Els guerrillers de la COPE

by

Mentre anava al meu despatx, per error vaig sintonitzar la COPE. De sobte anava a canviar d’emissora quan el verb encès de Jiménez Losantos m’ho va impedir. Necessitava unes minuts de cilici i de penitència, i escoltar aquest insigne membre de la Inquisició m’ajudà a purificar-me. Després –allí no hi ha dissidents, ni tan sols per fer-los servir de coartada- intervingué Pedro Jota Ramírez, el qual va prosseguir l’efecte mortificant. Tant l’un com l’altre –crec que també hi intervenia el director (o potser era un redactor) de La Razón-, van començar un atac contra la sentència de l’11-M que em va deixar sense alè. Amb dades i més dades, amb arguments i contraarguments, amb opinions de tota mena, l’embolic que arribaren a fer em va deixar del tot confós. Era impossible desfer la troca que aquells homes embolicaven, i per poc adversari que fossis dels socialistes, per força havies de quedar ple de dubtes, si és que no quedaves plenament convençut que el judici havia estat una farsa, que la sentència era un nyap i que els jutges i els fiscals confegien una tropa de la més baixa estofa. Era impossible afegir-hi res de més dir, tot i que estic convençut que aquests homes serien capaços d’afegir-hi encara moltes més coses.

Després parlaren del “magnífic” llibre d’Aznar, “Carta a un joven español” –el millor dels que ha publicat fins ara, segons assegurava el presentador estrella-, i també de la presentació feta a Madrid, on –això ho llegeixo a La Vanguardia- l’expresident afirmà que “del mismo modo que alguien planifica los atentados de ETA y decide cuándo, dónde y sobre quién actuar, buscando hacer el máximo daño posible, eso mismo ocurre con el terrorismo islámico. Alguien también planifica y decide cuándo, dónde y cómo hacer el mayor daño posible para alcanzar su objetivo de derrocar regímenes democráticos”.

Aznar, reiterà dos missatges a la presentació: que hi ha una clara analogia entre ETA i el terrorisme islàmic, i que l’11-M cercava de manera directa i premeditada la derrota del seu Govern. No és estrany, doncs, que el club de la COPE se senti a gust escoltant l’expresident i que enyori el seu retorn a la política espanyola.

Però jo en tenia prou, el cilici ja m’havia mortificat massa. Aleshores vaig canviar d’emissora i vaig posar RNE. En aquell moment parlaven de futbol i retransmetien les declaracions de Schuster, que acusava l’àrbitre català de la seva derrota “Es catalán –deia-, eso lo explica todo”. Prou, em vaig dir. No puc més. I tot d’una vaig apagar la ràdio. A la recambra del CD hi havia un “Roméo et Juliette” de Gounod que cantaven Villazón i Arteta. Per terrible que fos el drama de Shakespeare, és seguir que seria força més naïf que el verb acerat dels guerrillers de la COPE

Advertisements

%d bloggers like this: