Contemplar el govern de les Balears avui matí, després de la minis crisi, era com trobar-se amb un home a qui veus amb els ulls una mica ploraners, amb gotes que li pengen del nas i que, quan li demanes què li passa, et diu: “Tenc un refredat mal curat”. Això és la remodelació del govern: un refredat mal curat, que li permetrà seguir treballant, però sense prescindir del mocador durant la feina.
Antich és conscient dels problemes que té el govern del (diguem-ne, per dir) tripartit (perquè en realitat són més de tres els qui el juguen), però no pot posar-hi remei, perquè la seva mà no arriba a tots els racons de la casa. Envans de vidre translúcid eviten que pugui arribar-hi, i no pot escometre la neteja de totes les estances perquè “el pacte” no li ho permet. Per això ha hagut d’acontentar-se a refer el seu propi espai, al qual ha passat una bona capa de pintura, que ben segur segellarà algunes de les esquerdes per on passava l’aire i ben segur entraria el fred aquest hivern.
De bona voluntat no li en manca, al president, ni tampoc està mancat de persones prou sòlides per dur a terme una bona acció de govern. Però li manquen vots per poder-la dur a terme.
Governar un país és, penso, com dirigir una orquestra. I difícilment aquesta sonarà bé si el director no pot donar ordres als trombons, o ha de permetre que els violins vagin el seu aire (També Montilla en sap, d’això). I ahir vam veure molt clar on radicava el mal de la nostra orquestra balear en comprovar que el “pacte” servia per omplir de músics l’escenari de l’auditori, però difícilment per oferir-nos una bona simfonia.
Tanmateix Antich ho intenta, i de la millor manera que sap.
Josep Maria Quintana 