Més enllà dels mítings de partit, és imprescindible un cara a cara entre Rajoy y Zapatero

by

El nostre diari duia ahir una notícia interessant extreta de l’agència ORT-PRESS segons la qual Zapatero repta Rajoy a fer un debat a TV. 

Més enllà del que pugui tenir de titular-reclam per a la opinió pública, el fet és que si l’hem de creure (i pel que sembla és cert), esdevé una bona notícia perquè, per una raó o per una altra, mai no hem tingut debats cara a cara a la televisió pública. En recordo dos a dues televisions privades entre Felipe González i Aznar (el primer dels quals va guanyar precisament Aznar), que s’assemblaren al que hauria de ser l’habitual en el nostre país, i que sempre han vist amb mals ulls els polítics que es troben en el govern.

És clar que sempre han tingut “raons” per fer-ho. Raons de mal pagador, é cert, però excuses en definitiva, una de les quals (que aviat llegirem, sens cap mena de dubte) prové dels caps de fila dels partits més petits. Aquest cop, el primer a protestar serà Llamazares, el qual al·legarà que també ell és candidat a la presidència del govern, i tindrà raó de dir-ho, però tots sabem (o hauríem de saber) que Llamazares no aspira a ser realment president del govern, sinó a influir en la política nacional a través del seu grup parlamentari. És clar que aquesta teoria –que a mi em sembla clara i lògica- ens l’estan desbaratant les comunitats autònomes, les diputacions, els consells insulars i també els ajuntaments, que han arribat a donar el poder al líder d’un partit amb dos o tres diputats o regidors (m’estalvio els exemples).

També els líders d’altres agrupacions nacionalistes podrien al·legar que volen intervenir en aquest debat, però tots sabem que la presidència és cosa de dos, per molt que el nostre sistema electoral, de caràcter proporcional (encara que amb correccions) i a una sola volta, permet dir que tots els caps de fila són candidats a la presidència del govern.

Els britànics i els francesos (per parlar de dues democràcies properes que conec mínimament) són un exemple en el sentit dels debats entre els dos líders principals. Ho són sobretot els francesos que tenen ja institucionalitzat un cara a cara entre els dos líders que s’enfronten al final de la segona volta que dirimirà la presidència de la república. El darrer, entre Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy va ser superb. Més de dues hores de debat sobre les grans qüestions que afectaven la política francesa: l’economia, la immigració, les trenta-cinc hores de treball, l’ingrés de Turquia a l’UE, la crisis de la banlieue de París…

Certament que molts ciutadans no tenen gran interès a saber què pensen i com pensen els seus polítics. També n’hi ha que, si bé viuen un compromís polític, tampoc no tenen necessitat d’escoltar cap mena de debat perquè tenen el vot clarament decidit i no els importa un borrall la confrontació d’idees, ni tampoc el diàleg obert i constructiu sobre els problemes que afecten la nostra societat. Em refereixo a tots aquells militants i, sobretot, als càrrecs públics de designació directa, als quals l’únic que realment importa és que guanyin els seus per tal de seguir actius en la vida política.

Però hi ha gent que, sense renunciar a les seves idees, vol escoltar què diu l’adversari, perquè és probable que en algunes coses tingui raó, i que valgui la pena aprofitar el seu capital polític i ideològic.

D’ací que, més enllà del que pugui tenir de propaganda pròpia o de suficiència política, i per molt que, com deia la notícia d’ORT-PRESS, Rubalcava vegi el líder del PP amb “cara de perdedor”, la notícia del debat –si és que s’acaba produint- em sembla una molt bona notícia.

Anuncis

%d bloggers like this: