Pensar a llarg termini

by

Eusebio Val, periodista destacat a Roma, ha publicat a La Vanguardia una entrevista amb John L. Allen jr., vaticanista i biògraf de Benet XVI. De veritat que és interessant tot el que allí es diu respecte de com actua l’Església en el món i de quines (i com en són, de variades) les influències que avui té entre els homes.

Podria escollir diversos paràgraf d’aquest text, que em durien a parlar de matèries diverses. Però només n’escolliré un, perquè és el que em permet observar com n’és de diferent l’actitud que pren l’Església davant els problemes que vol resoldre respecte de com ho fan habitualment els polítics.

Diu Allen quan el periodista li demana si hem de considerar Benet XVI com un papa de transició: “Cada papa es un Papa de transición, pues ha habido 264 antes que él y probablemente habrá centenares después. Pero no creo que Benedicto XVI fuera elegido simplemente para mantener el asiento caliente unos pocos años hasta que escogieran otro. En el cónclave del 2005 los cardenales decidieron que el desafío más importante para la Iglesia es la crisis de fe en Europa, que es la parte del mundo más apática ante la fe o en algunos casos más hostil, y que alguien tenía que hacer algo. Creyeron que Benedicto XVI, que ha escrito, pensado y orado sobre la situación de la fe en Europa durante decenios, sería el hombre adecuado. Lo que pasa es que Benedicto XVI es legendario por pensar a largo plazo. A él no le preocupa el titular de La Vanguardia de mañana sino la situación dentro de 200 años. No puedes esperar resultados inmediatos. Pero no creo que se pueda decir que es un papado de transición, en el sentido de que no hace nada. Al contrario, él trata de legar un magisterio que permita a la Iglesia superar la crisis de la secularización europea. La mala noticia para los periodistas es que debemos esperar 200 años para ver si funciona.”

D’aquesta resposta, ara només m’interessa aquest bocí: “A él no le preocupa el titular de La Vanguardia de mañana sino la situación dentro de 200 años.” I penso que aquest bocí –que indica tota una manera d’actuar- és el que ens dóna la clau per veure com actua l’Església (que és mil·lenària) i com ho fan els polítics (que són efímers per naturalesa). Als polítics els preocupa bàsicament l’avui i –com a molt- el demà. Tenen un mandat que només els garanteix quatre anys de poder i saben que més enllà d’aquest termini pot haver-hi el desert i l’oblit. Per tant, actuen sempre pensant a curt termini, pensant en ells mateixos, quan les coses grans només es poden fer pensant a llarg termini, prescindint de qui les podrà veure realitzades i qui finalment les inaugurarà.

Ahir li ho deia clarament Duran Lleida a Zapatero, en el debat dels pressupostos, quan va titllar d’èrràtica, errònia i contradictòria la política pressupostària del govern. I la improvització –actitud en què és mestre Zapatero- implica pensar només en l’avui i en el demà. No a mig o a llarg termini. Després d’enumerar una llarga llista d’errors que, a criteri seu, havia comès el president, Duran va oferir una alternativa: “Lo que de verdad necesita el país –va dir- es una política de empleo con mayúsculas”. I ho va demostrar: “crear 100.000 empleos ahorraría al Estado 1.300 millones de euros en prestaciones y aportaría 850 millones en impuestos. Es decir, esos 100.000 empleos aportarían más a las finanzas públicas que aumentar en 2 puntos el IVA a partir de julio y mucho más de lo que supondrá aumentar la fiscalidad del ahorro.”

Més enllà de donar la meva opinió sobre l’economia o els pressupostos, el que jo vull dir és que, si els polítics no prescindeixen del que els pugui succeir a ells i d’una vegada per totes posen l’accent en una anàlisi objectiva de la realitat i del món que, en un futur, volen construir, sempre hauran de sortir al pas del dia a dia a cop d’improvisació i esdevindran incapaços de transformar la societat –que és allò a què han d’aspirar- d’acord amb el seu ideari polític.

Anuncis

%d bloggers like this: