Josep Maria Quintana

Dimecres passat, el president iranià féu una passa més en la seva actitud contrària a Occident quan d’una manera clara i decidida afirmà que l’holocaust jueu era un mite inventat pels europeus (cosa que també sovint deixa caure Le Pen), un mite que aquests (els europeus) han situat per damunt del mateix deu, de les religions i dels profetes.

Aquestes declaracions han estat considerades com inacceptables per tots els països de la Unió Europea i fins i tot per Rússia que les ha considerat “contràries a la Carta de les Nacions Unides”.

De la part europea ha estat el ministre alemany d’afers exteriors, Franc-Walter Steinmeier, qui s’ha apressat a condemnar aquestes declaracions indicant que la paciència occidental tenia un límit.

De totes maneres és ben curiós que des dels països àrabs s’hagi guardat un eloqüent silenci, no sols sobre aquesta manifestació, sinó també sobre aquella altra que qualificava l’Estat jueu de “càncer” i proposava a Alemanya i a Àustria o a qualsevol altre país occidental que oferissin una part del seu territori per acollir els israelians.

És evident que l’arribada d’Ahmadinejad al poder de l’Iran ha significat l’inici d’una escalada que no pot significar res de bo per a l’entesa entre Orient i Occident.

Un promotor valencià que visitava les edificacions i instal·lacions de l’agroturisme de Sant Joan de Binissaida, propietat de la meva família, em demanava per què no l’ampliava amb nou o deu habitacions més, que coadjuvarien, sens dubte, a fer-lo molt més rendible. “No ho faig perquè la llei no em permet construir noves edificacions en terreny rústic”, li vaig dir. “Aquí tenim una normativa molt estricta en allò que fa referència a la defensa del territori”. La seva resposta fou contundent: “Doncs a València fem els que ens dóna la gana en aquest sentit”.

Deu ser així perquè fins la cambra d’Estrasburg ha exigit darrerament que es frenin els desastres urbanístics al litoral valencià. El Parlament europeu ha aprovat, en efecte, un contundent, encara que no vinculant, informe que condemna sense pal·liatius la política d’ordenació del territori del Govern valencià i que exigeix que es freni l’abusiva aplicació de la llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU) de la Comunitat Valenciana, convertida en paradigma de la febre de la construcció que viu el litoral espanyol des de fa anys.

El text reclama una moratòria sobre l’execució de nous Plans d’Acció Integral (PAI) que impliquin requalificacions, si més no fins que s’aprovi la llei que aviat substituirà la LRAU.

Val a dir que el conseller de Territori i Habitatge, Rafael Blasco, en unes declaracions fetes a RNE, que vaig escoltar en directe, mostrà la seva satisfacció per la decisió del Parlament Europeu, encara que matisà el caràcter “no vinculant” de la proposta, i de fet no va aclarir poc ni gens si es respectarà la moratòria o se seguirà endavant amb l’aprovació d’uns PAI que afecten, com a mínim, a més de 200.000 vivendes noves, segons han informat fonts del sector.

¿Dubta algú quina serà la decisió de la Generalitat? S’admeten apostes.

Fa uns mesos, arran de l’aprovació de la llei que ampliava el dret a contreure matrimoni als homosexuals, els juristes de la família (a casa hi ha un magistrat, un fiscal i jo que, com sabeu, som registrador) especulàvem sobre quina seria l’actuació del Tribunal Constitucional quan un jutge promogués la “qüestió d’inconstitucionalitat” abans d’accedir a casar dues persones del mateix sexe.

Unànimement arribàrem a la conclusió que, si un dia el Tribunal Constitucional s’havia de pronunciar sobre la matèria, no ho faria a través de la “qüestió d’inconstitucionalitat”, perquè aquesta possibilitat que la llei dóna als jutges d’acudir al Tribunal Constitucional perquè decideixi si una llei que el jutge ha d’aplicar és o no ajustada a la Constitució és limita a un cas molt concret: que aquesta llei sigui decisiva per a conformar la decisió del jutge, en definitiva –i perquè tothom ho entengui- sigui decisiva per a conformar la sentència que el jutge, en aquell cas concret, ha de dictar.

I en el cas del matrimoni, l’actuació del jutge no és pròpiament jurisdiccional. Quan un jutge casa a dues persones, no pronuncia una sentència, no resol un conflicte que exigeix d’una resolució judicial, ans actua en funcions administratives, com a responsable del Registre Civil. Teníem, doncs, raó nosaltres en afirmar que el Tribunal Constitucional no admetria a tràmit la “qüestió d’inconstitucionalitat” en aquests casos. Així ho ha fet en una resolució de fa pocs dies. Ara bé, que el Tribunal Constitucional no hagi admès a tràmit la “qüestió d’inconstitucionalitat”, això no vol dir tampoc que l’alt tribunal consideri constitucional la llei. Això no ho sabrem fins que, a través del procediment adequat, hagi de pronunciar-se sobre tots o sobre alguns articles de la llei que modifica el Codi civil en matèria de matrimoni (cosa que succeirà o no succeirà, això no ho sabem). El que sí sabem és que, de moment, això no ha succeït. Per tant quedem com al principi.

Si no ha succeït un miracle, en el moment que els meus lectors es trobin amb aquest escrit, Stanley Williams haurà mort d’una injecció letal a la presó de San Quentin, al nord de la ciutat californiana de San Francisco.

Williams havia estat cofundador de la banda Los Angeles Crips i fou condemnat a mort l’any 1981 per haver assassinat a quatre persones. Ell sempre ha negat els càrrecs en contra seva al·legant que havia estat víctima d’un judici injust. Bé, sigui com vulgui, la realitat és que aquest antic delinqüent és un dels exemples més clars de rehabilitació que coneixem. De fet, aquests darrers anys (Williams ara en tenia 51) s’ha dedicat a convèncer els joves perquè s’allunyin de les bandes juvenils i ha escrit llibres contra la violència que li han meritat algunes nominacions al Premi Nobel de la Pau.

Això no obstant, i malgrat les moltes peticions de clemència que s’han fet per personalitats de tot el món, el governador de Califòrnia, l’exactor Schwarzenegger, s’ha negat a escoltar-les i Williams ha estat executat.

Ja sé que es fàcil escriure contra la pena de mort, i encara ho és més quan tens davant teu una persona que, no sols s’ha penedit dels seus actes, sinó que ha actuat de manera decidida a favor de la justícia i contra la violència, tot i haver estat ell, de jove, un violent. Però cal fer-ho, perquè si en el cas de l’avortament, la consideració del fetus com a “persona” és una decisió jurídica, que no científica, en el cas de la condemna a mort, sempre –i de manera indiscutible- s’està prenent la vida a una persona “feta a imatge de Déu”.

Cal, doncs, estar radicalment en contra la pena de mort, qualsevulla que siguin els crims que hagi comès el delinqüent. I encara que l’article 2266 del Catecisme de l’Església Catòlica, aprovat per Joan Pau II, digui que és possible aplicar-la en casos d’extrema gravetat.

Marc Roche publicava a l’edició de Le Monde de dissabte passat una notícia de gran importància: La Cambra dels Lords, a Londres, ha declarat que “la tortura no és acceptable. Cap societat no la tolera, però vet-aquí que els comportaments no es mostren conformes amb aquesta paraules de condemna”.

Amb aquest argument definitiu, la cambra alta britànica ha anul·lat un judici en el qual s’ha demostrat que les declaracions del possible criminal s’havien aconseguit sota coerció de les forces de policia.

Es tracta, en efecte, d’una decisió capital. Els Lords han rebutjat, doncs, la creença tàcita que la tortura pot ser tolerada en certes circumstàncies. De fet, amb aquesta declaració, les autoritats hauran de deixar de defensar allò que és indefensable, d’acord amb els drets humans. Així ho creu Amnistia Internacional i així ho hem de creure també tots els demòcrates.

