Josep Maria Quintana

“Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini” és una sentència popular que podríem traduir de manera laxa per “Allò que no van destrossar els bàrbars ho van destrossar els Barberini”, tot referint-se a la política de transformacions que, a Roma, van dur a terme el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini) i la seva família. Doncs bé, penso que podem aplicar igualment aquesta dita al Tribunal de Comptes, i traduir-la després, encara més laxament, per “Allò que (gràcies als indults) no aconseguí el Tribunal Suprem, ho vol aconseguir el Tribunal de Comptes”.

I no estaria fora de lloc pel que estem veient aquests dies amb el “judici” (que poso entre cometes perquè el Tribunal de Comptes no és un òrgan judicial, però sí dicta resolucions de caire econòmic que poden ser elevadíssimes) que està duent a terme contra una quarantena d’alts càrrecs del Govern de la Generalitat per l’acció exterior d’aquesta entre els anys 2011 i 2017. En efecte, l’òrgan fiscalitzador, que el passat dimarts va citar els afectats per comunicar-los els imports, demana que l’expresident Artur Mas pagui 2,8 milions d’euros, mentre reclama a l’expresident Carles Puigdemont i l’exvicepresident Oriol Junqueras 1,9 milions. Tot plegat correspon a despeses suposadament irregulars en el marc de la promoció del procés arreu del món. 

El procediment del “tribunal” (segueixo emprant les cometes) no té pèrdua, perquè donà als advocats dels polítics encausats tres hores per llegir un informe de 504 pàgines, i els concedí deu minuts per presentar al·legacions. Ben poc s’equivocava Puigdemont en afirmar que això era “de fons i de forma” franquisme.

Els afectats, doncs, hauran d’abonar en un termini curt de temps els pagaments que se’ls reclama (5’4 milions d’euros) si no volen que se’ls embarguin els béns, cosa que es farà sense resoldre el fons del cas i, per tant, amb caràcter “previ i provisional”. Més endavant, seguirà el procediment que acabarà amb una sentència en primera instància que es podrà recórrer en apel·lació a la Sala de Justícia del mateix Tribunal de Comptes, i després al Tribunal Suprem.

No vull dir amb això que no al nostre país no hi hagi d’haver un Tribunal de Comptes. Perquè jo, que sempre he defensat el règim constitucional de 1978 (avui tan vilipendiat) encara que en demano alguna reforma, accepto que Espanya tingui un Tribunal de Comptes que exerceixi una funció fiscalitzadora dels comptes i de la gestió econòmica del sector públic, i també dugui a terme una funció jurisdiccional encaminada a l’enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els que tinguin al seu càrrec el maneig de fons públics. I em sembla bé que gaudeixi de plena independència per a l’exercici de les seves funcions, i que es reconegui constitucionalment que els membres del Tribunal tinguin de la mateixa independència i inamovibilitat que els Jutges.

Ara bé, ¿reuneix aquests requisits el nostre Tribunal de Comptes? ¿Està actuant d’acord amb aquestes premisses constitucionals en el cas dels polítics catalans? Aquí és on neixen els meus dubtes, perquè com a tants altres òrgans institucionals espanyols, el Tribunal de Comptes -si més no el que tenim avui- està contaminat políticament fins al punt que, com el Consell General del Poder Judicial i també el Tribunal Constitucional, és molt difícil no dubtar de la seva parcialitat.

Nomenat l’any 2012, té una majoria de membres designats pel PP (7), alhora que els altres 5 ho van ser per un acord entre PSOE i IU. Amb el mandat que caduca aquesta setmana, ens trobem, doncs, que, com en el cas del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, el PP es nega a complir el mandat constitucional de la renovació, perquè sap que aquesta el perjudicarà ¿Com ha de voler renovar aquestes institucions si li fan molt bé la feina bruta? Sense anar més lluny, i perquè no em puguin titllar de barroer, recomano la lectura de l’ informe que, l’any 2015, va fer públic el Tribunal de Comptes Europeu sobre el nostre Tribunal de Comptes després que el diari “El País” publiqués casos flagrants de nepotisme. 

De fet, se l’ha criticat durament per retardar la seva funció d’inspecció dels comptes dels partits polítics. Com a detall a tenir en compte, el 2012, quatre anys després de l’escàndol Gürtel de finançament il·legal de PP, el tribunal no havia lliurat encara l’informe de la comptabilitat dels partits de l’any 2007, quan la majoria dels delictes possibles prescriuen als quatre anys. També ha estat criticat perquè molts dels seus consellers són ex-alts càrrecs dels partits o familiars seus, fet que dificulta una correcta funció fiscalitzadora sobre els comptes dels partits polítics. Casos flagrants són l’elecció com a consellers de Manuel Aznar López, germà de l’expresident Aznar; d’Antonio de la Rosa, ja mort, concunyat de Rodrigo Rato; de Juan Velarde, que alhora era patró de la fundació FAES del PP; i de Margarita Mariscal de Gante, exministra amb Aznar. El qui n’ha estat president, Ramón Álvarez de Miranda, és fill de l’expresident de Congrés i ex-defensor del poble Fernando Álvarez de Miranda.

També hi ha clars indicis de nepotisme en l’elecció dels treballadors i alts càrrecs de Tribunal. S’ha denunciat que, dels més de 700 treballadors que té, almenys 100 són familiars o persones properes de consellers i alts càrrecs del mateix tribunal, o d’alts càrrecs polítics. Per entrar-hi cal passar una oposició, però tres dels cinc membres de tribunal d’aquesta oposició són alts càrrecs del mateix Tribunal de Comptes. Fins i tot el Tribunal Suprem es va queixar al febrer de l’any 2013 d’aquesta politització, assenyalant que al Tribunal de Comptes hi havia més funcionaris nomenats pels partits que funcionaris de carrera.

Tornant, finalment, al cas que ens ocupa, en una anàlisi exhaustiva de la causa seguida contra els quaranta polítics catalans, Isabel García Pagan ha publicat a “La Vanguardia” un informe que inclou diversos escenaris internacionals de la promoció del procés. Concretament, als delegats de la Generalitat a Itàlia, Suïssa i Portugal se’ls imputa una presumpta responsabilitat comptable per organitzar el 9-N a les seves delegacions el 2014, tot i que aquestes es van crear durant el 2015.

S’imputa també com a irregular un acte organitzat per la delegació a Roma en col·laboració amb la Biblioteca del Senat italià per presentar la nova edició en italià de “Io Franco” (Sellerio), de Manuel Vázquez Montalbán. I se cita a Marysé Olivé, delegada de la Generalitat a França entre el 2012 i el setembre del 2014, tot i que va morir l’abril del 2017. Alhora reclama diners a la seva filla pel 9-N, que es produí quan la seva mare ja havia estat cessada.

Després hi ha els viatges, il·legals o no, en funció de les declaracions públiques. Declaracions que només requereixen una referència comptable si es fan fora d’Espanya. Aquí se censura l’assistència de l’exconseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, a un sopar col·loqui al Casal Català de Londres durant una visita oficial; o un viatge a Mèxic organitzat pel Port de Barcelona el 2014 –51 persones i presència de l’ambaixador d’Espanya–, que es converteix en imputable perquè essent Santi Vila conseller de Territori, va assistir a una conferència titulada “Què està passant a Catalunya?”. El tribunal entén que aquestes activitats estan fora de les competències de promoció exterior de la Generalitat, sense que tinguem una sentència judicial que acrediti aquesta irregularitat.

Per tot això que he escrit, crec que els dubtes sobre la independència del Tribunal de Comptes són més que acceptables. No és, doncs, factible afirmar que la dreta espanyola vol aconseguir amb el Tribunal de Comptes el que no ha aconseguit amb el Tribunal Suprem?

Mentre els partits de la dreta nacionalista espanyola i els que defensen l’independentisme de Catalunya com un objectiu inajornable creuen que els indults concedits pel Govern no resoldran res (Casado va més enllà i afirma que, amb aquests, Sánchez cerca un canvi de règim polític), hi ha un ample sector de gent (tant catalana com espanyola) que no sabem molt bé si els indults serviran, com ha assegurat Pedro Sánchez, per ajudar a resoldre la “qüestió catalana” i afavorir “una concòrdia que ens permeti si no començar de zero, sí començar de nou i fer-ho aquest cop millor”. Són paraules seves.

Molts dels qui llegim la premsa habitualment i seguim amb interès els moviments polítics, i que, sens renunciar de les nostres idees, intentem escoltar els arguments de tothom (no tan sols els qui pensen com nosaltres), és normal que ens mostrem més aviat escèptics, ja que som conscients que Pedro Sánchez no és, precisament, un model de coherència política. Pensem, si més no, en el que deia de Podemos i de Pablo Iglesias i, finalment, formà un govern amb ell i el seu partit. Pensem també en el que havia dit dels presos catalans i de l’absoluta necessitat que complissin les condemnes, i veiem com aquesta setmanaha assegurat davant els 300 convidats a l’acte que va tenir lloc al Liceu de Barcelona i ha proclamat després en una intervenció televisada, que optava per “obrir el pas a la reconciliació i al rencontre” i que seran els indults els que obriran “aquest camí” i ens donaran a tots “la possibilitat de recomençar”.

Això pel que fa a Pedro Sánchez, però pel que fa als qui han de ser els seus interlocutors en el diàleg que ha de venir, hem vist també com els polítics catalans que conformen avui el govern de la Generalitat, afirmaven de manera força unànime que els indults no són la solució i que el conflicte català només es pot resoldre amb l’amnistia i amb un referèndum d’autodeterminació, la qual cosa no augura necessàriament l’èxit que es pretén amb aquesta mesura de gràcia.

Ara bé, ¿ens permet aquest dubte raonable tancar les portes a l’esperança i afirmar, com ha fet rotundament Pablo Casado, que “Sánchez desarma l’Estat de dret per romandre dos anys més en el poder” i que “està comprant uns mesos més de moqueta i d’avió oficial a canvi de vendre (sic) l’estabilitat i la unitat nacional”?.

¿Ens ho permeten també declaracions com les de la vicepresidenta i portaveu de Junts, Elsa Artadi, quan assenyalava el passat dilluns en una roda de premsa que l’acte al Teatre del Liceu era una “farsa” i titllava l’agenda “del retrobament”, és a dir el full de ruta català de la Moncloa, de “conte”? ¿Ens ho permet que Carles Puigdemont, en un missatge a les xarxes, hagi afirmat que l’esperit del Liceu “neix per confrontar-se amb l’esperit de l’1 d’Octubre i per donar aire als qui pretenen neutralitzar l’independentisme a cop de repressió o de renúncia”?

Difícilment totes aquestes opinions ens permeten ser optimistes, perquè tant les unes com les altres parteixen de posicionaments que no cerquen el diàleg sinó la imposiciódels criteris propis. I per poc que vulguem ser objectius, hem de veure que, tant la dreta espanyola com l’independentisme més abrandat, s’aferren al “patriotisme nacional” (cadascú al seu) com la mesura de totes les coses tot oblidant que, com assenyadament va afirmar Manuel Azaña el 17 de maig de 1932 en el debat sobre l’Estatut de Catalunya, que va rebre de la dreta espanyola afirmacions tan dures com les que ara profereixen Casado, Abascal i Arrimades, “cap problema polític té escrita la seva solució en el codi del patriotisme (…) Vol dir això, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polèmica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica; cal que, a més de ser patriòtica, sigui encertada”.

S’obre, per tant, ens agradi o no, un temps nou que podria ser útil per a la concòrdia i per a intentar resoldre, des del diàleg, un conflicte que dura ja més de cent anys i que, aquests darrers temps, ha passat per una etapa terrible, amb actuacions des de Catalunya que han oblidat que, fora de la llei, no pot establir-se un estat de dret; i amb conductes que, des de les institucions de l’Estat, han mostrat un menyspreu absolut a la voluntat democràticament expressada per un poble, el català, duent a terme una política de repressió de la qual mai en pot sortir una solució política adequada.

Davant aquest panorama, no podem negar que és moltpossible que indultar els polítics presos no serveixi per res, com molts asseguren. És una eventualitat que cal tenir en compte. Però del que estic segur és que, sense una mesura de gràcia que corregís els excessos de la duríssima sentència del Tribunal Suprem, el diàleg i l’intent d’aproximació de posicions no seria possible.

Podem, doncs, tancar els ulls a la realitat i afirmar, com han fet tres de les associacions espanyoles de jutges i magistrats de caràcter conservador (que són majoritàries dins la judicatura), que l’informe elaborat pel diputat letóBoriss Cilevics a instància del Consell d’Europa sobre el funcionament de la Justícia a Espanya està ple d’errors, però la realitat és tossuda, i el passat dilluns, poques hores després que Pedro Sánchez fes el seu discurs al Liceu, l’Assemblea en ple d’aquest organisme internacional europeu va aprovar, per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on esrecomana “perdonar” els líders del procés condemnats. També que es reformi el Codi Penal pel que fa als delictes de sedició i de rebel·lió, i que es decreti la suspensió dels procediments d’extradició pendents que, com sabem, afecten entre d’altres Carles Puigdemont.

Ens agradi o no, i per més que aquesta resolució no sigui vinculant, és suficient per posar vermell el sistema jurisdiccional espanyol, i comporta un seriós correctiu per com ha actuat la Justícia (acusació que afecta per igual al Tribunal Suprem que va dictar la sentència com al Tribunal Constitucional que la va ratificar, encara que en aquest darrer tribunal hi ha hagut dues veus que han contradit la tesi de la majoria), ja que no demana tan sols que l’Estat dugui a terme les actuacions que acabo d’esmentar, sinó que també afirma que les penes que el Suprem va imposar van ser “desproporcionades”, com hem afirmat molts juristes que no som sospitosos de ser independentistes i que, alhora, hem criticat públicamentels protagonistes i els fets que van dur a terme els polítics catalans durant els fets de 2017 i de 2018.

Ara bé, perquè tots siguem conscients de la complexitat del moment i de les dificultats a què Espanya s’enfronta, pensem que, mentre la ministra d’exteriors espanyola, senyora González Laya, a pesar que no ha acceptatíntegrament la resolució del Consell d’Europa, hi ha vistun clar suport en la decisió del Govern d’indultar els polítics presos i d’iniciar una reforma penal dels delictes de sedició i rebel·lió, el vicepresident del Govern de Catalunya, senyor Puigneró, l’ha qualificada com “un informe demolidor que deixa en ridícul els mini indults de Pedro Sánchez”, i creu que ha implicat “un autèntic clatellot contra Espanya i contra el seu Tribunal Suprem, que fa massa temps que fa política”.

Crec, doncs, que, a  pesar de tot i en un camí que es presenta tan fressat de dificultats, els indults són un punt de partida tan acceptable com desitjable; un camí que, com ha reconegut el president Sánchez, no ens permetrà començar de zero, perquè ningú no esborra el passat, però sí ens permetrà que recomencem de nou. Perquè si d’una cosa estic segur és que els indults eren una premissa inevitable per a la negociació, ens dugui o no a bon port. Això ara no ho sabem, però sí sabem que, amb els polítics catalans a la presó, l’acord mai no hauria estat possible.

Mentre la premsa conservadora madrilenya va qualificar la darrera gran manifestació de l’11 de setembre, a la qual hi van assistir 600.000 persones, com un fracàs de l’independentisme, ara s’ha apressat a qualificar de “multitudinària manifestació” la que va tenir lloc a la plaça de Colón de Madrid, on van assistir 126.000 persones segons els comptes de la Policia Municipal, i 25.000 segons els que va fer la Policia Nacional.  És obvi que les vares de midar que, en un i altre cas, utilitzen els diaris madrilenys no són idèntiques, però de la mateixa manera que els independentistes solen avaluar els fets del país sense massa autocrítica, també la dreta espanyola es mostra reticent a fer-ho, ja que, per poc que mirem el que va passar en aquella plaça de Madrid, que José María Aznar va voler convertir en el símbol de l’espanyolisme amb una bandera que, per la seva grandària, ha entrat al “Record Guiness”, haurem de convenir que no va comportar l’èxit que s’esperava, ja que la manifestació organitzada per Rosa Díez i Fernando Savater (qui els ha vist i els veu!), més que una oportunitat per a unir la dreta contra l’enemic que, per ells no és exactament l’independentisme català sinó el PSOE de Pedro Sánchez, va ser una mostra evident de la seva desunió i de les rivalitats que l’afecten.

Com era previsible i molts dels qui tenim per costum comentar la política nacional havíem dit, la manifestació, a banda de no tenir l’èxit de públic que s’esperava, va comportar bàsicament l’exaltació patriòtica de Vox i del seu líder Santiago Abascal, mentre que deixà el PP de Pablo Casado en una situació més que secundària, ja que aquest no sols no va cercar el protagonisme, sinó que va acabar esbroncat i sense la companyia dels principals barons regionals del partit (ni el gallec Núñez Feijóo, ni el castellà Mañueco, ni l’andalús Moreno Bonilla el van voler acompanyar, conscients que aquella era una trampa de “l’extrema dreta” de Vox a “la dreta extrema” del PP). A més, qui va acabar capitalitzant l’acte en el sector del PP va ser la seva gran diva, la madrilenya Díaz Ayuso, que va ficar-se en un jardí carregat de paranys, en qüestionar la possibilitat -vaja, l’obligatorietat constitucional- que el rei Felip VI té de signar els indults que el Govern de Sánchez concedirà als condemnats pel procés.

Més enllà del que puguem pensar d’aquests indults -el lector que em segueix sap molt bé que els considero necessaris encara que, com vaig escriure fa unes setmanes, no garanteixen res, però sí poden contribuir a la distensió i a la pau social-, qualsevol que sigui el criteri que tinguem d’aquesta mesura de gràcia que es va concedir, per cert, al general Armada, que havia estat condemnat a 30 anys per rebel·lió, i a personatges com l’exministre Barrionuevo o el secretari d’Estat Vera, condemnats a 10 anys per terrorisme d’Estat i van passar només uns mesos a la garjola-, penso que rebutjar i menysprear els indults en nom de la unitat pàtria o de l’amnistia (que és el que fa la dreta en el primer cas i sectors de l’independentisme extrem en el segon) són -com ha dit molt encertadament Ernest Folch- “dues cares oposades de la mateixa moneda perversa, perquè la gran meravella d’aquests indults que encara no s’han donat és que estan servint per desemmascarar els radicals i els farsants que, dient que volen arreglar el conflicte, l’únic que volen és guanyar.” I confirmen aquesta opinió les declaració dels bisbes catalans favorable a la concessió dels indults i, sobretot, la del president de la CEOE, la gran patronal, que han deixat Pablo Casado com aquell conductor que circulava en direcció contrària i creia que eren tots els altres els equivocats.

Jo no sé si hi ha hagut cap mena d’intel·ligència o complicitat entre la decisió de Pedro Sánchez d’endegar els indults i la carta d’Oriol Junqueras amb la qual va rebutjar la via unilateral (que tant ell com el seu partit van voler seguir el 2017 i el 2018). És possible que no, i que els fets siguin el producte d’una reflexió interna dels dos polítics que els ha dut a canviar els seus posicionament en benefici de tots, si més no des del meu punt de vista, però el que observo ara, a mesura que s’estan desplegant els esdeveniments, és que Pedro Sánchez ha vist, més que cap altre polític, que el camí dels indults no sols dividiria la dreta -per a mi, la manifestació de Colón ha estat una mostra visible de la divisió d’aquest segment de l’electorat-, sinó que també dividiria l’independentisme. 

D’entrada, i a pesar que el president Aragonès segueixi el guió preestablert d’afirmar que els indults no són la solució del problema (que, certament, no ho són) i que allò que el seu partit reclama és l’amnistia i un referèndum pactat per decidir el futur de Catalunya, i segueix decidit a boicotejar (encara que no del tot) qualsevol acte que dugui a terme el rei en territori català, els fets ens demostren que, tant la carta de Junqueras com la decisió de Pedro Sánchez, han infligit un gran dolor als sectors més radicals de l’independentisme, ja que els talibans de Junts per Catalunya no han trigat a criticar durament el seu secretari general, Jordi Sánchez -que també serà indultat-, com hem pogut comprovar per les envestides que ha sofert d’Elsa Artadi i de Laura Borràs, les dues molt properes a Carles Puigdemont, el gran exiliat, que no podrà beneficiar-se dels indults i ha de mantenir-se apartat dels llocs on es prenen les decisions, conscient cada dia més que -com em deia sovint el recordat Joan Casals- “els absents mai no tenen raó”.

Però no són només els cupaires i els sectors més puigdemonitzats de Junts per Catalunya els qui ens demostren clarament que els indults de Pedro Sánchez estan dividint l’independentisme, sinó també les manifestacions -tan clares com llampants- d’Elisenda Paluzié, l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, que no s’ha tallat un pèl a l’hora de dir que “els indults ens divideixen i ens debiliten en l’escena internacional perquè reforcen la imatge d’una Espanya dialogant”, quan el que importa és, sembla, que demostrem davant el món el caràcter carpetovetònic del nostre país, cosa a la qual ajuden, per cert, imatges com les que vam veure a la plaça de Colón, amb aquell manifestant que vestia uns texans amb adhesius en favor de la llibertat i contra “la invasión” (suposo que dels marroquins), una camiseta negra amb el nom i la bandera d’Espanya i un cap de brau, amb dues grans banyes tapant-li la cara, que recordava la imatge d’aquell Jake Angeli, membre del moviment de teoria de la conspiració Qanon, que participà a l’assalt del Capitoli sense camisa, amb banyes de búfal i la cara pintada, que vam conèixer per una instantània que va donar la volta al món.

Aquesta darrera setmana, que va començar amb un “tots contra Pedro Sánchez”, transsumpte d’aquell “a por ellos” que s’escridassava a determinades regions del sud de la península quan acomiadaven els escamots de la Policia Nacional i de la Guardia Civil que es dirigien a Catalunya per impedir el referèndum de l’1-O, ha acabat amb un reforçament clar del president del Govern, que ha vist com els barons del PP es desmarcaven de Pablo Casado, com els crítics de la vella guàrdia del PSOE (González, Guerra, Bono i algun altre) moderaven la seva inicial oposició als indults i com l’independentisme s’esquarterava entre els qui han vist que no podien reiterar els errors que van cometre els darrers anys i els qui creuen que l’únic camí és el de l’enfrontament amb el poder i pensen -com també ho creu la dreta- que “cuanto peor, mejor” per als seus interessos. 

A mesura que ens anem distanciant dels fets que van provocar el que hem conegut com el “Procés” i a pesar que aquesta és una matèria que divideix profundament els espanyols, que sovint ens mostrem incapaços de deixar de banda les emocions i de repassar amb serenitat els nostres plantejaments ideològics, s’estan produint una sèrie de fets que, ens agradin o no, van fent llum sobre moltes de les ombres que han envoltat aquest complex afer polític que està encara molt llum de resoldre’s plenament.

És cert que el Tribunal Suprem va dictar sentència i els condemnats van entrar a la presó. També que el mateix Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional han avalat i ratificat les resolucions judicials que es van prendre (encara que, pel que fa a aquest darrer, hi ha hagut ja un trencament de la unanimitat quan dos dels seus membres han dissentit clarament de les sentències), i no hi ha dubte que tots els partits de la oposició de dreta (PP, C’s i Vox) no sols han donat un suport unànime a les decisions judicials, sinó que segueixen creient a ulls clucs que els “delictes” comesos són tan greus que no mereixen cap mena de consideració per part del Govern, el qual -diuen-, si decideix indultar (ni que sigui parcialment) els condemnats, cometrà un acte de traïdoria manifesta contra el sistema constitucional. Diguem també que un ample sector del PSOE, avui en el Govern, participa d’aquest sentiment, encara que no el manifesti amb la mateixa duresa.

Ara bé, Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la seva sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organistes (polítics i jurisdiccionals) europeus. Tenim, doncs, que ni el Tribunal Suprem és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels polítics catalans processats i condemnats acabaran definitivament en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final del Procés.

Un d’aquests organismes que pot incidir en la qüestió que ens ocupa és el Consell d’Europa, que agrupa 47 països (tots els europeus menys Bielorússia), que vetlla per les llibertats fonamentals, la democràcia i l’Estat de dret, el qual el proper dia 21 ha de votar un projecte de resolució que, si no sofreix esmenes substancials, és molt sever amb la justícia espanyola, qüestiona la sentència del Tribunal Suprem amb la qual condemnava els polítics catalans independentistes i reclama que es dugui a terme un diàleg polític entre les parts en conflicte que, òbviament, s’ha de desplegar en el marc de la Constitució.

La proposta de resolució que serà sotmesa als diputats va ser elaborada pel diputat socialista letó Boriss Cilevics, al qual s’encarregà un informe que ha treballat al llarg d’un any i mig, temps que ha aprofitat per visitar Madrid i Barcelona. Tant la resolució com l’extens dictamen que l’acompanya (que no serà votat) va obtenir el suport de la Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans després que aquesta va refusar les esmenes dels representants espanyols del PSOE i del PP.

Estem, doncs, davant un text de resolució que no és definitiu. Caldrà, per tant, que esperem al resultat de la votació del 21 de juny per determinar-ne els efectes, però no deixa de ser una peça que, a hores d’ara, diu coses que sonaran molt malament a l’oïda dels nacionalistes espanyols que es mostren incapaços de modificar mínimament la seva manera de pensar sobre el “Procés”. Curiosament, tant el Govern d’Espanya com el de la Generalitat de Catalunya han vingut a dir que l’informe els donava la raó, però per poc que llegim el text que ha transcendit a l’opinió pública sabem que no és cert, ja que no beneeix cap de les dues tesis confrontades, si les prenem en els seus termes més radicals, però del que no hi ha dubte és que fa una sèrie d’afirmacions i de recomanacions que posen en qüestió alguns aspectes importants del nostre sistema legal i jurisdiccional, alhora que també condemnen les actuacions dels independentistes que van dur a terme fora del marc que establia la Constitució.

D’entrada, qüestionant de manera molt clara l’argumentació del Tribunal Suprem, la resolució posa èmfasi en el fet que a Catalunya “no hi hagué violència ni aixecament tumultuari” l’1-O -elements, tots dos, que són a la base de la condemna per sedició-, i si bé no entra en la crítica directa de les sentències, sí que advoca per la conveniència de reformar els delictes de rebel·lió i de sedició al Codi Penal espanyol i evitar penes desproporcionades o interpretacions judicials que facin renéixer el derogat delicte de convocatòria de referèndums il·legals. Alhora, insta al Govern que consideri el perdó o l’excarceració dels polítics catalans presos, i també que retiri els procediments d’extradició en curs contra polítics que són a l’estranger i abandoni d’altres causes judicials pels fets de 2017. Per tant, poca broma.

També, i contràriament al que han opinat sectors independentistes radicals, la resolució considera Espanya com una “democràcia viva” on hi trobem una “cultura de lliure i un obert debat públic”, i afirma de manera molt clara que els independentistes van violar la Constitució amb les decisions adoptades en el Parlament a les jornades del mes de setembre de 2017 a pesar que ser repetidament advertits, com tants cops he repetit des d’aquesta mateixa columna.

Ens enfrontem, doncs, a una resolució que, si s’aprova en els termes que està redactada actualment, implicarà un nou revés per a Espanya ja que, ho vulguem veure o no, qüestiona de manera molt clara la legislació vigent en matèria de rebel·lió i sedició, i qüestiona també la valoració que el Tribunal Suprem va fer dels esdeveniments succeïts a Catalunya l’1-O, ja que entén que l’organització d’aquell referèndum inconstitucional no era pròpiament un delicte, i afirma que els fets que es van produir no van ser mereixedors del càstig penal tan sever amb què se’ls va condemnar a la llum dels principis i drets fonamentals europeus.

Tot això desmunta, d’una banda, la teoria independentista d’acord amb la qual el principi democràtic basta per violar la Constitució, ja que els objectius polítics que es persegueixen s’han de desplegar -diu- d’acord amb la llei i no violentant-la. Però desmunta bàsicament la tesi de la dreta d’acord amb la qual no es pot concedir un indult sense penediment de l’indultat, ja que la resolució afirma rotundament que no es pot obligar a canviar les idees polítiques dels condemnats com a contrapartida de l’indult o d’un tracte penitenciari favorable.

Alhora, la resolució desnaturalitza les tesis de la Fiscalia i del Tribunal Suprem que van veure -diu- una sedició inexistent, i qüestiona aquella interpretació que finalment es va tenir en compte d’acord amb la qual hi hagué “violència sense violència” i també “coerció psicològica”, tesis que, fa molt poc, el Tribunal Constitucional ha ratificat.

Acceptant, doncs, que estem davant d’un esborrany de resolució i que la decisió que va prendre el Tribunal General de la Unió Europea de restituir la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, són decisions provisionals, no podem obviar que les dues apunten en una direcció que hauríem de tenir en compte, sobretot, després dels vots dels dos magistrats del Tribunal Constitucional discrepants de la majoria, que configuraran el gran argument dels condemnats en el seu recurs final davant els tribunals europeus. 

No em sorprèn, doncs, que Sánchez, veient la que ens pot caure a sobre, actuï com ho està fent, i em sobta que, a pesar de tots aquests signes, el PP segueixi entestat en aquesta campanya de recollida de firmes i de manifestacions patriòtiques a Colón que només beneficien a Vox i finalment se li poden tornar en contra.

L’intent de trobar una resposta satisfactòria a la qüestió dels indults als polítics catalans condemnats i empresonats pels fets que es van produir a Catalunya entre 2017 i 2018 és simplement una quimera. I per tant, una opció incapaç de satisfer tothom, però tanmateix cal parlar-ne, si més no per fer una mica de llum entre la gran tenebra que cobreix avui el panorama polític espanyol.

Parlava diumenge passat de la separació de poders i de les parcel·les que corresponen a cadascun dels tres que conformen l’Estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), i si bé tots acceptem la impossibilitat de creuar els camins que el Dret marca per a cadascun dels tres, haurem d’acceptar que, en tots els estats democràtics presidits per una constitució que mereix el nom de tal, es reconeix al Poder executiu una possibilitat d’immissió en les decisions que ha pres el Poder judicial: és la possibilitat d’indultar (és a dir perdonar, total o parcialment) la pena que s’ha imposat al reu d’un delicte. 

A diferència de l’amnistia -que no contempla la Constitució espanyola i s’ha d’entendre com l’eliminació de la responsabilitat penal d’un delicte exercida pel Poder legislatiu i s’aplica sobre el mateix delicte fent que s’esborrin tots els antecedents en la persona que va ser condemnada-, l’indult és simplement una “mesura de gràcia” atorgada pel Poder executiu, que no esborra el delicte, però sí perdona (total o parcialment) la pena imposada per una sentència condemnatòria atenent a raons d’equitat i d’utilitat pública quan es preveu que amb aquesta mesura s’aconsegueix un bé superior per a l’interès general.

No hi ha dubte que la decisió que sembla que està a punt de prendre el govern de Pedro Sánchez d’indultar els condemnats pel Procés de manera individualitzada i parcial perquè recobrin la llibertat després de més de tres anys de presó, deixant, però, vigent les penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, és una decisió molt difícil que provocarà -de fet ja està provocant- un gran debat entre els espanyols. I no és només difícil perquè, segons ens mostren les enquestes, obté el rebuig, com a mínim, del 60 per cent dels espanyols, sinó també perquè el repudi a aquesta mesura de gràcia és transversal i només deixa parcialment al marge l’electorat d’Unides Podem. Si hem, per tant, de fer cas a GAD3, en el millors dels supòsits, fins el 50 per cent dels votants del PSOE s’oposaria a la concessió de l’indult, mentre que només un 37 per cert li donaria suport.

Amb aquestes xifres no ens ha de sorprendre que la dreta espanyola vegi en la possible concessió dels indults un al·licient enorme per dur a terme un nou atac al govern socialista, ja que l’únic gran objectiu que té és de debilitar-lo i de fer-lo fora del poder.

Tant és l’interès de Pablo Casado per acabar amb el poder del PSOE, que està decidit a repetir el gran error de Mariano Rajoy, que, fa 14 anys, va recollir 4 milions de signatures contra l’Estatut de Catalunya, amb la qual cosa no sols va contribuir a fer més gran la divisió entre els espanyols, sinó  que va multiplicar l’independentisme que, en els darrers deu anys, ha passat d’un 20 per cert escàs a un 52 per cent. 

Qualsevol, doncs, que sigui l’opinió que tinguem sobre aquesta nova creuada del nacionalisme espanyol, hem de reconèixer que la qüestió que planteja la possibilitat dels indults -a la qual jo tanmateix dono el meu suport-, no podem deixar de tenir en compte el relat que, per atacar-los, fa la dreta, relat que no està exempt d’alguna raó de pes: que els indults -diuen- no serviran per combatre l’independentisme i, en canvi, donaran ales als qui estan disposats a tornar a trencar l’ordre constitucional i estatutari com van fer el 2017. 

Aquest no és, òbviament, el relat que ha assumit per Pedro Sánchez i no és tampoc el que, darrerament, fan ERC i el nou govern de la Generalitat que presideix Pere Aragonès, però d’alguna manera concorda amb el de la CUP i dels sectors més radicals de JxCat, fidels a Carles Puigdemont, que es mostren partidaris no tant del diàleg com de la confrontació amb l’Estat. I s’adiu també amb el que fan alguns condemnats com Jordi Cuixart, que no perden cap ocasió per assegurar que “ho tornarem a fer”. 

Estem, per tant, davant una decisió que jo considero indispensable per intentar un avanç en el redreçament polític d’Espanya, que viu un gravíssim problema de convivència i d’estabilitat, ja que la “qüestió catalana” no implica tan sols un conflicte entre catalans (conflicte que és, tanmateix, evidentment) o un xoc entre l’independentisme i l’Estat, sinó que comporta també l’enfrontament entre dos projectes polítics antagònics d’Espanya, que la dreta no vol tan sols considerar i que, si bé una part important del PSOE veu la necessitat d’abordar-los, una altra part d’aquest mateix partit sembla que té la mateixa visió del problema que la dreta més recalcitrant.

Difícil decisió, per tant, del govern de Pedro Sánchez, que ha de prendre amb tota la dreta (i part dels seus) en contra. D’una dreta que s’ha crescut, a més, amb la resolució radicalment contrària als indults presa per la Sala Segona del Tribunal Suprem que, no per dura (i esperable) té, però, gaire recorregut, ja que no hem d’oblidar que l’indult és una mesura de gràcia i, per tant, discrecional (no arbitrària, però sí discrecional). És cert que s’ha d’argumentar i es pot recórrer -i que la dreta la recorrerà-, però la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que serà la competent, no podrà entrar en el fons de la decisió presa pel Govern, sinó que ha de limitar-se a contemplar els problemes formals o procedimentals que puguin aviciar-la. 

El problema no és, doncs, el possible recurs, sinó el fet que no tenim cap garantia que la decisió d’indultar parcialment i raonadament els presos tingui efectes positius. Però alhora, sembla molt clar (encara que tota la dreta es negui a veure-ho) que, si el Govern no dona una passa important vers la concòrdia -i cap a aquest objectiu es dirigeix en tot cas l’indult-, la “qüestió catalana” acabarà esclatant, ja que ens enfrontem a un problema que no es resoldrà -com creia Rajoy- simplement per la inèrcia, i l’esclat es produirà el dia que el ressentiment entre els espanyols i els catalans condueixi a un augment més quantitatiu que l’actual dels posicionaments favorables a la secessió.

Ara bé, l’altre greu problema que presenten els indults que el Govern socialista contempla és que no resolen poc ni gens la situació dels “exiliats” que van fugir d’Espanya i no s’han sotmès a l’acció de la justícia. D’acord amb la llei, només poden ser indultats (totalment o parcialment) els qui han estat condemnats, no els qui no s’han sotmès a judici, i això deixa fora de l‘equació Carles Puigdemont, Antoni Comin, Clara Ponsatí i algun altre polític, que seguiran vivint al marge de la llei i no es podran beneficiar de la mesura de gràcia. Per això hi estan en contra, perquè saben que hauran de seguir mantenint el seu relat sobre l’opressió i la manca de garanties jurídiques a l’Estat espanyol, únic que els justifica. 

Aquest és el motiu que tots ells -em refereixo als independentistes disconformes amb els indults- reclamen l’amnistia, única mesura que els confirmaria en aquella idea que sempre van repetint com un mantra: que “no hem fet res malament”, encara que, qualsevol que sigui el criteri que tinguem de la sentència del Tribunal Suprem en el judici del Procés -i el meu, en línia amb l’opinió dels dos membres del Tribunal Constitucional que van emetre un vot discrepant respecte d’aquella sentència, és també molt crític-, a pesar, dic, d’aquesta discrepància, tots sabem que sí van fer alguna cosa malament: es van carregar preceptes clau de la Constitució i de l’Estatut d’autonomia, que són fonamentals per al manteniment de l‘estat de  dret.

En un estat de dret, els principi bàsic que cal respectar en la distribució de funcions entre els diferents poders de l’Estat és el següent: els legisladors fan les lleis; els governs les executen tot dirigint la política del país i els jutges s’encarreguen de restaurar l’ordre establert quan algú conculca les normes (públiques i privades) que ens hem donat democràticament.

Per tant, dins els marges que permet la Constitució, que és el marc legal on tots (legisladors, governants i jutges) ens hem de moure, els legisladors, atenent a la seva ideologia, poden fer unes lleis més o menys protectores dels drets socials, que els governs han d’aplicar i a les quals els jutges -els agradin o no aquestes normes- han d’ajustar les seves sentències.

Tenim, doncs, que dependrà de qui ha fet una llei que reguli, posem per cas, els arrendaments urbans i les causes de resolució d’aquests per incompliment de contracte, que la norma faciliti més o menys els desnonaments. I els jutges -suposant que actuen correctament, que és el que, d’entrada hem de suposar- hauran d’ordenar el desnonament d’una persona de l’habitatge que ocupava en els casos que ho determini la llei. I si el llogater que ha rebut l’ordre d’abandonar la casa no ho fa voluntàriament, el jutge tindrà el deure d’ordenar que la policia judicial faci complir la resolució dictada. I la policia haurà d’actuar. Podrà fer-ho amb més o menys encert, amb més o menys manya, però no es podrà inhibir davant una interlocutòria judicial. Si ho fes, prevaricaria.

Tots sabem molt bé que la regulació dels arrendaments és una qüestió delicada perquè té greus conseqüències de caràcter social i econòmic, ja que toca aspectes importants dels drets de la persona (tant de l’arrendador com de l’arrendatari). És, per tant, una qüestió que el legislador ha de debatre i regular molt bé per aconseguir un equilibri entre els drets de l’un i de l’altre, i fins és lògic que contempli situacions especials atenent a determinades circumstàncies sobrevingudes que poden alterar la base econòmica i social en què el contracte va ser elaborat. Però dit això, el que no podem discutir és que, si d’acord amb la legislació vigent, un jutge ordena un desnonament i aquella resolució tanca ja la possibilitat de recurs, un president de govern no pot ordenar a la policia que no compleixi l’ordre judicial dictada. Pot, en tot cas, aconseguir per mitjà dels seus diputats, canviar la norma, però no la pot conculcar.

Per què, doncs, tot aquest exordi que, al meu entendre, hauria de ser elemental? Doncs perquè és difícil de justificar -encara que em resulta més fàcil d’entendre- que la CUP no esperés tan sols 10 hores de la presa de possessió de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya per marcar perfil i tensionar el pacte de Govern signat amb ERC i JxCat.

De fet, hem pogut llegir als diaris que, el passat dimarts 25, un important dispositiu policial es va desplegar des de primera hora en un bloc de pisos del Poble Sec (Barcelona), on estava previst un desnonament. S’hi concentraren un centenar de persones que van intentar evitar-lo sense èxit. Agents dels Mossos hi van acudir a requeriment del Jutjat d’Instrucció numero 54 per donar suport a la comitiva judicial encarregada del desallotjament, i la policia va actuar perquè, de no fer-ho, hauria incorregut en una greu desobediència.

El que resulta, però, més remarcable del fet és que diputats de la CUP, entre els quals hi havia la cap de llista Dolors Sabater, juntament amb Eulàlia Reguant, Carles Riera i Xavier Pellicer, protestessin davant la línia policial que havien desplegat els antidisturbis dels Mossos per executar l’ordre judicial donada. I no sols això, sinó que, en paral·lel, una quarantena de membres del Sindicat de l’Habitatge decidissin ocupar durant dues hores la seu d’ERC al carrer Calàbria tot reclamant que la Brigada Mòbil deixés d’actuar en els desnonaments al crit de “Pere Aragonès, ni un desnonament més”.

Com és natural, el flamant president de la Generalitat no va tenir més remei que dir que la Brigada Mòbil dels mossos actuava a les ordres del jutge i que, per tant, havia d’actuar com ho va fer, ja que l’ordre judicial era, en principi, correcta. I per intentar endolcir l’atac, va assegurar que demanaria als consellers d’Interior, Habitatge i Justícia que elaboressin un nou protocol que permetés una nova manera de funcionar que eviti situacions com la que es va viure aquell matí.

Bé, el que vull remarcar amb això és que, un cop ens hem felicitat perquè, finalment -ni que fos amb l’ajut del fòrceps-, ERC i JxCat haguessin arribat a un acord de govern per constituir un executiu a Catalunya que pugui fer política per afrontar la dura realitat social, sanitària i econòmica que el país està passant, haurem de tenir molt present que, en negar-se a arribar a cap acord amb partits tan representatius de la realitat catalana com poden ser el PSC o bé els Comuns, els 65 diputats que conformen les files d’ERC i JxCat sempre hauran de menester els vots de la CUP per aprovar les lleis. Per tant, ERC i JxCAT no sols hauran de superar l’enfrontament que han viscut durant tota la passada legislatura, sinó que hauran d’estar molt pendents de les decisions que, en cada cas, prengui la CUP, que és un partit que no creu en la Constitució vigent, ni en l’Estatut d’autonomia, ni respecta tampoc els criteris bàsics de l’Estat de dret, com hem pogut veure tan just encetada la legislatura.

Difícil panorama, doncs, es presenta al nou president, que no sols haurà de dialogar amb el Govern de l’Estat (diàleg que posen en entredit els de JxCat i no volen tan sols encetar els de la CUP), sinó que haurà d’aconseguir que el president Sánchez, que governa en minoria al Parlament espanyol, pugui vèncer l’oposició d’una dreta que, ben recolzada per la premsa de Madrid, no té cap altre objectiu polític que de desgastar el govern socialista, i que aprofitarà qualsevol possibilitat que se li brindi -la dels indults anunciats per Pedro Sánchez serà la primera- per afirmar, com ho han fet arran del problema amb el Marroc, que tota la culpa del que està succeint a la frontera no és d’un rei dictador que ha empès les masses de joves a Espanya amb engany i jugant amb les seves vides, sinó del president del Govern que -segons asseguren Casado i Abascal- l’única obsessió política que té és de pactar amb els terroristes, els colpistes i els enemics d’Espanya, que és com ells qualifiquen gairebé sense excepció els polítics catalans independentistes.

Així doncs, si a les dificultats que aportaran ben segut els diputats de la CUP i l’oposició espanyola de dreta (PP, Vox i C’s), hi afegim l’enfrontament que, segons ens ha assegurat Fidel Masreal en un article explosiu publicat a “El Periódico”, s’està produint dins JxCat entre el sector més addicte a Puigdemont i el que ha donat suport a l’acord amb ERC propiciat per Jordi Sánchez, haurem de plànyer Pere Aragonés i desitjar-li molt d’encert per resoldre el difícil Sudoku en què es convertirà aquesta legislatura.

El passat dissabte, la CUP feia una última crida a la “responsabilitat” de JxCat i ERC quan faltaven menys de deu dies de termini per aconseguir un acord d’investidura. “Tornar a repetir eleccions seria una presa de pèl absoluta”, reconeixia la diputada de la CUP Laia Estrada. “Una repetició d’eleccions no és el camí, no ens ho podem permetre i no s’entendria”, afegia la qui va ser cap de llista de la CUP-G el 14-F, Dolors Sabater.

Per la seva banda, l’ANC llançava aquest diumenge un ultimàtum a ERC i JxCat​: “Si ens aboqueu a unes noves eleccions o repetiu un Govern sense un pla per avançar, l’Assemblea no serà més al vostre costat”, etzibava la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, davant una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom.

L’Assemblea va lamentar que la societat civil “està més decebuda que mai” en veure que els partits independentistes “malbaraten” el resultat de fa tres mesos. “Hem perdut la paciència i la confiança”, asseverava el vicepresident de l’ANC, David Fernández.

Doncs bé, sembla que els han fet cas després que JxCat ha constatat que restar a l’oposició desgasta molt més que romandre en el poder, com molt bé va dir fa molts anys Giulio Andreotti, i un cop els d’ERC també han vist que, a pesar de les baralles i confrontacions que han sostingut essent socis de govern durant aquests darrers anys, difícilment podrien sostenir-se al capdavant de la Generalitat si afrontaven un govern en solitari, tret que obtinguessin el suport del PSC i dels Comuns, però això era impensable si volien evitar que els de Puigdemont els linxessin. 

I no estic acudint pròpiament a una metàfora, perquè amb prou feines han passat dues setmanes des que vam assistir a l’espectacle d’un centenar d’independentistes que insultaven d’altres independentistes. Els fets van tenir lloc davant les portes de la seu d’ERC, quan el seu secretari general va dir que els republicans prescindirien de JxCat per governar i constituirien un govern en minoria després d’haver passat el calvari que la cúpula d’aquesta formació els estava fent passar, amb dues investidures fallides i un ultimàtum ignorat. “Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó”, cridaven els que, finalment, han decidit que totes les diferències s’havien superat i podran formar un govern de coalició paritari, amb un programa concertat en tots i cadascun dels punts (encara que al final de cada rengle sempre hi ha un “però” que deixa qüestions substancials enlaire).

És creïble aquest matrimoni de conveniència, o potser hauríem de dir de pura necessitat? Pot fer alguna cosa més que seguir mantenint viu un discurs victimista i aporístic? Què significa que Puigdemont no n’hagi dit res i que Elsa Artadi hagi plantat els negociadors abans de formar el govern?

Tot i així, Aragonès explicà davant tothom que eren a punt de “construir la Generalitat Republicana”, novament una aporia, ja que les normes per les quals es regirà aquest govern seran les que emanen de l’Estatut de 2010 i de la Constitució de 1978, de la mateixa manera que era també una aporia la proclamació que va fer Puigdemont de la DUI quan sabia molt bé que aquella declaració no duria enlloc (bé duria on ens ha dut: uns a la presó i d’altres a l’exili), però va acabar fent-ho perquè no va ser capaç de suportar les pressions ni les crítiques que aleshores li va fer Oriol Junqueras. 

Com a mínim, haurem de reconèixer que no deixa de ser patètic que el crit de “traïdor” estigui avui a flor de pell entre els independentistes -tant en la dels uns com la dels altres, perquè tot depèn del moment i de la situació en què es troben-.

Sé que sovint ens falla la memòria, però convindria no oblidar que, dos dies després d’aquella proclamació fallida de la DUI, Puigdemont convocà tots els seus consellers a una reunió a la qual, els qui van acudir-hi, es van trobar tot sols, perquè el president havia tocat el dos i abandonat Catalunya. I què ha fet des d’aleshores més enllà de sobreviure i d’intentar la internacionalització del problema català, val a dir que, de moment, amb poc èxit? Doncs posar pals a les rodes per a la formació d’aquest govern amb la defensa de la seva joguina preferida: el Consell per a la República, una altra aporia a la qual no vol renunciar, perquè és l’única cosa que l’uneix al poder, encara que, finalment, sembla que no pesarà tant com ell voldria ja que, segons han exposat Aragonés i Jordi Sánchez, si ens atenem a la lletra de l’acord, aquest organisme no encaixa bé en el programa acordat.

Haurem, doncs, de posar fe, molta fe, per creure que d’aquest acord en sortirà un govern estable i sòlid, capaç de posar els peus a terra i afrontar les realitats, si tenim en compte que l’anterior, el format pels mateixos partits que va ser dirigit per president Torra, es mostrà incapaç d’afrontar cap dels grans problemes reals del país, no sols perquè ell mai no es va considerar un president efectiu, ja que el “dret” a la presidència corresponia, deia, a Carles Puigdemont, sinó perquè, un cop n’ha estat fora, s’ha atrevit a afirmar sense cap mena de pudor la inutilitat de l’autogovern en els termes que concep la Generalitat l’Estatut d’autonomia.

En una Espanya tan poc comprensiva amb la realitat catalana com la que tenim, sabent que el gruix del país es mostra bel·ligerant amb tot el que no lligui clarament amb el nacionalisme espanyol, amb els problemes que ha generat una judicialització absoluta de la política, l’existència de condemnes tan severes com desproporcionades als polítics catalans i  amb una dreta que no cedirà un pam per modificar els seus principis jacobins, respondre des de Catalunya com ho estant fent els partits independentistes aquests darrers anys, és entrar en el bucle de la incomprensió, del victimisme i, sobretot, de la irrealitat.

Analitzant la situació actual, Josep Martí Blanch escrivia fa poc a “El Periódico” que la concepció de la política que havia tingut el president Torra ha implicat la gran derrota de Catalunya, perquè el fet és que les seves institucions i el seu marc d’actuació s’han convertit en un circuit teatral residual, de segona fila, en què ja només s’estrenen obres menors per a consum únic dels seus propis protagonistes. D’aquí la indiferència creixent amb què és acollida cada nova obra per la ciutadania, que sembla que tant li fa que es formi govern o que es repeteixin les eleccions. Els polítics no volen adonar-se’n, però a fora, al carrer, s’està aprenent a viure sense ells.

Com hem, per tant, de qualificar aquest acord de govern? Marçal Sintes l’ha definit com “una pirueta al caire del precipici”, i potser ens n’hem de felicitar perquè més val un giravolt en el darrer moment que caure al buit, però ¿se salvarà finalment el govern de caure-hi quan les diferències més grans entre ERC i JxCat continuen obertes en molts àmbits, sense oblidar la discussió en curs pel repartiment de les conselleries i els diners del pressupost? 

De tota manera, penso que qui més l’encerta és Andreu Claret quan ens assegura que els seguidors de Puigdemont no s’han plantejat mai seriosament quedar-se fora del Govern. La intenció de recolzar un Govern d’Esquerra des de fora o les insinuacions de provocar noves eleccions han estat estratagemes destinades a debilitar el contrincant i obligar-lo a baixar del cotxe abans de caure pel precipici. Segons ell, el precipici mai no ha existit perquè JxCat necessita el clientelisme com aigua de maig per quallar una organització que té més de moviment que de partit.  

Com deien els antics: “Que Déu qui pot hi faci més que nosaltres”.

El bisbe de Menorca, Francesc Conesa, acaba de publicar a “Scripta theologica”, (vol. 53/2021) un llarg article comentant l’encíclica papal “Fratelli tutti” que s’esdevé un dur al·legat contra l’individualisme en el món contemporani.

Sé que, a diferència de temps pretèrits, on les veus episcopals no eren tan sols respectades i venerades, sinó tingudes com a far i guia dels creients, avui no està de moda citar textos dels prelats de l’Església catòlica, i tanmateix jo m’hi referiré perquè em sembla important l’encíclica d’aquest papa que vol ser llum i veritat en temps de fosca i de mentida, com també té interès el punt de vista del pastor menorquí ja que, atrevir-se a parlar contra l’individualisme i contra la visió que avui molts tenen de la llibertat, em sembla, com  a mínim, una acció de coratge.

El bisbe critica durament l’individualisme convençut que aquest afavoreix la crisi de les institucions ja que dissol els vincles que unien tradicionalment l’individu amb aquestes, i la conseqüència primera d’aital dissolució és el creixement constant de la desconfiança en les pròpies institucions i, lògicament, també en la política, ja que no es pot dur a terme una política en democràcia si no és des de les institucions. 

En un moment del seu discurs, el bisbe observa que, des de la crisi econòmica de 2007 i a causa del trencament dels lligams que unien els individus amb les institucions, s’han anat multiplicant arreu del món els polítics populistes, que exacerben les actituds defensives, excloents, insolidàries i individualistes de la població.

Tanmateix, no deixa de ser curiós que, alhora, aquest populisme estigui imposant en la cultura postmoderna una accentuació del concepte de “llibertat”, que entén com una alliberació de tots els imperatius i com una reivindicació absoluta dels drets individuals fins al punt que sembla que la màxima aspiració de l’ésser humà sigui la de viure sense repressions de cap mena i la de poder escollir en tot moment el que més li satisfà, amb la qual cosa es crea un culte evident a l’hedonisme, que passa a ser l’objectiu bàsic que la persona ha d’aconseguir. En aquesta manera d’entendre la llibertat, res és acceptable si no condueix l’home a obtenir el màxim benestar i, per tant, la plena satisfacció de l’individu, que s’obté per mitjà de les seves emocions i sentiments. 

Creu, doncs, el bisbe que, entesa d’aquesta manera, la llibertat està mancada de qualsevol sentiment comunitari (el que a la Revolució Francesa en deien “fratérnité” i nosaltres en diem avui “solidaritat”), i aquesta manca de sentiment i de compromís vers els altres acaba per conduir l’home a la soledat i al desarrelament.

La reflexió del bisbe Conesa m’ha dut a pensar en algunes de les coses que estem constatant darrerament al nostre país, que no són, sens dubte, exclusives de casa nostra, sinó producte d’aquesta concepció de la vida que s’està imposant. De fet, la crisi de les institucions -de la fe en les institucions i, per tant, de la fe en la política- s’ha agreujat molt des que s’imposà al món el neoliberalisme que impulsaren alhora Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit, política que, a Espanya, trigà a prendre cos i ho va fer de la mà de José María Aznar, que és -i crec que continua essent encara- el millor alumne que hem tingut a casa nostra d’aquells dos polítics.

Tan bon alumne fou Aznar d’aquesta escola que, com molt agudament ha escrit fa poc Antoni Puigverd, “la seva visió d’Espanya ha perviscut encara que manin els socialistes”. I això perquè, “amb l’ajut de la FAES i d’una formidable trompeteria mediàtica [especialment madrilenya], Aznar va forjar una espasa dretana amb tres metalls: conservadorisme clàssic, liberalisme thacherià i tradicionalisme desacomplexat”. 

Doncs bé, amb aquesta política, Aznar va arrabassar -anota Puigverd- dues banderes a l’esquerra: la del progrés (fent veure a la gent que el progrés que interessa no és el col·lectiu sinó l’individual), i la de la llibertat (la llibertat individual, òbviament), que és la que permet a l’individu fer el que li doni la gana, ja que aquest concepte de llibertat és contrari a tota mena de restriccions, perquè les restriccions, ni que estem en plena pandèmia, sempre estan pensades en benefici de la societat i no de l’individu, que és, per a aquesta concepció hedonista de la llibertat l’únic que realment compta.

Òbviament, no vull fer dir al bisbe de Menorca el que no diu, però les seves reflexions em permeten concretar el que jo veig en la realitat política que estic observant. I em fa l’afecte que la defensa de l’individualisme i de la llibertat en el sentit més hedonista del concepte és la que ha estat present durant tot el mandat de Donald Trump als Estats Units, al qual -per posar un exemple concret- mai no se li hauria acudit demanar -com acaba de fer-ho el president Biden- la liberalització de les patents en benefici de tots els ciutadans del món (sobretot dels més pobres i menys poderosos), perquè aquesta liberalització és contrària a la llibertat de l’individu i, per tant, a l’individualisme com a filosofia imperant, que és -per poc que us hi fixeu- el mateix que amb tant d’èxit ha defensat Díaz Ayuso a Madrid durant tota la passada campanya.

Díaz Ayuso, que ha tingut la manya de revestir tota aquesta concepció política ultraliberal amb el joc de les emocions (cosa que fins ara semblava exclusiva dels responsables catalans del “procesisme independentista”), ha elaborat una manera de fer política que serà digna de ser estudiada pels politòlegs en el futur, ja que ha adoptat el trumpisme, que ha ofert als electors com un projecte polític de “barra lliure” (“Madrid es igual a libertad”), però que és en el fons un projecte autoritari que té bàsicament tres objectius: el negacionisme i el laxisme davant la pandèmia; la recuperació del model neoliberal d’Aznar en el pla econòmic (model que va naufragar amb la crisi de 2008, però que ara es presenta camuflat amb l’esquer dels baixos impostos (per als rics, especialment); i la recentralització autonòmica, com a gran desig del nacionalisme espanyol, que veu en el nacionalisme català -al qual tant s’assembla- la mare de tots els mals.

Tenint en compte el que acabo de dir, penso que l’error més greu que ha comès l’esquerra a Madrid ha estat no adonar-se del que, de fet, representava Díaz Ayuso amb el seu liberalisme individualista a ultrança, i creure que, amb l’eslògan de “Comunismo o libertad”, oferia als electors una alternativa feixista. No, a pesar que sigui temptador tractar de feixistes els moviments de la dreta, el Partit Popular no és un partit feixista. És possible que hi hagi feixistes a Vox, però l’aznarisme que vol recompondre Díaz Ayuso no és feixisme sinó “populisme trumpista”, una ideologia que ella desplega sota una bandera ultraliberal, profundament individualista i contrària a qualsevol forma de solidaritat.

Després que em vaig enllitar el passat dimarts sabent ja fins a quin punt havia estat gran la victòria de la dreta a Madrid i l’enfonsament de l’esquerra  -especialment del PSOE, primer partit a les autonòmiques de fa dos anys i tercer a les d’ara-, al matí del dimecres vaig voler escoltar la informació que en donaven des de l’emissora catalana RAC-1, que em mereix més confiança que Catalunya Ràdio, ja que Jordi Basté és un home directe que, sense amagar el seu catalanisme, sol afrontar de cara les qüestions (fins les més difícils). Doncs bé, aquell matí, analitzant els resultats finals de Madrid, va arribar a una conclusió: De la mateixa manera que nosaltres, els catalans, diem que Madrid no ens comprèn i que difícilment els seus polítics i els seus mitjans són incapaços de parlar objectivament de Catalunya, penso que tampoc els catalans entenem Madrid i difícilment podem avaluar objectivament el que succeeix a la capital d’Espanya.

De tota manera, si analitzem els resultats que es van produir a les darreres eleccions autonòmiques, veurem que, tant a Catalunya com a Madrid, ha succeït una cosa que jo considero comparable, ni que sigui escandalitzant a alguns observadors: A les eleccions del 14 de febrer passat, a Catalunya, els tres partits nacionalistes/independentistes (ERC, JxCat i Cup) van sumar 74 diputats en un Parlament de 135, aconseguint el 48 per cent dels vots emesos. A Madrid, a les eleccions del 4 de maig, els dos partits nacionalistes espanyols per excel·lència (PP i Vox) han sumat 78 escons en un Parlament de 136, aconseguint el 53,9 per cent dels vots.

Tenim, doncs, que en aquestes dues Espanyes tan fidelment representades pels partits nacionalistes (catalans i espanyols), el que sembla que sigui prevalent per damunt de cap altra qüestió social o econòmica és, precisament això: el nacionalisme, el sentiment de pertinença a un concepte de nació. Per als nacionalistes catalans, “Catalunya no és Espanya”; per als nacionalistes madrilenys, “Madrid és l’essència més pura del sentiment espanyol”. En aquest sentit, com diu irònicament Xavier Melero, “la campanya ha demostrat a tots els espanyols que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al procesisme amb el mateix entusiasme que qualsevol independentista de Vic o de Reus.”

Veiem, per tant, que no és cert que Espanya sigui una única nació, com afirmen els partits nacionalistes espanyols (amb el suport incondicional de gairebé tots els diaris madrilenys), ja que podem observar clarament dos mons (el de Madrid i el de Catalunya) que es troben als antípodes l’un de l’altre. Així, doncs, d’Espanyes, vistes si més no des del nacionalisme, n’hi ha dues que persegueixen també diferents objectius. Mentre el nacionalisme català no pretén extrapolar el seu influx, ja que només demana poder separar-se d’Espanya per viure solitàriament el seu destí; el nacionalisme madrileny és essencialment espanyol, i el que pretén és estendre la seva influència a tota la pell de brau, perquè, com va dir inequívocament Díaz Ayuso durant la campanya, “Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? No es de nadie porque es de todos”. En efecte, això és Madrid, com hem pogut veure quan, des del balcó de Génova 13, tant Casado com Díaz Ayuso van deixar ben clar dimarts passat que aquella victòria inapel·lable era l’inici de la reconquesta, el dispar de sortida d’una cursa que no sols pretén conquerir tot el país per a la dreta, sinó estendre per tot arreu una manera de fer política “a la madrilenya”, ancorada en un principi que ella defineix com d’absoluta llibertat. “Esa es nuestra forma de ser” , havia declarat uns dies abans a “La Vanguardia”, perquè Madrid “es esa libertad. Esa densidad. Son esos horarios. A cualquier hora se puede comprar en cualquier tienda […] y nos haríamos trampas al solitario si pensáramos que esta comunidad y esta capital puede ser tratada como las demás”.

I aquesta Espanya a la madrilenya, “esta forma de ser” comporta estar en contra de qualsevol “estat d’alarma” encara que una pandèmia assoli el país; estar en contra del “confinament”, encara que tota Europa hagi aconsellat que s’usi d’aquest mecanisme en situacions com les que hem viscut; comporta defensar la llibertat sense cap trava, fins i tot quan aquesta permet que, mentre uns surten al carrer i fan els que els dona la gana, d’altres -pensem en les llars d’avis que van quedar bloquejats dins les seves residències i van causar milers de morts-, es veuen privats no sols de sortir, sinó del dret a la vida, que antecedeix en prioritat a la llibertat. Però els morts no voten, com va intuir molt bé Díaz Ayuso. I sí voten, en canvi, el taxista que pot sortir cada dia a treballar, el petit propietari del bar que no es veu obligat a tancar, l’obrer que, encara que cobri un sou esquifit, no ha de quedar a casa i pot acudir a la feina…

I tanmateix cal fer referència a la sanitat, perquè Madrid, que és, avui, la comunitat més rica d’Espanya on -com defensa Díaz Ayuso- tothom té llibertat per elegir el model sanitari i l’hospital al que vol acudir, és també la que menys percentatge d’aquesta riquesa dedica a la Sanitat pública. I, com que és la més rica, és també la que té un percentatge més alt de ciutadans que paguen una assegurança mèdica privada (el 36,7 per cent), i aquella on es produeix una major despesa en assegurances: una mitjana de 319 euros per persona a l’any (més del doble de la mitjana nacional, que és de 146 euros).

Suposo que aquesta Espanya “a la madrilenya” que vol que s’estengui per tot el país implicarà també la rebaixa d’impostos, perquè Díaz Ayuso, com tots els neoliberals, creu que no pagant l’impost de successions ni el de patrimoni i disminuint el d’IRPF -sobretot a les rendes més altes- contribuïm decididament a la llibertat, ja que la poca tributació  ajuda a l’empoderament i a la creació de riquesa i de llocs de treball.

Sigui com vulgui, em fa la impressió que el passat dimarts ha començat una llarga cursa on ens juguem molta més cosa que la llibertat i que la possibilitat de ser molt feliços quan tots acabem vivint “a la madrilenya”, que ha començat un temps on, si les coses segueixen per aquest camí, ben aviat no trobarem cap diferència entre el pensament del PP i el de Vox, ja que sembla que Pablo Casado es veurà forçat a oblidar aquell “¡hasta aquí hemos llegado!” que dirigí a Santiago Abascal el dia que votà contra la moció de censura provocada pel líder ultradretà.

Si com sembla, el PP acaba plegant-se al trumpisme de Díaz Ayuso que, amb molt més carisma que Pablo Casado, és la que ha guiat el partit cap a aquesta gran victòria, assistirem a una progressiva “voxificació” de la dreta, encara que no sigui sota les sigles de Vox, i a una concepció de la política marcada per la toxicitat. 

Potser no en som conscients i ens prenem la cosa a la lleugera, però crec que estem vivint un moment especialment greu, perquè, encara que pugui semblar mentida, en aquest país no estàvem realment davant l’alternativa d’escollir entre “llibertat i comunisme”, ni tampoc entre “democràcia i feixisme”, però aquest és l’exercici dialèctic que hem hagut de sofrir, potser sense adonar-nos que, si més no per les paraules que hem hagut d’escoltar (i pels fets i amenaces que les han acompanyat), aquests dos eslògans ens podien molt bé retrotreure a la campanya que van lliurar els espanyols a les eleccions de febrer de 1936.

Ara que no podem culpar només Díaz Ayuso de tot el que ha succeït. Molt hi té a veure Pedro Sánchez i la seva jugada fallida per guanyar, des dels despatxos, la Comunitat de Múrcia. Allí trobarem les causes més immediates (que no les úniques) del que ha succeït aquest passat dimarts: El seu aliat a Múrcia (C’s) ha desaparegut del mapa madrileny i el seu partit (PSOE) ha quedat tercer a la capital d’Espanya. Un èxit total!

Al bell mig de l’espiral d’opinions que ens devora en aquesta darrera campanya electoral madrilenya, el que més es troba a faltar són les reflexions en profunditat sobre els problemes del país mentre que sobren les versions partidistes, desassossegades i més d’un cop decidides a propiciar la confrontació, que mostren alhora un inacceptable menyspreu per la veritat, ja que és evident que no cerquen d’afavorir una aproximació honesta i desapassionada a aquesta. Segurament  és a causa d’això que m’ha vingut a la memòria una llarga conversa que van mantenir Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès sobre el segle XX (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). 

En un moment donat del diàleg que sostenen, tots dos aborden el paper de l’intel·lectual i del periodista, i en fer-ho, Judt assenyala que la primera pregunta que s’ha de fer qualsevol intel·lectual abans de donar una resposta no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o com a intel·lectual jueu, o com a intel·lectual de dretes o d’esquerres. No, la pregunta que s’ha de fer és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? I només ha de donar una resposta si pot oferir res que sigui substancial per a la persona que l’escolta.

Passa sovint -diu també Judt- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic -cosa que molts estem temptats de fer-, o en la possibilitat que té el comunicador de mantenir molts contactes amb persones influents (fet molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios). No, la funció cabal del periodista és -assegura Judt- desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser també qualsevol periodista), consisteix a explicar què és el que ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. 

Ara bé, desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu massa sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó a dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens ajudi a veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic d’entre els anys 1890 i 1940 solia tenir –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Bernard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig -per citar-ne alguns dels més coneguts entre nosaltres-, veurem que tots ells són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Més tard, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable als esmentats, solien ser científics socials: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs, molt segurament a conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a prototipus d’intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que escriure novel·les.

En una tercera frase, la de la televisió, les coses s’han complicat perquè l’intel·lectual -diu Judt- ha de ser capaç de simplificar molt el seu discurs. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions en curtes intervencions radiofòniques o televisades. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis (cosa molt discutible), criteri que es pot espatllar encara més si acabem confonent-los amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en el paper de l’intel·lectual –vull dir del veritable intel·lectual-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil és molt diferent del que hi exercia aquesta funció a l’època de Zola, o fins i tot a la de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador).  I l’arribada d’Internet (amb els seus corol·laris de facebook, twitter o instagram) no ha fet més que accentuar aquest canvi.

La transformació dels mitjans de comunicació en aquesta era digital que vivim situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, penso que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals s’esdevé cada cop més difícil. De fet, molt sovint l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu. I aquesta no és, en la meva opinió, una solució viable per a l’intel·lectual perquè no necessàriament serveix per aproximar-nos a la veritat.

De fet, si contemplem el que està passant darrerament al país -i per fer-ho no cal abandonar l’espectacle que s’ha donat a Madrid durant la campanya que és a punt d’acabar, amb debats que no s’han pogut dur a terme, amb amenaces de mort i també amb una exaltació potser massa interessada del victimisme, tot oblidant-nos gairebé sempre de l’essencial-, penso que haurem pogut comprovar fins a quin punt és difícil trobar en el món de la política i del periodisme alguns missatges que se sustentin en una sòlida fonamentació intel·lectual que, des la independència de criteri, vulguin acostar-nos a la veritat (aquesta que el bon periodista hauria de desentrellar) i que, quan no surt a la llum, l’intel·lectual hauria d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.