Oh culpa feliç, que ha merescut un Redemptor tan gran!

by

Rodríguez Zapatero s’ha proposat fer-me quedar malament com a analista polític i tot indica que ha decidit que la seva ministra Magdalena Álvarez no dimitirà ni serà cessada. Ell, com un Calvo Sotelo qualsevol, sembla que també hagi dit “anchas son mis espaldas” i, el Redemptor, ha assumit damunt seu tots els pecats dels polítics que formen la cadena de comandament en matèria d’obres públiques.

L’aparició diumenge a Barcelona per sorpresa (on, per cert, va poder contemplar en directe com es feia un nou esvoranc) ha estat estel·lar: sense la ministra (se suposa que per evitar crispació), però sense haver-la cessat (al cap i a la fi, si ell assumeix sobre si els pecats de tothom, no cal que la cessi) ha posat una mica d’ordre en les prioritats que ells mateixos havien contribuït a confondre: primer seguretat, segonament rodalies, i en últim lloc, l’AVE. El programa polític sembla sensat, el problema és que el component racional d’aquest programa arriba tard.

Dit això voldria comentar la frase estrella de la irritable ministra Álvarez. Què significa que “fugir és de covards”? És clar que fugir d’una responsabilitat pot ser-ho, però en el camp de la política, quan el responsable d’una administració pública observa la pròpia incapacitat per dur a terme una acció de govern o constata que s’ha equivocat en l’elecció presa, dimitir és el correcte. És l’única manera seriosa d’assumir responsabilitats.

D’altra banda, no oblidem tampoc que les responsabilitats ascendeixen, d’ací que els juristes parlem sovint de la “culpa in eligendo”, i aquesta no correspon ja al causant dels errors, sinó al qui el va posar en el càrrec.

Anuncis

%d bloggers like this: