L’intent de trobar una resposta satisfactòria a la qüestió dels indults als polítics catalans condemnats i empresonats pels fets que es van produir a Catalunya entre 2017 i 2018 és simplement una quimera. I per tant, una opció incapaç de satisfer tothom, però tanmateix cal parlar-ne, si més no per fer una mica de llum entre la gran tenebra que cobreix avui el panorama polític espanyol.
Parlava diumenge passat de la separació de poders i de les parcel·les que corresponen a cadascun dels tres que conformen l’Estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), i si bé tots acceptem la impossibilitat de creuar els camins que el Dret marca per a cadascun dels tres, haurem d’acceptar que, en tots els estats democràtics presidits per una constitució que mereix el nom de tal, es reconeix al Poder executiu una possibilitat d’immissió en les decisions que ha pres el Poder judicial: és la possibilitat d’indultar (és a dir perdonar, total o parcialment) la pena que s’ha imposat al reu d’un delicte.
A diferència de l’amnistia -que no contempla la Constitució espanyola i s’ha d’entendre com l’eliminació de la responsabilitat penal d’un delicte exercida pel Poder legislatiu i s’aplica sobre el mateix delicte fent que s’esborrin tots els antecedents en la persona que va ser condemnada-, l’indult és simplement una “mesura de gràcia” atorgada pel Poder executiu, que no esborra el delicte, però sí perdona (total o parcialment) la pena imposada per una sentència condemnatòria atenent a raons d’equitat i d’utilitat pública quan es preveu que amb aquesta mesura s’aconsegueix un bé superior per a l’interès general.
No hi ha dubte que la decisió que sembla que està a punt de prendre el govern de Pedro Sánchez d’indultar els condemnats pel Procés de manera individualitzada i parcial perquè recobrin la llibertat després de més de tres anys de presó, deixant, però, vigent les penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, és una decisió molt difícil que provocarà -de fet ja està provocant- un gran debat entre els espanyols. I no és només difícil perquè, segons ens mostren les enquestes, obté el rebuig, com a mínim, del 60 per cent dels espanyols, sinó també perquè el repudi a aquesta mesura de gràcia és transversal i només deixa parcialment al marge l’electorat d’Unides Podem. Si hem, per tant, de fer cas a GAD3, en el millors dels supòsits, fins el 50 per cent dels votants del PSOE s’oposaria a la concessió de l’indult, mentre que només un 37 per cert li donaria suport.
Amb aquestes xifres no ens ha de sorprendre que la dreta espanyola vegi en la possible concessió dels indults un al·licient enorme per dur a terme un nou atac al govern socialista, ja que l’únic gran objectiu que té és de debilitar-lo i de fer-lo fora del poder.
Tant és l’interès de Pablo Casado per acabar amb el poder del PSOE, que està decidit a repetir el gran error de Mariano Rajoy, que, fa 14 anys, va recollir 4 milions de signatures contra l’Estatut de Catalunya, amb la qual cosa no sols va contribuir a fer més gran la divisió entre els espanyols, sinó que va multiplicar l’independentisme que, en els darrers deu anys, ha passat d’un 20 per cert escàs a un 52 per cent.
Qualsevol, doncs, que sigui l’opinió que tinguem sobre aquesta nova creuada del nacionalisme espanyol, hem de reconèixer que la qüestió que planteja la possibilitat dels indults -a la qual jo tanmateix dono el meu suport-, no podem deixar de tenir en compte el relat que, per atacar-los, fa la dreta, relat que no està exempt d’alguna raó de pes: que els indults -diuen- no serviran per combatre l’independentisme i, en canvi, donaran ales als qui estan disposats a tornar a trencar l’ordre constitucional i estatutari com van fer el 2017.
