“Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini” és una sentència popular que podríem traduir de manera laxa per “Allò que no van destrossar els bàrbars ho van destrossar els Barberini”, tot referint-se a la política de transformacions que, a Roma, van dur a terme el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini) i la seva família. Doncs bé, penso que podem aplicar igualment aquesta dita al Tribunal de Comptes, i traduir-la després, encara més laxament, per “Allò que (gràcies als indults) no aconseguí el Tribunal Suprem, ho vol aconseguir el Tribunal de Comptes”.
I no estaria fora de lloc pel que estem veient aquests dies amb el “judici” (que poso entre cometes perquè el Tribunal de Comptes no és un òrgan judicial, però sí dicta resolucions de caire econòmic que poden ser elevadíssimes) que està duent a terme contra una quarantena d’alts càrrecs del Govern de la Generalitat per l’acció exterior d’aquesta entre els anys 2011 i 2017. En efecte, l’òrgan fiscalitzador, que el passat dimarts va citar els afectats per comunicar-los els imports, demana que l’expresident Artur Mas pagui 2,8 milions d’euros, mentre reclama a l’expresident Carles Puigdemont i l’exvicepresident Oriol Junqueras 1,9 milions. Tot plegat correspon a despeses suposadament irregulars en el marc de la promoció del procés arreu del món.
El procediment del “tribunal” (segueixo emprant les cometes) no té pèrdua, perquè donà als advocats dels polítics encausats tres hores per llegir un informe de 504 pàgines, i els concedí deu minuts per presentar al·legacions. Ben poc s’equivocava Puigdemont en afirmar que això era “de fons i de forma” franquisme.
Els afectats, doncs, hauran d’abonar en un termini curt de temps els pagaments que se’ls reclama (5’4 milions d’euros) si no volen que se’ls embarguin els béns, cosa que es farà sense resoldre el fons del cas i, per tant, amb caràcter “previ i provisional”. Més endavant, seguirà el procediment que acabarà amb una sentència en primera instància que es podrà recórrer en apel·lació a la Sala de Justícia del mateix Tribunal de Comptes, i després al Tribunal Suprem.
No vull dir amb això que no al nostre país no hi hagi d’haver un Tribunal de Comptes. Perquè jo, que sempre he defensat el règim constitucional de 1978 (avui tan vilipendiat) encara que en demano alguna reforma, accepto que Espanya tingui un Tribunal de Comptes que exerceixi una funció fiscalitzadora dels comptes i de la gestió econòmica del sector públic, i també dugui a terme una funció jurisdiccional encaminada a l’enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els que tinguin al seu càrrec el maneig de fons públics. I em sembla bé que gaudeixi de plena independència per a l’exercici de les seves funcions, i que es reconegui constitucionalment que els membres del Tribunal tinguin de la mateixa independència i inamovibilitat que els Jutges.
Ara bé, ¿reuneix aquests requisits el nostre Tribunal de Comptes? ¿Està actuant d’acord amb aquestes premisses constitucionals en el cas dels polítics catalans? Aquí és on neixen els meus dubtes, perquè com a tants altres òrgans institucionals espanyols, el Tribunal de Comptes -si més no el que tenim avui- està contaminat políticament fins al punt que, com el Consell General del Poder Judicial i també el Tribunal Constitucional, és molt difícil no dubtar de la seva parcialitat.
Nomenat l’any 2012, té una majoria de membres designats pel PP (7), alhora que els altres 5 ho van ser per un acord entre PSOE i IU. Amb el mandat que caduca aquesta setmana, ens trobem, doncs, que, com en el cas del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, el PP es nega a complir el mandat constitucional de la renovació, perquè sap que aquesta el perjudicarà ¿Com ha de voler renovar aquestes institucions si li fan molt bé la feina bruta? Sense anar més lluny, i perquè no em puguin titllar de barroer, recomano la lectura de l’ informe que, l’any 2015, va fer públic el Tribunal de Comptes Europeu sobre el nostre Tribunal de Comptes després que el diari “El País” publiqués casos flagrants de nepotisme.
De fet, se l’ha criticat durament per retardar la seva funció d’inspecció dels comptes dels partits polítics. Com a detall a tenir en compte, el 2012, quatre anys després de l’escàndol Gürtel de finançament il·legal de PP, el tribunal no havia lliurat encara l’informe de la comptabilitat dels partits de l’any 2007, quan la majoria dels delictes possibles prescriuen als quatre anys. També ha estat criticat perquè molts dels seus consellers són ex-alts càrrecs dels partits o familiars seus, fet que dificulta una correcta funció fiscalitzadora sobre els comptes dels partits polítics. Casos flagrants són l’elecció com a consellers de Manuel Aznar López, germà de l’expresident Aznar; d’Antonio de la Rosa, ja mort, concunyat de Rodrigo Rato; de Juan Velarde, que alhora era patró de la fundació FAES del PP; i de Margarita Mariscal de Gante, exministra amb Aznar. El qui n’ha estat president, Ramón Álvarez de Miranda, és fill de l’expresident de Congrés i ex-defensor del poble Fernando Álvarez de Miranda.
També hi ha clars indicis de nepotisme en l’elecció dels treballadors i alts càrrecs de Tribunal. S’ha denunciat que, dels més de 700 treballadors que té, almenys 100 són familiars o persones properes de consellers i alts càrrecs del mateix tribunal, o d’alts càrrecs polítics. Per entrar-hi cal passar una oposició, però tres dels cinc membres de tribunal d’aquesta oposició són alts càrrecs del mateix Tribunal de Comptes. Fins i tot el Tribunal Suprem es va queixar al febrer de l’any 2013 d’aquesta politització, assenyalant que al Tribunal de Comptes hi havia més funcionaris nomenats pels partits que funcionaris de carrera.
Tornant, finalment, al cas que ens ocupa, en una anàlisi exhaustiva de la causa seguida contra els quaranta polítics catalans, Isabel García Pagan ha publicat a “La Vanguardia” un informe que inclou diversos escenaris internacionals de la promoció del procés. Concretament, als delegats de la Generalitat a Itàlia, Suïssa i Portugal se’ls imputa una presumpta responsabilitat comptable per organitzar el 9-N a les seves delegacions el 2014, tot i que aquestes es van crear durant el 2015.
S’imputa també com a irregular un acte organitzat per la delegació a Roma en col·laboració amb la Biblioteca del Senat italià per presentar la nova edició en italià de “Io Franco” (Sellerio), de Manuel Vázquez Montalbán. I se cita a Marysé Olivé, delegada de la Generalitat a França entre el 2012 i el setembre del 2014, tot i que va morir l’abril del 2017. Alhora reclama diners a la seva filla pel 9-N, que es produí quan la seva mare ja havia estat cessada.
Després hi ha els viatges, il·legals o no, en funció de les declaracions públiques. Declaracions que només requereixen una referència comptable si es fan fora d’Espanya. Aquí se censura l’assistència de l’exconseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, a un sopar col·loqui al Casal Català de Londres durant una visita oficial; o un viatge a Mèxic organitzat pel Port de Barcelona el 2014 –51 persones i presència de l’ambaixador d’Espanya–, que es converteix en imputable perquè essent Santi Vila conseller de Territori, va assistir a una conferència titulada “Què està passant a Catalunya?”. El tribunal entén que aquestes activitats estan fora de les competències de promoció exterior de la Generalitat, sense que tinguem una sentència judicial que acrediti aquesta irregularitat.
Per tot això que he escrit, crec que els dubtes sobre la independència del Tribunal de Comptes són més que acceptables. No és, doncs, factible afirmar que la dreta espanyola vol aconseguir amb el Tribunal de Comptes el que no ha aconseguit amb el Tribunal Suprem?
Josep Maria Quintana 