La setmana passada va ser ordenat diaca un jove maonès, Joan Tutzó. El fet, per extraordinari, va ser notícia, com també ho va ser l’entrevista que concedí al diari Menorca el passat dia 4 de desembre.

Juntament amb la meva admiració per la decidida voluntat de servir Déu i l’Església que el jove diaca manifesta (“qui vulgui ser deixeble meu que ho deixi tot i en segueixi” diu el Nou Testament), en aquesta entrevista Tutzó es mostra com l’exemple més genuí d’un nou tipus de clergue que a mi em resulta força preocupant: aquest nou tipus de clergue que, per a seguir la màxima de l’evangeli (“abneget se ipsum”), no sols sembla que es negui a ell mateix (cosa sens dubte admirable), sinó que també hagi abdicat de pensar per ell mateix i delegui tota aquesta funció de la intel·ligència a la jerarquia eclesiàstica.

“¿Que opines del posicionament de l’Església sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe o la limitació d’accés al ministeri sacerdotal als homosexuals?, li demana el periodista. En aquest cas la resposta del jove diaca no és “en penso això o en penso allò altre, encara que acceptaré el que decideixi l’Església”. No, és un llarg circumloqui, un cop acabat el qual no sabem què en pensa realment de la qüestió: “Porto cinc anys de teologia –diu el diaca-, hi ha moltes coses en les que encara he de fiar-me de l’Església i sempre em fiaré de l’Església en qüestions teològiques, en qüestions de com plasmar l’Evangeli, a Jesucrist en el món actual. Tenc clar que mai, mai vull pegar una peuada a cap ser humà, a cap persona, sigui allò que sigui, sigui com sigui, pensi com pensi, sempre acollir que és el que féu el Senyor. Ara, també crec que cadascú té les seves funcions aquí i sempre. Hi ha algú encarregat de dir, de guiar, quines funcions té cadascú i ajudar-nos a descobrir quina funció tinc jo. Jo sóc encara un teologuillo i se m’escapen moltes coses…”

Més endavant se li demana sobre si l’aparició de l’Església als mitjans de comunicació està contribuint a transmetre aquest missatge o més aviat està perjudicant-li. Òbviament el periodista està pensant en el paper de la COPE, que ha merescut opinions diverses i contradictòries de molts creients i fins de sacerdots i de bisbes, com el de Girona, per exemple. Doncs bé, la resposta del jove Tutzó torna ser un prodigi de diplomàcia vaticana: “Em pareix que a l’Església ni la perjudica ni la beneficia en res. L’Església ha de predicar l’Evangeli perquè és el que el Senyor li ha dit que ha de fer i ha de procurar la salvació de totes les persones. Per tant estaríem pecant d’omissió i estaríem deixant de ser Església si ens quedarem la salvació per nosaltres mateixos. Nosaltres creiem que la salvació està en nosaltres, per tant, no ens la podem quedar, hem d’oferir-la, però oferir-la, mai imposar-la, valent-nos de tots els mitjans que puguem, perquè estem jugant amb la persona i si no li oferim el que nosaltres creiem que és el millor, deixem de ser Església.” ¿Ho entén, vostè, això, estimat lector?

Segueix el diàleg i el peridodista li demana si veurem desaparèixer el celibat. La resposta del jove diàleg no té pèrdua: “El que el Senyor vulgui. Ell decidirà, Ell veurà què és el millor. Perquè jo, darrere de tot el que hi ha armat, de tot el tinglado que hi ha armat veig l’Esperit i el Senyor.” La resposta és molt més llarga i continua immersa en el circumloqui. Només al final sembla que el jove diaca acabarà pronunciant-se, però ho fa de tal manera que no podem albirar què en pensa realment. Diu: “El celibat no està passat de moda, el celibat pel Regne de Déu.” A la fi trobem una resposta!. em dic. Però quan jo pensava que remataria aquest plantejament i es pronunciaria a favor del celibat obligatori, el jove novament em desconcerta i diu: “Per jo, un rector que no tingués la il·lusió de formar una família, de tenir fills, em sembla que no seria un bon rector.” Amb la qual cosa ens deixa absolutament en blanc.

Naturalment el periodista també li demana si, en la seva opinió, les dones acabaran accedint al sacerdoci. Aleshores la resposta del jove diaca és la següent: “En aquest assumpte ens fiquem en Teologia profunda i és el que els teòlegs interpreten i puguin interpretar del que diu el Senyor. Què passarà? Doncs estic convençut que passarà el que el Senyor vulgui, més tard o més prest.”

Davant aquestes respostes que he transportat aquí, i contràriament al que algú puguin pensar, vull dir clarament que a mi no em molesta, ans m’admira, que un jove estigui dispost a acceptar la voluntat de Déu, sigui la que sigui, fins i tot quan la voluntat de Déu li demana actuar de manera contrària a allò que creu i a prendre actituds que ell no acaba d’entendre. Això, dic, ho comprenc i ho admiro. El que no puc entendre, però, és que un jove com aquest, de vint-i-quatre anys, que acaba d’accedir al diaconat després d’haver cursat cinc anys de teologia, no tingui opinió pròpia de cap d’aquestes qüestions que, seran més o menys importants, però que preocupen a la gent d’Església i a la societat.

Acceptar la voluntat de Déu, acceptar la voluntat del Sant Pare i la dels bisbes quan actuen col·legiadamenti fins individualment, pot implicar una actitud de servei (i fins de sacrifici personal) molt lloable, però el que em sembla trist i decebedor és abdicar de pensar.

Segons Mariano Rajoy, Espanya està com fa dos-cents anys, amb Felip V. I posat a dir coses serioses, ha assegurat també des de les Illes Canàries que el president Rodríguez Zapatero és “una bendición para los radicales y una cruz para las personas normales”. Bon rodolí, m’he dit. I no sols l’ha acusat “de poner todo patas arriba”, sinó també de ser “una máquina de generar desconfianza, incertidumbre y dudas”.

Temo que tantes coses alhora no ho sigui Rodríguez Zapatero, i que Rajoy hagi entrat en una via on l’exageració li impedeix de veure la realitat. De tota manera, i posats a criticar el govern socialista, jo penso que hi ha un punt que, o el president actua, o aviat s’obrirà una via d’aigua difícil de tancar. Em refereixo a l’enfrontament, anava a dir larvat, però tal cosa seria una equivocació, ja que el conflicte és obert i ben obert entre dos dels seus ministre: l’inefable Moratinos i l’inenarrable Bono (al qual, per cert, tot i tenir la meva edat, no li surt un sol cabell blanc –estranya cosa!)

Primer va ser Filipines. En aquest cas Bono anuncia que la presidenta filipina no executarà durant el seu mandat a l’espanyol condemnat a mort. Aleshores Moratinos recorda que la gestió ja estava feta per la diplomàcia espanyola i que el compromís de la presidenta és de sobres conegut.

Després ens trobem amb el tema de la Cooperació. En aquest cas, Bono es queixa per carta a Moratinos que la cooperació espanyola no es posi en marxa a l’Afganistan. Des d’aleshores Moratinos vol visitar aquest país i sembla ser que encara no ho ha aconseguit.

Entrem més endavant en el cas de Veneçuela i la venda de material de guerra “per a fins pacífics”. En aquest cas Defensa anuncia la venda de material militar quan l’Executiu encara estava negociant l’operació.

I no parlem de com entenen ambdós ministres la relació amb els Estats Units. Si l’un hi veu blanc, l’altre hi veu negre.

Però l’últim enfrontament és de fa tres dies: En una nota oficial, el ministeri que dirigeix Bono desmentia que el seu ministre hagués de viatjar a Angola per a vendre-hi avions, tal com Moratinos ho havia anunciat. La nota era contundent i no admetia rèplica, com per a deixar clar que, en la ment de Bono, Moratinos és un autèntic cafre.

