El bisbe de Menorca, Francesc Conesa, acaba de publicar a “Scripta theologica”, (vol. 53/2021) un llarg article comentant l’encíclica papal “Fratelli tutti” que s’esdevé un dur al·legat contra l’individualisme en el món contemporani.
Sé que, a diferència de temps pretèrits, on les veus episcopals no eren tan sols respectades i venerades, sinó tingudes com a far i guia dels creients, avui no està de moda citar textos dels prelats de l’Església catòlica, i tanmateix jo m’hi referiré perquè em sembla important l’encíclica d’aquest papa que vol ser llum i veritat en temps de fosca i de mentida, com també té interès el punt de vista del pastor menorquí ja que, atrevir-se a parlar contra l’individualisme i contra la visió que avui molts tenen de la llibertat, em sembla, com a mínim, una acció de coratge.
El bisbe critica durament l’individualisme convençut que aquest afavoreix la crisi de les institucions ja que dissol els vincles que unien tradicionalment l’individu amb aquestes, i la conseqüència primera d’aital dissolució és el creixement constant de la desconfiança en les pròpies institucions i, lògicament, també en la política, ja que no es pot dur a terme una política en democràcia si no és des de les institucions.
En un moment del seu discurs, el bisbe observa que, des de la crisi econòmica de 2007 i a causa del trencament dels lligams que unien els individus amb les institucions, s’han anat multiplicant arreu del món els polítics populistes, que exacerben les actituds defensives, excloents, insolidàries i individualistes de la població.
Tanmateix, no deixa de ser curiós que, alhora, aquest populisme estigui imposant en la cultura postmoderna una accentuació del concepte de “llibertat”, que entén com una alliberació de tots els imperatius i com una reivindicació absoluta dels drets individuals fins al punt que sembla que la màxima aspiració de l’ésser humà sigui la de viure sense repressions de cap mena i la de poder escollir en tot moment el que més li satisfà, amb la qual cosa es crea un culte evident a l’hedonisme, que passa a ser l’objectiu bàsic que la persona ha d’aconseguir. En aquesta manera d’entendre la llibertat, res és acceptable si no condueix l’home a obtenir el màxim benestar i, per tant, la plena satisfacció de l’individu, que s’obté per mitjà de les seves emocions i sentiments.
Creu, doncs, el bisbe que, entesa d’aquesta manera, la llibertat està mancada de qualsevol sentiment comunitari (el que a la Revolució Francesa en deien “fratérnité” i nosaltres en diem avui “solidaritat”), i aquesta manca de sentiment i de compromís vers els altres acaba per conduir l’home a la soledat i al desarrelament.
La reflexió del bisbe Conesa m’ha dut a pensar en algunes de les coses que estem constatant darrerament al nostre país, que no són, sens dubte, exclusives de casa nostra, sinó producte d’aquesta concepció de la vida que s’està imposant. De fet, la crisi de les institucions -de la fe en les institucions i, per tant, de la fe en la política- s’ha agreujat molt des que s’imposà al món el neoliberalisme que impulsaren alhora Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit, política que, a Espanya, trigà a prendre cos i ho va fer de la mà de José María Aznar, que és -i crec que continua essent encara- el millor alumne que hem tingut a casa nostra d’aquells dos polítics.
Tan bon alumne fou Aznar d’aquesta escola que, com molt agudament ha escrit fa poc Antoni Puigverd, “la seva visió d’Espanya ha perviscut encara que manin els socialistes”. I això perquè, “amb l’ajut de la FAES i d’una formidable trompeteria mediàtica [especialment madrilenya], Aznar va forjar una espasa dretana amb tres metalls: conservadorisme clàssic, liberalisme thacherià i tradicionalisme desacomplexat”.
Doncs bé, amb aquesta política, Aznar va arrabassar -anota Puigverd- dues banderes a l’esquerra: la del progrés (fent veure a la gent que el progrés que interessa no és el col·lectiu sinó l’individual), i la de la llibertat (la llibertat individual, òbviament), que és la que permet a l’individu fer el que li doni la gana, ja que aquest concepte de llibertat és contrari a tota mena de restriccions, perquè les restriccions, ni que estem en plena pandèmia, sempre estan pensades en benefici de la societat i no de l’individu, que és, per a aquesta concepció hedonista de la llibertat l’únic que realment compta.
Òbviament, no vull fer dir al bisbe de Menorca el que no diu, però les seves reflexions em permeten concretar el que jo veig en la realitat política que estic observant. I em fa l’afecte que la defensa de l’individualisme i de la llibertat en el sentit més hedonista del concepte és la que ha estat present durant tot el mandat de Donald Trump als Estats Units, al qual -per posar un exemple concret- mai no se li hauria acudit demanar -com acaba de fer-ho el president Biden- la liberalització de les patents en benefici de tots els ciutadans del món (sobretot dels més pobres i menys poderosos), perquè aquesta liberalització és contrària a la llibertat de l’individu i, per tant, a l’individualisme com a filosofia imperant, que és -per poc que us hi fixeu- el mateix que amb tant d’èxit ha defensat Díaz Ayuso a Madrid durant tota la passada campanya.
Díaz Ayuso, que ha tingut la manya de revestir tota aquesta concepció política ultraliberal amb el joc de les emocions (cosa que fins ara semblava exclusiva dels responsables catalans del “procesisme independentista”), ha elaborat una manera de fer política que serà digna de ser estudiada pels politòlegs en el futur, ja que ha adoptat el trumpisme, que ha ofert als electors com un projecte polític de “barra lliure” (“Madrid es igual a libertad”), però que és en el fons un projecte autoritari que té bàsicament tres objectius: el negacionisme i el laxisme davant la pandèmia; la recuperació del model neoliberal d’Aznar en el pla econòmic (model que va naufragar amb la crisi de 2008, però que ara es presenta camuflat amb l’esquer dels baixos impostos (per als rics, especialment); i la recentralització autonòmica, com a gran desig del nacionalisme espanyol, que veu en el nacionalisme català -al qual tant s’assembla- la mare de tots els mals.
Tenint en compte el que acabo de dir, penso que l’error més greu que ha comès l’esquerra a Madrid ha estat no adonar-se del que, de fet, representava Díaz Ayuso amb el seu liberalisme individualista a ultrança, i creure que, amb l’eslògan de “Comunismo o libertad”, oferia als electors una alternativa feixista. No, a pesar que sigui temptador tractar de feixistes els moviments de la dreta, el Partit Popular no és un partit feixista. És possible que hi hagi feixistes a Vox, però l’aznarisme que vol recompondre Díaz Ayuso no és feixisme sinó “populisme trumpista”, una ideologia que ella desplega sota una bandera ultraliberal, profundament individualista i contrària a qualsevol forma de solidaritat.
Josep Maria Quintana 