Josep Maria Quintana

Eusebio Val, periodista destacat a Roma, ha publicat a La Vanguardia una entrevista amb John L. Allen jr., vaticanista i biògraf de Benet XVI. De veritat que és interessant tot el que allí es diu respecte de com actua l’Església en el món i de quines (i com en són, de variades) les influències que avui té entre els homes.

Podria escollir diversos paràgraf d’aquest text, que em durien a parlar de matèries diverses. Però només n’escolliré un, perquè és el que em permet observar com n’és de diferent l’actitud que pren l’Església davant els problemes que vol resoldre respecte de com ho fan habitualment els polítics.

Diu Allen quan el periodista li demana si hem de considerar Benet XVI com un papa de transició: “Cada papa es un Papa de transición, pues ha habido 264 antes que él y probablemente habrá centenares después. Pero no creo que Benedicto XVI fuera elegido simplemente para mantener el asiento caliente unos pocos años hasta que escogieran otro. En el cónclave del 2005 los cardenales decidieron que el desafío más importante para la Iglesia es la crisis de fe en Europa, que es la parte del mundo más apática ante la fe o en algunos casos más hostil, y que alguien tenía que hacer algo. Creyeron que Benedicto XVI, que ha escrito, pensado y orado sobre la situación de la fe en Europa durante decenios, sería el hombre adecuado. Lo que pasa es que Benedicto XVI es legendario por pensar a largo plazo. A él no le preocupa el titular de La Vanguardia de mañana sino la situación dentro de 200 años. No puedes esperar resultados inmediatos. Pero no creo que se pueda decir que es un papado de transición, en el sentido de que no hace nada. Al contrario, él trata de legar un magisterio que permita a la Iglesia superar la crisis de la secularización europea. La mala noticia para los periodistas es que debemos esperar 200 años para ver si funciona.”

D’aquesta resposta, ara només m’interessa aquest bocí: “A él no le preocupa el titular de La Vanguardia de mañana sino la situación dentro de 200 años.” I penso que aquest bocí –que indica tota una manera d’actuar- és el que ens dóna la clau per veure com actua l’Església (que és mil·lenària) i com ho fan els polítics (que són efímers per naturalesa). Als polítics els preocupa bàsicament l’avui i –com a molt- el demà. Tenen un mandat que només els garanteix quatre anys de poder i saben que més enllà d’aquest termini pot haver-hi el desert i l’oblit. Per tant, actuen sempre pensant a curt termini, pensant en ells mateixos, quan les coses grans només es poden fer pensant a llarg termini, prescindint de qui les podrà veure realitzades i qui finalment les inaugurarà.

Ahir li ho deia clarament Duran Lleida a Zapatero, en el debat dels pressupostos, quan va titllar d’èrràtica, errònia i contradictòria la política pressupostària del govern. I la improvització –actitud en què és mestre Zapatero- implica pensar només en l’avui i en el demà. No a mig o a llarg termini. Després d’enumerar una llarga llista d’errors que, a criteri seu, havia comès el president, Duran va oferir una alternativa: “Lo que de verdad necesita el país –va dir- es una política de empleo con mayúsculas”. I ho va demostrar: “crear 100.000 empleos ahorraría al Estado 1.300 millones de euros en prestaciones y aportaría 850 millones en impuestos. Es decir, esos 100.000 empleos aportarían más a las finanzas públicas que aumentar en 2 puntos el IVA a partir de julio y mucho más de lo que supondrá aumentar la fiscalidad del ahorro.”

Més enllà de donar la meva opinió sobre l’economia o els pressupostos, el que jo vull dir és que, si els polítics no prescindeixen del que els pugui succeir a ells i d’una vegada per totes posen l’accent en una anàlisi objectiva de la realitat i del món que, en un futur, volen construir, sempre hauran de sortir al pas del dia a dia a cop d’improvisació i esdevindran incapaços de transformar la societat –que és allò a què han d’aspirar- d’acord amb el seu ideari polític.

Dies de tramuntana. Dies clars i ventosos que assequen els camps i els salen. És el que tenim des de fa una setmana. Tret d’avui, diumenge, que el cel és cobert de núvols irregulars i multiformes, els dies passats hem tingut un cel adamantí, net, d’un blau metàl·lic encisadorament clar. Un excés de llum i de color. Un excés de natura.

M’estimo l’illa aquests dies tan nostres, tant de dietari de Pla, tant de Quadern Gris, un text en què s’inspirava la peça teatral que ahir es representava a Maó i la qual no vaig poder assistir. Sí que hi va anar la meva dona i em diu que m’hauria agradat molt. Tampoc vaig ser a la conferència d’en Pau Obrador a la UNED, que tenia anotada a l’agenda. Una sobtada i desagradable sorpresa em va tenir tot el capvespre ocupat. I a la nit em feia mal el cap i no estava de filis per moure’m de la butaca de casa.

Vaig acabar veient el futbol, el València-Barcelona, un partit que em va entretenir ben prou, encara que ningú va aconseguir de perforar la porteria del contrari. Avui m’he aixecat de matí i m’he posat a escriure. En primer lloc he hagut d’informar a una sèrie de persones dels successos d’ahir, però després m’he dedicat a un text que vaig iniciar deu fer un mes, aproximadament, i que, si és que el puc continuar treballant, un dia podria arribar a ser una novel·la. Si és que el puc continuar treballant, he dit, perquè veig que la vida se’m complica. I sempre pel meu mal cap. Però no us he de parlar novament de la meva doble naturalesa d’home d’acció i de recés alhora, que d’això us en vaig fer ja cinc cèntims fa temps. Tanmateix he de dir que la creació és una activitat que m’excita, que m’omple, tot i les dificultats que sempre sol presentar.

Aquest cop he començat definint amb molt de detall els personatges que tinc clars abans de començar a escriure: Data de naixement i de mort, afeccions, manera de ser (Serà interessant de veure com acaben). També he ordenat molts materials que s’hauran de tenir en compte. Alguns ja els tinc a l’abast, d’altres s’hauran de cercar i estudiar. També referències a novel·les llegides que em poden aportar alguna idea sobre el fons o la forma. Situacions…

Construir un text és com construir una casa, encara que –si més no en el meu cas- mai tinc tant definit el text com definida sol estar la casa en els plànols de l’arquitecte. Els canvis sobre la marxa sempre s’esdevenen més definitoris del que jo voldria i acaben modificant elements d’importància en el text que un dia dono per acabat.

Ara ja es fa fosc i he de deixar la feina. Vull anar al Teatre a escoltar el concert de l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, una formació que m’agrada seguir perquè entenc que, no sols ho fa bé, sinó que és un element decisiu per a la vida cultural d’aquesta terra. La del vent i de la llum. La del cel i de la tramuntana. La del mar.

Després d’una concentració d’esdeveniments que d’alguna manera m’aclaparaven, encara que tots havien estat prèviament –i conscientment- acceptats per mi (em refereixo al meu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears i a l’acceptació de la presidència de la Fundació Rubió) he posat terra pel mig i m’he agafat unes curtes vacances a Londres, on he caminat, caminat i caminat –també he vist òpera al Royal Opera House, un musical al Royal Drury Lane Theatre i un concert barroc a St. Martin-in-the-Fields- amb uns bons amics. Fins i tot he pogut seguir alguna de les consignes gastronòmiques del meu assessor personal en aquesta matèria, el doctor i amic P.J.Bosch. Només el refredat que he agafat sota aquella pluja dolça i suau que sempre cau a Anglaterra ha enterbolit una mica el final del viatge.

Però torna la realitat diària, i amb aquesta el treball al despatx, la reflexió sobre la realitat política, la posada en marxa d’una nova etapa en la Fundació, en la qual estic segur que hauré de sofrir els embats de qui no sap acceptar una decisió democràtica, així com també les desqualificacions i els insults dels seus parents (l’altre dia un fill de Mercè Rubió publicava un article amb el següent títol: “Madoff-Millet-Quintana”), els quals són conscients –i això els dol- que se’ls ha acabat una etapa d’abusos i de descontrol que no podia continuar.

Però no vull parlar d’això, que al cap i a la fi és molt personal i no interessa a ningú. Tanmateix penso que m’hauria de referir al cas Millet, entre altres coses perquè una lectora catalana, indignada pel succeït, m’escriu un correu on es demana moltes coses. Entre d’altres, aquesta: Què li pot passar pel cap a una persona per cometre una estafa d’aquestes mides durant tants anys, i sobretot, amb aquestes formes?

Jo no ho sé, què li passa pel cap, però en veient aquests dos casos que aquell personatge de qui he parlat sense citar-ne el nom situa davant del meu en un article que no té pèrdua –és a dir els de Madoff i de Millet- tinc la impressió que l’home, quan assoleix un estatus molt consolidat de poder o de riquesa (que és quan rep elogis de per tots costats) té el perill d’acabar creient-se que tot li és possible i també assequible, i que, a més, és la seva acció la que marca la pauta del que és moral o no ho és. Per això, quan se’ls enxampa, aquests personatges solen acusar la justícia d’injusta per no haver valorat prou ell ha fet pel país.

Una segona cosa que penso és que l’afany d’enriquir-se és una obsessió tan perillosa com enganxar-se a la cocaïna. Sempre es pot anar més enllà en la possessió de béns, i aquest afany sovint acaba essent compulsiu. I si això es dóna quan la persona ja ha assolit un grau d’acceptabilitat, de prestigi i de respectabilitat molt grans, de vegades aquesta mateixa percepció el pot induir a creure que, faci el que faci, la seva acció serà correcta. I és aleshores quan ja no té por de res i no tem saltar al buit sense cap mena de xarxa. I la caiguda precipici –quan aquesta es produeix (que no sempre es produeix)- és terrible.

De tota manera, el que a mi em preocupa més d’aquests casos de corrupció continuada, de la que serien exemples clars Madoff i Millet, o bé, si és que ens endinsem a la política, els de Filesa o ara el cas Gürtel, és el desconsol que acaben produint entre la gent, que no pot entendre per què els controls polítics, econòmics o socials no han funcionat. Perquè no és fàcil de comprendre que cap control vagi alertar suficientment els guardians de l’economia nord-americana per fer-los veure que les pràctiques de Madoff eren les pròpies d’un estafador, o que els auditors del Palau de la Música, el Síndic de Comptes o el Protectorat no observessin tampoc res de dolent en les pràctiques de Millet.

I això ens du a demanar-nos si no hi ha redempció possible, si en política no s’hi pot estar si no és per lucrar-se personalment, o si qualsevol decisió de compromís social ha de tenir necessàriament al darrera un interès espuri. I és clar que la resposta ha de ser negativa, perquè no necessàriament ha de ser així. I a més, de fet no és així, encara que els escàndols que es donen sovint sembla que ens ho desmenteixin.

En la meva vida he participat en moltes i diverses institucions públiques i privades (Ateneu de Maó, Fundació Menorquina de l’Òpera, Amics de s’Òpera de Maó, Consell Consultiu de les Illes Balears, Comissió Assessora de Dret Civil de Balears, Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Balears, Comunitat de Regants des Castell…), i he estat (de fet encara hi estic) al front de moltes iniciatives culturals o socials. Totes han estat molt gratificants, encara que en cadascuna d’elles he passat moments difícils. Però del que estic segur és que mai no me n’he aprofitat, ni conec tampoc ningú dels qui han treballat amb mi (o dels qui jo he treballat amb ells) que se n’hagi aprofitat en benefici propi. Sí que he vist, en canvi, com molta gent, no sols donava el millor d’ells mateixos, sinó que assumia costos que, en bona llei, hauria d’haver satisfet la institució a què servien. I considero un honor haver treballat amb tanta i amb tan bona gent.

Em comprendreu, doncs, si us dic que no ens hem de desanimar en veure casos com els de Madoff o de Millet, o com els de Filesa o del Gürtel, ni tampoc quan diuen de nosaltres (i això dol molt) coses que són falses, o quan interpreten de manera equivocada –volgudament equivocada- les nostres actuacions. Cal, doncs, que seguim endavant sense por i també sense complexes, després –això sí!- d’analitzar detingudament cadascuna de les crítiques que ens faci la gent. Però no són els calumniosos o els envejosos, ni tampoc els venjatius els qui ens han de marcar el pas. Sortosament l’home és un ésser qui pensa i que pot prendre –vaja, que ha de prendre!- les seves pròpies decisions.

———–

N.B. Alguns amics m’han demanat el text del discurs que vaig llegir en el meu ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears sota el títol “Llengua i Dret a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Una opció per la llengua pròpia”. Podeu trobar-lo només pitjant aquí.

Som molts els qui hem criticat –i continuem criticant- durament Zapatero sense haver d’identificar-nos necessàriament amb la dreta d’aquest país, encara que veiem una mica amb dolor com aquesta dreta no és capaç de moderar-se de centrar-se i de defugir la corrupció. Però no us he de parlar d’aquest cas Gürtel, cada dia més empantanegat, que acabarà engolint Camps i ves a saber si no el mateix Rajoy. Simplement us valia fer un comentari sobre aquesta política del govern Zapatero que, com apuntava avui Lluís Foix, està inspirada en un socialisme ranci, populista, més ideològic que pragmàtic, i mb la mirada fixa en els seus, però no en el conjunt del país.

Però no només és això, sinó que, observant fredament tot el que fan, tinc la impressió que aquesta política no és el fruit d’una reflexió profunda i madura, sinó la conseqüència d’una improvisació davant la manca de receptes o de solucions per abordar el problema.

Fins dissabte passat no vam saber per on anava la cosa. Primer havien de suportar el pes de la crisi les classes molt altes (“que paguin els rics!”, un crit que sempre queda bé, dit des de l’esquerra), després van ser les classes altes, i al final la mateixa ministra d’economia acceptava que seran les classes mitges les que hauran de suportar la creu. I per què? Doncs perquè quan un no té idees, ha d’acudir a allò que és més fàcil: es toca l’IVA, es toquen les rendes del capital, es puguen alguns trams de l’IRPF i s’encén un ciri a la Immaculada Concepció.

Però resoldran la crisi amb això? Ho dubto, encara que confesso la meva ignorància en aquest camp que m’impedeix d’opinar raonadament. Tanmateix he de dir que no vaig entendre mai per què es va deixar pràcticament en un no res l’impost de successions (encara que aquesta va ser una decisió autonòmica), ni per què s’ha tret el del patrimoni, impostos directes que només gravaven l’adquisició o la possessió de béns.

Però no volia comentar només això, sinó aquella frase de Malraux que destaca també Lluís Foix quan diu que els pobles no tenen els governs que es mereixen sinó els governs que se’ls assemblen, una frase genial, perquè no té connotacions morals (no tenim allò que ens mereixem) sinó de semblança (tenim allò que en realitat som). Que més volem, doncs? I si això és cert, aleshores resulta que els governs esdevenen una mena de mirall on podem contemplar-nos, i són, per tant, un reflex dels nostres encerts i dels nostres errors. I això em sembla terrible, i m’ho sembla perquè tinc la impressió que és esfereïdorament cert.

Alhora, però, sento una mena de desassossec que m’ennuega. ¿De veritat no és possible tenir un govern de progrés que sigui més bo que aquest, més intel·ligent i, sobretot, menys populista? ¿Tan pobra i mancada d’idees és la gent d’esquerres al nostre país?

El diari Menorca va publicar fa uns dies un magnífic reportatge sobre el Consell Insular de Menorca, en el qual podíem veure l’organigrama d’aquest, amb les 11 conselleries i les 22  direccions insulars de què consta. I dic que el treball periodístic era bo, perquè era clar i anava, a més, acompanyat de fotografies dels consellers, amb els símbols del partit a què pertanyen.

Els partits de l’oposició no han tardat a denunciar, directament o a través de cartes al director, la –segons ells- massa dimensionada estructura del Consell. I d’immediat, els ofesos per aquestes opinions, han provocat rodes de premsa per defensar-se.

No vull parlar de si l’estructura del Consell és o no és sobredimensionada. D’entrada he de dir que m’ho sembla i que, per a un profà, hi ha coses que li són difícilment comprensibles, com la que destaca avui un lector del diari Menorca, que exposa la seva incredulitat pel fet que “el grupo PSM-Els Verds, con un solo conseller electo, ha logrado colocar hasta diez personas, lo que representa un 30 por ciento sobre el total de los componentes del organigrama [del Consell]”.

He dit, però, que no em vull referir a aquest organigrama (que d’altra banda, i sense voler-ho fer, ja he criticat lleugerament) sinó a la defensa que, l’endemà mateix, en van fer la Consellera d’Economia i Medi Ambient, la senyora Allès (PSM), i el portaveu socialista i diputat al parlament, senyor Carretero (PSOE).

Tant l’una com l’altre raonaven i defensaven l’Organigrama, que trobaven ajustat a les necessitats del Consell. Cosa que també ho fa avui –crec que més encertadament- el president del Consell, senyor Pons, en una llarga entrevista. Però el diari Menorca, de tots els arguments que aquells dos polítics expressaren a les seves respectives rodes de premsa, en destacava un seguit de frases –suposo que les que el periodista va trobar més cridaneres i interessants-, que recollia en subtítols o en requadres:

Antonia Allès: “Antònia Allès cuestiona la autoridad moral del PP para pedir austeridad al afirmar que los populares destinaron al Palma Arena la misma cantidad de dinero que gestiona el gobierno insular de Menorca.”

Josep Carretero: “Con el dinero del Pala Arena se podría financiar el presupuesto del Consell en un año”. “Con las reparaciones del Metro de Palma se podrían pagar todos los funcionaris del Consell durante varios años.” “Con la mala gestión de la permuta ‘Saura Morell’ se podrían pagar todos los directores insulares durante un año.” “Con las autopistas hechas en Eivissa, en contra de la opinión popular, en Menorca podríamos dar servicio a miles de personas durante un decenio”.

És molt probable que tant la consellera Allès com el diputat Carretero tinguin tota la raó, però a mi –i als ciutadans- aquest tipus d’arguments a la contra no em serveixen. Perquè, per molt poca autoritat moral que pugui tenir el PP (a criteri de la senyora Allès), els dirigents d’aquest partit poden dir la veritat, poden tenir raó i fins poden fer una crítica encertada. I per molts disbarats que hagi pogut fer el govern del senyor Matas (o el del senyor Brondo), que segurament els han fet, els desastres del metro de Palma o del Palma Arena o de l’autopista d’Eivissa no tenen res a veure amb l’organigrama del Consell.

Aquest –vull dir l’organigrama- pot ser ajustat o sobredimensionat, i això és clarament discutible, raonable o criticable. Però en fer la defensa, cal parlar de la qüestió –de si és o no sobredimensionat i de per què ho és o no ho és-.

Els polítics del PP han dit que ho és i han donat una sèrie de raons. I si els del PSOE i del PSM-Verds han de dir que no, que no ho és, i que els deu directors insulars de la senyora Allès ens fan falta com el pa que mengem, aleshores han d’explicar les raons de per què ens fan falta, però ho han de fer de manera que nosaltres, els ciutadans, ho puguem entendre. No ens valen les desqualificacions de la política que hagi pogut fer el Partit Popular.

Contemplar el govern de les Balears avui matí, després de la minis crisi, era com trobar-se amb un home a qui veus amb els ulls una mica ploraners, amb gotes que li pengen del nas i que, quan li demanes què li passa, et diu: “Tenc un refredat mal curat”. Això és la remodelació del govern: un refredat mal curat, que li permetrà seguir treballant, però sense prescindir del mocador durant la feina.

Antich és conscient dels problemes que té el govern del (diguem-ne, per dir) tripartit (perquè en realitat són més de tres els qui el juguen), però no pot posar-hi remei, perquè la seva mà no arriba a tots els racons de la casa. Envans de vidre translúcid eviten que pugui arribar-hi, i no pot escometre la neteja de totes les estances perquè “el pacte” no li ho permet. Per això ha hagut d’acontentar-se a refer el seu propi espai, al qual ha passat una bona capa de pintura, que ben segur segellarà algunes de les esquerdes per on passava l’aire i ben segur entraria el fred aquest hivern.

De bona voluntat no li en manca, al president, ni tampoc està mancat de persones prou sòlides per dur a terme una bona acció de govern. Però li manquen vots per poder-la dur a terme.

Governar un país és, penso, com dirigir una orquestra. I difícilment aquesta sonarà bé si el director no pot donar ordres als trombons, o ha de permetre que els violins vagin el seu aire (També Montilla en sap, d’això). I ahir vam veure molt clar on radicava el mal de la nostra orquestra balear en comprovar que el “pacte” servia per omplir de músics l’escenari de l’auditori, però difícilment per oferir-nos una bona simfonia.

Tanmateix Antich ho intenta, i de la millor manera que sap.

La consulta per a la independència de Catalunya que ha tingut lloc a Arenys de Munt es pot interpretar de moltes maneres. De fet, només cal llegir els diaris d’avui per veure com la interpreten de manera diferent El Mundo (“Bufonada”) o La Vanguardia (“El civismo gana en Arenys”).

És clar que no puc estar d’acord amb el qualificatiu del diari madrileny que aglutina la dreta, però és probable que, acceptant que tot s’ha fet amb civisme, penso que alguna cosa de farsa té aquesta consulta que no condueix gairebé a res. Bé, potser m’equivoco i sí que condueix a alguna cosa: a encendre encara més l’anticatalanisme a Espanya, a reforçar els arguments de la dreta més reaccionaria i a demostrar la gran dificultat que, posats a fer-ho seriosament, tindria a Catalunya la victòria del sí a la independència.

D’entrada, només un 41 per cent ha acudit a votar, i això que no s’hi jugava res en aquesta consulta. Es podia, doncs, votar amb el cor i a cop d’impuls, sense esperar-ne cap conseqüència, i dubto molt que la política –la de veritat, s’entén- s’hagi de fer a cop d’impuls sentimental, o amb joguines (tan cíviques com vulgueu) com la d’Arenys. A més, Catalunya no és només Arenys, és també Barcelona, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet, Sabadell… Vaja!, que la cosa no és simple.

He llegit que fins i tot es van desplaçar al Maresme independentistes de les Balears. Gent, és clar, que pot i ha de defensar les seves idees, però que, atesa realitat d’aquestes illes, el que gairebé sempre fan és perjudicar la llarga i difícil tasca dels qui, des de l’època franquista, hem defensat la llengua i la cultura catalanes, maldant per fer-ho sense connotacions polítiques (ja sigui per la independència o per un teòric pancatalanisme) que, en aquest punt, provoquen reaccions que sempre acaben anant-nos en contra i desfan una gran part de la labor que s’ha anat fent.

Si hem de patir atacs d’allò més dur simplement perquè el nom oficial de la capital de Menorca sigui dit en català, què no haurem de patir si ara algú lliga inconscientment tota la tasca cultural que amb tant d’esforç hem dut a terme a una possible lluita per a l’independència dels Països Catalans!. Seria un desastre.

Enric Juliana, l’analista més conspicu de la realitat espanyola d’avui, l’home que mira Espanya des de Madrid, però amb la passió d’un home que se sap català, publica un article brillant sobre la greu realitat política que vivim i sobre les magres perspectives d’èxit que pressuposa al govern de Zapatero. Per als qui no sou lectors de La Vanguardia us en vull destacar els paràgrafs que em semblen claus.

1. Una percepció general del problema

El Gobierno está cayendo por la pendiente. José Luis Rodríguez Zapatero se halla en su momento más bajo desde que llegó a la Moncloa en abril del 2004. Ha perdido esmalte, vigor y credibilidad. Cada vez más gente pone en duda su capacidad para liderar la recuperación de un país que está cayendo, a plomo, desde el sexto piso. Hay nervios en la calle Ferraz y una honda preocupación en los ministerios. Personas próximas al presidente abogan en privado por una urgente corrección de rumbo y de estilo, que nadie sabe cómo concretar. Zapatero trastabillea, el abismo es vertiginoso y el público no está para bromas. Sería aventurado, sin embargo, darle por muerto. No es un hombre que subestimar. Tiene una agilidad gatuna y aún dispone de tiempo.

2. Unes pantomimes que regiren (per la seva inutilitat)

Hay cosas que se saben ver desde Barcelona y que no son tan fáciles de observar desde Rodiezmo, puesto que las montañas selenitas de León, altas, minerales y escarpadas, forman valles muy cerrados. El de Babia es uno de ellos. Sin necesidad de leer a Lakoff, ni de teorizar sobre la política-yoga, la pregunta es simple: ¿se puede gobernar el duodécimo país más rico del mundo, en caída libre, desde la foto de Rodiezmo? Recordemos la imagen de hace una semana en la popular fiesta minera: el presidente del Gobierno, el secretario de la UGT (el cuarto vicepresidente, dicen en Madrid, por su gran influencia en la Moncloa), Alfonso Guerra y dos señoritas con el puño en alto, con ese aire falsamente amenazador que adoptan algunos socialistas modernos cuando saludan a la antigua, como si quisiesen golpear el cielo. En los años veinte y treinta del siglo pasado, las izquierdas levantaban el puño de una manera mucho más contenida, inquietante y severa: el codo recogido y la mano sin sobrepasar nunca la sien. Sin amenazar a las nubes y advirtiendo, en serio, de la posibilidad de un movimiento fulgurante, o de un vendaval histórico (que acabó mal). Era un saludo hegeliano. Lo de las señoritas de Rodiezmo es una pantomima, que la prensa más espabilada de Madrid ha pretendido que se tomaba a pecho. ¡Hay tanto teatro en la capital de España!

3. Uns companys de viatge que de cap manera ens poden salvar

¿Se puede gobernar España con el puño en alto –con ese puño que amenaza sin amenazar y transforma en triste parodia la evocación del pasado? ¿Se puede gobernar España con el único apoyo parlamentario de Joan Herrera, ideólogo del delirante intento de boicot a la cantante israelí Noa en la Diada catalana; con la Esquerra Republicana que, en boca de Joan Puigcercós, acaba de calificar de “banda de corruptos” a los ministros; con los canarios saltarines; con un nacionalista gallego sumido en la melancolía y un diputado del Requeté navarro? ¿Se puede volar alto con el PSOE hundido en Madrid, irremediablemente sepultado en Valencia por el gran espectáculo que se prepara en Benidorm y en gradual retroceso en todo el noroeste?

