Estimat director: La mort, fa aproximadament un mes, de Boris Yeltsin, el primer president de la Rússia postcomunista, m’ha fet pensar en aquesta experiència tan extraordinària que hem viscut la gent de la nostra generació, que hem estat testimonis de la desfeta del comunisme soviètic. Els nostres pares havien vist el naixement de la Unió Soviètica i la satel·lització de mitja Europa, i nosaltres n’hem vist el desmantellament. Però alhora que pensava això, i me n’alegrava, també m’adonava que aquest procés de traspàs del comunisme al capitalisme ha esdevingut una de les experiències més tenebroses de la nostra època.
Caigut el sistema (deixem de banda les causes), l’alternativa a què s’enfrontaven els governs postcomunistes era, o bé tractar de convertir de la nit al dia una economia subvencionada en un capitalisme de mercat –Judt en diu, d’això, l’efecte big bang- o bé procedir amb cautela per desmantellar o liquidar els sectors més clamorosament ineficients de l’economia planificada, preservant durant el major temps possible les mesures que de veritat importaven a la població local, és a dir, els lloguers baixos, el treball garantit i els serveis socials gratuïts. La primera estratègia s’ajustava millor als teoremes del lliure mercat, tan estimats per una generació d’economistes i empresaris postcomunistes en ascens; la segona, en canvi, era més prudent des d’un punt de vista polític, però no hi havia cap dubte que tan l’una com l’altra havien de comportar sofriments i pèrdues considerables. De fet, a la Rússia de Boris Yeltsin, on es van aplicar els dos enfocaments, el volum de l’economia es va reduir d’una manera dràstica durant vuit anys, fet que va constituir el més gran revés que li ha succeït a una economia important, en temps de pau, durant l’època contemporània, com escriu Tony Judt a “Postguerra. Una historia de Europa desde 1945”, Taurus 2006, monumental llibre que dedica moltes pàgines a aquesta qüestió.
A la vista dels resultats, és evident que tots els països que van abandonar el comunisme arribaren a una mateixa conclusió: que l’Estat havia d’alienar els seus recursos. Les divergències radicaren només en com s’havia de fer això. Per grans que fossin les distorsions o la ineficiència dels sistemes, la realitat és que tots els països comunistes tenien uns actius enormes i potencialment lucratius: energia, minerals, armes, béns immobiliaris, mitjans de comunicació i xarxes de transport, entre d’altres. A més, a les societats postsoviètiques, els únics que sabien com es manejava un laboratori, una granja o una fàbrica, els únics que tenien experiència en el comerç internacional o en la gestió de grans institucions, i que sabien dur endavant el treball eren els mateixos que havien viscut entorn del partit: els intel·lectuals, la burocràcia i la dita Nomenklatura.
Foren aquests, doncs, els qui es van fer càrrec dels seus països, si més no fins que va sortir una nova generació del tot aliena al comunisme. Però és clar que en la seva nova tasca, aquests homes havien d’assolir un hàbit que els era fins aleshores desconegut: en lloc de treballar des del partit i per al partit, ho havien de fer des de diferents agrupacions polítiques que competirien a les urnes per assolir el poder. I això implicava deixar de treballar per a l’Estat i convertir-se en agents independents en un mercat competitiu de capacitats, de béns i de capitals.
Val a dir que el resultat del procés va ser lamentable: l’Estat es va desprendre de totes les seves possessions (drets d’extracció minera, gasística o petrolera, edificis i vivendes), que aquests homes es van encarregar de vendre, amb el ben entès que foren ells mateixos els qui els van comprar.
D’acord amb l’evangeli capitalista que es va difondre a la Rússia postcomunista, tot se subordinava al mercat. I aquest significava, per damunt de tot, privatització. D’altra banda, la liquidació total dels béns de propietat pública no tenia precedents històrics en aquests països, d’ací que fos el culte a la privatització l’esperit que va guiar l’atropellada retirada de la propietat estatal.
