Sobre l’acord nuclear EEUU-Iran i la Gran Coalició alemanya

by

Decidit a parlar després de moltes setmanes de política internacional, penso que hi ha hagut darrerament dos fets polítics que destaquen damunt els altres: l’acord signat a Ginebra el passat cap de setmana entre Washington i Teheran per restringir el programa militar nuclear iranià, i la Gran coalició entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates a Alemanya.

Pel que fa al primer, es tracta d’un acord limitat, de moment: Teheran ha acceptat de congelar una part del programa nuclear a canvi d’un aixecament parcial de les sancions internacionals. Per tant, el dret de l’Iran a continuar a enriquir l’urani sembla haver estat deliberadament relegat a una zona d’ombra per tal d’aconseguir el pacte amb els EEUU.

Per al president Obama, la popularitat del qual s’havia malmès en aquest segon mandat per la caòtica entrada en vigor de la llei d’atenció mèdica, l’acord nuclear preliminar amb Teheran ha estat una ocasió per refer una mica el seu prestigi, per bé que tot dependrà de la capacitat que tinguin els Estats Units i les altres grans potències d’aconseguir un acord definitiu amb l’Iran per refrenar les seves ambicions nuclears. Però el simple fet que, després d’haver cessat tota mena de relacions durant trenta-quatre anys, Washington i Teheran hagin aconseguit d’arribar a un acord diplomàtic, permet entreveure una sèrie de perspectives geopolítiques inèdites d’ençà la presidència de Jimmy Carter.

Barack Obama ha fet un gran esforç per treure l’Iran de l’aïllament des que va decidir presentar la seva candidatura a la presidència. Mai no ha defensat la idea –que d’altres polítics nord-americans han mantingut- d’afavorir un canvi de règim a l’Iran, amb la idea que la política d’apropament als hereus de l’Aiatol·là Khomeini, no sols pot tenir resultats positius per a ambdós països, sinó també pensant que l’acord podria tenir una incidència en les perspectives estratègiques americanes a la resta de la regió, especialment a Síria –on els militants de Hesbollah que l’Iran finança combaten al costat de les forces governamentals de Bacher el Assad-, però també a l’Afganistan, on els iranians podrien ajudar els nord-americans a aconseguir un acord amb els talibans.

Val a dir que aquesta política de realineació estratègica a llarg termini inquieta amples sectors dels mateixos Estats Units, però també l’Aràbia Saudita, alguns països del Golf i, per damunt de tot, Israel, on el primer ministre Benjamin Nétanyahu ha qualificat aquest acord d’ “error històric”.

És indubtable que l’acord no podia complaure els israelians, i això fa que pugui tenir conseqüències poc favorables en una de les altres prioritats d’Obama: la d’afavorir un acord de pau entre israelians i palestins. Sectors crítics amb Obama han deixat caure que la qüestió palestina serà la principal víctima de l’acord entre Washington i Teheran, més encara si tenim en compte que governa Israel un president conservador, poc favorable a resoldre l’etern problema amb els homes de Mahmud Abbas.

Val a dir que l’acord és provisional i s’ha marcat una durada inicial de sis mesos. El temps ens dirà si serà possible de consolidar-lo definitivament o si, com és molt probable, les dues partes signaran una sèrie de pactes intentant de prolongar la situació actual, sense cercar una solució definitiva.

La segona notícia que m’ha semblat important del panorama internacional és l’acord signat a Berlín, el 21 de novembre, entre el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la coalició de dretes presidida per Angela Merkel (CDU-CSU), d’ultimar el programa governamental de la gran coalició per governar el país durant els propers anys.

Simplificant, sembla que hi ha consens per governar el país units assumint les polítiques econòmiques de la dreta i les socials de l’esquerra. Algú em dirà que això és la quadratura del cercle, i potser tindrà raó, però el cert és que, si més no del costat dels socialdemòcrates, la gran coalició ha acceptat d’establir un salari mínim de 8,50€ l’hora.

Encara que l’acord sigui gairebé unànime (les enquestes que he llegit auguren una aprovació del 83% dels ciutadans), no hem de menystenir les veus que fan veure que aquest alt salari mínim generalitzat (dic alt en relació al salari mínim dels estats veïns) pot acabar provocant greus problemes a l’economia global, afavorint una pràctica molt comuna als països del nostre entorn, com és el treball remunerat en negre.

Sigui com vulgui, jo voldria que al nostre país fóssim capaços d’arribar a acords com aquest entre les forces polítiques. Fins he sentit una sana enveja dels alemanys, per bé que he de confessar una mica de temor en veure que la senyora Merkel governarà amb el suport de tres de cada quatre alemanys i que, si les coses surten com és previsible, l’actual president del Parlament europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz, pot acabar essent el proper president de la Comissió Europea després de les eleccions que tindran lloc al 2014.

De tota manera, cal tenir en compte que, quan el passat mes d’octubre va presentar a Barcelona el seu llibre Europa: la última oportunidad, editat per RBA , Shulz va assegurar que “Europa és un camí millor que un camí nacional”, i acabà el seu discurs amb una sentència que encoratja: “vull una Alemanya europea però no una Europa germanitzada”. Hi haurem de confiar.

Advertisements

%d bloggers like this: