Josep Maria Quintana

Després de la gran metàfora de dissabte una cosa ha quedat clara: El PP, la COPE i, per tant, la Conferència Episcopal (encara que aquesta indirectament) juguen en el mateix equip. Això de fet ja ho intuíem, però ara ho hem vist com sol dir-se “amb els nostres propis ulls”.

Després d’aquesta gran manifestació (els populars ens sorprenen cada dia més en això de sortir al carrer, aquesta és la sisena vegada amb pocs mesos) els seguidors de Blas Piñar ja poden plegar veles i unir-se al PP. S’hi trobaran d’allò més còmode. A la manifestació només hi mancava el cardenal Rouco Varela amb l’hisop repartint aigua beneïda i demanant la protecció de Déu per als “bons” espanyols, aquests que van omplir la Puerta del Sol i que, com els bons espanyols de tota la vida, prefereixen “una España roja a una España rota” i que, sense adonar-se’n, estan fent néixer nacionalistes perifèrics arreu. De fet, algú ha dit que el proveïdor oficial dels nacionalistes catalans i bascos és Jiménez Losantos que, per cert, ha estat un dels herois més corejats a la manifestació de dissabte.

Després de dir això que he dit, potser hauria d’acabar demanant seny, però em sembla innecessari. L’estratègia dels populars està ben traçada i ningú la podrà tòrcer encara que això no vol dir necessàriament que acabi essent una estratègia triomfant. Si més no jo hi estic en contra. I penso que com jo, molta altra gent.

El pasta dia 28 de novembre, els Estats Units refusaren un cop més de ratificar el protocol de Kioto invocant que aquest acord que preveu la reducció del 6 per cent de les emissions de gas amb efecte hivernacle, en referència al nivell de 1990, comprenia mesures restrictives per als països industrialitzats, sense contrapartida per part dels països en desenvolupament.

Responsables del 25 per cent de les emissions amb efecte hivernacle amb menys del 5 per cent de la població mundial, els Estats Units aposten per acords més restringits i bilaterals abans que no pas per un quadre internacional que resolgui l’espinosa qüestió del canvi climàtic.

“Es tracta d’una posició irresponsable que és errònia des d’un punt de vista científic”, ha dit Bill Hare, director de les polítiques sobre el canvi climàtic de Greenpeace. “Després de les discussions de la conferència celebrada a Canadà, els delegats diuen que hi ha apostes més important en el programa, però subratllen que es troben amb un problema real: el govern dels Estats Units”, l’actitud del qual ha qualificat de “políticament irresponsable”.

Segons adduïa el corresponsal de Le Monde al Canadà, després del seu discurs d’obertura de la conferència, el ministre canadenc Stéphan Dion, que n’era president, va declarar: “Fixem-nos com a objectiu una apropament al canvi climàtic, internacional, eficaç, a llarg termini i més ample.” Amb aquestes paraules feia al·lusió a la necessitat d’associar els Estats Units i els països emergents a un nou acord. Però el representant de Greenpeace al Canadà, Steven Guilbeault, va convidar el president de la conferencia a “deixar de costat els americans” per assegurar “l’èxit de la trobada de Montreal.”

El problema segueix, doncs, sense resoldre’s.

L’encastellament del PP en la no discussió, en el no debat de la LOE, és un símptoma més d’aquesta carrera en solitari –o tot o res- que està duent el partit conservador. I dic això perquè el passat dimarts, després d’un diàleg difícil i llarg amb les plataformes anti-LOE, alguns dels seus membres, com per exemple la FERE, que va sumar-se a la protesta del 12-N uns dies abans de la convocatòria però que, un cop va obrir-se el diàleg amb els socialistes, va preferir d’unir-se a les posicions de FSIE i va qualificar de “raonablement acceptables” els acords assolits amb el PSOE, tot i reclamar que continuessin les negociacions per a resoldre alguns “desencontres”, la FERE, dic, ha admès que en totes les seves negociacions davant el president Rodríguez Zapatero s’han produït “avenços notables”.

La llei que ha proposat el govern té segurament molts punts millorables i val la pena de discutir-los per tal d’arribar a l’acord més ampli possible. Però això no pot fer-se des de posicions d’absolut refús com les que adopta el PP. En aquest sentit és força il·lustratiu que, des de CiU –que dimarts passat va reunir-se amb alguns col·lectius anti-LOE- s’insisteixi en la necessitat que el PP se sumi al consens.

Un home tan de dretes i tan catòlic com Josep Antoni Durant Lleida apel·lava a la responsabilitat dels populars perquè entressin en el debat. “Estic convençut –afirmava Duran- que si el PP entrés en el joc de la negociació i del debat de la llei, podríem tenir un projecte de llei que realment fos producte d’un pacte educatiu.”

Per què això no és possible?

