En Dret romà, la dona casada tenia prohibit intercedir i prestar fiança en favor del marit com a conseqüència, respectivament, del Senatusconsultum Velleianum i de l’ Autentica Si qua mulier, conseqüència de la coexistència i complement que es donava als principis de “protecció” i de “prohibició” de la dona. S’establia, doncs, la prohibició d’intercedir i, per tant, es limitava el seu camp d’actuació, però alhora es protegia amb això la dona dels perjudicis que, per falta de coneixements en assumptes jurídics, poguessin afectar-la.
En Dret castellà, la prohibició que la dona casada prestés fiança al seu marit (és a dir que l’avalés), no va ser regulada específicament fins l’any 1505. A Las Partidas (cos legislatiu dictat a Castella durant el regnat d’Alfons X el Savi (1256-1265-) es diu (V, 12, 2) “…que muger ninguna non pueda entrar fiador por otri…”, de manera que també es refereix al Senatusconsultum Velleianum. Val a dir que en el terme “otri” es pot incloure el marit, però no es recull en concret la prohibició especial d’avalar-lo. És a dir, no recull l’Autentica Si qua mulier de Justinià. És a la Llei 61 de Toro (1505) quan s’insereix la prohibició específica d’avalar el marit en el corpus legislatiu espanyol.
El fet de prohibir a la dona casada que presti aquest tipus de fiança, tant al marit com a tercers es considerava un “benefici” per a ella, al qual tanmateix podia renunciar sempre que davant un fedatari públic es donés per coneixedora del benefici a què renunciava i declarés que ho feia sense cap tipus de coacció (Partides V, 12, 3, raó tercera).
El Codi civil de 1889 no declarà la incapacitat a la dona casada, però sí que va limitar la seva capacitat d’obrar, alhora que atorgava l’administració dels bens familiars al marit i establia la dita “llicència marital” perquè ella pogués obrar en molts casos.
Fins la Llei de 2 maig de 1975 no es pot parlar d’una vertadera reforma legislativa de la situació juridicocivil de la dona casada espanyola, la capacitat de la qual estava limitada des de 1505. Aquesta llei declara per primer cop que el matrimoni no restringeix la capacitat de la dona casada, reconeix les seves possibilitats d’actuació i suprimeix el requisit de la llicència marital. L’esperit d’equiparar ambdós cònjuges es manifesta, doncs, al llarg de tota la reforma, ja que declara que cap dels cònjuges es pot atribuir la representació de l’altre si no li ha estat conferida, i suprimeix aquella hipèrbole del Codi civil que declarava el marit representant de la seva dona i alhora permetia que aquesta actués amb la seva llicència.
Aquesta referència històrica a les limitacions que afectaven la dona casada en el dret civil de règim comú, derivades del dret romà, i enteses –això és el més genial- com a “protecció” de la dona –fet que pressuposava entendre que aquesta era una persona estúpida (en el sentit de nècia o mancada d’intel·ligència)- es va superar plenament i avui no es pot entendre ni acceptar de cap manera: ni sociològicament ni legalment, ja que el dret no preveu cap limitació de la dona casada que –quan jo vaig estudiar la carrera de dret s’equiparava a “los locos, dementes y sordomudos que no sepan leer ni escribir”, els qual, juntament amb “la mujer casada”, eren “incapaços d’obrar”.
Res, doncs, ve més a tomb que aquesta evolució legislativa en favor del reconeixement de la plena capacitat de la dona, a l’hora d’enjudiciar les paraules que pronuncià l’advocat, senyor Jesús María Silva per defensar la infanta Cristina. Aquest va basar l’argumentari de la defensa en el fet que la infanta està enamorada del seu marit. “Cuando una persona està enamorada de otra –va sentenciar-, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona”. I preguntat sobre si amb això afirmava que el seu marit, Iñaki Urdangarin, la va enganyar, va respondre: “Yo digo quien confía. A partir de aquí, cada uno responde a conciencia de sus actos “.
Atès, doncs, que l’advocat no pot al·legar “incapacitat” d’obrar de la infanta, perquè avui el Codi civil no recull cap de les limitacions que abans afectaven a la “dona casada”, ha acudit a un argument del cor. En realitat, ha vingut a dir que, si bé la infanta no és una dona nècia o mancada d’intel·ligència, està molt enamorada, fins al punt que ho signava tot sense llegir-ho. D’aquí que no se la pot fer culpable de res.
Segons el parer de l’advocat Silva, a una dona enamorada no se li pot exigir que, quan el marit li dona a signar un paper, hagi d’acudir a un notari i a tres advocats abans de fer-ho. No! –argumenta l’advocat-. No se li pot demanar que desconfiï del seu marit i que esperi a signar el document.
La veritat és que, com a professional del dret, els arguments de l’advocat Silva em semblen ridículs, tant com afirmar que acut voluntàriament a declarar un cop el jutge ha dictat la interlocutòria d’imputació. No, hi acut perquè hi està obligada, com l’hi ha recordat el mateix jutge que la va dictar.
I vull acabar aquest article amb un comentari respecte del que va fer el senyor Spotorno quan demanà, en la seva condició de cap de la casa del Rei, que es tanqués ja la fase d’instrucció del cas Nóos “perquè els gairebé tres anys que duu obert el sumari han suposat un martiri per a la institució”. Jo entenc aquest martiri de la casa reial a causa de la lentitud de la justícia, però alhora li voldria fer arribar un comentari que vaig llegir al twitter respecte d’això. Deia referint-se a la Casa del Rei: “Benvinguts a la vida dels ciutadans normals”. I tenia raó perquè, en efecte, aquests ciutadans –els que no tenen privilegis- fa temps que sofreixen el martiri que comporta la lentitud la justícia.
Josep Maria Quintana 