Bé, això un primer ministre no ho pot permetre. A més és un clar motiu de crítica i dóna lloc a un gran desprestigi del govern. ¿Per què Rodríguez Zapatero no dóna vacances d’una vegada a l’inefable i a l’inenarrable? Potser tots hi sortiríem guanyant.

En el bloc de Pere Gomila, el poeta alaiorenc publica un bon article sobre les incògnites que la proposta que els “savis” han fe sobre la reforma de l’estatut en matèria de llengua. No les reiteraré perquè penso que és millor que acudiu a l’original.

El problema no és nou. Ja el vèiem venir. Fa uns mesos, també jo vaig dedicar una lletra de batalla a aquesta mateixa qüestió recomanant que no toquessin l’estatut en aquest punt perquè, qualsevol canvi en aquest sentit seria, ben segur, per a empitjorar la regulació que tenim ara de la matèria.

Sembla que en això estem d’acord pràcticament tots els qui utilitzem el català, no sols com a llengua pròpia, sinó com a llengua de cultura. En canvi, no hi estan els qui, tot i que l’empren per comunicar-se amb el seu entorn (amb excepcions, és clar) han preferit, però, de passar-se al castellà com a llengua franca i com a llengua d’intercanvi cultural.

Veig que també Pons Ponç diu quelcom semblant sobre les pàgines del diari Menorca d’ahir, quan reividica el diccionari Alcover-Moll “abans –diu- que ens aniquilin definitivament com acultura o ens reduesquin a un simple element folklòric amb aquest 30% de castellà, 30% d’anglès i 30% de català que alguns proposen implantar a l’escola.”

El que més em dol, però, és que des del Consell Insular ningú en digui res, ningú no denunciï al parlament aquest atemptat contra la nostra llengua pròpia. Jo confiava que trobaríem un clar recolzament institucional i que el Consell de Menorca es convertiria en la nostra esperança. Però el seu silenci em dol, potser hauria de dir que em desespera. De veritat que n’esperava més.

En Pere em diu que llegeixi el bloc de José Andrés Torres Mora que, segons algú li ha explicat, és un dels redactors dels discursos de Rodríguez Zapatero. No sé si deu ser o no veritat, això. De totes maneres he cercat el seu bloc i m’he trobat amb un article publicat el passat 15 de novembre. Francament interessant. Diu entre altres coses:

Resulta paradójico y previsible. El PP, tan combativo contra los nacionalismos, es un partido nacionalista. Toda su historia es coherente con esa ideología: su oposición al Título VIII de la Constitución, a la España de las Autonomías; la apropiación que hacen sus seguidores de los símbolos nacionales; la tendencia de sus líderes a monopolizar la interpretación y la defensa de los intereses últimos del Estado; o esa extraña confianza de amo con la que pactan y acuerdan con los nacionalistas periféricos las mismas cosas que denuncian como traición en los socialistas. Se han recordado estos días los pactos de Aznar con CiU y el PNV en la VI legislatura, y también las alabanzas de Arzallus y Pujol a la extraordinaria flexibilidad del PP.

La vocación de los partidos nacionalistas es ser partidos del Todo. Probablemente como una reacción a la propia incompletitud de su ideal nacional. La España del catalán, del vascuence, del gallego, no cabe en el proyecto nacionalista español que representa el PP. Quizá por eso la derecha española no ha conseguido ser una verdadera derecha nacional, la derecha política catalana y vasca son la prueba de su fracaso. El grito de Pujol enano habla castellano no es más que la expresión grosera de una frustración amarga. De igual modo que las exageraciones retóricas de algunos representantes del nacionalismo periférico, cuando dicen que las Cortes tienen que limitarse a aprobar, sin enmienda, sus Estatutos, no son más que la expresión de una frustración similar. La expresión del fracaso de ambos, de los nacionales y de los nacionalistas, en su objetivo de conseguir un Estado independiente y nacionalmente homogéneo.

Llegir això, que va publicar-se en un diari de Màlaga, no deixa de ser reconfortant.