Penso que el govern de Rodríguez Zapatero hauria de ser prou coratjós per reconèixer el fracàs de la cimera euromediterrània celebrada a Barcelona fa uns dies. El govern espanyol, que en política internacional sembla fer aigües per tots costats, no ha estat capaç de reunir gairebé cap dels líders que estaven convidats a la cimera. És a dir que molt poca cosa ha aconseguit, tret de provocar un gran caos a l’aeroport i també als conductors de la ciutat.

Dimarts matí, mentre anava amb el meu cotxe a Ciutadella, vaig escoltar les declaracions de la vice-presidenta Fernández de la Vega respecte a moltes qüestions que li formulaven els periodistes radiofònics de RNE. Va està encertada en molts punts però no en aquest de la cimera euromediterrània, atès que no en va reconèixer el fracàs, ans ben el contrari va definir l’encontre com un èxit, afegint que les absències de caps d’estat eren totes justificades.

Doncs no. No ha estat així. Espanya té avui per avui moltes dificultats en matèria de política internacional. I en dir això no em refereixo només al Vaticà, sinó principalment als Estats Units amb qui Rodríguez Zapatero viu un absolut desencontre des de la retirada de les tropes de l’Iraq.

Espanya és, en efecte, un país sobirà, com destacava fa un parell de dies Pepe Bono referint-se a les interferències de l’ambaixador dels Estats Units en la venda de material de guerra (per raons pacífiques, això sí!) a Veneçuela. Estem d’acord, evidentment, en això de la sobirania, però les relacions internacionals exigeixen contactes fluids amb la majoria de països que exerceixen la seva influència sobre el món. I el fet que no hagi assistit a la conferència ni un sol cap d’estat de la ribera sud del Mediterrani significa que no són, només, les relacions amb el Vaticà i els Estats Units les que fan aigua. Significa que Rodríguez Zapatero i el seu ministre Moratinos viuen en els llims internacionals, aquest lloc o no fa ni fred ni calor al qual han anat les ànimes que morien sense rebre el baptisme fins que Benet XVI ens ha dit que aquesta mena de “lloc” no existia pas. Això sí, ho ha dit després que l’Església hagi estat molts segles defensant, del dret i de l’inrevés, la seva existència real. Amèn.

El passat dissabte dia 17, el president Bush va reconèixer que havia encarregat a la CIA escoltar persones “conegudes notòriament pels seus lligams amb Al Qaïda”. Aquest reconeixement presidencial fou una conseqüència de les revelacions fetes un dia abans pel New York Times, diari que va revelar que centenars de persones, potser milers, eren vigilades de feia tres anys sense una ordre judicial.

Bush s’ha defensat dient que va prendre aquesta decisió per a evitar atacs contra els Estats Units, i ha assegurat que aquest programa secret era essencial per a la seguretat dels americans.

De fet és la primera vegada que Bush ha comentat públicament aquestes informacions del diari de Nova York que han provocat una reacció contrària aquesta política indiscutiblement il·legal del president.

Jo sé que no és fàcil defensar la seguretat d’un país (qualsevulla que sigui) quan està amenaçat per forces que actuen al marge de la legalitat i que utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast per a dur a terme els seus devastadors projectes, però en el moment que els estats perden la noció del principi de legalitat, també estan entrant en l’espiral de la violència, cosa que mai no haurien de fer.

D’ací que el descobriment d’aquesta actuació del president dels Estats Units sigui criticable i hagi de sumar-se als molts errors que aquest home ha comès d’ençà que accedí a la presidència.

Els recents sondeigs electorals confirmen la caiguda en picat del Likud alhora que anuncien uns bons resultats per al recentment creat partit d’Ariel Sharon. Si aquests resultats es produïssin el proper 28 de març, l’actual primer ministre podria, amb la seva nova formació, constituir una coalició de centre esquerra amb els laboristes, la qual cosa permetria una retirada de Cisjordània i el desmantellament de les colònies disseminades en aquesta regió després de l’evacuació de la franja de Gaza.

És clar que tots aquests sondeigs s’han de veure amb prevenció perquè tampoc no és fàcil que un partit amb llarga tradició com el Likud perdi de cop el suport de tot el seu electorat, però sembla ser que Sharon, no sols ha partit amb un bon grapat de diputats conservadors, sinó que ha deixat el Likud dividit entre els partidaris de Netanyahu, exprimer ministre, els de Mofaz, actual ministre de la Defensa, i de Shalom, el ministre d’afers exteriors. De fet, cap d’aquests tres personatges té gaire possibilitat de convèncer els nostàlgics del “Gran Israel”.

Així doncs, ara per ara, els partidaris del primer ministre pensen que l’aventura els ha de sortir bé i –així almenys ho corroborava Marc Henry, corresponsal de Le Figaro a Israel- molts d’ells veuen Sharon com una mena de De Gaulle israelià que ha capgirat les regles del joc polític i es proposa fixar per primera vegada les fronteres definitives d’Israel.

Vista des de l’exterior, la Conferencia episcopal sembla que hagi consolidat les seves dues tendències: la netament conservadora, encapçalada per Rouco i Cañizares, i la moderada, en la qual penso que hauríem de situar l’actual president, Blázquez, i la major part dels bisbes catalans.

El debat i els desacords entre una i altra tendència dificulten les decisions sobre la COPE que, segons sembla, en l’actual configuració, agrada molt al sector dur i desagrada profundament al sector moderat. En aquest sentit, els bisbes catalans, amb Martínez Sistach al front, han dit clarament que el missatge de l’emissora no respon als principis evangèlics, però de moment no han aconseguit absolutament res.

De tota manera, el que em sembla més important a destacar d’aquestes dues tendències enfrontades és que, mentre l’una intenta construir una església que sigui absolutament autònoma del poder civil, l’altra fa la impressió d’haver caigut en la temptació històrica de cercar paraigües polítics al seu desenvolupament institucional.

Curiosament, aquest darrer sector eclesiàstic sembla confiar més en el suport dels poders públics que en l’Esperit de Déu. O si més no, no sembla creure que l’Esperit de Déu sigui suficient per afrontar la vida diària i la funció pastoral de l’Església. Necessiten alguna cosa més davant la por (i en això els recolza el Vaticà) que, no només a Espanya, sinó també a Amèrica del Sud s’estengui l’ona laïcista que, de cada dia més, es reforça en el nostre país, tot i la bel·ligerància i la dedicació full time del grups religiosos absolutament contraris a aquesta expansió de la laïcitat.

El passat 24 de novembre, vint-i-quatre hores després del primer arrest, un nou manament judicial obligà l’exdictador xilè a no sortir de casa. En aquest cas ha estat el jutge Victor Montiglio el qui ha ordenat aquest segon arrest preventiu pels crims de l’operació Colombo, que féu desaparèixer 119 polítics de l’oposició, l’any 1975. El dia abans havia estat el jutge Carlos Cerda qui havia arrestat preventivament Pinochet per frau fiscal i evasió de divises.

Tot i que la qüestió dinerària sempre sol anar paral·lela a d’altres actuacions que mereixen la sanció penal, sempre té menys importància que l’acusació que inculpa Pinochet d’haver ordenat eliminar 119 membres del MIR (Moviment revolucionari d’esquerra ). La policia DINA, els agents de la qual foren els qui executaren l’operació Colombo, ha estat considerada com a responsable de la major part de les 3000 desaparicions i assassinats que es produïren durant aquells anys i també dels 25000 casos de tortura comesos entre 1973 i 1990.

El general Pinochet ha negat que sigui responsable d’aquestes violacions, però tanmateix ha reconegut que podien haver-se produït alguns “excessos” per part dels seus “subordinats”.

Sembla que ara les excuses de demència senil -que comportaren el tancament en fals de dossiers tan sagnants com el de la Caravana de la Mort o de l’Operació Condor- no li serviran. Confiem que ara la justícia pugi fer caure el seu pes sobre aquest home que tant de mal féu a la humanitat i als drets de les persones.

Davant la delirant i provocadora manera d’actuar de Federico Jiménez Losantos a la cadena COPE, s’ha organitzat una campanya de recollida de signatures perquè el Consell d’Administració de l’Emissora (la majoria mitrats amb solideu morat) el faci fora de la ràdio.

He de dir, però, que no vaig signar el correu perquè aquest tipus de campanyes no m’agraden, o m’agraden tan poc com les que organitza Jiménez Losantos, al qual, per cert, entre nosaltres li ha sortit un defensor: el director de la cadena local COPE, Guiem Ferrer, excensor del diari Menorca a l’època del bisbe Ciuraneta i, per tant, factotum dels processos inquisitorials contra la llibertat d’expressió en aquella època, processos aquests que, com tots sabeu, no es regeixen pel codi penal sinó per la libèrrima voluntat de l’inquisidor, que és qui s’encarrega de regular allò que els periodistes i escriptors podem dir i d’evitar que publiquem allò que a ell no li convé que diguem. I sense necessitat de donar explicacions!

Dic però, que tot i tenir la més pèssima opinió de Jiménez Losantos i de Guiem Ferrer, no vaig signar el manifest, i avui, quan anava a explicar perquè, em trobo amb un article del meu amic Ignasi Mascaró a illencs.com, aquest nou portal que, dirigit per dos joves intrèpids i intel·ligents, Francesc Febrer i Òscar Barber, fa possible que, cada matí, puguem tenir accés a allò que raonen alguns dels millors caps pensants d’entre nosaltres.

Doncs bé, no sols vull felicitar aquests joves periodistes, sinó que fins i tot els he d’agrair que la seva iniciativa m’hagi estalviat d’argumentar el perquè no vaig signar el manifest. Ignasi Mascaró ho fa magníficament a Vivan los liberales, i als seus arguments em remeto. Us recomano que els llegiu-los atentament.