Mentre els partits de la dreta nacionalista espanyola i els que defensen l’independentisme de Catalunya com un objectiu inajornable creuen que els indults concedits pel Govern no resoldran res (Casado va més enllà i afirma que, amb aquests, Sánchez cerca un canvi de règim polític), hi ha un ample sector de gent (tant catalana com espanyola) que no sabem molt bé si els indults serviran, com ha assegurat Pedro Sánchez, per ajudar a resoldre la “qüestió catalana” i afavorir “una concòrdia que ens permeti si no començar de zero, sí començar de nou i fer-ho aquest cop millor”. Són paraules seves.
Molts dels qui llegim la premsa habitualment i seguim amb interès els moviments polítics, i que, sens renunciar de les nostres idees, intentem escoltar els arguments de tothom (no tan sols els qui pensen com nosaltres), és normal que ens mostrem més aviat escèptics, ja que som conscients que Pedro Sánchez no és, precisament, un model de coherència política. Pensem, si més no, en el que deia de Podemos i de Pablo Iglesias i, finalment, formà un govern amb ell i el seu partit. Pensem també en el que havia dit dels presos catalans i de l’absoluta necessitat que complissin les condemnes, i veiem com aquesta setmanaha assegurat davant els 300 convidats a l’acte que va tenir lloc al Liceu de Barcelona i ha proclamat després en una intervenció televisada, que optava per “obrir el pas a la reconciliació i al rencontre” i que seran els indults els que obriran “aquest camí” i ens donaran a tots “la possibilitat de recomençar”.
Això pel que fa a Pedro Sánchez, però pel que fa als qui han de ser els seus interlocutors en el diàleg que ha de venir, hem vist també com els polítics catalans que conformen avui el govern de la Generalitat, afirmaven de manera força unànime que els indults no són la solució i que el conflicte català només es pot resoldre amb l’amnistia i amb un referèndum d’autodeterminació, la qual cosa no augura necessàriament l’èxit que es pretén amb aquesta mesura de gràcia.
Ara bé, ¿ens permet aquest dubte raonable tancar les portes a l’esperança i afirmar, com ha fet rotundament Pablo Casado, que “Sánchez desarma l’Estat de dret per romandre dos anys més en el poder” i que “està comprant uns mesos més de moqueta i d’avió oficial a canvi de vendre (sic) l’estabilitat i la unitat nacional”?.
¿Ens ho permeten també declaracions com les de la vicepresidenta i portaveu de Junts, Elsa Artadi, quan assenyalava el passat dilluns en una roda de premsa que l’acte al Teatre del Liceu era una “farsa” i titllava l’agenda “del retrobament”, és a dir el full de ruta català de la Moncloa, de “conte”? ¿Ens ho permet que Carles Puigdemont, en un missatge a les xarxes, hagi afirmat que l’esperit del Liceu “neix per confrontar-se amb l’esperit de l’1 d’Octubre i per donar aire als qui pretenen neutralitzar l’independentisme a cop de repressió o de renúncia”?
Difícilment totes aquestes opinions ens permeten ser optimistes, perquè tant les unes com les altres parteixen de posicionaments que no cerquen el diàleg sinó la imposiciódels criteris propis. I per poc que vulguem ser objectius, hem de veure que, tant la dreta espanyola com l’independentisme més abrandat, s’aferren al “patriotisme nacional” (cadascú al seu) com la mesura de totes les coses tot oblidant que, com assenyadament va afirmar Manuel Azaña el 17 de maig de 1932 en el debat sobre l’Estatut de Catalunya, que va rebre de la dreta espanyola afirmacions tan dures com les que ara profereixen Casado, Abascal i Arrimades, “cap problema polític té escrita la seva solució en el codi del patriotisme (…) Vol dir això, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polèmica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica; cal que, a més de ser patriòtica, sigui encertada”.
S’obre, per tant, ens agradi o no, un temps nou que podria ser útil per a la concòrdia i per a intentar resoldre, des del diàleg, un conflicte que dura ja més de cent anys i que, aquests darrers temps, ha passat per una etapa terrible, amb actuacions des de Catalunya que han oblidat que, fora de la llei, no pot establir-se un estat de dret; i amb conductes que, des de les institucions de l’Estat, han mostrat un menyspreu absolut a la voluntat democràticament expressada per un poble, el català, duent a terme una política de repressió de la qual mai en pot sortir una solució política adequada.
Davant aquest panorama, no podem negar que és moltpossible que indultar els polítics presos no serveixi per res, com molts asseguren. És una eventualitat que cal tenir en compte. Però del que estic segur és que, sense una mesura de gràcia que corregís els excessos de la duríssima sentència del Tribunal Suprem, el diàleg i l’intent d’aproximació de posicions no seria possible.
Podem, doncs, tancar els ulls a la realitat i afirmar, com han fet tres de les associacions espanyoles de jutges i magistrats de caràcter conservador (que són majoritàries dins la judicatura), que l’informe elaborat pel diputat letóBoriss Cilevics a instància del Consell d’Europa sobre el funcionament de la Justícia a Espanya està ple d’errors, però la realitat és tossuda, i el passat dilluns, poques hores després que Pedro Sánchez fes el seu discurs al Liceu, l’Assemblea en ple d’aquest organisme internacional europeu va aprovar, per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on esrecomana “perdonar” els líders del procés condemnats. També que es reformi el Codi Penal pel que fa als delictes de sedició i de rebel·lió, i que es decreti la suspensió dels procediments d’extradició pendents que, com sabem, afecten entre d’altres Carles Puigdemont.
Ens agradi o no, i per més que aquesta resolució no sigui vinculant, és suficient per posar vermell el sistema jurisdiccional espanyol, i comporta un seriós correctiu per com ha actuat la Justícia (acusació que afecta per igual al Tribunal Suprem que va dictar la sentència com al Tribunal Constitucional que la va ratificar, encara que en aquest darrer tribunal hi ha hagut dues veus que han contradit la tesi de la majoria), ja que no demana tan sols que l’Estat dugui a terme les actuacions que acabo d’esmentar, sinó que també afirma que les penes que el Suprem va imposar van ser “desproporcionades”, com hem afirmat molts juristes que no som sospitosos de ser independentistes i que, alhora, hem criticat públicamentels protagonistes i els fets que van dur a terme els polítics catalans durant els fets de 2017 i de 2018.
Ara bé, perquè tots siguem conscients de la complexitat del moment i de les dificultats a què Espanya s’enfronta, pensem que, mentre la ministra d’exteriors espanyola, senyora González Laya, a pesar que no ha acceptatíntegrament la resolució del Consell d’Europa, hi ha vistun clar suport en la decisió del Govern d’indultar els polítics presos i d’iniciar una reforma penal dels delictes de sedició i rebel·lió, el vicepresident del Govern de Catalunya, senyor Puigneró, l’ha qualificada com “un informe demolidor que deixa en ridícul els mini indults de Pedro Sánchez”, i creu que ha implicat “un autèntic clatellot contra Espanya i contra el seu Tribunal Suprem, que fa massa temps que fa política”.
Crec, doncs, que, a pesar de tot i en un camí que es presenta tan fressat de dificultats, els indults són un punt de partida tan acceptable com desitjable; un camí que, com ha reconegut el president Sánchez, no ens permetrà començar de zero, perquè ningú no esborra el passat, però sí ens permetrà que recomencem de nou. Perquè si d’una cosa estic segur és que els indults eren una premissa inevitable per a la negociació, ens dugui o no a bon port. Això ara no ho sabem, però sí sabem que, amb els polítics catalans a la presó, l’acord mai no hauria estat possible.
Josep Maria Quintana 