Aquest no és, òbviament, el relat que ha assumit per Pedro Sánchez i no és tampoc el que, darrerament, fan ERC i el nou govern de la Generalitat que presideix Pere Aragonès, però d’alguna manera concorda amb el de la CUP i dels sectors més radicals de JxCat, fidels a Carles Puigdemont, que es mostren partidaris no tant del diàleg com de la confrontació amb l’Estat. I s’adiu també amb el que fan alguns condemnats com Jordi Cuixart, que no perden cap ocasió per assegurar que “ho tornarem a fer”.
Estem, per tant, davant una decisió que jo considero indispensable per intentar un avanç en el redreçament polític d’Espanya, que viu un gravíssim problema de convivència i d’estabilitat, ja que la “qüestió catalana” no implica tan sols un conflicte entre catalans (conflicte que és, tanmateix, evidentment) o un xoc entre l’independentisme i l’Estat, sinó que comporta també l’enfrontament entre dos projectes polítics antagònics d’Espanya, que la dreta no vol tan sols considerar i que, si bé una part important del PSOE veu la necessitat d’abordar-los, una altra part d’aquest mateix partit sembla que té la mateixa visió del problema que la dreta més recalcitrant.
Difícil decisió, per tant, del govern de Pedro Sánchez, que ha de prendre amb tota la dreta (i part dels seus) en contra. D’una dreta que s’ha crescut, a més, amb la resolució radicalment contrària als indults presa per la Sala Segona del Tribunal Suprem que, no per dura (i esperable) té, però, gaire recorregut, ja que no hem d’oblidar que l’indult és una mesura de gràcia i, per tant, discrecional (no arbitrària, però sí discrecional). És cert que s’ha d’argumentar i es pot recórrer -i que la dreta la recorrerà-, però la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que serà la competent, no podrà entrar en el fons de la decisió presa pel Govern, sinó que ha de limitar-se a contemplar els problemes formals o procedimentals que puguin aviciar-la.
El problema no és, doncs, el possible recurs, sinó el fet que no tenim cap garantia que la decisió d’indultar parcialment i raonadament els presos tingui efectes positius. Però alhora, sembla molt clar (encara que tota la dreta es negui a veure-ho) que, si el Govern no dona una passa important vers la concòrdia -i cap a aquest objectiu es dirigeix en tot cas l’indult-, la “qüestió catalana” acabarà esclatant, ja que ens enfrontem a un problema que no es resoldrà -com creia Rajoy- simplement per la inèrcia, i l’esclat es produirà el dia que el ressentiment entre els espanyols i els catalans condueixi a un augment més quantitatiu que l’actual dels posicionaments favorables a la secessió.
Ara bé, l’altre greu problema que presenten els indults que el Govern socialista contempla és que no resolen poc ni gens la situació dels “exiliats” que van fugir d’Espanya i no s’han sotmès a l’acció de la justícia. D’acord amb la llei, només poden ser indultats (totalment o parcialment) els qui han estat condemnats, no els qui no s’han sotmès a judici, i això deixa fora de l‘equació Carles Puigdemont, Antoni Comin, Clara Ponsatí i algun altre polític, que seguiran vivint al marge de la llei i no es podran beneficiar de la mesura de gràcia. Per això hi estan en contra, perquè saben que hauran de seguir mantenint el seu relat sobre l’opressió i la manca de garanties jurídiques a l’Estat espanyol, únic que els justifica.
Aquest és el motiu que tots ells -em refereixo als independentistes disconformes amb els indults- reclamen l’amnistia, única mesura que els confirmaria en aquella idea que sempre van repetint com un mantra: que “no hem fet res malament”, encara que, qualsevol que sigui el criteri que tinguem de la sentència del Tribunal Suprem en el judici del Procés -i el meu, en línia amb l’opinió dels dos membres del Tribunal Constitucional que van emetre un vot discrepant respecte d’aquella sentència, és també molt crític-, a pesar, dic, d’aquesta discrepància, tots sabem que sí van fer alguna cosa malament: es van carregar preceptes clau de la Constitució i de l’Estatut d’autonomia, que són fonamentals per al manteniment de l‘estat de dret.
Josep Maria Quintana 