Rouco, Aznar, poder i religió

by

Un dia abans de l’inici de la CII reunió de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que, entre d’altres qüestions, havia de decidir el relleu del seu secretari, el bisbe auxiliar de Madrid, Juan Antonio Martínez Camino, Enric Juliana va escriure el següent: “Conclou, a càmera lenta, el potent mandat del cardenal Antonio María Rouco Varela. Un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política, primer mitjançant la Cope incendiària, ara amb la 13TV obsessionada amb Catalunya. Rouco té un finíssim instint polític i una voluntat de poder veritablement nietzschiana. Des de fa més de deu anys, operen a Madrid uns homes del cardenal que sacsegen diàriament l’opinió pública i li recorden al Partit Popular que un dia se li pot incendiar tota l’ala dreta.” (La Vanguardia 17.11.13)

Subscric íntegrament aquestes paraules i he d’afegir que el mateix Rouco Varela va fer bona la visió que d’ell en tenia Juliana quan, a l’acte d’obertura de l’assemblea, manifestà la preocupació dels bisbes perquè les “ferides” provocades pel terrorisme no es curin per la via del penediment (andanada contra la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg sobre la doctrina Parot), per la possible “ruptura de la unitat d’Espanya” (andanada contra els nacionalistes catalans) i per les “lleis injustes” que afecten el matrimoni i la família (andanada contra els socialistes i l’esquerra, especialment).

Pel que fa al segon dels punts en relació al qual Rouco Varela mostrava la seva preocupació com a líder de l’Església espanyola –la unitat d’Espanya (que els nacionalistes catalans posen en perill)- el cardenal afirmà textualment: “La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que ha de ser tractada amb responsabilitat moral.” Una afirmació de gran calibre –que es podrà compartir o no- però que dubto molt que es pugui derivar de l’Evangeli, de la patrística o de la teologia moral. I sí que s’explica, en canvi, a partir d’aquesta deriva d’ “un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”, de què parlava Juliana.

Per poc que ens endinsem en l’estudi del cristianisme, veurem que, a quasi totes les etapes de la seva llarga història, aquest s’ha comportat –o ho ha intentat si més no- com a “religió”, en el sentit que ha posseït una intensa i ininterrompuda relació amb el poder (desitjat o realment exercit). Això no obstant, el Déu cristià és transcendent i, per això mateix, no pot ser identificat amb cap poder natural . Tot i així, és indiscutible que, tradicionalment, en el marc del cristianisme, prínceps i emperadors han pretès exercir la dominació sobre els seus súbdits “per la gràcia de Déu”.

De la mateixa manera, també als principals corrents històrics de la tradició cristiana s’ha establert un vincle molt estret entre Déu i l’exercici de la sobirania. Durant segles, la dilucidació de qui posseïa la potestat última i decisiva (l’altar o el tron) ha donat lloc a llargues i, amb freqüència, turmentoses pugnes entre el “poder religiós” i el “poder polític” perquè, quasi sempre, cap dels dos no es limitava a l’exercici del poder en el seu àmbit de competència, sinó que pretenia aconseguir el domini incondicional de tots els ressorts “polítics i religiosos” de l’ésser humà.

Especialment en el catolicisme, el Déu de la “teologia natural” s’equiparà, conscientment o inconscientment, amb la realitat última que determinava i sustentava tot el que existia. Però com ha escrit el teòleg benedictí Lluís Duch, “com a conseqüència d’aquesta situació, la teologia natural ha arribat a ser cada vegada més irrellevant i innecessària perquè, per un costat, el cristianisme ja no té cap necessitat de justificar-se com a religió dominant, i per un altre, a partir de l’actual comprensió del poder estatal, militar i econòmic, ja no resulta possible ni justificable la remissió al Déu de la fe cristiana com a font de sobirania”.

Aquesta separació conceptual entre “religió i poder polític”, que ha estat assumida per tots els estats laics i democràtics d’Occident –però no pel cardenal Rouco Varela-, ha dut com a conseqüència, entre moltes altres coses, que la modernitat comporti la progressiva anul·lació del lloc social de Déu i la configuració d’un ordre social basat, al menys teòricament, en el consens dels ciutadans i en les llibertats. I això duu com a conseqüència –són novament paraules de Lluís Duch- que “el futur del missatge cristià dependrà de la seva capacitat per desprendre’s del que durant molts segles ha constituït la seva base operativa essencial: el poder com a atribut específic de Déu.”

Observem, però, que, a pesar que és característic de la  modernitat el creixent procés de legitimació del poder polític sense recórrer a la religió, el que podríem qualificar com a desviació de poder, no sempre ve tan sols del costat de les esglésies, perquè, com ens diu el també teòleg catòlic, l’alemany Johann Baptist Metz, sovint, a la política moderna, el tron de la religió està buit, encara que, amb relativa freqüència, vulgui ser ocupat per “messies seculars” que s’atorguen, ells mateixos, atributs divins com, per exemple, l’omnipotència, la infal·libilitat o l’omnisciència.

I us asseguro que Metz ho va dir molt abans que José María Aznar arribés a la conclusió, després d’afirmar que ell enviaria el president Mas a la presó si convocava un referèndum, que les operacions de successió de lideratges “són complicades”, sobretot si es tracta de “lideratges forts” (com el seu), perquè és difícil trobar un equilibri “per tal que el qui ja se n’ha anat  faci aportacions positives i el qui arriba pugui expressar la seva personalitat”.

Advertisements

%d bloggers like this: