Sánchez: d’acorralat a acorralador

by

Mentre la premsa conservadora madrilenya va qualificar la darrera gran manifestació de l’11 de setembre, a la qual hi van assistir 600.000 persones, com un fracàs de l’independentisme, ara s’ha apressat a qualificar de “multitudinària manifestació” la que va tenir lloc a la plaça de Colón de Madrid, on van assistir 126.000 persones segons els comptes de la Policia Municipal, i 25.000 segons els que va fer la Policia Nacional.  És obvi que les vares de midar que, en un i altre cas, utilitzen els diaris madrilenys no són idèntiques, però de la mateixa manera que els independentistes solen avaluar els fets del país sense massa autocrítica, també la dreta espanyola es mostra reticent a fer-ho, ja que, per poc que mirem el que va passar en aquella plaça de Madrid, que José María Aznar va voler convertir en el símbol de l’espanyolisme amb una bandera que, per la seva grandària, ha entrat al “Record Guiness”, haurem de convenir que no va comportar l’èxit que s’esperava, ja que la manifestació organitzada per Rosa Díez i Fernando Savater (qui els ha vist i els veu!), més que una oportunitat per a unir la dreta contra l’enemic que, per ells no és exactament l’independentisme català sinó el PSOE de Pedro Sánchez, va ser una mostra evident de la seva desunió i de les rivalitats que l’afecten.

Com era previsible i molts dels qui tenim per costum comentar la política nacional havíem dit, la manifestació, a banda de no tenir l’èxit de públic que s’esperava, va comportar bàsicament l’exaltació patriòtica de Vox i del seu líder Santiago Abascal, mentre que deixà el PP de Pablo Casado en una situació més que secundària, ja que aquest no sols no va cercar el protagonisme, sinó que va acabar esbroncat i sense la companyia dels principals barons regionals del partit (ni el gallec Núñez Feijóo, ni el castellà Mañueco, ni l’andalús Moreno Bonilla el van voler acompanyar, conscients que aquella era una trampa de “l’extrema dreta” de Vox a “la dreta extrema” del PP). A més, qui va acabar capitalitzant l’acte en el sector del PP va ser la seva gran diva, la madrilenya Díaz Ayuso, que va ficar-se en un jardí carregat de paranys, en qüestionar la possibilitat -vaja, l’obligatorietat constitucional- que el rei Felip VI té de signar els indults que el Govern de Sánchez concedirà als condemnats pel procés.

Més enllà del que puguem pensar d’aquests indults -el lector que em segueix sap molt bé que els considero necessaris encara que, com vaig escriure fa unes setmanes, no garanteixen res, però sí poden contribuir a la distensió i a la pau social-, qualsevol que sigui el criteri que tinguem d’aquesta mesura de gràcia que es va concedir, per cert, al general Armada, que havia estat condemnat a 30 anys per rebel·lió, i a personatges com l’exministre Barrionuevo o el secretari d’Estat Vera, condemnats a 10 anys per terrorisme d’Estat i van passar només uns mesos a la garjola-, penso que rebutjar i menysprear els indults en nom de la unitat pàtria o de l’amnistia (que és el que fa la dreta en el primer cas i sectors de l’independentisme extrem en el segon) són -com ha dit molt encertadament Ernest Folch- “dues cares oposades de la mateixa moneda perversa, perquè la gran meravella d’aquests indults que encara no s’han donat és que estan servint per desemmascarar els radicals i els farsants que, dient que volen arreglar el conflicte, l’únic que volen és guanyar.” I confirmen aquesta opinió les declaració dels bisbes catalans favorable a la concessió dels indults i, sobretot, la del president de la CEOE, la gran patronal, que han deixat Pablo Casado com aquell conductor que circulava en direcció contrària i creia que eren tots els altres els equivocats.

Jo no sé si hi ha hagut cap mena d’intel·ligència o complicitat entre la decisió de Pedro Sánchez d’endegar els indults i la carta d’Oriol Junqueras amb la qual va rebutjar la via unilateral (que tant ell com el seu partit van voler seguir el 2017 i el 2018). És possible que no, i que els fets siguin el producte d’una reflexió interna dels dos polítics que els ha dut a canviar els seus posicionament en benefici de tots, si més no des del meu punt de vista, però el que observo ara, a mesura que s’estan desplegant els esdeveniments, és que Pedro Sánchez ha vist, més que cap altre polític, que el camí dels indults no sols dividiria la dreta -per a mi, la manifestació de Colón ha estat una mostra visible de la divisió d’aquest segment de l’electorat-, sinó que també dividiria l’independentisme. 

D’entrada, i a pesar que el president Aragonès segueixi el guió preestablert d’afirmar que els indults no són la solució del problema (que, certament, no ho són) i que allò que el seu partit reclama és l’amnistia i un referèndum pactat per decidir el futur de Catalunya, i segueix decidit a boicotejar (encara que no del tot) qualsevol acte que dugui a terme el rei en territori català, els fets ens demostren que, tant la carta de Junqueras com la decisió de Pedro Sánchez, han infligit un gran dolor als sectors més radicals de l’independentisme, ja que els talibans de Junts per Catalunya no han trigat a criticar durament el seu secretari general, Jordi Sánchez -que també serà indultat-, com hem pogut comprovar per les envestides que ha sofert d’Elsa Artadi i de Laura Borràs, les dues molt properes a Carles Puigdemont, el gran exiliat, que no podrà beneficiar-se dels indults i ha de mantenir-se apartat dels llocs on es prenen les decisions, conscient cada dia més que -com em deia sovint el recordat Joan Casals- “els absents mai no tenen raó”.

Però no són només els cupaires i els sectors més puigdemonitzats de Junts per Catalunya els qui ens demostren clarament que els indults de Pedro Sánchez estan dividint l’independentisme, sinó també les manifestacions -tan clares com llampants- d’Elisenda Paluzié, l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, que no s’ha tallat un pèl a l’hora de dir que “els indults ens divideixen i ens debiliten en l’escena internacional perquè reforcen la imatge d’una Espanya dialogant”, quan el que importa és, sembla, que demostrem davant el món el caràcter carpetovetònic del nostre país, cosa a la qual ajuden, per cert, imatges com les que vam veure a la plaça de Colón, amb aquell manifestant que vestia uns texans amb adhesius en favor de la llibertat i contra “la invasión” (suposo que dels marroquins), una camiseta negra amb el nom i la bandera d’Espanya i un cap de brau, amb dues grans banyes tapant-li la cara, que recordava la imatge d’aquell Jake Angeli, membre del moviment de teoria de la conspiració Qanon, que participà a l’assalt del Capitoli sense camisa, amb banyes de búfal i la cara pintada, que vam conèixer per una instantània que va donar la volta al món.

Aquesta darrera setmana, que va començar amb un “tots contra Pedro Sánchez”, transsumpte d’aquell “a por ellos” que s’escridassava a determinades regions del sud de la península quan acomiadaven els escamots de la Policia Nacional i de la Guardia Civil que es dirigien a Catalunya per impedir el referèndum de l’1-O, ha acabat amb un reforçament clar del president del Govern, que ha vist com els barons del PP es desmarcaven de Pablo Casado, com els crítics de la vella guàrdia del PSOE (González, Guerra, Bono i algun altre) moderaven la seva inicial oposició als indults i com l’independentisme s’esquarterava entre els qui han vist que no podien reiterar els errors que van cometre els darrers anys i els qui creuen que l’únic camí és el de l’enfrontament amb el poder i pensen -com també ho creu la dreta- que “cuanto peor, mejor” per als seus interessos. 


%d bloggers like this: