Entre el viatge al Txad, d’on se’n va dur amb ell les hostesses espanyoles retingudes per les autoritats de Djamena, i el que acaba de fer als Estats Units on, segons ha assegurat, està disposat a conquerir el cor d’Amèrica (“Je veux reconquérir le cœur de l’Amérique”, ha dit concretament), el president Sarkozy, que sembla que hagi decidit ser l‘eix de tota la política francesa (i probablement de l’europea) dels propers anys, ha assegurat que tornarà al Txad per “chercher tous ceux qui restent, quoi qu’ils aient fait” (per cercar tots els qui hi resten, qualsevulla que sigui el que han fet).
Sarkozy no s’equivocava en fer aquesta afirmació i sabia el que deia. Li ho vaig escoltar per la televisió i vaig comprovar com ell, un cop feta, repetia la frase clau: “quoi qu’ils aient fait”. He de reconèixer que em vaig quedar una mica atònic i comprenc que també hi quedés el ministre de l’interior txadià, que, entrevistat per un diari francès, afirmava que si els francesos no són jutjats als Txad, això seria un “insult fet al poble txadià”.
No deixa de ser tan digne d’admiració com de preocupació aquesta actitud del president francès, que demostra alhora que els seus interessos en aquell país africà continuen essent grans i que hi conserva un gran ascendent. Ara bé, si els francesos de l’Arche de Zoé han infligit el dret penal txadià, el que pertoca és que siguin jutjats en aquell país. En aquest sentit, doncs, l’afirmació de Sarkozy m’ha semblat tan xulesca com impresentable.
Josep Maria Quintana 