Després d’una concentració d’esdeveniments que d’alguna manera m’aclaparaven, encara que tots havien estat prèviament –i conscientment- acceptats per mi (em refereixo al meu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears i a l’acceptació de la presidència de la Fundació Rubió) he posat terra pel mig i m’he agafat unes curtes vacances a Londres, on he caminat, caminat i caminat –també he vist òpera al Royal Opera House, un musical al Royal Drury Lane Theatre i un concert barroc a St. Martin-in-the-Fields- amb uns bons amics. Fins i tot he pogut seguir alguna de les consignes gastronòmiques del meu assessor personal en aquesta matèria, el doctor i amic P.J.Bosch. Només el refredat que he agafat sota aquella pluja dolça i suau que sempre cau a Anglaterra ha enterbolit una mica el final del viatge.
Però torna la realitat diària, i amb aquesta el treball al despatx, la reflexió sobre la realitat política, la posada en marxa d’una nova etapa en la Fundació, en la qual estic segur que hauré de sofrir els embats de qui no sap acceptar una decisió democràtica, així com també les desqualificacions i els insults dels seus parents (l’altre dia un fill de Mercè Rubió publicava un article amb el següent títol: “Madoff-Millet-Quintana”), els quals són conscients –i això els dol- que se’ls ha acabat una etapa d’abusos i de descontrol que no podia continuar.
Però no vull parlar d’això, que al cap i a la fi és molt personal i no interessa a ningú. Tanmateix penso que m’hauria de referir al cas Millet, entre altres coses perquè una lectora catalana, indignada pel succeït, m’escriu un correu on es demana moltes coses. Entre d’altres, aquesta: Què li pot passar pel cap a una persona per cometre una estafa d’aquestes mides durant tants anys, i sobretot, amb aquestes formes?
Jo no ho sé, què li passa pel cap, però en veient aquests dos casos que aquell personatge de qui he parlat sense citar-ne el nom situa davant del meu en un article que no té pèrdua –és a dir els de Madoff i de Millet- tinc la impressió que l’home, quan assoleix un estatus molt consolidat de poder o de riquesa (que és quan rep elogis de per tots costats) té el perill d’acabar creient-se que tot li és possible i també assequible, i que, a més, és la seva acció la que marca la pauta del que és moral o no ho és. Per això, quan se’ls enxampa, aquests personatges solen acusar la justícia d’injusta per no haver valorat prou ell ha fet pel país.
Una segona cosa que penso és que l’afany d’enriquir-se és una obsessió tan perillosa com enganxar-se a la cocaïna. Sempre es pot anar més enllà en la possessió de béns, i aquest afany sovint acaba essent compulsiu. I si això es dóna quan la persona ja ha assolit un grau d’acceptabilitat, de prestigi i de respectabilitat molt grans, de vegades aquesta mateixa percepció el pot induir a creure que, faci el que faci, la seva acció serà correcta. I és aleshores quan ja no té por de res i no tem saltar al buit sense cap mena de xarxa. I la caiguda precipici –quan aquesta es produeix (que no sempre es produeix)- és terrible.
De tota manera, el que a mi em preocupa més d’aquests casos de corrupció continuada, de la que serien exemples clars Madoff i Millet, o bé, si és que ens endinsem a la política, els de Filesa o ara el cas Gürtel, és el desconsol que acaben produint entre la gent, que no pot entendre per què els controls polítics, econòmics o socials no han funcionat. Perquè no és fàcil de comprendre que cap control vagi alertar suficientment els guardians de l’economia nord-americana per fer-los veure que les pràctiques de Madoff eren les pròpies d’un estafador, o que els auditors del Palau de la Música, el Síndic de Comptes o el Protectorat no observessin tampoc res de dolent en les pràctiques de Millet.
I això ens du a demanar-nos si no hi ha redempció possible, si en política no s’hi pot estar si no és per lucrar-se personalment, o si qualsevol decisió de compromís social ha de tenir necessàriament al darrera un interès espuri. I és clar que la resposta ha de ser negativa, perquè no necessàriament ha de ser així. I a més, de fet no és així, encara que els escàndols que es donen sovint sembla que ens ho desmenteixin.
En la meva vida he participat en moltes i diverses institucions públiques i privades (Ateneu de Maó, Fundació Menorquina de l’Òpera, Amics de s’Òpera de Maó, Consell Consultiu de les Illes Balears, Comissió Assessora de Dret Civil de Balears, Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Balears, Comunitat de Regants des Castell…), i he estat (de fet encara hi estic) al front de moltes iniciatives culturals o socials. Totes han estat molt gratificants, encara que en cadascuna d’elles he passat moments difícils. Però del que estic segur és que mai no me n’he aprofitat, ni conec tampoc ningú dels qui han treballat amb mi (o dels qui jo he treballat amb ells) que se n’hagi aprofitat en benefici propi. Sí que he vist, en canvi, com molta gent, no sols donava el millor d’ells mateixos, sinó que assumia costos que, en bona llei, hauria d’haver satisfet la institució a què servien. I considero un honor haver treballat amb tanta i amb tan bona gent.
Em comprendreu, doncs, si us dic que no ens hem de desanimar en veure casos com els de Madoff o de Millet, o com els de Filesa o del Gürtel, ni tampoc quan diuen de nosaltres (i això dol molt) coses que són falses, o quan interpreten de manera equivocada –volgudament equivocada- les nostres actuacions. Cal, doncs, que seguim endavant sense por i també sense complexes, després –això sí!- d’analitzar detingudament cadascuna de les crítiques que ens faci la gent. Però no són els calumniosos o els envejosos, ni tampoc els venjatius els qui ens han de marcar el pas. Sortosament l’home és un ésser qui pensa i que pot prendre –vaja, que ha de prendre!- les seves pròpies decisions.
———–
N.B. Alguns amics m’han demanat el text del discurs que vaig llegir en el meu ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears sota el títol “Llengua i Dret a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Una opció per la llengua pròpia”. Podeu trobar-lo només pitjant aquí.
Josep Maria Quintana 