És el govern un reflex de nosaltres mateixos?

by

Som molts els qui hem criticat –i continuem criticant- durament Zapatero sense haver d’identificar-nos necessàriament amb la dreta d’aquest país, encara que veiem una mica amb dolor com aquesta dreta no és capaç de moderar-se de centrar-se i de defugir la corrupció. Però no us he de parlar d’aquest cas Gürtel, cada dia més empantanegat, que acabarà engolint Camps i ves a saber si no el mateix Rajoy. Simplement us valia fer un comentari sobre aquesta política del govern Zapatero que, com apuntava avui Lluís Foix, està inspirada en un socialisme ranci, populista, més ideològic que pragmàtic, i mb la mirada fixa en els seus, però no en el conjunt del país.

Però no només és això, sinó que, observant fredament tot el que fan, tinc la impressió que aquesta política no és el fruit d’una reflexió profunda i madura, sinó la conseqüència d’una improvisació davant la manca de receptes o de solucions per abordar el problema.

Fins dissabte passat no vam saber per on anava la cosa. Primer havien de suportar el pes de la crisi les classes molt altes (“que paguin els rics!”, un crit que sempre queda bé, dit des de l’esquerra), després van ser les classes altes, i al final la mateixa ministra d’economia acceptava que seran les classes mitges les que hauran de suportar la creu. I per què? Doncs perquè quan un no té idees, ha d’acudir a allò que és més fàcil: es toca l’IVA, es toquen les rendes del capital, es puguen alguns trams de l’IRPF i s’encén un ciri a la Immaculada Concepció.

Però resoldran la crisi amb això? Ho dubto, encara que confesso la meva ignorància en aquest camp que m’impedeix d’opinar raonadament. Tanmateix he de dir que no vaig entendre mai per què es va deixar pràcticament en un no res l’impost de successions (encara que aquesta va ser una decisió autonòmica), ni per què s’ha tret el del patrimoni, impostos directes que només gravaven l’adquisició o la possessió de béns.

Però no volia comentar només això, sinó aquella frase de Malraux que destaca també Lluís Foix quan diu que els pobles no tenen els governs que es mereixen sinó els governs que se’ls assemblen, una frase genial, perquè no té connotacions morals (no tenim allò que ens mereixem) sinó de semblança (tenim allò que en realitat som). Que més volem, doncs? I si això és cert, aleshores resulta que els governs esdevenen una mena de mirall on podem contemplar-nos, i són, per tant, un reflex dels nostres encerts i dels nostres errors. I això em sembla terrible, i m’ho sembla perquè tinc la impressió que és esfereïdorament cert.

Alhora, però, sento una mena de desassossec que m’ennuega. ¿De veritat no és possible tenir un govern de progrés que sigui més bo que aquest, més intel·ligent i, sobretot, menys populista? ¿Tan pobra i mancada d’idees és la gent d’esquerres al nostre país?

Anuncis

%d bloggers like this: