciava que la Conselleria de Salut del Govern balear havia manifestat que els controls realitzats durant el 2013 no havien detectat anomalies, però que comprovaria les dades publicades per aquesta institució ecologista. Amb bon criteri, l’editorial concloïa que s’imposava incrementar aquestes anàlisis per garantir la qualitat del peix capturat en aigües menorquines i aclarir qualsevol dubte.

La reacció de la confraria de pescadors és comprensible, perquè un informe d’aquesta naturalesa pot perjudicar els seus interessos, però, per respectables que siguin aquests, els governants han d’actuar i prendre les seves decisions confiant en les dades que aporten els coneixements científics. De no fer-ho, cauen en la demagògia i en el mal govern.

L’opció per la ciència ha estat defensada recentment en un article publicat el a El País (4.01.14) pel catedràtic de Recursos Energètics de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, Mariano Marzo, sota un títol significatiu: “Confien en ella (aunque les lleve la contraria)”. En aquest, Marzo ens vol fer veure que, a pesar que les estadístiques ens demostren que els científics tenen bona premsa a la nostra societat, el fet és que, a la pràctica, l’experiència ens ensenya que, en general, la població només valora positivament aquelles opinions científiques que els reafirmen en les seves conviccions. “Si no s’escolta el que es vol sentir –assegura Marzo-, els comentaris solen variar entre els qui diuen que els científics canvien constantment d’opinió i els qui comenten que com se’ls ha a creure si entre ells no es posen d’ acord.”

¿Com és possible, per tant, que la gent digui que confia en els científics i alhora renegui d’ells tan freqüentment, depenent de si els agrada o no el que escolten? Marzo respon aquesta pregunta i afirma que els humans aspirem a l’exactitud i sabem que la ciència és un camí fiable per aproximar-nos-hi. Però resulta que aquesta aspiració entra sovint en conflicte amb interessos, conviccions, emocions o altres motivacions, de vegades inconscients, i és precisament això –aquest conflicte intern- el que, en ocasions, fa que actuem contra la ciència i, per tant, contra la raó.

Tanmateix, el que ha de privar és la raó, que no pot sinó fonamentar-se en raonaments científics. I la ciència –el raonament científic- no abraça tan sols el món de la matemàtica, la física, i el que, en llenguatge ordinari, denominem “les ciències”, sinó que també determina l’exactitud en matèries tan controvertides com la llengua o la filologia, per bé que, en aquest camp, ens trobem amb persones que es diuen addictes a la raó –al pensament racional-, però que tiren per la borda aquest coneixement i decideixin, per exemple, explicar el funcionament morfològic, lèxic o sintàctic d’una llengua a partir de la ideologia que tenen, obviant el que, respecte d’aquestes qüestions, ha dit la ciència i, doncs, marginant la raó.

És cert que sempre trobarem postures dissidents que permetran justificar les nostres posicions adduint que la qüestió analitzada no està resolta o que és objecte de controvèrsia, però si aquestes suposades raons xoquen amb el consens científic –ja es tracti de contaminació marina, de física nuclear, de filologia o de lingüística- aleshores el que pretenem en realitat és conciliar motivacions irracionals amb la raó científica, i això ens converteix, encara que no ho sapiguem (o no ho vulguem veure), en mestres de l’autoengany.

Podrem fins i tot tenir èxits mediàtics, podrem obtenir el suport de polítics i d’ideòlegs que anteposen els seus gustos o els seus interessos a la raó i al coneixement científic, però –ens agradi o no- seguirem essent víctimes de l’autoengany.

I amb el que acabo de dir no vull sacralitzar la ciència, perquè sé que coneixem tan poca cosa del món que ens envolta que, encara que sembli mentida, gairebé tot està per fer. A pesar d’això, i acceptant, amb Mariano Marzo, que “la ciència sap que no està treballant en trobar la veritat definitiva, sinó més aviat en reduir la incertesa”, i que “aquesta aproximació, racionalment crítica, potser no sigui l’única manera d’organitzar i entendre les nostres experiències i relacions amb el món que ens envolta”, estic convençut que la ciència constitueix una via més precisa i exacta que la que proposen la religió i la ideologia política (ambdues, per cert, molt respectables) per definir el coneixement. I a això penso que ens hauríem d’atendre.

Anuncis

%d bloggers like this: