El difícil Sudoku de Pere Aragonès

by

En un estat de dret, els principi bàsic que cal respectar en la distribució de funcions entre els diferents poders de l’Estat és el següent: els legisladors fan les lleis; els governs les executen tot dirigint la política del país i els jutges s’encarreguen de restaurar l’ordre establert quan algú conculca les normes (públiques i privades) que ens hem donat democràticament.

Per tant, dins els marges que permet la Constitució, que és el marc legal on tots (legisladors, governants i jutges) ens hem de moure, els legisladors, atenent a la seva ideologia, poden fer unes lleis més o menys protectores dels drets socials, que els governs han d’aplicar i a les quals els jutges -els agradin o no aquestes normes- han d’ajustar les seves sentències.

Tenim, doncs, que dependrà de qui ha fet una llei que reguli, posem per cas, els arrendaments urbans i les causes de resolució d’aquests per incompliment de contracte, que la norma faciliti més o menys els desnonaments. I els jutges -suposant que actuen correctament, que és el que, d’entrada hem de suposar- hauran d’ordenar el desnonament d’una persona de l’habitatge que ocupava en els casos que ho determini la llei. I si el llogater que ha rebut l’ordre d’abandonar la casa no ho fa voluntàriament, el jutge tindrà el deure d’ordenar que la policia judicial faci complir la resolució dictada. I la policia haurà d’actuar. Podrà fer-ho amb més o menys encert, amb més o menys manya, però no es podrà inhibir davant una interlocutòria judicial. Si ho fes, prevaricaria.

Tots sabem molt bé que la regulació dels arrendaments és una qüestió delicada perquè té greus conseqüències de caràcter social i econòmic, ja que toca aspectes importants dels drets de la persona (tant de l’arrendador com de l’arrendatari). És, per tant, una qüestió que el legislador ha de debatre i regular molt bé per aconseguir un equilibri entre els drets de l’un i de l’altre, i fins és lògic que contempli situacions especials atenent a determinades circumstàncies sobrevingudes que poden alterar la base econòmica i social en què el contracte va ser elaborat. Però dit això, el que no podem discutir és que, si d’acord amb la legislació vigent, un jutge ordena un desnonament i aquella resolució tanca ja la possibilitat de recurs, un president de govern no pot ordenar a la policia que no compleixi l’ordre judicial dictada. Pot, en tot cas, aconseguir per mitjà dels seus diputats, canviar la norma, però no la pot conculcar.

Per què, doncs, tot aquest exordi que, al meu entendre, hauria de ser elemental? Doncs perquè és difícil de justificar -encara que em resulta més fàcil d’entendre- que la CUP no esperés tan sols 10 hores de la presa de possessió de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya per marcar perfil i tensionar el pacte de Govern signat amb ERC i JxCat.

De fet, hem pogut llegir als diaris que, el passat dimarts 25, un important dispositiu policial es va desplegar des de primera hora en un bloc de pisos del Poble Sec (Barcelona), on estava previst un desnonament. S’hi concentraren un centenar de persones que van intentar evitar-lo sense èxit. Agents dels Mossos hi van acudir a requeriment del Jutjat d’Instrucció numero 54 per donar suport a la comitiva judicial encarregada del desallotjament, i la policia va actuar perquè, de no fer-ho, hauria incorregut en una greu desobediència.

El que resulta, però, més remarcable del fet és que diputats de la CUP, entre els quals hi havia la cap de llista Dolors Sabater, juntament amb Eulàlia Reguant, Carles Riera i Xavier Pellicer, protestessin davant la línia policial que havien desplegat els antidisturbis dels Mossos per executar l’ordre judicial donada. I no sols això, sinó que, en paral·lel, una quarantena de membres del Sindicat de l’Habitatge decidissin ocupar durant dues hores la seu d’ERC al carrer Calàbria tot reclamant que la Brigada Mòbil deixés d’actuar en els desnonaments al crit de “Pere Aragonès, ni un desnonament més”.

Com és natural, el flamant president de la Generalitat no va tenir més remei que dir que la Brigada Mòbil dels mossos actuava a les ordres del jutge i que, per tant, havia d’actuar com ho va fer, ja que l’ordre judicial era, en principi, correcta. I per intentar endolcir l’atac, va assegurar que demanaria als consellers d’Interior, Habitatge i Justícia que elaboressin un nou protocol que permetés una nova manera de funcionar que eviti situacions com la que es va viure aquell matí.

Bé, el que vull remarcar amb això és que, un cop ens hem felicitat perquè, finalment -ni que fos amb l’ajut del fòrceps-, ERC i JxCat haguessin arribat a un acord de govern per constituir un executiu a Catalunya que pugui fer política per afrontar la dura realitat social, sanitària i econòmica que el país està passant, haurem de tenir molt present que, en negar-se a arribar a cap acord amb partits tan representatius de la realitat catalana com poden ser el PSC o bé els Comuns, els 65 diputats que conformen les files d’ERC i JxCat sempre hauran de menester els vots de la CUP per aprovar les lleis. Per tant, ERC i JxCAT no sols hauran de superar l’enfrontament que han viscut durant tota la passada legislatura, sinó que hauran d’estar molt pendents de les decisions que, en cada cas, prengui la CUP, que és un partit que no creu en la Constitució vigent, ni en l’Estatut d’autonomia, ni respecta tampoc els criteris bàsics de l’Estat de dret, com hem pogut veure tan just encetada la legislatura.

Difícil panorama, doncs, es presenta al nou president, que no sols haurà de dialogar amb el Govern de l’Estat (diàleg que posen en entredit els de JxCat i no volen tan sols encetar els de la CUP), sinó que haurà d’aconseguir que el president Sánchez, que governa en minoria al Parlament espanyol, pugui vèncer l’oposició d’una dreta que, ben recolzada per la premsa de Madrid, no té cap altre objectiu polític que de desgastar el govern socialista, i que aprofitarà qualsevol possibilitat que se li brindi -la dels indults anunciats per Pedro Sánchez serà la primera- per afirmar, com ho han fet arran del problema amb el Marroc, que tota la culpa del que està succeint a la frontera no és d’un rei dictador que ha empès les masses de joves a Espanya amb engany i jugant amb les seves vides, sinó del president del Govern que -segons asseguren Casado i Abascal- l’única obsessió política que té és de pactar amb els terroristes, els colpistes i els enemics d’Espanya, que és com ells qualifiquen gairebé sense excepció els polítics catalans independentistes.

Així doncs, si a les dificultats que aportaran ben segut els diputats de la CUP i l’oposició espanyola de dreta (PP, Vox i C’s), hi afegim l’enfrontament que, segons ens ha assegurat Fidel Masreal en un article explosiu publicat a “El Periódico”, s’està produint dins JxCat entre el sector més addicte a Puigdemont i el que ha donat suport a l’acord amb ERC propiciat per Jordi Sánchez, haurem de plànyer Pere Aragonés i desitjar-li molt d’encert per resoldre el difícil Sudoku en què es convertirà aquesta legislatura.


%d bloggers like this: