Europa qüestiona el sistema jurisdiccional espanyol

by

A mesura que ens anem distanciant dels fets que van provocar el que hem conegut com el “Procés” i a pesar que aquesta és una matèria que divideix profundament els espanyols, que sovint ens mostrem incapaços de deixar de banda les emocions i de repassar amb serenitat els nostres plantejaments ideològics, s’estan produint una sèrie de fets que, ens agradin o no, van fent llum sobre moltes de les ombres que han envoltat aquest complex afer polític que està encara molt llum de resoldre’s plenament.

És cert que el Tribunal Suprem va dictar sentència i els condemnats van entrar a la presó. També que el mateix Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional han avalat i ratificat les resolucions judicials que es van prendre (encara que, pel que fa a aquest darrer, hi ha hagut ja un trencament de la unanimitat quan dos dels seus membres han dissentit clarament de les sentències), i no hi ha dubte que tots els partits de la oposició de dreta (PP, C’s i Vox) no sols han donat un suport unànime a les decisions judicials, sinó que segueixen creient a ulls clucs que els “delictes” comesos són tan greus que no mereixen cap mena de consideració per part del Govern, el qual -diuen-, si decideix indultar (ni que sigui parcialment) els condemnats, cometrà un acte de traïdoria manifesta contra el sistema constitucional. Diguem també que un ample sector del PSOE, avui en el Govern, participa d’aquest sentiment, encara que no el manifesti amb la mateixa duresa.

Ara bé, Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la seva sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organistes (polítics i jurisdiccionals) europeus. Tenim, doncs, que ni el Tribunal Suprem és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels polítics catalans processats i condemnats acabaran definitivament en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final del Procés.

Un d’aquests organismes que pot incidir en la qüestió que ens ocupa és el Consell d’Europa, que agrupa 47 països (tots els europeus menys Bielorússia), que vetlla per les llibertats fonamentals, la democràcia i l’Estat de dret, el qual el proper dia 21 ha de votar un projecte de resolució que, si no sofreix esmenes substancials, és molt sever amb la justícia espanyola, qüestiona la sentència del Tribunal Suprem amb la qual condemnava els polítics catalans independentistes i reclama que es dugui a terme un diàleg polític entre les parts en conflicte que, òbviament, s’ha de desplegar en el marc de la Constitució.

La proposta de resolució que serà sotmesa als diputats va ser elaborada pel diputat socialista letó Boriss Cilevics, al qual s’encarregà un informe que ha treballat al llarg d’un any i mig, temps que ha aprofitat per visitar Madrid i Barcelona. Tant la resolució com l’extens dictamen que l’acompanya (que no serà votat) va obtenir el suport de la Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans després que aquesta va refusar les esmenes dels representants espanyols del PSOE i del PP.

Estem, doncs, davant un text de resolució que no és definitiu. Caldrà, per tant, que esperem al resultat de la votació del 21 de juny per determinar-ne els efectes, però no deixa de ser una peça que, a hores d’ara, diu coses que sonaran molt malament a l’oïda dels nacionalistes espanyols que es mostren incapaços de modificar mínimament la seva manera de pensar sobre el “Procés”. Curiosament, tant el Govern d’Espanya com el de la Generalitat de Catalunya han vingut a dir que l’informe els donava la raó, però per poc que llegim el text que ha transcendit a l’opinió pública sabem que no és cert, ja que no beneeix cap de les dues tesis confrontades, si les prenem en els seus termes més radicals, però del que no hi ha dubte és que fa una sèrie d’afirmacions i de recomanacions que posen en qüestió alguns aspectes importants del nostre sistema legal i jurisdiccional, alhora que també condemnen les actuacions dels independentistes que van dur a terme fora del marc que establia la Constitució.

D’entrada, qüestionant de manera molt clara l’argumentació del Tribunal Suprem, la resolució posa èmfasi en el fet que a Catalunya “no hi hagué violència ni aixecament tumultuari” l’1-O -elements, tots dos, que són a la base de la condemna per sedició-, i si bé no entra en la crítica directa de les sentències, sí que advoca per la conveniència de reformar els delictes de rebel·lió i de sedició al Codi Penal espanyol i evitar penes desproporcionades o interpretacions judicials que facin renéixer el derogat delicte de convocatòria de referèndums il·legals. Alhora, insta al Govern que consideri el perdó o l’excarceració dels polítics catalans presos, i també que retiri els procediments d’extradició en curs contra polítics que són a l’estranger i abandoni d’altres causes judicials pels fets de 2017. Per tant, poca broma.

També, i contràriament al que han opinat sectors independentistes radicals, la resolució considera Espanya com una “democràcia viva” on hi trobem una “cultura de lliure i un obert debat públic”, i afirma de manera molt clara que els independentistes van violar la Constitució amb les decisions adoptades en el Parlament a les jornades del mes de setembre de 2017 a pesar que ser repetidament advertits, com tants cops he repetit des d’aquesta mateixa columna.

Ens enfrontem, doncs, a una resolució que, si s’aprova en els termes que està redactada actualment, implicarà un nou revés per a Espanya ja que, ho vulguem veure o no, qüestiona de manera molt clara la legislació vigent en matèria de rebel·lió i sedició, i qüestiona també la valoració que el Tribunal Suprem va fer dels esdeveniments succeïts a Catalunya l’1-O, ja que entén que l’organització d’aquell referèndum inconstitucional no era pròpiament un delicte, i afirma que els fets que es van produir no van ser mereixedors del càstig penal tan sever amb què se’ls va condemnar a la llum dels principis i drets fonamentals europeus.

Tot això desmunta, d’una banda, la teoria independentista d’acord amb la qual el principi democràtic basta per violar la Constitució, ja que els objectius polítics que es persegueixen s’han de desplegar -diu- d’acord amb la llei i no violentant-la. Però desmunta bàsicament la tesi de la dreta d’acord amb la qual no es pot concedir un indult sense penediment de l’indultat, ja que la resolució afirma rotundament que no es pot obligar a canviar les idees polítiques dels condemnats com a contrapartida de l’indult o d’un tracte penitenciari favorable.

Alhora, la resolució desnaturalitza les tesis de la Fiscalia i del Tribunal Suprem que van veure -diu- una sedició inexistent, i qüestiona aquella interpretació que finalment es va tenir en compte d’acord amb la qual hi hagué “violència sense violència” i també “coerció psicològica”, tesis que, fa molt poc, el Tribunal Constitucional ha ratificat.

Acceptant, doncs, que estem davant d’un esborrany de resolució i que la decisió que va prendre el Tribunal General de la Unió Europea de restituir la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, són decisions provisionals, no podem obviar que les dues apunten en una direcció que hauríem de tenir en compte, sobretot, després dels vots dels dos magistrats del Tribunal Constitucional discrepants de la majoria, que configuraran el gran argument dels condemnats en el seu recurs final davant els tribunals europeus. 

No em sorprèn, doncs, que Sánchez, veient la que ens pot caure a sobre, actuï com ho està fent, i em sobta que, a pesar de tots aquests signes, el PP segueixi entestat en aquesta campanya de recollida de firmes i de manifestacions patriòtiques a Colón que només beneficien a Vox i finalment se li poden tornar en contra.


%d bloggers like this: