Els qui em llegiu habitualment sabeu que no m’he mostrat gaire partidari de la “Llei de Memòria Històrica” aprovada en el Parlament espanyol. Ho he raonat en diferents apunts d’aquest quadern de bitàcola. Ço no vol dir que m’hagi d’identificar necessàriament amb els seus detractors, un dels quals, el senyor Triay, d’UDPC, ha publicat força articles en aquest sentit i ha aconseguit que l’ajuntament de Ciutadella de Menorca demanés al govern la retirada de la llei.
Deixant les anècdotes de banda, us diré que ahir, quan contemplava la magna beatificació que feia el Vaticà dels religiosos màrtirs de la República, vaig pensar: Suposo que cap d’aquests que són a la plaça de Sant Pere, cap dels qui comparteixen ideològicament, sentimentalment o moralment aquesta beatificació que l’Església fa d’unes persones que han estat mortes violentament per unes altres, cap d’aquests, insisteixo, no deu estar en contra de la llei, perquè si alguna cosa poc qualificar-se d’exaltació de la “memòria històrica” és precisament això que veiem ara a la televisió: l’exaltació suprema de les víctimes de la repressió d’esquerres durant la guerra civil.
Més enllà, però, de recordar i de glorificar “els nostres”, cosa que comprenc i respecto, no podríem també passar-nos la mà pel pit i demanar perdó pels “nostres” pecats? No podria l’Església reflexionar sobre la seva col·laboració, aprovació i fins exaltació del règim franquista? No podria l’Església reflexionar i dir avui alguna cosa sobre els seus silencis durant la repressió de postguerra, davant els judicis sumaríssims, i per la seva absoluta complicitat amb el règim dictador?
Parlar de reconciliació (siguin diputats o bisbes els qui en parlen) no és el mateix que fer aquesta reconciliació. D’ací que em sembli més fàcil fer lleis que exaltin la memòria, o beatificacions que també persegueixin el mateix objectiu (però cadascú des del seu vessant) que reconèixer els propis errors i, d’una vegada per totes, donar la mà al qui ha estat històricament l’adversari.
I qualsevol que hagi estat la meva crítica a la “Llei de Memòria Històrica”, diré que, amb els seus defectes, és força menys sectària que el document papal en què es basava la canonització d’ahir.
Josep Maria Quintana 