Hi hagué, però, un altre fet que agreujà encara més el traspàs d’un sistema comunista al capitalista a Rússia i, en general, als països que conformaven l’URSS. En efecte, el capitalisme occidental sempre s’havia vist acompanyat de lleis, d’institucions, de reglaments i d’unes pràctiques molt elaborades de les quals en depenia el seu bon funcionament i també la seva legitimitat. Ben al contrari, a la majoria de països postcomunistes aquestes lleis i institucions eren pràcticament desconegudes i foren alhora perillosament subestimades pels neòfits partidaris del lliure mercat. I aquesta fou, sens dubte, la causa principal que el procés de privatització a l’URSS es convertís en una cleptocràcia, exemple màxim de la qual en fou la desvergonyida Rússia governada per Boris Yeltsin i els seus amics.
A conseqüència, doncs, de la transició, l’economia russa va caure en mans d’un grup reduït d’homes que, en pocs anys, es van fer tremendament rics. Perquè tinguis una idea de la magnitud d’aquest procés de privatització, et diré que, l’any 2004 (Yeltsin havia deixat la presidència a finals de 1999), trenta-sis multimilionaris russos (tots ells vertaders oligarques) havien acaparat entorn dels cent deu mil milions de dòlars, una xifra que equivalia a un quart del PIB del país.
A la Rússia de Boris Yeltsin, les diferències entre privatització, apropiació indeguda i pur o simple robatori van desaparèixer per complet: De fet hi havia molta cosa per robar –petroli, gas, minerals, metalls preciosos, oleoductes- i ningú no ho va impedir. La conseqüència de tot això va ser que els béns i les institucions públiques quedaren en mans d’uns funcionaris que s’apropiaren de tota la riquesa nacional.
Rússia fou, probablement el cas més destacat d’aquest espoli, però Ucraïna no li va anar tampoc al darrera. Leonid Kuchma i d’altres polítics com ell foren elegits amb el suport financer d’uns “empresaris” que d’aquesta manera s’aplanaven el camí per a futures adquisicions. Com molt bé sabien aquests individus, a l’Ucraïna postsoviètica (com ha succeït també a Marbella o a Andratx) era el poder el qui generava els diners, d’ací que els béns públics, els crèdits i les subvencions estatals vagin passar directament de mans del Govern a les butxaques d’uns clans, molt pocs, que hàbilment els van dipositar en comptes privats de bancs estrangers. En realitat, doncs, els nous “capitalistes” d’aquests països no “creaven” riquesa. Simplement es limitaven a blanquejar béns públics per al seu profit particular.
No és, doncs, estrany que a l’Europa oriental molta gent -sobretot entre els majors de quaranta anys-, es queixés amargament del que havia perdut amb la transició del comunisme al capitalisme: havia perdut seguretat material, alimentació, vivenda i serveis barats. Tot i així, la majoria de ciutadans no volia retornar al vell sistema. Entre altres raons, perquè aquest –recorda’t de “La vida de los otros”, el bellíssim film dirigit per Florian Henckel-Donnersmarck que hem pogut veure darrerament a Maó- ofegava la vida de les persones i també les llibertats. I això era insuportable.
Vistes, doncs, les coses des de la perspectiva que ens dóna el poc temps transcorregut, penso que els demòcrates ens hem d’alegrar de la caiguda del sistema comunista a l’URSS i als seus estats satèl·lits de l’Europa oriental, però també –i alhora- hem de reconèixer que l’adopció que, en molts d’aquests països, es va fer d’un capitalisme salvatge que s’ho ha endut tot per davant, no deixa de ser un dels episodis més injustos que ens ha tocat viure.
……………..
N.B. Amb aquesta lletra de batalla tanco aquesta darrera etapa de col·laboració regular amb el diari Menorca. Han estat 174 les cartes que s’han publicat tots els dijous entre el 25.09.2003 al 19.07.2004, i entre el 13.01.05 al 28.07.2007 sense mai fallar a la cita amb els lectors. Pel que fa a aquest blog , he de dir que restarà obert, però també aquí aniré espaiant una mica els escrits que, des del 24.03.2005, vaig publicant dia rere dia. M’agafo, doncs, un temps per reflexionar, per llegir i per intentar escriure coses que exigeixen hores de silenci i de treball, i que no tenen la pressió que implica la publicació periòdica.
Gràcies a tots els lectors que durant aquesta llarga etapa m’han acompanyat i m’han fet confiança.
Josep Maria Quintana 