Madrid és l’Havana!

by

Després que em vaig enllitar el passat dimarts sabent ja fins a quin punt havia estat gran la victòria de la dreta a Madrid i l’enfonsament de l’esquerra  -especialment del PSOE, primer partit a les autonòmiques de fa dos anys i tercer a les d’ara-, al matí del dimecres vaig voler escoltar la informació que en donaven des de l’emissora catalana RAC-1, que em mereix més confiança que Catalunya Ràdio, ja que Jordi Basté és un home directe que, sense amagar el seu catalanisme, sol afrontar de cara les qüestions (fins les més difícils). Doncs bé, aquell matí, analitzant els resultats finals de Madrid, va arribar a una conclusió: De la mateixa manera que nosaltres, els catalans, diem que Madrid no ens comprèn i que difícilment els seus polítics i els seus mitjans són incapaços de parlar objectivament de Catalunya, penso que tampoc els catalans entenem Madrid i difícilment podem avaluar objectivament el que succeeix a la capital d’Espanya.

De tota manera, si analitzem els resultats que es van produir a les darreres eleccions autonòmiques, veurem que, tant a Catalunya com a Madrid, ha succeït una cosa que jo considero comparable, ni que sigui escandalitzant a alguns observadors: A les eleccions del 14 de febrer passat, a Catalunya, els tres partits nacionalistes/independentistes (ERC, JxCat i Cup) van sumar 74 diputats en un Parlament de 135, aconseguint el 48 per cent dels vots emesos. A Madrid, a les eleccions del 4 de maig, els dos partits nacionalistes espanyols per excel·lència (PP i Vox) han sumat 78 escons en un Parlament de 136, aconseguint el 53,9 per cent dels vots.

Tenim, doncs, que en aquestes dues Espanyes tan fidelment representades pels partits nacionalistes (catalans i espanyols), el que sembla que sigui prevalent per damunt de cap altra qüestió social o econòmica és, precisament això: el nacionalisme, el sentiment de pertinença a un concepte de nació. Per als nacionalistes catalans, “Catalunya no és Espanya”; per als nacionalistes madrilenys, “Madrid és l’essència més pura del sentiment espanyol”. En aquest sentit, com diu irònicament Xavier Melero, “la campanya ha demostrat a tots els espanyols que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al procesisme amb el mateix entusiasme que qualsevol independentista de Vic o de Reus.”

Veiem, per tant, que no és cert que Espanya sigui una única nació, com afirmen els partits nacionalistes espanyols (amb el suport incondicional de gairebé tots els diaris madrilenys), ja que podem observar clarament dos mons (el de Madrid i el de Catalunya) que es troben als antípodes l’un de l’altre. Així, doncs, d’Espanyes, vistes si més no des del nacionalisme, n’hi ha dues que persegueixen també diferents objectius. Mentre el nacionalisme català no pretén extrapolar el seu influx, ja que només demana poder separar-se d’Espanya per viure solitàriament el seu destí; el nacionalisme madrileny és essencialment espanyol, i el que pretén és estendre la seva influència a tota la pell de brau, perquè, com va dir inequívocament Díaz Ayuso durant la campanya, “Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? No es de nadie porque es de todos”. En efecte, això és Madrid, com hem pogut veure quan, des del balcó de Génova 13, tant Casado com Díaz Ayuso van deixar ben clar dimarts passat que aquella victòria inapel·lable era l’inici de la reconquesta, el dispar de sortida d’una cursa que no sols pretén conquerir tot el país per a la dreta, sinó estendre per tot arreu una manera de fer política “a la madrilenya”, ancorada en un principi que ella defineix com d’absoluta llibertat. “Esa es nuestra forma de ser” , havia declarat uns dies abans a “La Vanguardia”, perquè Madrid “es esa libertad. Esa densidad. Son esos horarios. A cualquier hora se puede comprar en cualquier tienda […] y nos haríamos trampas al solitario si pensáramos que esta comunidad y esta capital puede ser tratada como las demás”.

I aquesta Espanya a la madrilenya, “esta forma de ser” comporta estar en contra de qualsevol “estat d’alarma” encara que una pandèmia assoli el país; estar en contra del “confinament”, encara que tota Europa hagi aconsellat que s’usi d’aquest mecanisme en situacions com les que hem viscut; comporta defensar la llibertat sense cap trava, fins i tot quan aquesta permet que, mentre uns surten al carrer i fan els que els dona la gana, d’altres -pensem en les llars d’avis que van quedar bloquejats dins les seves residències i van causar milers de morts-, es veuen privats no sols de sortir, sinó del dret a la vida, que antecedeix en prioritat a la llibertat. Però els morts no voten, com va intuir molt bé Díaz Ayuso. I sí voten, en canvi, el taxista que pot sortir cada dia a treballar, el petit propietari del bar que no es veu obligat a tancar, l’obrer que, encara que cobri un sou esquifit, no ha de quedar a casa i pot acudir a la feina…

I tanmateix cal fer referència a la sanitat, perquè Madrid, que és, avui, la comunitat més rica d’Espanya on -com defensa Díaz Ayuso- tothom té llibertat per elegir el model sanitari i l’hospital al que vol acudir, és també la que menys percentatge d’aquesta riquesa dedica a la Sanitat pública. I, com que és la més rica, és també la que té un percentatge més alt de ciutadans que paguen una assegurança mèdica privada (el 36,7 per cent), i aquella on es produeix una major despesa en assegurances: una mitjana de 319 euros per persona a l’any (més del doble de la mitjana nacional, que és de 146 euros).

Suposo que aquesta Espanya “a la madrilenya” que vol que s’estengui per tot el país implicarà també la rebaixa d’impostos, perquè Díaz Ayuso, com tots els neoliberals, creu que no pagant l’impost de successions ni el de patrimoni i disminuint el d’IRPF -sobretot a les rendes més altes- contribuïm decididament a la llibertat, ja que la poca tributació  ajuda a l’empoderament i a la creació de riquesa i de llocs de treball.

Sigui com vulgui, em fa la impressió que el passat dimarts ha començat una llarga cursa on ens juguem molta més cosa que la llibertat i que la possibilitat de ser molt feliços quan tots acabem vivint “a la madrilenya”, que ha començat un temps on, si les coses segueixen per aquest camí, ben aviat no trobarem cap diferència entre el pensament del PP i el de Vox, ja que sembla que Pablo Casado es veurà forçat a oblidar aquell “¡hasta aquí hemos llegado!” que dirigí a Santiago Abascal el dia que votà contra la moció de censura provocada pel líder ultradretà.

Si com sembla, el PP acaba plegant-se al trumpisme de Díaz Ayuso que, amb molt més carisma que Pablo Casado, és la que ha guiat el partit cap a aquesta gran victòria, assistirem a una progressiva “voxificació” de la dreta, encara que no sigui sota les sigles de Vox, i a una concepció de la política marcada per la toxicitat. 

Potser no en som conscients i ens prenem la cosa a la lleugera, però crec que estem vivint un moment especialment greu, perquè, encara que pugui semblar mentida, en aquest país no estàvem realment davant l’alternativa d’escollir entre “llibertat i comunisme”, ni tampoc entre “democràcia i feixisme”, però aquest és l’exercici dialèctic que hem hagut de sofrir, potser sense adonar-nos que, si més no per les paraules que hem hagut d’escoltar (i pels fets i amenaces que les han acompanyat), aquests dos eslògans ens podien molt bé retrotreure a la campanya que van lliurar els espanyols a les eleccions de febrer de 1936.

Ara que no podem culpar només Díaz Ayuso de tot el que ha succeït. Molt hi té a veure Pedro Sánchez i la seva jugada fallida per guanyar, des dels despatxos, la Comunitat de Múrcia. Allí trobarem les causes més immediates (que no les úniques) del que ha succeït aquest passat dimarts: El seu aliat a Múrcia (C’s) ha desaparegut del mapa madrileny i el seu partit (PSOE) ha quedat tercer a la capital d’Espanya. Un èxit total!


%d bloggers like this: