La celebració festiva del 6 de desembre, dia de la Constitució, l’any que en feia vint-i-nou que va ser aprovada, va posar sobre la taula alguns dels problemes que avui tenim els espanyols per viure plenament en democràcia.
Amb dos morts recents que ens cremaven les mans i que planaren en tot moment en totes les cerimònies festives que s’han fet arreu de l’estat, els diferents oradors han posat de manifest les dificultats que tenim per a una bona convivència. El qui va exposar això amb més claredat o contundència va ser el president del Congrés dels diputats, Manuel Marín, el qual, a punt d’abandonar la carrera política (i a punt, també, de deixar el seu lloc a un loquaç i per a mi llefiscós Pepe Bono, si és que els socialistes guanyen), va assenyalar alguns dels mals que afecten la convivència ciutadana i, també, l’activitat parlamentària.
En un to de veu tan ferm com humil, Marín no es va estar-se de renyir per última vegada els parlamentaris, als quals va instar a no repetir una legislatura com la que acaba. “La Constitució – va dir Marín- es va fer sobre la base del consens i dels límits”. Sense citar-los, doncs, expressament, es va poder entendre que renyia els seus, els socialistes, per no haver estat sempre disponibles per al consens, i als adversaris, el PP, per haver superat els límits.
Penso que raó, perquè no tot (i això que jo he estat duríssim amb ells al llarg d’aquests quatre anys) ha estat culpa dels populars. És probable que el PP, que mai no ha acceptat de cor el resultat advers de les eleccions del 14 de març de 2004, sigui un exemple de partit que “ha superat els límits” d’allò que és acceptable en política –per seguir la terminologia de Marín-. Però el PSOE ha estat segurament el responsable de mai no cercar el consens.
El problema que tot això implica és que aquestes actituds bel·ligerants i negades per a la concòrdia que han protagonitzat els nostres representants al Parlament s’han traslladat al carrer. I res no és més lògic, perquè no podem demanar que hi hagi pau i concòrdia entre la gent si abans no n’hi ha al parlament, una institució (i en això incloc tant el Congrés com el Senat) on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits. De fet, els debats parlamentaris són algun cop espectacles que fa vergonya de veure’ls. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho fan millor.
No ens hem doncs, d’estranyar que ahir, al Congrés dels diputats visquéssim una experiència que hauria de fer avergonyir-nos a tots –però especialment als parlamentaris, ja siguin partidaris del Govern o estiguin a l’oposició- quan van haver de decidir de servar el minut de silenci pels dos guàrdies civils morts a l’interior del recinte –concretament a l’escalinata dels lleons-, simplement per evitar que la claca dels uns i dels altres –perquè de claca n’hi ha de cada banda- avortés l’acte.
I d’altra banda, com n‘ha estat, de lamentable, veure aquests dies els enfrontaments que s’han produït a moltes capitals espanyoles, amb unes manifestacions plegades d’insults i d’expressions d’allò més groller. A Zapatero l’han titllat d’assassí, de “maricón” i fins i tot de “catalán”, insults que, en la ment dels qui els han proferit deuen ser, suposo, del mateix calibre. Però que quedi clar: els personatges que des del carrer han actuat així no són realment autònoms. Són, en definitiva, un reflex de la classe política espanyola. Encarnen la imatge que aquesta ha projectat a l’exterior.
Josep Maria Quintana 