Josep Maria Quintana

Ara per ara no sé com acabarà la qüestió de l’Estatut de Catalunya. Els polítics són molt dats a la faràndula, encara que solen ser actors dolents. Tanmateix els agrada mantenir aquella estructura clàssica del teatre (plantejament, nus i desenllaç), encara que no sempre les obres que representen siguin (per al públic) fàcils de suportar.

Jo tinc la impressió que, d’una manera o altra, trobaran una solució per al text d’aquest articulat que ens té “enlà” els ciutadans que seguim l’evolució dels debats. Però si això s’allarga molt, acabarà fent-nos difícil l’espera, perquè per paciència que hi posem, la veritat és que escoltar les ràdios es fa cada dia més difícil. Tots els fantasmes anti-catalans han sortit del rebost (i no dic de l’armari, perquè això té, avui, connotacions d’una altra mena) i la veritat és que, per poca sensibilitat que tinguis en aquest sentit (vull dir respecte del catalanisme cultural o polític), cada dia has de flagel·lar-te un munt de vegades. No hi ha més remei: Que si el general treu el peu del llençol, que si el president del Tribunal Suprem fa una pífia inenarrable… I per a acabar-ho d’espatllar, només ens mancava la sortida de to dels joves independentistes d’Esquerra Republicana que, cada vegada que duen a terme una iniciativa pròpia, multipliquen per cent la munió de nacionalistes espanyols.

D’altra banda, de les notícies que transcendeixen, n’hi ha que em semblen incomprensibles: Una Agència Tributària única jo la comprendria (però no la vol el govern de Madrid). Dues Agències Tributàries, també jo les comprendria (però no ho volen els catalans). Però tres Agències Tributàries! Qui pot defensar un disbarat com aquest?

Una altra de les qüestions permanents és la de definir Catalunya com a nació, ja sigui en el preàmbul (com volen els socialistes) o bé dins l’articulat (com demanen els altres partits). No nego que això té la seva importància, encara que només a nivell sentimental. Més en té, segons crec, que quedi ben resolta la qüestió del català: la qüestió de la igualtat de drets i deures de les dues llengües que conviuen a la Comunitat autònoma (igualtat avui inexistent). Si se cedeix en això es perdrà possiblement la darrera oportunitat per a salvar la llengua d’una mort, lenta però inevitable. Però aquesta matèria no l’he de tractar avui. Li dedicarà la meva propera lletra de batalla, dijous vinent.

El diari francès Le Monde publicava el passat dia 10 de gener un editorial sobre la completa política informativa que s’ha seguit a Israel pel que fa a la greu situació del primer ministre Ariel Sharon i la compara amb l’opacitat amb què aquestes qüestions es tracten a França i a d’altres països. I això que, com diu l’editorial, Israel és un país en guerra i on la censura militar té, per aquesta raó, la seva importància.

Però en el cas de Sharon, el govern no sols no ha amagat res, sinó que ha donat tota la informació, i això és un molt bon exemple de com s’hauria d’actuar des del poder. Informant ràpidament i nítidament sobre les coses que afecten a la política del país i, en especial, als seus homes públics.

Us transcric l’editorial perquè val la pena llegir-lo:

“Depuis l’hospitalisation d’Ariel Sharon, victime d’une grave attaque cérébrale, le 4 janvier, à l’hôpital Hadassah Ein Kerem à Jérusalem, la vie politique israélienne est suspendue à l’évolution de l’état de santé du premier ministre. Les médecins soignant celui qu’on surnomme “le bulldozer” en Israël devaient décider, dans la journée du 9
janvier, de le sortir ou non du coma artificiel dans lequel il est plongé depuis jeudi. En diminuant l’anesthésie, les médecins pourront mesurer l’importance des lésions subies.

Israël est un pays en guerre, et la censure militaire est toujours en vigueur pour tout ce qui touche à la sécurité du pays. Mais Israël est aussi une démocratie où la politique fait l’objet d’une surmédiatisation et où la santé des hommes publics, à commencer par
celle du premier ministre, n’est pas taboue. Là où tant d’autres Etats, même démocratiques, communiquent au compte-gouttes, dissimulent ou se réfugient dans l’opacité sur la santé des plus hautes autorités du pays comme on l’a vu en France lors de l’accident vasculaire de Jacques Chirac, le 2 septembre 2005 , Israël joue à fond la carte de la transparence.

Après sa première attaque, le 18 décembre, M. Sharon avait rendu public son état de santé, ce qui était apparu comme une première en Israël. Depuis sa nouvelle hospitalisation, et sans qu’on puisse connaître le degré de coordination entre l’hôpital et l’entourage du premier ministre, les médecins donnent quotidiennement des
informations sur sa santé. Les Israéliens sont informés en temps réel des interventions chirurgicales et des scanners subis par M. Sharon.

Plusieurs exemples de cette liberté de communication ont été donnés durant le week-end. Le directeur de l’hôpital Hadassah, Shlomo Mor-Yosef, a relevé “des signes très légers d’amélioration”, mais, a-t-il ajouté, “en tant qu’êtres humains, nous sommes optimistes, mais je ne peux pas dire que le premier ministre est hors de danger”. Le
neurochirurgien José Cohen, en commentant un bulletin de santé de M. Sharon, a jugé que même si ses chances de survie “sont très élevées maintenant (…), affirmer qu’il n’y aura pas de problèmes cognitifs après un accident aussi grave, ce serait ne pas admettre la réalité”. Et M. Cohen a estimé que M. Sharon “ne continuera pas à être premier ministre”.

Nul ne peut imaginer une telle liberté et une telle franchise sur la santé d’un dirigeant de l’Etat en France. On se souvient de l’opacité pratiquée lors de l’hospitalisation, à l’automne 2004, de Yasser Arafat, dans un hôpital militaire français ou, plus récemment, du manque total d’informations sur la santé du président algérien Bouteflika. Israël, qui pourrait se trouver des raisons de faire de la santé de M. Sharon un “secret-défense”, donne ici une belle leçon de démocratie.

El problema greu no és que el general Mena s’hagi referit a l’article 8 de la Constitució, aquest que diu que “les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió de garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”. El problema greu és que el general Mena hagi donat a entendre que les Forces Armades són un poder autònom que ha de decidir per ell mateix quan i com ha de defensar aquesta integritat territorial espanyola.

A mi no em molesta l’article 8 de la Constitució, és un article pertinent davant un perill d’atac estranger, de temptatives contra la independència d’Espanya o d’un atac contra l’ordre constitucional. El que realment em dol és que un militar oblidi que és al Govern espanyol, democràticament elegit, a qui correspon, d’acord amb el Parlament, decidir quan s’ha d’aplicar aquest article 8. Insinuar que l’aplicació d’aquest article és una prerrogativa de les Forces Armades constitueix un atac contra l’ordre constitucional. I això és el que ha fet aquest militar arrestat i que, lògicament, serà destituït del seu càrrec i passat a la reserva.

Ara que, el pitjor, potser no ha estat el “pronunciamento” del general, sinó els dubtes del PP a l’hora de condemnar l’acció de Mena, així com la “comprensió” que, en general, ha demostrat envers d’aquest home el principal partit de l’oposició.

El passat 31 de desembre, Ted Stanger, el periodista i escriptor nord-americà amb llarga experiència vital a França, va publicar a Le Figaro un llarg article intitulat Les voeux d’un Américain à ses amis français, mitjançant el qual reflexionava sobre les contradiccions que ell observa a la França actual. Deixeu-me’n reproduir una part que em sembla d’interès:

Algun cop, com a americà que sóc que viu a París, em demano això: ¿Quina França voleu els francesos? ¿Preferiu un país que reculi davant un món en plena mutació? ¿Voleu mantenir-vos temorosos davant la globalització o més aviat preferiríeu una França que sàpiga fer front a l’adversari i no temi?

Que n’és de curiós! Mentre que ha estat Amèrica la qui ha multiplicat la seva acció absurda en matèria de política estrangera durant l’any que acabem, sembla que sigui França la qui es trobi més a disgust al sí de la comunitat de nacions. Subjecte encara a il·lusions proteccionistes, havent adoptat una política que dóna l’esquena als seus socis europeus, i trobant-se sense aliats en el pla mundial, França esdevé cada dia més “l’home malalt d’Europa”. I tanmateix hauria d’aprofitar aquest any preelectoral per a gosar mirar-se a l’espill.

La primera meitat de 2005 hem vist com els francesos s’alarmaven davant els llauners polonesos i davant les importacions xineses. Els equips dels diaris televisats rodaven en els encants per a dir “horror!, pantalons a 10€ i jerseis a 12€, tots made in China!” I s’ha agitat l’espectre de l’atur tot oblidant ràpidament que a França hi ha també desfavorits per la fortuna que tenen necessitat de vestir-se sense gaire cost.

La segona part de 2005 hem vist, en canvi, uns francesos feliços perquè aquests mateixos xinesos han comprat alguns avions Airbus per nou mil milions d’euros. És per això que es proposo aquesta qüestió: ¿Quina França voleu? La que produeix vestits de poc cost o la que fabrica l’Airbus amb força valor afegit? Us correspon a vosaltres escollir. ¿Per quina solució opteu: pel patriotisme econòmic o per la paranoia política?

Us he de confessar que no he llegit el Codi Da Vinci, però també us diré que, tot i les critiques que ha rebut dels qui estan convençuts de fer literatura i que aquesta obra no ho és, no em sabria cap greu haver-la escrit. Què més voldria jo que haver-la escrit!

I no m’estranyaria tampoc que quan aquesta novel·la es dugués al cinema, cosa que succeirà aviat, impliqués un nou èxit de taquilla, com sol succeir habitualment. A més, i per si la càrrega de publicitat d’aquest llibre fos poca, el petit escàndol que ha succeït a França darrerament en farà més publicitat encara. I dic això perquè Ron Howard i Brian Grazer, que són respectivament el realitzador i el productor de l’adaptació al cine de la novel·la de Brown, han dit que Chirac va intentat d’intervenir en el casting del film que ells preparen. Concretament han declarat al setmanari Newsweek del passat 26 de desembre, que el president francès els ha donat facilitats per a la filmació a França alhora que els suggeria de contractar per al rol de la criptòloga Sophie Neveu, una actriu francesa que és amiga de la seva filla Claude.

Segons els americans, Chirac els va oferir el seu ajut per a rodar dins el Louvre a canvi d’introduir Sophie Marceau en el repartiment. De fet, també The Times dedicà la seva primera pagina del passat 29 de desembre a aquesta qüestió. Bé, sigui com vulgui, el fet és que Dan Borwn, no sols ha sabut escriure una obra que ha trencat tots els mòduls coneguts fins avui de popularitat, sinó que, a més a més, obté ajusts publicitaris no previstos que, sens dubte, potenciaran encara més l’obra. Primer foren els de l’Opus Dei els qui van qüestionar molts aspectes de la novel·la, i fins i tot el Vaticà va dir alguna cosa en contra seva. Només li mancava un escàndol d’influències en el qual hi estigués involucrat el president de França per acabar de treure “la grossa” en tots els sentits.

I jo sense haver llegit el llibre!

Avui he d’anar a veure Wozzeck al Liceu, potser la partitura cimera d’Alban Berg, escrita a partir del drama de George Büchner, Woyzeck. Us he de confessar que em fa molta il·lusió veure aquesta obra estranya, corprenedora i també difícil, i no tant per la mise en scène de Bieito que, com totes les seves serà provocadora i discutible (però contundent), sinó perquè és el primer cop que veuré en directe aquesta òpera del geni vienès.

Fins avui només l’havia pogut escoltar en disc, en una versió de la Deutsche Grammophon dirigida, l’any 1965, pel gran Karl Böhm. En aquesta versió encarna el paper de Wozzeck el difícilment superable Dietrich Fischer-Dieskau, el qual transmet amb la seva veu tot el drama d’aquest soldat que, en la sordidesa i amargor d’una vida desgraciada, acaba matant la seva dona.

Tinc la intenció de parlar-vos més extensament d’aquesta òpera un cop l’hagi vista, una òpera de les més remarcables entre les que s’han escrit dins el segle XX i que vaig conèixer ja fa molts anys en unes classes de doctorat que feia el savi (i sempre imprevisible) Jordi Llovet. Però del contingut de l’obra no n’he de parlar avui, sinó el proper dijous, a la meva “lletra de batalla” que setmanalment dirigeixo al director del diari Menorca, el meu amic Joan Bosco Marquès.

He esperat uns dies a dir alguna cosa respecte al “no” que el govern espanyol ha dat al projecte de gran port en el qual Ciutadella navega des de fa més de trenta anys. Sempre anant de decepció en decepció, qualsevulla que siguin els qui governen a Madrid: els franquistes, els centristes, els socialistes o els conservadors.

No per esperada la resposta del govern (el del PSOE, per ésser coherent amb les mesures preses amb la retirada del “pla hidrològic nacional” i en matèria de mediambient, havia de dir forçosament que “no” a aquest dic), la concreció de la negativa ha estat controvertida, ja que el dic proposat significava per a uns el pas de Ciutadella a la modernitat i per als altres la culminació d’un atemptat ecològic.

Sigui com vulgui, el que em sembla pitjor és la incapacitat que, en general, els dirigents polítics de la dreta han demostrat davant aquesta decepció. Llegiu, sinó, aquests titulars agafats de la premsa: “[El Govern] acusa a Joana Barceló de haber actuado con ‘deslealtad institucional’ al utilizar al Estado en su contra” (portaveu del Govern balear); “Joana Barceló estuvo en Madrid y pidió al ministerio que no autorizara el dique” (Alcalde Brondo); “Joana Barceló és la enemiga número uno de Ciutadella” (Assumpta Vinent): “El Ocean Village dejará de venir porque Joana ‘la mahonesa’ ha dejado KO a Ciutadella” (Llorenç Casasnovas).

És ben curiós que determinats polítics sempre necessitin l’enemic (extern o intern) per a sobreviure, alhora que són incapaços d’analitzar la pròpia ineptitud davant el fracàs.

De tota manera, el més interessant que he llegit fins ara sobre la matèria ha estat l’article que, en el seu bloc, ha publicat Ignasi Mascaró. Des de posicions d’esquerra i contràries al dic, Mascaró critica que això s’hagi hagut de resoldre per una decisió (de tutela) que prové del govern central. “En democràcia madura hauria preferit una idea pactada, o un referèndum en condicions de molt ampla majoria qualificada (ja sé que els referèndums estan molt estrictament regulats, Pèricles, l’Arcont amb helm, tampoc no ho entendria). Demà Madrid podria exercir la tutela (digau-li competències) contra nosaltres, i els nacionalistes transversals dirien: qui és Madrid per decidir…?”

Això de banda, Mascaró no s’equivoca quan preveu el que succeirà immediatament (de fet ja ha succeït). “La càrrega de la cavalleria –diu- serà contra l’enemic interior que es nega al progrés (els progressistes són ells), que impedeix el futur esplendorós de l’economia ciutadellenca, etc.etc. que aquest projecte havia de propiciar. Ho pagarà la maonesa, de llinatge Barceló. Som uns traïdors, com sempre, no mereixem el carnet de ciutadellencs, el que dúiem a mos per entrar a La Vall en temps del Marquès, déu el tengui.”

El passat 30 de desembre, l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca va fer el seu concert de Cap d’Any. Aquesta jove orquestra que patrocina Juventuts Musicals de Maó i que és producte, sobretot, de la tenacitat i el bon gust del seu president, Francesc Fèlix, ens va oferir un concert dels qui no s’obliden fàcilment.

Seguint la política dels darrers temps, va convidar un director-violinista de prestigi, Vasko Vassilev, concertino de la Royal Opera House, Covent Garden, de Londres, que es va convertir, no sols en l’estrella de la nit, sinó també en un revulsiu per als joves músics de l’orquestra que, en la seva actuació, van assolir una dignitat interpretativa penso que memorable.

D’altra banda, el programa no podia ser més encertat. Després d’una primera part dedicada a “Les Quatre Estacions” de Vivaldi, a les quals Vassilev va imprimir un ritme gairebé vertiginós, l’Orquestra ens va oferir la música que més agrada escoltar entorn del Cap d’any: Obres dels Strauss (Des de “El Murciélago” a la “Marxa Radetzky” passant –aquí el lluïment personal del violinista fou absolut- la “Fantasia de l’òpera “Carmen” de Pablo Sarassate.

En sortir, tothom tenia la sensació ser feliç. Si més no, d’haver passat una nit joiosa.