Des d’abans de les darreres eleccions, Zapatero s’ha mogut només pensant en els seus interessos polítics, però no en els del país. I un cop ha hagut d’acceptar que la crisi era real, i que també –i com!- ens afectava, ha actuat sempre a la babal·là. I una rere l‘altra, ha anat cremant totes les mesures que prenia tan bon punt les posava en vigor. Ara ha decidit cremar el darrer cartutx: el de la pujada d’impostos. I ben vinguda sia si amb aquest augment de la pressió fiscal resolem la qüestió. Però per poc que destriem el seu discurs, ens adonem aviat que Zapatero no sap quins impostos ha d’apujar, ni tampoc fins a quin grau ha d’augmentar la pressió fiscal per afrontar la crisi. De fet, tot dependrà de les aliances que concerti al parlament. I si surt amb barba, doncs sant Josep; però si surt sense barba, el resultat del dibuix serà la Puríssima Concepció. I tan se val! Perquè totes les receptes són bones, si és que el mantenen en el poder.

I el PSOE sense reaccionar. Però… com és possible que un partit tan gran i tan poderós no reaccioni davant la foto de Rodiezmo? Com és possible que no reaccioni davant la inanitat de les posicions polítiques del govern?

I no reacciona perquè és impossible que reaccioni. Amb les actuals estructures de partit que tenim a Espanya, absolutament emmordassades pels qui detenen el poder a les institucions, el debat i la reflexió al seu si són impossibles. I el resultat d’aquesta mordassa l’acabarem pagant tots. Perquè el partit només reaccionarà quan la dreta s’instal·li novament en el poder i el cardenal Rouco inauguri, revestit de pontifical, l’inici de la legislatura.

En una roda de premsa feta en llengua castellana (era un assumpte important), Rosa Estaràs acaba de presentar la seva dimissió com a líder del Partit Popular de Balears. Ha adduït raons de salut, que segurament són veres, però ha callat les causes principals de la seva renuncia: que la crisi interna provocada pels escàndols que s’estan succeint entre les seves files fan insostenible la seva continuïtat. I més encara quan Jaume Matas, el seu principal valedor, és ja a les portes mateixes dels jutjats de Palma.

Vaig conèixer Rosa Estaràs quan va entrar com a administrativa a la conselleria de Cultura que ostentava aleshores Francesc Gilet. Per cert, el primer dels populars que va trepitjar els jutjats de Palma, i que fou finalment exculpat en aquell afer per un suborn a un regidor de l’Ajuntament de Calvià, que acabà amb la condemna de dos dirigents populars. Gilet, però, sobre el qual requeia la sospita de ser el cervell de la maniobra, es va veure forçat a deixar la conselleria, i allò va ser l’inici d’una carrera meteòrica d’Estaràs. Consellera, diputada autonòmica i també insular, diputada número u al parlament de Madrid per Balears, Consellera de la Presidència del govern amb Matas i, finalment, presidenta del partit quan aquest escampà la boira i partí cap als Estats Units.

Bona parlamentària, Estaràs és una dona que parla un mallorquí molt correcte però que té la necessitat de reblar els conceptes en castellà. És com si les coses no quedessin prou clares, de no fer-ho així. “Sempre us he dit el mateix. ¡Hay que resistir!” O bé: “Les coses són com dic: ¡Más claro agua!”, podrien ser exemples de la seva manera (pública) de parlar.

M’imagino que ha estat una política eficaç, que sempre s’ha lliurat en cos i ànima al seu partit, i que ho ha fet amb una fidelitat absoluta. Però és evident que la voràgine de l’època Matas, aquest vendaval que sembla que ho pentini tot, havia d’afectar-la per força. Perquè més enllà d’aquestes actuacions absurdes dels fiscals anticorrupció de Balears, sempre més preocupats per la notícia mediàtica que per dur a terme la seva labor, o el que és el mateix, més preocupats pel teatre que per la literatura, més enllà, dic, d’aquests fotogrames de polítics emmanillats que entren i surten de declarar davant el jutge, la realitat és que l’època Matas ha estat d’un embriagament tal per a molts dels polítics populars, que fa una mica de vergonya mirar cap enrere. No he de citar noms per respecte als encausats i, sobretot, a les seves famílies, però penso que a la gent d’ordre –i em consta que dins el PP de les nostre illes i ha allò que diem “gent d’ordre”- els ha de fer una mica de vergonya tot el que ha succeït.

No crec que Rosa Estaràs estigui involucrada en cap afer tèrbol, però no era possible que a la número dos, i secretària general del partit durant l’època Matas, pogués sortir indemne (políticament) de tanta disbauxa. Ella ja ho devia intuir fa uns mesos, això, i abans abans de les passades eleccions europees va aconseguir que Rajoy li fes un forat a les llistes. “Necessit un puente de plata”, devia dir aleshores (utilitzant naturalment el castellà, perquè la matèria era d’envergadura, de les que sens dubte exigeixen la llengua de Cervantes), i, en efecte, pont de plata va tenir. Un pont que l’allunyarà sens dubte de la lluita diària i de les ganivetades cos a cos, que és el que ara segurament ha de venir.

Dit això, vull acabar assenyalant que miro amb afecte Rosa Estaràs, i que li desitjo de cor que aquest problema de salut que l’afecta se li resolgui aviat i de la millora manera possible, perquè “estar malalt no es bueno para nadie”. En podeu estar segurs.

—————-

N.B. Per cert, en Joanet nostro deu anar com a una moto! Déu meu quin esvalot!

En una tertúlia d’amics, un personatge amb qui no combrego ideològicament, parlant d’una persona que cap dels dos tenim en bon criteri, va dir: “Menteix més que Zapatero”, i jo no el vaig desmentir.

A més d’enginyosa, la frase crec que reflecteix una intuïció que es va estenent i que, dia rere dia, va calant a la nostra societat. Zapatero no és creïble, i el país acabarà adonant-se que no és un home en qui es pugui confiar. Només la por a la dreta, a aquesta dreta cada cop més extrema i més irredempta, a aquesta dreta que ho exagera tot, que parla d’estat policial sense proves i que acusa el govern, el parlament, la judicatura i la policia en uns termes que ja no es distingeixen dels que pot usar, per exemple, l’esquerra abertzale, només la por a què governi aquesta dreta que parla de llibertat sense adonar-se que ella és una experta en els atropellaments, l’ha anat salvant fins avui d’un fracàs personal, que tanmateix esdevé necessari si és que volem redreçar la gravíssima crisi de confiança que viu aquest país.

Un home tan ponderat com José Antich, director de La Vanguardia, ens diu avui que, en efecte, podem perdre aviat el tren de la recuperació que sembla que podran agafar França i Alemanya. Amb un atur desbocat, que situa Espanya com el país europeu amb major nombre d’aturats, un estancament de la producció, un galopant dèficit de l’Estat i una incomptable quantitat de dades preocupants, els espanyols tenim tots els elements per demanar-nos si aquest Govern està capacitat per a treure al nostre país de la crisi.

Jo penso que no. Que Zapatero mai no ens traurà de la crisi perquè és un home incapaç d’observar la realitat i de tractar-la objectivament. És un arquetip del marketing. Un home que nega les evidències, que improvisa sempre i que pren només decisions mirant a la galeria. Per això, cada dia som més –i no només els situats a la dreta ideològica- que creiem que el conjunt de mesures que ha pres no han conduït, sinó, al malbaratament dels recursos, però no a una millora decisiva dels mals del país. Entre altres coses, perquè Zapatero és incapaç de diagnosticar quins són realment els problemes que ens afecten. I això és greu.

En el sistema polític britànic, quan el primer ministre esdevé incapaç de resoldre els problemes del país, és substituït pel propi partit. Recordeu, com a exemples més recents, la substitució de la Tatcher pel Major en els conservadors, i la de Blair per Brown en els laboristes. Malauradament, en el sistema polític espanyol això no és possible, perquè el president del govern és sempre l’amo del partit que li dóna suport, partit que viu de fet segrestat pel qui ostenta el poder, que ràpidament s’encarrega de separar de la direcció tots aquells que es mostren crítics (des de dintre) amb la seva manera de governar.

Peces Barba ho denunciava molt clarament fa uns dies en un article publicat a El Pais, que subscric íntegrament (de fet, parlava també d’altres coses prou interessants). I potser que els socialistes –els membres del PSOE especialment-, haurien de reflexionar una mica respecte d’això que dic. Entre altres coses, perquè els qui ens mostrem crítics amb Zapatero (que cada dia som més), no sempre –ni necessàriament- hem de formar part dels seus adversaris polítics i/o ideològics. Confondre’s en aquest punt seria un error.