La "cultura del pacte"

by

Estimat director: Dubtant una mica de mirar tan a prop –en fer-ho pots ensopegar fàcilment amb els cordons de les pròpies sabates-, contemplo amb interès els resultats finals de les converses, acords o pactes (digues-li com vulguis) que han fet els partits per dissenyar l’estructura final dels ajuntaments i penso que s’hauria de dir alguna cosa del que Àngel Midsuf ha reflexionat respecte de la dita “cultura del pacte”.

D’ençà el 1979, cada quatre anys els ciutadans acudim a les urnes per votar els nostres representants a les institucions de règim local: als ajuntaments i al consell, en el nostre cas. I hem de dir d’entrada que no és indiferent el resultat dels comicis, entre altres coses perquè no és el mateix que assumeixi el govern d’aquestes institucions una gent amb idees, amb ganes de treballar, amb capacitat per resoldre problemes i sense interessos personals i/o econòmics relacionats amb el càrrec, a que ho facin persones incompetents, sense capacitat de pensar, sense alternativa laboral fora de la política, amb poques ganes de treballar per als altres i amb un clar afany (de vegades gens ocult) de fer-se un lloc en la societat o bé de resoldre situacions que l’atenyen directament, com era el cas d’aquell candidat (sortosament ja fora de joc) que no s’amagava de dir que ell es presentava per resoldre els seus problemes i que, per a vergonya de tots, va sortir elegit, amb la qual cosa ens vam trobar que, condemnat per accions urbanístiques irregulars, acabà dirigint l’àrea d’urbanisme (sempre la més llaminera) del seu municipi.

Dit això, del primer que ens adonem en analitzar els resultats d’unes eleccions és que aquests venen d’alguna manera condicionats pel sistema electoral que s’ha adoptat. No és, doncs, el mateix, un sistema majoritari que un de proporcional, com no ho és un de proporcional amb llistes tancades que amb llistes obertes, o bé un de proporcional pur i un altre regit per la dita llei d’Hont.

A tall d’exemple et diré que, a les eleccions que van tenir lloc el 12 d’abril de 1931 –les que van donar lloc a la caiguda de la Monarquia i a l’adveniment de la II República-, el sistema electoral –el que havia regit durant tota la Restauració- era molt diferent del que tenim ara. Es tractava d’un sistema de districtes electorals petits, cadascun dels quals elegia els seus regidors per majoria. Els partits presentaven candidats a tots els districtes (si és que tenien prou força per fer-ho) i recomanaven als electors que votessin la seva candidatura unida, però aquests podien fer-ho o no. En realitat podien escollir i al final sortia el que sortia. Maó estava dividida en quatre districtes i havia d’elegir 21 regidors repartits d’aquesta manera: 4 el primer, 5 el segon, 7 el tercer (que comprenia els pobles de Sant Climent i Llucmessanes) i 5 el quart. Ciutadella estava dividida en tres districtes i havia d’elegir 18 regidors: 6 per districte. Alaior en tenia dos i elegia 7 regidors per al primer i 6 per al segon. Es Mercadal també tenia dos districtes, amb 11 regidors: el primer (amb Fornells) n’elegia 7; el segon (amb Es Migjorn Gran) n’elegia 4. Sant Lluís comptava amb dos districtes, amb 5 regidors cadascun. El mateix que Es Castell. Només Ferreries elegia 9 regidors en districte únic.

Aquest sistema (que no el vull defensar, ans només l’exposo per veure les diferències amb l’actual) afavoria el bipartidisme, solia produir resultats clars de majoria als ajuntaments i potenciava el paper dels votants, que adquirien un gran protagonisme.

Avui, amb el sistema proporcional de llistes tancades, tot el protagonisme resta en mans dels partits que es reparteixen el pastís en relació amb els vots obtinguts, val a dir que una mica distorsionats a favor de les majories per la regla d’Hont, que gratifica les formacions que més vots tenen. Aquest sistema, que prima els partits per damunt dels candidats (encara que aquests també pesen, és clar –i qui ho dubti que analitzi el resultat obtingut per l’Entesa de Carreres, a Ferreries, o bé pel PSM de Maite Salord, a Ciutadella), sol dificultar les majories absolutes d’una formació, i això fins i tot en el cas de partits com el Popular que (si exceptuem Catalunya i el País Basc, comunitats on el nacionalisme distorsiona aquest fenomen) ha sabut englobar tota la dreta (la més extrema i la més moderada) en un únic partit.

La dificultat, doncs, d’obtenir el govern per majoria absoluta obliga a cercar acords, ja sigui mitjançant pactes de govern, ja sigui mitjançant una entesa que permeti la governabilitat en minoria. Això és precisament el que ha afavorit la dita “cultura del pacte”, expressió força discutible, com molt bé apunta el professor Mifsud, el qual ens recorda encertadament que la cultura “exigeix temps i esforç i no pot improvisar-se”, cosa que, a la vista dels pactes subscrits per algunes de les nostres formacions polítiques, difícilment es pot afirmar.

Tanmateix és probable que puguem parlar de “cultura de pacte” a Ferreries, on un alcalde triomfador (encara que no absolutament) ha propiciat un acord de govern que obre la porta a totes les altres forces polítiques, a les quals ha convidat a elaborar un programa conjunt. També em sembla “cultura de pacte” el cas invers de Ciutadella, on Maite Salord (líder del PSM) ha avortat un pacte contra natura amb PSOE i UDPC que s’hauria signat amb l’exclusiva intenció d’impedir que el PP de Llorenç Brondo pogués governar en minoria, govern que haurà d’afrontar i que no m’estranyaria que li impliqués un dolorós via crucis per al qual no sé si el PP està preparat. Cosa semblant li succeirà –en absència de pacte- a l’alcalde Moll d’Es Migjorn, on una dubtosa (i sembla que ferida) representant de l’Acord –grup que teòricament hem de situar dins l’esquerra- ha preferit que governi el PP en minoria a donar suport al candidat del PSOE. Decisió humanament comprensible però difícil de justificar.

També m’ha semblat producte d’una certa “cultura del pacte” el cas de Sant Lluís, on el PSM ha acordat governar amb el PSOE sota la presidència de Llorenç Carretero, al qual els ciutadans li han donat una lliçó de sensatesa, traient-li una majoria absoluta que el va embriagar i que ara l’obligarà a exercir la funció de govern a pa i aigua sota la mirada penetrant i inflexible de Remi Lora. Quasi res!

Dit això, hauria d’afegir que entra també dins la lògica pactista l’acord tancat entre PSOE, PSM i EU a Maó (la integració d’aquesta darrera formació política en el govern és bona, tot i que exigirà a Artur Bagur una mica més de gimnàstica), i també el que han subscrit el PSOE i EU a Alaior.

Diferent és, en canvi, la meva opinió respecte dels pactes que tenen per objecte el repartiment temporal de la batllia, cosa que, com podem veure, s’ha posat de moda últimament. Aquest tipus de pacte, que es va iniciar a Es Castell després que Jaume Peralta (PSOE) hagués dut el poble a la bancarrota, el van subscriure aleshores dues formacions gairebé incompatibles ideològicament (PP i PSM), i ho van fer per una raó molt concreta i justificada. Els segons que van experimentar aquesta fórmula foren els regidors del PSOE a Sant Lluís, que pactaren amb els Independents un repartiment que, en aquell cas, no responia a cap raó política objectiva. I aquest és també el motiu pel qual s’ha pactat a Es Castell i a Es Mercadal. En el primer cas, 1 any per a la líder dels IPEC, Irene Coll, i 3 anys per al líder del PP, Juan Cabrera; en el segon, 3 anys per a Ramon Orfila (Entesa) i 1 any per a Francesc Ametller (PSOE).

Temo molt, amic director, que puguem englobar aquests acords en el marc de la dita “cultura del pacte” de què parlava Mifsud, ans tinc la impressió (i ho dic amb el major respecte als protagonistes) que tots aquests casos amaguen una motivació que es nega en veu alta però que és a la base de l’acord: l’afany personal dels líders dels partits minoritaris de presidir l’Ajuntament a tota costa, afany al qual es postposa el programa de govern i molts altres valors i principis que són (o haurien de ser) inherents a l’acció política.

Anuncis

%d bloggers like this: